"Acércate más"

S’esperava amb candeletes que Raúl Abril vingués a cantar a Banyoles. Era un cantant popular que escoltàvem a la ràdio i en els discos que posaven els maquinistes a la mitja part de les sessions de cinema al Mercantil. Les cançons “Sombra de Rebeca” i “Acércate más” les escoltàvem cada diumenge, i sempre se’ns anunciava que Raúl Abril amb el seu espectacle vindria molt aviat a Banyoles. Aquell cantant, brillantinat de cabells, com gairebé tots els vocalistes de la dècada dels anys quaranta, s’havia fet popular gràcies a una cançó de Salina, qui, aprofitant l’éxit de la pel.licula de Hitchock, “Rebeca” va posar música a la lletra de Serracant: “Sombra de Rebeca, sombra de misterio, eres la cadena de mi cautiverio. !Oh, Rebeca!, quimera y pasión...” Eren els temps en que cada orquestra tenia el seu vocalista, qui, a voltes es desenganxava i aconseguia alçada de figura. Alguns cantants melòdics es van fer populars amb cançons com “Angelitos negros” (Antonio Machín), “Carita de ángel” (Bonet de San Pedro), i altres com Rafael Medina, Jorge Sepúlveda, Rina Celi... Després de la “Sombra de Rebeca”, Raúl Abril es va embrancar amb la melodía “Acércate más” que, en principi, obtingué un èxit esclatant. Quan tots esperàvem que vingués a cantar-la a “can Xampinya”, de cop i volta se’ns anunciava que Raún Abril no vindria perquè havien “sancionado y prohibido su espectáculo”. El motiu era el de la lletra “Acércate más”, que van prohibir-la per “obscena”. Allò del “Acércate más, y más, y más, pero mucho más...” no va agradar als “españolitos” senyors censors, i la prohibició va ser total. Per acontentar-los potser hauria estat més bé canviar la lletra del “Acércate...” per un “Aléjate más i más...”. Però el que es va allunyar va ser Raúl Abril. Ni ell ni el seu espectacle van venir a Banyoles. Fins i tot el disc va desaparèixer i no vam poder escoltar-lo més a les mitjes parts del cinema Mercantil. Eren els vells temps en que cada vegada se censurava “más, y más, pero mucho más”.

Saderra, Llach i Raimon

Primavera 1970. Fou a l’inici de la primavera quan ens deixà Josep Saderra, un home afectuós que dedicà tota la vida a la música en la seva expressió més nostrada, la sardana. Instrumentista, director, creador de cobles i orfeons, professor, compositor...qualsevol camp era bo perquè en Saderra hi fes present el seu amor al país i a la música. Les sardanes d’en Saderra foren sardanes de plaça, diverses, emotives, balladores: La jove, Vigatana, Santa Pau, Poncellina... Més de 150 que han conegut el premi d’una àmplia acceptació i l’entusiasta aplaudiment dels sardanistes. La música i la cançó ens entusiasmaven i a les festes de carrer ja podíem escoltar els conjunts banyolins que començaven a proliferar: Los Delfines, Juventud 70, Els Hjarrisboug. I en Pere Frigolé que els animava a tots. A Verges hi havia un noi que es deia Lluis Llach. El vam veure a la petita pantalla casolana en blanc i negre en un programa que presentà un bigotut Iñigo a “Televisión española”. Els telespectadors que sintonitzaven “Estudio abierto” veieren que aquell senyor dels bigotis deia que aquell noi es deia “Luis Jack”. Cantava en català. Ningú de “Televisión Española” s’interessà per aquell jove. Nosaltres, però, no tardaríem gaire a escoltar-lo a la nostra ciutat. I l’aplaudiríem, com ho vam fer primer amb Francesc Pi de la Serra quan el TEI (els joves de Teatre Experimental Independent) el van portar a l’escenari del teatre del Catòlics. I esperàvem amb il.lusió escoltar a Raimon, però va passar per Banyoles sense poder dir res. Només el vam poder veure callat a la portada de “Horizontes. El recital de Raimon fou prohibit “por carecer los organizadores del permiso necesario de la Sección del Gobierno y Régimen Interior del Gobierno Civil de Gerona”. Els organitzadors foren informats en el darrer moment. Un breu temps per sol.licitar del C. D. Banyoles, permís per celebrar el recital en el camp d’esports. Nova sol.licitud al “Gobierno Civil”. La gestió tampoc obtingué bons resultats. A “La Vanguardia” de l’endemà llegíem: “Una sentada que impidió el libre tránsito por el centro de la población durante algo más de dos horas y en la que intervinieron unas 800 personas, se registró en Banyoles ayer por la noche. Los protagonistas de la misma, todos ellos forasteros, que habian llegado a Banyoles con diversos medios de transporte para asistir al anunciado recital del cantante Raimon, suspendido por orden Gubernativa, por falta de requisitos, empezaron a dar gritos, para finalment sentarse en la calzada de la carretera de Gerona-Olot, entre el paseo del Generalísmo y la plaza Turers, donde permanecieron hasta las doce y media de la noche. No se registraron incidentes”.

