"Arsa y olé!"

Breus records de la dècada  dels anys 40.- Ens  entusiasmà  l’orquestra Melodys en la que hi tocava la trompeta en Manel Saderra. No durà gaire temps perquè una orquestra “espanyola” no podia tenir un nom estranger. I es va canviar per “Bolero”. Eren els temps que en Manel Saderra composà la seva excel.lent sardana “Poruga”, molt bona per escoltar. Davant dels cadafalcs de la festa major s’hi aplegava molta gent. El jovent, però s’entusiasmava amb la música de ball. La cançó reina d’aquells temps va ser “Mi vaca lechera”. Pel que deia i pel que insinuava. Ja estàvem cansats de racionament i érem a les portes del mercat lliure, i aquella vaca de la prosperitat ens portava formatge. “Quesos y besos”, que dèiem. I  cantàvem “Tolón, tolón, Que felices viviremos cuando vengas a mi lado. Con sus quesos, con sus besos, los tres juntos que ilusión. Tolón, tolón”. I poc temps després arribà el bugui-bugui, i ens encantàvem veient-lo ballar a Silvana Mangano a la pel.licula “Arroz amargo”. També hi havia Bernard Hilda i cantants melòdics com Bonet de San Pedro, Raúl Abril, Rafael Medina (que va venir a Banyoles almenys tres vegades amb el seu espectacle), Jorge Sepúlveda, Rina Celi i Antonio Machín amb cançons famoses com “Angelitos negros”. I altres com “Lisboa antigua”, “Es tarde de fútbol”, “Rasca-yú” o “Sombra de Rebeca”. Amb samba hi havia el “Tico-Tico” que vam descobrir amb l’orquestra de Xavier Cugat a la pel.licula ”Escuela de sirenas”. I “La raspa”, i el “Mambo num. 10”, de Perez Prado. Machin vingué algunes vegades a cantar al Mercantil, i fins i tot, gràcies a les gestions d’en Joan Turró va aconseguir cantar en la festa del barri de Sant Martirià.

 

El bloqueig polític  condicionà que els únics cantants que arribessin a la pell de brau fossin els llatino-americans: el Trio Calaveras, Ana Maria González, Machín, Los Panchos, Lorenzo Gonzalez... Es cantaven i ballaven ritmes com La Conga i el Mambo. I una cantant mexicana que feia proeses amb la boca: Irma Vila (amb la Pregària guadalupana). Al cap d’uns anys va venir a can Xampinya quan ja gairebé estava a les acaballes. Ja no feia tants de “gorgoritos”.

Jorge Negrete fou el més popular. La cançó  “Esos altos de Jalisco” i altres les van cantar el banyolí Trio Farobar.   I un altre mexicà que fou  molt oportunista, Agustín Lara, inundà el mercat espanyol de bones cançons inspirades en motius d’Espanya: “Madrid, Madrid, Madrid”, (uuuuff!), “Maria bonita” (dedicada a la seva dona, Maria Félix” (aquesta sí que va ser encertada, perquè Maria Félix era guapíssima!). I “Noche de ronda”, “Amor, amor, amor” i “Solamente una vez”, que encara avui la canto quan m’afaito i quan vaig a fer animació  a l’Hospital de dia,  acompanyat del saxo d’en Branyas, l’acordió de la Paquita i la guitarra d’en Comalat.

 

Continuarem amb més música dels quaranta. Música i cançons que ens fan somiar desperts.

Pel baixant de plaça

Hi havia molta gent –homes i dones- que treballaven a la fàbrica de les saques, a la dels mitjons i a les de “curtits”. També hi havia molts d’agricultors. En el temps de la sega, passant pels carrers es veien bales de palla que els pagesos de la ciutat estiraven en una corda pujant-la en una corria cap a dalt dels badius per arraconar-les  en els  terrats. Per carrers i places s’escoltaven els pregoners que tocant la trompeta  anunciaven que a les peixateries havien arribat pops, verats, sardines i clavellada. Amb els tocs de manament

s’anunciaven els bàndols del municipi.  El dies festius, un cop acabades les sessions de cinema i ball, el jovent  passejava pel baixant de plaça pel carrer estret de la Porta dels Turers entre les dues places. A la raconada de can Sila les parelles s’estrenyien. Les noies començaven a portar sabates altes de sola de suro que en deien “topolinos”, pentinats de cabell alt d’un estil que  en deien “Arriba España” i cabellera tapant un ull com la de l’actriu de cinema Veronica Lake. Les noies començaven a portar jerseis “Rebeca” que les feien marcar, i al cap de poc temps ja varen sortir els jerseis “Sospecha”.  El cinema feia furor. Tot es copiava. Era el temps del suspense dels films de Hitchock i de l’actriu Joan Fontaine.

