dissabte, 7 de juny del 2014

Tempus fugit


EL  TRETZE  DE  MAIG

 

“El tretze de maig – la Verge Maria – baixà des del cel- a Cova de Iría.- Ave, Ave, Ave Maria ´- Ave, Ave, Ave Mari-i-a”.-  Així es cantava arreu de la ciutat de Banyoles durant els tres dies del setembre de l’any 1950 quan se’ns portà la imatge de la Verge Blanca “en uns indescriptibles espectacles amb processons en les que hi assistiren homes i dones de totes les classes socials banyolines que rivalitzaven en fervor i entusiasme, recorrent un per un tots els carrers i places de la ciutat ornamentats amb milers de llums elèctriques i centenars d’artístiques làmpades en penjorelles i més d’un milió de roses de color blanc com volves de neu en els balcons de les façanes i en arcades per totes les entrades dels carrers, colossals, artístiques, decoratives; amb rètols monumentals, escollits i expressius com “Ave Maria Puríssima”, “Mare, aquí teniu els vostres fills”, “Verge de la Pau, pregueu per nosaltres”, “Els pecadors dels Turers a la Mare de tots”. I a la plaça del Monestir, la brillant silueta del campanar cenobial amb una creu lluminosa de quatre metres presidint la ciutat en el paroxisme de les seves festes marianes”.  Així ho manifestava  el missioner diocesà mn.Lluis G. Constans en el seu llibret “Bañolas por Maria”. I podem  donar-ne fe els que vam viure aquells tres dies de setembre del 1950. A la plaça “de España” l’onada humana es trasbalsava amb crits i cants. I el silenci era impressionant i emotiu en la Missa de malalts, presidida pel rector de la parròquia de Santa Maria dels Turers, mn. Ferran Simon. Hi havia perill d’un arravatament incontrolat que desconjuntés la magnitud d’aquelles jornades, i per evitar-ho calien cervells ordenadors de totes les forces vives de la ciutat. I aquestes sorgiren amb la formació de la següent Comissió Organitzadora: Josep Estany (president de l’Adoració Nocturna local), Joan Tarradas (primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament banyolí), Antoni M.Rigau (president d’Homes d’Acció Catòlica), Tomàs Candel (tresorer de la J.A.C.E.), Gerard Cortada (de la M.I. Junta d’Obra Parroquial), Josep Oliver (secretari de les Conferències de Sant Vicenç de Paul). I de vocals: Manuel Prat, Salvador Llach, Joan Pi, Martirià Torras, Rafel Angelats i Manuel Orriols. I les senyores Maria Vilà, Rosa Hostench, Maria Ros, Sabina Masó, Carme de Palau, Dolors Malagelada i Núria Vilahur.

Aquesta dinàmica Comissió acordà la creació de quatre sots-comissions, amb la finalitat de dividir la ciutat en 41 sectors; impulsar l’enramada de carrers i places sense oblidar que les persones havien de resar el Rosari i que durant totes les nits hi hagués cants marians en els treballs d’enramades de vies urbanes; organitzar l’itinerari de les processons i distribuir les Hores de Vetlla. La sots-comissió de material tenia la comesa d’adquirir i distribuir emblemes, ciris, fanals i objectes pietosos. La de radiodifusió s’encarregà de contractar, instal-lar i tenir cura del funcionament dels micròfons i altaveus a l’església parroquial i a les principals places de la ciutat, Per speaker fou designat Rafael Angelats. La sotscomissió sanitària organitzà el trasllat dels malalts a la plaça per la missa especial, així com de la visita de la Verge de Fàtima en els domicilis  dels impedits a assistir als diversos actes i processons. I finalment, la sotscomissió de transports, a càrrec d’Esteve Rigau, que tingué cura de l’organització i itinerari dels autobusos, cotxes, camions i motos.  La part principal de la preparació i celebració d’aquelles jornades anà a càrrec de la Coral local Schola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat, dirigida pel mestre Joaquim Mateu,  aconseguint-se que la ciutat vibrés amb els cants marians.

