Pantalles, "cuplés" i La Pepa maca

Dècada dels anys 50. Breus records.- La recuperació d’Europa en els anys 50  significà  l’entrada de noves figures en el món del cinema i la cançó, però mai  faltaren els antics monstres supervivents. Un d’ells,  Maurice Chevalier, fou  rellançat en la pel.licula “El silencio es de oro”, de René Clair. I Hollywood el  tornà  a reclamar per fer un paper  en technicolor al costat de Leslie Caron. El cinema nord-americà fou molt important en aquells anys. Hi havia bones coreografies,  i en colors ens portaven bones pel.licules, especialment les del Gene Kelly de “Cantando bajo la lluvia”, “Un dia en Nueva York”, “Un americano en París” i altres. Amb el sistema de Cinemascope arribà  entusiasmar  “Siete novias para siete hermanos”. Però foren Gene Kelly i Cyd Charise  els interprets màxims del cine musical coreogràfic, sense oblidar Bob Fosse com a ballarí, i Frank Sinatra i Donald O’Connor. Una cançó molt popular fou la de la pel.licula “Johnny Guitar”, de Victor Young, cantada per Peggy Lee.

I retornà el cuplé  amb la pel.licula “El último cuplé”, amb cançons velles que cantava Sara Montiel revisquent els que havia cantat Raquel Meller, la famosa cupletista que ja havíem vist a les seves  acaballes en un espectacle al teatre Mercantil. Raquel Meller cantava com els àngels, i la Sarita s’enfadà molt quan ella li digué que no sabia cantar, que només recitava.  I juntament amb el cuplé  arribaren els nens prodigi amb Marisol, i Pablito Calvo que es fèu popular amb la pel.licula “Marcelino, pan y vino”, I Joselito. I també Ana Belén, Rocio Durcal i una altra que li deien Estrellita.

Al final del 53  començà a cantar Elvis Presley, qui amb la seva caçadora de pell, botes amb “espuelas”, pantalons texans i tupè fou el rei de la música jove: el rock, el principi de l’escàndol en el ball: es perdia la compostura, es feien moviments eròtics, i les noies ensenyaven les bragues. Fou com una reivindicació de la llibertat d’aquella joventut rebel dels anys 50. Una rebel.lió molt ben comercialitzada. A partir d’aquí ja van aparèixer  Cliff Richards, Johnny Holliday, Silvia Vartan... I a Espanya, vinga música popular!,  amb el Duo Dinámico que va partir d’aquella revolució del rock per arribar al twist. Llavors arribaren les màquines escura-butxaques posades a les cafeteries i a les estacions dels trens. Però també arribà la cançó catalana que començà amb el Quarteto Vocal Orpheus, amb el tenor Cayetano Renom cantant cançons amb lletres de Sagarra i Apel.les Mestres.La més popular fou “És la Moreneta”, un combinat de recital a càrrec de Isidre Solà i cantada per Caietà Renom. I seguidament vam poder escoltar la sardana del sainet “La Pepa maca” i cançons de l’antic repertori d’Emili Vendrell.  Cap al final de la dècada s’estava organitzant la nova cançó catalana amb tota una colla que es reunien per les cases i que en deien Els Setze Jutges, i  que no arribarien a actuar fins a principis de la dècada dels 60.

I en arribar el mercat del disc, en llengua castellana s’imposaren els cantants llatino-americans. Es posà de moda Nat King Cole amb velles cançons mexicanes com “Adelita”, “Perfidia” i “Quizás, quizás, quizás”. Encara les canten els més ancians del poble. Us ho asseguro perquè els he acompanyat moltes vegades en les animacions per els Hospitals de Dia.

L'aparició del "microsurco"

Breus records de la dècada dels anys 50.- No solament era més barat que el disc sinó que també millorava el seu registre. En deien el pick-up. Eren els anys del definitiu boom de la ràdio. La cançó espanyola seguia sobrevivint, però sortia la nova cançó italiana, el musical de Hollywood, el rock de Elvis Presley, i altres. La indústria del disc començava ja a tenir nom i balanços importants. Ja es parlava de milions. Fou aquesta indústria del disc la que muntà els festivals de la cançó. San Remo creà el precedent que després seguiren altres festivals espanyols, francesos, alemanys, etc. Fins i tot fou la base del festival de Eurovisión. El disc es convertí en l’objecte cultural de la joventut.  Entorn del disc començà a girar la ràdio, tones mètriques de premsa especialitzada, fins i tot el cinema a remolc dels ídols dels “microsurcos”. El ritme  arribà a ser un llenguatge obsessionant que aniria creixent fins als anys 60 i 70.

Seguia el creixement de les quatre o cinc folklòriques espanyoles que tallaven el bacallà, i calia afegir a la Chunga i  aquell que no sabíem mai si era espanyol o francès,  en Lluis Mariano que triomfava en revistes a Paris i  arribà a Espanya per fer pel.licules populars amb Carmen Sevilla (“El sueño de Andalucia”, “Violetas imperiales”). I a París també tingué molt d’èxit una cantant catalana que cantava en castellà i havia passat força desapercebuda: Gloria Lasso.  Les cançons més populars d’aquells anys van ser ” Dos cruces”, “Camino verde” i “A lo loco, a lo loco”. Van aparèixer cantants catalans, com José Guardiola i Ramon Calduch, cantant sempre en castellà. I Dodó Escolà i Augusto Algueró. A partir del Festival de San Remo, els italians foren els primers d’utilitzar els festivals de la cançó: Renato Carasone, Marino Marini (Picolíssima serenata), Domenico Modugno (Volare, Ciao ciao bambina). Es van crear els festivals de Benidorm i del Mediterrani, i cantava Torrebruno, Dalida i altres.