La cultura

Inici de la dècada dels 70.- Malament començava la dècada dels anys 70 pels banyolins. La coral Polifònica que dirigia Manuel Saderra ja no existia. A la dècada anterior ens havia ofert vetllades de concerts sensacionals. Havia nascut un dia càlid de 1959, i va morir un dia trist de 1969. Deu anys de vida. Ens va deixar un record entranyable. Des que els cotxes van començar a ser a l’abast de tothom, alguns actes culturals anaven desapareixent. Sortosament la cultura catalana s’anava estenent poc a poquet: ja compràvem la Enciclopèdia Catalana en fascicles. La ciutat també s’expandia amb la inauguració de vivendes a Mas Palau i al sector de Guèmol. S’inaugurava el Cau de l’Escoltisme. Els boy-scouts banyolins s’activaven en els seus focs de camp. Després de la desaparició de La Passió dels anys 60, en el Cercle de Catòlics es disposaven a tornar aixecar les activitats amb una nova junta presidida per Salvador Boix. Però avui ens fixarem especialment en la Diada del Llibre de l’any 1970. A la revista “Horizontes” es donava a conèixer les revistes més llegides pels banyolins. En primer lloc hi havia “Barcelona deportiva”, i seguien “Hola”, “Lectures” i el “Tele-programa”. El periòdic més llegit era “La Vanguardia” i també “El Correo Catalán”. En quant a revistes infantils hi havia el T.B.O. i el Cavall Fort. Extractem fragments d’un article de la diada del llibre: ” Banyoles llegeix molt, i això es una bona cosa, però haurem de procurar triar les lectures perquè a mes de llegir, llegíssim bé”. I és que encara es llegia “El Caso”, el “¿Porqué?” i les Foto-novelas”. Però...ja es començava a parlar de les revistes Presència, Tele-Estel, Serra d’Or i Oriflama. I això era bo! A l’Ajuntament hi havia un “Patronato de Cultura” que treballava i no deia res. Però que poc a poc anava fent feina!. Col.laborant amb el Centre d’Estudis Comarcals i en l’arranjament dels arxius de la Pia Almoina; es va adquirir la Llotja del Tint, edifici del segle XV que es va destinar a museu i sala d’exposicions. I es treballava al Monestir. Hi havia projectes, però l’Ajuntament no va organitzar ni una conferència, ni una sessió de cinema, ni de teatre, ni va participar en els festivals de cançó. El que s’estava fent era molt bo, però poc. A la premsa es demanava que inauguressin el carrer Pompeu Fabra, i que es fes una campanya de culturalització de la gent. “No hi ha un sol monument a Banyoles, i això que tenim bons escultors, i pintors, i fins i tot músics, poetes i escriptors. I parlant de música, quan temps fa que no s’ha escoltat un bon concert!”. Era un bon toc d’atenció amb el més honrat i sincer afany de crítica, perquè la llista de lectures a Banyoles esgarrifava i “estem convençuts que el nostre Ajuntament, a través de la comissió de Cultura, farà tots els possibles per despertar una mica la nostra gent”. Era el Dia de la Festa del Llibre de l’any 1970. Han passat 42 anys!.