Era a l’any 1950. I com si fos ahir, encara hi ha qui ho recorda. Ho he preguntat a una persona tan gran com jo mateix, i m’ha respost: “Si que me’n recordo. Molt bé ho recordo. Ja hi he anat dues vegades a Fàtima en viatges de l’Imserso”. Tempus fugit.

diumenge, 15 de setembre del 2013

Acorralats a La República


Un intens temporal de neu, pluja i vent va paralitzar totalment la pràctica totalitat de les comarques gironines. Era el dia 30 de gener del 1986 quan unes ràfegues de vent huracanat van superar els factors de previsió i seguretat reglamentaris exigibles en les instal.lacions de les xarxes de conducció elèctrica i telefònica que van quedar recobertes per un gruix molt notable de neu. El resultat immediat va ser la caiguda de bon nombre de torres metàl.liques i de centenars de pals de ciment armat i de fusta. El desastre afectà les tres companyies que proveeixen Banyoles i Comarca. En alguns punts, també caigueren pals i conductors de la Telefònica. Resultat: sense llum, sense aigua, sense calefacció, sense comunicació.


Una de les torres caigudes sobre la carretera C-150 entre els hostals de La República i La Banyeta, impedí la circulació que el gruix de neu feia dificultosa. Tots els vehicles que estaven circulant  per aquella carretera van quedar bloquejats. Els ocupants cercaren refugi en  cases i fàbriques de la zona. A l’Hostal de la República van acumular-s’hi més de 500 persones que van mantenir-s´hi assetjades tota la nit. El fred intens, la neu, els arbres tombats i, sobretot la torre ajaguda, feien l’evacuació impossible. Entre els assetjats hi havia l’alcalde de Banyoles, Pere Hernàndez, el regidor Pere Plantés, dos o tres metges, un psicòleg i un capellà. Entre tots van formar una comissió per a vetllar per la bona convivència i l’organització del millor servei que les circumstàncies permetessin. Una de les primeres mesures va ser la de recollir tots els números telefònics dels “hostatjats”. Com que, per sort, la línia telefònica amb Banyoles funcionava, s’establí comunicació amb “Casa La Vila”. I així es pogué informar a les famílies banyolines de les persones  retingudes  a La República.


A La República començaren a escassejar el menjar i la beguda. A mitja nit van arribar a peu alguns banyolins que duien mantes i minestra pels seus familiars. La gent s’entretenia xerrant o dormint apilonats a les cambres de l’hostal o amb el cap i braços sobre la taula.  De bon matí, havent-se obert un carril estret, entre la neu i trepitjant camps alguns cotxes aconseguiren passar cap a Banyoles.


A Banyoles era impossible bombar l’aigua de l’estany al puig d’en Colomer. Tots els pobles comarcans que rebien el servei de la companyia banyolina van quedar sense subministre. L’elaboració del pa va ser dificultosa i escassa. Alguns flequers van pastar a mà (havent-los-hi portat aigua amb el “tanc” municipal). D’altres van despatxar pa arribat de L’Escala. Les brigades de treball de les companyies elèctriques van treballar intensament. La manca de corrent i l’esgotament de les bateries del centre emissor que Agri-Energia tenia instal.lat a Rocacorba per a la xarxa de comunicació ràdio-telefònica dificultava greument la bona marxa de les reparacions. Els ràdio-afeecionats de Banyoles i Comarca van col.laborar a nivell de les seves possibilitats. La solució va arribar amb l’aterratge al camp de futbol d’un helicòpter dels Serveis de la Generalitat.


Entre les mil anècdotes, podem subratllar l’esgotament total de ciris, espelmes i candeles, i també de piles elèctriques, llums de butà i la venda insòlita de carbur. El moviment d’afluència de ciutadans que van acudir de dia i de nit a l’Ajuntament demanant informació o sol.licitant serveis, no tingué precedent. La Policia Municipal estimà en unes 4.000 trucades telefòniques.

dimarts, 10 de setembre del 2013

La llufa


A les darreries de l’any –concretament el dia 28 de desembre-, dia dels Sants Innocents- la mainada acostumava penjar a l’esquena de les persones un tros de paper retallat en forma de ninot. Era la llufa, la innocentada d’aquell dia. No era cap bretolada, ja que no podia  ésser més innocent enganxar un tros de paper a l’esquena d’una persona sense que aquesta se n’adonés. Segurament que a les llufes se’ls donà aquest nom perquè són objectes de poc pes –ninots de paper, i molt més antigament trossos de draps, fulles de col o pells de conill-, invisibles a qui els porta. Aquestes innocentades de “plantar la llufa” ja fa anys que han passat de moda.