La revista a Barcelona seguia amb Els Vienesos, i sortien vedettes com  Queta Claver, Nati Mistral, Mercedes Llofriu, Lina Morgan, Alicia Tomás, amb còmics com Tony Leblanc, Gila, Pedro Cuenca....

El do de pit el donaven els cantants  d’`òpera. I el cinema, que aconseguia acostar-se a les masses en produccions com “El gran Caruso”, amb Mario Lanza.  En aquells anys  es fèu popular Maria Callas, però més pels seus amors amb Onassis i pel seu aprimament que per la seva qualitat de superdotada del cant. La que tenia bones arrels era la cançó literària francesa. Es mantenia el bon nivell de cantants com Yves Montand o Edith Piaf, amb opcions més minoritàries com Jacqueline François o Tino Rossi. Seguien Charles Aznovour, Leo Ferré, George Brassens i Jacques Brel, i entrava Geoges Moustaki com a  bon autor de cançons. Com a bons cantants d’òpera a Espanya hi havia Alfredo Kraus i Victoria de los Ángeles, i a Itàlia, Renata Tebaldi.

 

I a Banyoles, què?. Qui cantava a Banyoles?. De “solos” en feien els Uriel dels Pastorets. Els cantants i les orquestrines banyolines van començar cap a finals de la dècada. Ja tindrem ocasió de parlar-ne en aquests Tempus fugits.  Encara estàvem una mica atrassats i no ens arribaven els discos “microsurcos”. El que s’escoltava més era la ràdio: Ràdio Philips que venien a la casa Yani; Ràdio Telefunken que la podíem trobar a can Rigau. I pagant a”plazos” podíem  escoltar fins i tot  l’emissora Ràdio Olot de la que n’era representant el director de l’actual revista Els Colors, que ens desitjava a l’any 1955 unes bones festes.

Revistotes, folklòriques i cinema musical.

Breus records de la dècada dels anys 40.- No tothom  podia escapar-se a Barcelona per a veure alguna de les revistotes del Paral.lel. Però, vaja, també hi anàvem. Sobretot per admirar les revistes dels Vienesos. Arribaren a Barcelona coincidint amb el final de la II Guerra Mundial. Foren els primers que portaren una nova concepció de la revista, escenografia i cançons populars com “Recuérdame”. Pero també hi hagué Carmen de Lirio que es fèu popular per la cançó “Mi noche de bodas” i per un afer amb un governador civil. Hi hagué també La Bella Dorita,  Mary Santpere i  Gemma del Rio amb “Quina nit!. La música de ball sonava amb les orquestres a Can Xampinya i a  la sala de dalt del Bar Ideal a la plaça dels Turers.

I ens enfarfagaven amb la música de les folklòriques espanyoles, la Carmen Morell i en Pepe Blanco, Paquita Rico. Conchita Piquer i la joveneta Carmen Sevilla. I vinga olé i olé i “A la lima y al limón”, i “Doce cascabeles”. I “Tatuaje”  amb “el marinero rojo y rubio como la cerveza  y el pecho tatuado con un corazón”. . I Juanito Valderrama amb “El emigrante” i “Su primera comunión”. I per acabar-ho d’adobar la reforçada Lola Flores amb “Pena, penita, pena”.

I llavors van arribar les primeres pel.licules en technicolor. La música era important. Ens agradaven a tots, a grans i a petits. Eren les agradables melodies de les pel.licules de dibuixos de Walt Disney “Blancanieves y los siete enanitos”, “Los tres caballeros” amb la música brasilera; les tropicals de Carmen Miranda enfarriolada amb collarets i amb el cistell al cap ple de mangos i plàtans cantant “Chica, chica boom boom!”. I les pel.licules musicals de la Metro, amb Xavier Cugat amb el violí i el seu gosset chihuaha, i el pianista valencià José Iturbi. I Esther Williams, la sirena resplendent en piscines amb brolladors de raigs lluminosos que ens deixaven a tots bocabadats. Les dones deien “Ooooh, quin “luju!”.  I els joves ens entusiasmàvem escoltant a José Ramirez com cantava  la “Muñequita linda” i a Esther Williams amb un vestit de bany fins al coll “apto para todas las edades”. Les “Hermanas Andrews” eren les reines del “swing” que més tard portarien els Platters i “Los cinco Latinos”. Ens agradaven les germanes Andrews quan les vèiem cantar amb números afegits en les pel.licules còmiques dels pesats Budd Abott i Lou Costello.- Però especialment ens encantava el jazz que arribà en diferents estils: Beny Goodman, Charlie Parker, Telènius Monk, i Glenn Miller. Perquè fou en el cinema quan descobrírem el jazz escoltant a Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, i la més veterana: Mahalia Jackson.

I mentrestant, a Banyoles seguíem ballant sardanes. En els darrers anys de la dècada dels quaranta destacà el festival de Música catalana celebrat a la plaça Major a càrrec de les cobles Barcelona, Girona, Montgrins, Selvatana i Principal de “Bañolas” que actuaren sota la direcció dels mestres Casssià Casademont i Lluis Moreno Pallí.  El festival acabà amb la sardana “Lluny de la pàtria” que tocaren quatre cobles. La crònica a la revista “Horizontes” acabava amb aquesta frase, escrita en castellà:  “Realmente, al oirla hace renacer los sentimientos de amor a la Patria”.