El 1943 s’inaugurava el teatre del Catòlics a la plaça Major. Es celebrà amb missa a Santa Maria, sardanes, concert i la reposició de l’obra “El divino impaciente”. I a l’estany, campionats de regates. Alguns ja conduïen Motobic, i  Vespa. I es començava a veure el primer Biscuter. Les dones es quedaven a casa, a escoltar els serials de la ràdio. I les modistes estrenaven vestits per anar als concursos de moda a la festa de Santa Llúcia.

Quedàvem sorpresos davant de tants d’invents: refrigeradors, bolígrafs, cintes gravadores, cinta cel.lulosa d’enganxar, pastilles Vick Vaporub, penicilina, xiclets, caldo Avecrem i Gallina Blanca, Tàmpax (“que no causa roce”), Coca-Cola... I el 600!. I...la televisió. Molts d’aquests invents encara tardarien a venir. Però tard o d’hora ja anirien arribant. Als Bancs hi havia cobradors de carrer. Us en puc donar fe, ja que per molts anys vaig fer aquesta feina. Havíem d’anar a cobrar lletres de canvi casa per casa, pels comerços, per les empreses, per tot arreu, i fins i tot vaig fer-me un tip de pujar escales en pisos de gent que pagava ”a plazos”. Si pagaven o no pagaven això m’ho callo, però si que us haig de dir que la cartera de “Impagados” del Banc estava cada dia més plena de lletres que es retornaven. Eren temps difícils i alguns comerciants tenien maldecaps per a pagar. Un d’ells em va fer retornar una lletra posant aquest escrit al dors: “Se devuelve esta letra. Giren de nuevo en tres veces,  pero no lo hagan hasta que les avise”.

Però hi havia alegria. Ui!, la música dels anys quaranta!. En parlarem en el proper article.

Quan els nois teníem "pois" al cap

Breus records de la dècada dels anys.-  Poca gent es rentava el cap. Per això hi abundaven els “pois” que els  matàvem amb DDT. Els “pois” els batejàrem amb el nom de ”piojo verde”. Per a fer-los marxar ens havíem posat boles de càmfora penjades al coll. Eren els temps del gasogen, de la “cartilla de abastos”, del plexiglàs i de les mitges de nylon. Es menjava pa negre, “muniatus” i xocolata terrossa. Es cuinava amb carbó, ventallant els fogons. Per adquirir el carbó – a vegades remullat- havíem de fer cua a can Raspa de les Rodes o a can Negrell del carrer Ponent. A l’hivern feia molta fred. Ens escalfàvem als brasers, a les estufes o vora del foc de la llar. Les dones, aixanquellades als brasers s’escalfaven les cuixes que s’envermellien amb taques que en dèiem “cabres”. Les estufes es carregaven de llenya i del pa de ruscle que en dèiem mutes. Als cafès es parlava de Hitler, de Mussolini, del noticiari No-Do, i de baix en baix  d’en Pau Casals.  Per anar a Figueres – “zona fronteriza”- es necessitava “salvoconducto”. Als cines hi havia cua al matí dels dies festius per adquirir entrades numerades per a les sessions de la tarda. Eren plens a vessar. Es projectaven dues pel.licules llargues i a la mitja part sortia la diapositiva del “Generalísimo” a la pantalla i tots ens havíem d’aixecar posant el braç enlaire escoltant l’”Himno Nacional”. Els de la meva colla acostumàvem anar al cine Moderno perquè tenien el disc més curt i així no havíem d’estar tanta estona drets. Al Mercantil posaven un long play que no s’acabava mai. Amb el temps ja s’anà escurçant. Als cinemes no es permetien les efusions amoroses. Res de petons a les parelles. Si convenia, l’acomodador els hi enfocava la llanterna. Com que no es permetien les abraçades en públic, tingué molt d’èxit el ball que en dèiem “l’agarrao”. A la mitja part de les sessions de cinema  sortíem a comprar cacauets i avellanes a la parada de la Graua o la Roqueta. Als cinemes hi havia un continu garranyic-garranyac  de trencament d’avellanes i  un trepitjar frenètic de cloves d’avellanes.  Anàvem a ballar i escoltar sardanes. En Josep Saderra  composà  “Santa Pau”. Tingué èxit arreu del país. Però el que no sabia l’oient era que el compositor no la composà perquè havia arribat la pau. Es deia que la va dedicar al poble de Santa Pau per un sac de fesols. “Si no e vero e ben trobato”. Ens agradava escoltar en Pujol tocant la tenora. Era divertit veure-li les galtes inflades. Al Catòlics del carrer de l’Abeurador començàvem a fer comèdia. En català. Mai ens ho van prohibir. De tant en tant ho combinàvem amb una comèdia en castellà. Ens agradava escoltar la magnífica melodia “Sublime placer” composta pel mestre i pianista Josep Maria Dalmau. I també els “corridos mexicanos” del Trio Farobar (Fa de Farreras, Ro de Roura, Bar de Barba).