De persones  “enllufades” n’havíem vist moltes en aquella diada: cobradors de carrer, mestres, carters, repartidors de cafè, lleteres, llevadores, metges, propietaris, i gent mudada que transitava pels carrers.  La gent, en veure’ls s’ho agafava rient, si bé gairebé tothom es tocava l’esquena per comprovar que no haguéssin estat víctimes de la “innocentada”.  Les víctimes més propiciatòries als “enllufaments” eren els capellans. En veure’n passar algún pel carrer, la mainada acostumàvem a besar-li  la mà perquè ens donés un caramel, i mira si n’érem de desagraïts que quan aquest se n’anava cap a la Parròquia, ja portava la llufa enganxada a  la sotana. El tip de riure que es devia fer el “senyor rector” en veure el mossèn “enllufat”.  Recordo haver vist, des de la sala d’espera d’un metge, com el doctor entrava a la casa amb l’esquena ben “empaperada”. Tots ens vam posar a riure, però ningú va dir res. També vam riure uns empleats de banca en veure “enllufat” el director de la sucursal. I tampoc devien dir res els “concejals”  de l’Ajuntament en contemplar les llufes de l’alcalde i el secretari.

Per a la mainada, aquell dia era per folgar i riure. I pels grans, també. Perquè a més d’enganxar llufes també es feien bromes. Era cosa de riure veure com s’indignava l’apotecari quan entrava un espavilat a la farmàcia i li demanava “una pesseta d’estàcam aquí!” arrencant-se  tot seguit a córrer. I eren divertides les enganyifes que els  dependents rebien dels seus amos quan els hi manaven fer un encàrrec estrafolari: “-L’amo m’ha dit que em donguin un litre d’oli d’oreneta”. – “Ja t’han ensarronat!”, li responia el  botiguer.

 L’Enric “Serraller”, un ferrer del carrer Major –un bon  home cridaner que els meus pares, per espavilar-me , m’hi van posar a treballar quan jo tenia tretze anys-, en aquell dia dels Innocents feia escalfar unes quantes monedes de deu cèntims i les posava al mig del carrer esperant el primer que s’ajupís  per collir-les i cremar-se els dits. També havíem vist com un home  posava un barret vell col.locat damunt d’una pedra perquè l’aficionat al fútbol li donés una puntada de peu que li faria veure les estrelles.

Som al segle XXI i potser en trobaríem pocs que en el dia dels Innocents,  s’hagin posat a riure en veure entrar  a les seves cases algun familiar  amb la llufa enganxada darrera l’esquena.  Es clar que ara, potser també costaria una mica a trobar alguna persona que sapigués el que és una llufa.

dijous, 5 de setembre del 2013

"Al juliol, ni dona ni cargol"

Som al juliol i estem en ple estiu, la part més calorosa de l’any, compresa entre els mesos de juny i de setembre. I ja ho sabeu: a l’estiu, tota cuca viu. O com diuen a Olot, a l’estiu, tot reviu. I seguint amb el refranyer, a l’estiu a l’ombra i a l’hivern al sol. I ...de caps a l’aigua, perquè qui no es banya pel juliol no es banya quan vol. Del juliol també hi ha refranys que diuen “Pel juliol, ni dona ni caragol o Juny, juliol i agost, ni dones, ni col, ni most que significa que en temps de molta calor és malsà menjar caragols i col i esplaiar-se en la sexualitat; però hi ha qui respon amb aquest altre refrany: Col i dona, tot l’any és bona. O aquell que es refereix a l’alleugerament dels vestits en relació a l’augment de la calor. En maig, com vaig; en juny, com vull; el juliol, tot al vol. Al Juliol ja es pot prendre el sol a la sortida del sol, i un cop ha sortit el sol, a sol alt, quan ja apareix més amunt de l’horitzó, guardeu-vos de la calor i la calentor directa, perquè quan bat i peta el sol, amb sol de justícia que estavella o esquerda les pedres, podeu trobar-vos amb un sol que crema i torra el cul de les llebres, i aquest sol us pot entrar al cap produint-vos una congestió i ardor excessiva en el cervell. Estar a l’ull del sol és estar exposat de ple a la claror directa del sol, amb claror i calentor intensa del sol. Son molts els que per evitar-ho els hi agrada més el sol mort amb claror i calentor fluixa de sol, o amb sol covat que és un sol fort però entelat de núvols, si bé també n’hi ha que prefereixen el sol malalt de claror esgrogueïda o blanquinosa de sol. És evident que a molta gent no els hi agrada treure el sol més del que hi ha a l’ombra, ja que això significa que hom gasta més del que té. Com tampoc és gens agradable no deixar algú a sol ni a ombra, que més o menys vol dir que no heu d’anar sempre al darrera d’alguna persona, com tampoc seria plaent que us haguessin de treure amb un cabasset al sol o a prendre el sol amb un garbell que és el que en els vells temps solia dir-se d’una persona envellida o molt tímida. Penseu que amb bon sol, bat el juliol, i si abans dèiem que el sol de juliol cura tots els penellons, avui podem dir, que tant el juliol com tots els mesos de l’any sempre val més que surti el sol per a tothom.

dissabte, 31 d’agost del 2013

Un estiu de sequera amb la mirada a l'estany

Ara fa 25 anys... Mossos d’Esquadra.- Començaven a actuar els serveis de vigilància pels nostres municipis. En els locals de la Mancomunitat va tenir lloc un primer contacte amb el caporal dels Mossos, a fi que comencessin a actuar en serveis de vigilància. En un principi, i degut als pocs membres dels seus efectius, es van poder beneficiar d’aquests serveis, a més de Banyoles, els municipis de Cornellà del Terri, Camós, Porqueres i Fontcoberta. Justament en aquest darrer municipi van tenir motius per estar-ne agraïts, ja que en un incendi a La Farrés, la intervenció d’un d’aquests Mossos, juntament amb un parell de veïns, va fer que el foc no es fes gros i donés temps a que arribés més gent i s’apagués sense complicacions. Apuntalar La Farga.- Durant tres mesos es va treballar en la consolidació de l’edifici de La Farga, de propietat municipal. El sostre de la casa, que alberga l’única farga catalana recuperada integrament, va caure feia més d’un any. Es destinaren més de tres milions i mig de pessetes per apuntalar tota l’estructura i desenrunar-la. Els arquitectes Miquel Duran i Josep Portella van dir que “ara es podrà descobrir l’època en que va ser construïda i una organització provisional de l’edifici”. El regidor Rafael Angelats va dir que “la Farga podrà acollir un museu etnogràfic dels oficis banyolins”. Encara està per veure. Un estiu sense pluja.- La manca de pluja va fer que s’assequés la Font de la Puda. Es volia arranjar amb una bomba manual. No hi havia res a fer. La font del Vilar feia dos mesos que no rajava. La font del Rector només treia un rajolí. L’única propera a l’estany que funcionava era la font del Ferro. Per manca de pluges, les déus no revenien. La Diada Nacional de Catalunya.- A Banyoles, com de costum, es va celebrar ballant sardanes a la plaça major, i amb un recital de cançó catalana. A la comarca va tenir especial interès la celebració de la Diada a Fontcoberta. Allí, Frederic Corominas va fer una xerrada sobre l’Onze de Setembre i els seus antecedents a través del la poesia, acte que va ser presentat per la regidora de Cultura, Dolors Bustins. La Travessia.- Fou la 43 edició, amb una gran participació: 2.335 nedadors. La imminència de la nominació de la ciutat que hauria de ser Seu dels Jocs Olímpics del 1992, i en cas que Barcelona fos la ciutat escollida, hi havia la possibilitat que Banyoles en sortís afavorida amb les proves de rem. Per aquest motiu, en les darreres setmanes, a Banyoles es visqué d’una manera especial cada esdeveniment esportiu. I la Travessia de l’Estany no en podia ser l’excepció.