Acabada la guerra - 1939

Havia vist els soldats d’en Franco baixant amb mulats per carrer major. Al meu costat, una noia els aplaudia amb els crits de rigor: “Arriba España!, Viva Franco!”. Un soldat se li acostà i li digué a cau d’orella: “Viva tu, chata!”. Banyoles estava ple de soldats moruns.  Per evitar que entressin a les cases tothom posava un rètol a la porta d’entrada: “Casa habitada por sus dueños. Viva Franco. Arriba España”. Alguns que havien escoltat la ràdio ja sabien el que havien de fer. Érem nois que voltàvem pels carrers plens de tropa i ens feien gràcia els soldats moruns que portaven un barret vermell al cap que semblava un test posat cap-per-avall. La ciutat era plena de “soldadesca”. A la plaça es celebrava la festa de la “liberación de la ciudad”. Una orquestra de soldats tocaven música alegre davant de la sabateria de can Vilà. Gairebé tots estaven ebris. El del “bombo”  picà tan fort que “bombo” i soldat rodolaren plaça avall. Alguns  entraren a la Societat de l’Ateneu per “netejar” la biblioteca, i des del balcó llençaren el bust de la República que s’esmicolà feta a trossos davant de l’edifici. Les sales de cinema eren ocupades per la tropa. El cinema Modern es convertí en una sala plena de mulats, palla i excrements. Al cap d’un mes, quan es tornà a obrir la sala, els espectadors ens ofegàvem per la mala bravada dels xius-xius dels desinfectants Zotal.

Un cop netejades les sales dels cinemes Mercantil i Modern (aquest darrer amb el nom castellanitzat  de  Salon Moderno) es començaren a fer programes dobles de pel.licules espanyoles, italianes i alemanyes. I el Noticiario Luce italià i l’alemany de la Ufa, amb desfilades dels dictadors Mussolini i Hitler.- A la plaça de la República – convertida en Plaza de España” hi havia cua davant del Banco Urquijo Catalán per descanviar moneda antiga per la vigent espanyola. Hi havia qui portava bosses plenes de monedes de plata guardades en alguns racons dels seus habitatges.

El local de l’Ateneu el llogà Bonaventura Yll, (el carnisser Baldiró, que en aquells temps li posaren el motiu de “Minuto” i fou el que obrí el Café Español). La sala de teatre es convertí en sala de ball, i a l’escenari s’hi representaren sarsueles i varietés amb humoristes, parelles de balls de saló, parelles de claqué, excèntrics i “esculturales canzonetistas”, amb l’orquestra Ritmo “con sus inimitables discos”. Espectacles moderns de varietat i “moralidad”. Els dies feiners la sala es convertí en una pista de patinatge.

Els diumenges i dies festius l’església de Santa Maria s’omplia a totes les misses. En el moment de l’Eucaristia, els músics des del Cor tocaven l’Himno Nacional. Ens havíem d’aixecar tots drets.

Hi havia més coses. Però no hi ha espai. A partir d’ara i durant tot l’any 2012 aquest Tempus Fugit el dedicarem a revifar la memòria   amb  breus records dels anys que aniran seguint.

Una fira de bestiar, un convent, i un local de cinema

Fa més de 30 anys van assistir més de cinc mil persones a la Fira de Sant Martirià que es va celebrar a la plaça de Les Rodes. I no em feu dir quin any era perquè hauria de buscar entre els meus papers una mica esbarriats. Un dels actes més atractius de la Fira va ser el concurs-exposició de bestiar rossam que va arribar a la Vuitena Edició i que aleshores es deia que era considerada la més atractiva de Catalunya. Cent cinc cavalls de les cinc sessions competien per als premis que atorgava l’organització formada per l’Ajuntament de Banyoles, el Club Hípic i la Cambra Agrària Local. Per primera vegada es va poder veure una exposició de bestiar cabrum: 60 cabres sanejades, és a dir que es va controlar que no portessin la brucel.losi, un equivalent a les febres de malta, que podia ser perjudicial a les persones. Aquelles cabres eren provinents de diferents punts de la comarca de Banyoles. La plaça de Les Rodes estava plena de basses i fangueix a causa de la pluja que va caure fins a les deu del matí.