dilluns, 26 d’agost del 2013

Backnyoles Show

Ara fa 25 anys la paret de les Monges estava en capella . Ultimada l’adquisició municipal del tros de l’horta de les Carmelites que va produir molta “polèmica submergida”, s’anunciava que per les festes de Sant Martirià seria aterrat aquell mur de la discòrdia. A la premsa es deia que “la ciutat respirarà a fons, tota vegada que l’espai adquirit esdevindrà una millora d’ús públic i popular”. El que ningú podia preveure és que al cap de 25 anys, en aquell espai hi hauria la parada d’autobusos de la Teisa. Viure per veure. Backnyoles Show. Hi havia molta animació per veure aquell show que va idear l’artista local Lluis Vilà amb els dissenyadors Lluis Pau i Núria Duran. La idea era la de portar fins als Banys Vells una setantena de persones, però tot va acabar com el rosari de l’aurora. Just a les deu del vespre va començar a ploure a bots i barrals. Tot i aquest impediment, els organitzadors van ser atrevits i van fer una volta nocturna amb la barca de l’Oca per l’estany. Però en veure que la pluja no parava van decidir finalment fer la festa a la pesquera d’en Lero, menjant cansalada banyolina i bevent aigua de la Fontpudosa. Arquitectes, pintors, dissenyadors, músics i metges, tots plegats van fer una bona gresca. Pavelló esportiu.- Feia set anys que se’n parlava però no hi havia manera de que es construís un Pavelló Esportiu. Van ser 24 les entitats esportives que van signar una carta dirigida a l’alcalde a través del Patronat Banyolí de l’Esport. Es reclamava la construcció d’un Pavelló Poli-Esportiu. Banyoles el volia i el necessitava. Però... l’Ajuntament banyoli només tenia el cap, cap al recolzament de la nostra ciutat per a la Barcelona’92. I el pintor Lluis Roura, en una pintura hi va afegir: I a Banyoles, el Rem!!. El 17 d’octubre hi hauria la solució. L’Escola Municipal de Música.- Feia dos anys que s’havia creat. L’alumnat anava en augment. L’Escola havia començat amb una vintena d’alumnes, i en el darrer curs ja s’havia arribat a la seixantena. En el decurs de dos anys de funcionament, l’Escola va estar en uns locals provisionals de l’Escola Baldiri Reixach, i ja s’anunciava que al principi de curs es podrien tenir uns locals definitius.

dimecres, 21 d’agost del 2013

Estiu'62

Anàvem amb mànigues de camisa. Feia molta calor. Potser per això, a alguns joves els hi pujava el sol al cap i feien algunes tonteries. Sortosament els escalfaments de cap desapareixien amb els primers freds, i tots tornàvem a ser aquells joves seriosos, reflexius i d’una formalitat aclaparadora. L’estiu del 62 tingué a Banyoles una important novetat: a les edificacions de la vorera de l’estany s’hi produïen abundants edificacions destinades a portar alegria als gastrònoms i a satisfer l’apetit dels turistes. Els espavilats amos dels nous restaurants van saber aprofitar la flor i nata de les divises que deixava el turisme internacional. Però... com que van ser molts els que van tenir la mateixa idea, allí va començar la competència. Jaume Farriol va escriure que aquell any “serà recordat com l’any de la batalla del pollastre a l’ast”. El que no es solucionava era el tema dels cignes. Amb ells, hi vivien rellogats una família d’ànecs. L’ànec és molt simpàtic, però no deixa de ser un parent pobre dels cignes. No era estrany, doncs, que alguns, amb esperit mossegador fessin alguns comentaris satírics: -Hem començat fent el cigne i hem acabat fent l’ànec. A voltes, sota els arbres, s’aconseguia trobar un moment de fresca i de silenci. Frescor i silenci que esboirava els nostres caps emborratxats de sol. El mateix Farriol, en el seu article “Un dia d’estiu” seguia dient: “Avui farà calor. Avui picarà la closca. La revetlla d’ahir va acabar massa tard. Quina bocassa!. Hi ha molts forasters. Diuen que hi ha no sé quants autocars... En els pobles, ja se sap... clàxon!. Auto. Pols. Tos. Comentaris. Diuen que ara faran un passeig molt maco... Mira, un altre que fa pollastres a l’ast... Aprofitem l’auto d’en Miquel per tornar... No, per aquí no, que és direcció prohibida. És pitjor que a Barcelona.... I ara, que farem?... Anem a veure els municipals com posen multes. És divertidíssim... Aquell babau ja s’ha deixat arreplegar...Jo... Diari. Notícies esportives. Traspàs sensacional. El demés no val la pena mirar-ho. Sempre és el mateix. Que si pau, que si guerra. Algun dia farem un pet com un aglà!. Era a l’estiu del 62. Uuuuf!.