 

Al Puig de Sant Martirià hi van pujar cent persones. El 24 de novembre és una diada en la que antigament es celebrava la festa del Patró de Banyoles, Sant Martirià. Cada any s’hi venera una relíquia del Sant davant mateix de l’antic convent amb mil anys d’història. Però el convent no es veia enlloc, si bé s’hi va exposar el pla de realitzacions de l’Associació Pro Capella de Sant Martirià al Puig de Lió. Mentre es garbellava terra s’anava descobrint la Capella.

 

Portava cua l’afer del cinema Victòria. A la secció “Parlant sense embuts” de la Revista de Banyoles, un regidor deia que “l’adquisició del cinema Victòria no es pot considerar una bona inversió. Hi ha altres aspectes de prioritat. Banyoles ha d’intentar canalitzar els seus ingressos de cara als Jocs Olímpics, però la compra del cinema Victòria no s’ajusta a aquesta necessitat.  D’altra banda, l’immoble no reuneix condicions i caldrien noves inversions per remodelar-lo.

 

Són notícies per pensar-hi. Notícies de pujades i davallades.

Els xarlatans

La fira de Sant Martirià es celebrava antany durant tot el dia 24 de novembre. Avui farem un recorregut lleuger per la concorreguda fira i veurem a la plaça de les Rodes l’animat mercat de bestiar amb els negociants locals i forasters. De locals hom recorda els de can Creus, de can Soler o els Vilar. El nostre enyorat Cronista Antoni M. Rigau ens en recordava més. Deia que un dels més coneguts, en Tià Pujals, era un gran negociant de matxos que tenia quadres (estables) darrera casa seva al Passeig, i també tenien fama de bons tractants en Torrent (el Bato), en Batlle de Mata, en Colom de Vilavenut, els Sagnari d’Armadàs, els Janic i els Boira de Rabós del Terri. Tots aquests els podíem veure enmig del tragí de la plaça de Les Rodes per la fira de Sant Martirià. Era un dia que a més de bèsties i tractants, a la plaça hi paraven castanyeres, torronaires i avellanaires. A la Fira els banyolins hi anàvem a fer el badoc encantant-nos davant les parada del venedor que atreia totes les mirades: el xarlatà, amb la seva imparable xerrameca. En recordo un que començava la seva dramàtica xerrera explicant que el seu pare l’havia tret de casa acusat d’haver arruïnat el negoci familiar. Llavors venia l’autocrítica, acceptant que era veritat, però la causa, segons ell, no havia estat per gandul, pel joc o altres vicis, sinó per la dèria de vendre barat, arribant a la conclusió que el seu mal no tenia remei, passant a anunciar que llençava la casa per la finestra. Llavors mostrava una faixa o una manta dient que l’article en qüestió a la botiga costava deu duros i ell ho donava per vuit. Però... “com que avui tinc mal dia, no en cobraré ni vuit, ni set, ni sis, ni cinc., ni quatre.El preu és de dinou pessetes. I a més a més els  hi afegeixo un parell de mitjons de llana. Va! Qui vol aquest lot?... NIngú?... Doncs, mireu, estic disposat a arruinar-me, us hi poso un paraigua, perquè aquest any serà un any de fortes pluges i pedregades. Au, vinga, per un dia que es reventi tot!,,... Noia, no badis que aquest xicot ja fa estona que et mira, i a més, li regalo aquest mocador perquè s’eixugui la bava que li cau de mirar-te la pitrera!... Un per aquest senyor, un altre per aquell altre, un altre per aquell senyor de la barretina, un altre per...

La comèdia es repetia cada any i la gent, embadalida, hi gaudia de debò.

Temps de castanyes

Per Tots Sants, panallets i castanyes. Aquests dies no fa lleig anar pel carrer amb les mans una mica emmascarades perquè tothom entendrà que heu caigut en la temptació de comprar una dotzena de castanyes, però és més difícil caure en la temptació dels panellets, malgrat que les pastisseries i les fleques us els posen davant del nas, ja que els preus són cada cop més prohibitius. Abans, a gairebé totes les llars es feia la castanyada, i era molt tradicional fer-la en família la nit de Tots Sants. Es torraven moltes castanyes en les torradores que normalment eren paelles foradades. Havent sopat es feia la castanyada, abocant les castanyes damunt la taula, en orri, i que tothom en mengés a compliment. En temps molt endarrerits, a cada castanya que es menjava s’havia de resar un parenostre en memòria dels difunts de la família. Això va anar canviant, i recordo que amb els avis i els pares resàvem tres parts de rosari d’aquells que no s’acabaven mai i ens havíem d’aguantar la son tot esperant la castanyada. Aquesta s’acompanyava amb traguinyols del moscatell posat dins el porró, i això sempre alegrava aquelles tristes festes del Dia dels Difunts.

A la plaça de Banyoles hi havia les castanyeres que torraven i venien castanyes, i en el meu record hi ha la “Maria Net”, del carrer de la Paraireria, la Graua i la Roqueta amb parada al Turers i a la plaça: la Modesta de la placeta del Teatre, l’Ángela Fàbrega de can Marés cadiraire i la seva germana, la Rosa d’en Gracià. Aquestes darreres tenien les seves paradetes de venda a les placetes d’en Ges i dels Estudis. A la cuina de can Marés cadiraire, des del segon diumenge de setembre fins a Tots Sants torraven castanyes a dojo, i el noi Marés – en Jaume- les transportava a les dues paradetes. Més amunt, a la plaça de les Rodes, una altra dona de la nissaga dels Marés –la Teresa Busquets- proveïa de castanyes a tota la barriada. Les castanyeres treien les castanyes covades i estovades de sota la saca i ens en posaven mitja dotzena en una paperina de paper de diari, si bé en el temps d’escassetat de paper eren col.locades en fulles d’arbres plàtans, degut, potser, a que les castanyeres no compraven diaris, o bé necessitaven els fulls de “La Vanguardia” i “El Correo Catalan” per penjar-los al ganxo de la comuna. L’utilitat dels fulls de periòdics per a necessitats fisiològiques eren molt més importants que la lectura de les notícies de l’època.

Ens menjàvem les castanyes passejant de la plaça als Turers sota la llum esmorteïda que ens privava de veure si la polpa calentona era o no era grauada. No hi feia res. Eren tan bones que ens les menjàvem acompanyades del pobret cuc grassonet i rostidet, que encara cuejava.

Desconillar conills

Unes setmanes abans de la festa major vèiem passar pels carrers l’home que tenia per ofici esmolar ganivets i tisores. En sentir el cant de l’esmolet i el xiulet de l’eina de tall que fregava en una mola, les mestresses de les cases s’afanyaven a sortir als portals per lliurar les eines que havien de tallar la carn de l’aviram guardat i alimentat a les gàbies que empresonaven gallines i conills. A les vigílies de la festa major la feina més amoïnadora era la de treure les bestioles dels galliners i conilleres i portar-les a la guillotina. No tothom servia per degollar els animals, però a Banyoles hi havia alguns homes que n’eren especialistes. Recordo una bona persona que era molt sol.licitada per fer aquesta feina, sobretot en el Barri Vell. Es deia Eduard i era un treballador d’una fàbrica de curtits. Quan plegava de la feina les veïnes el cridaven perquè entrés a les seves cases a garrotejar els conills. Era molt hàbil en fer aquesta feina. El primer que feia l’Eduard  en entrar a una casa era demanar que li portessin la mà de morter –aquella petita maça que no mancava a cap cuina per a fer la picada-. Un cop tret el conill de la gàbia conillera, aguantant-lo amb la mà esquerra per les potes de darrera, empunyia la mà de morter amb la mà dreta i etzibava una maçada a la closca del conill estabornint-lo o matant-lo de cop per la força de la potent tossada. Penjat el conill en un clau, l’Eduard l’escorxava i despellissava deixant-lo desconillat a fi que la mestressa el trossegés i el deixés a punt  de cassola. Un cop feta la feina, l’Eduard s’emportava la pell de conill. Per aquest treball no cobrava ni cinc cèntims. Només s’emportava la pell del conill per a posar-la estesa en els secadors de la seva llar. Quan les pells eren ben assaonades  les venia a les adobaries per les seves diferents aplicacions industrials. L’Eduard feia una bona provisió de pells de conill, ja que eren moltes les mestresses de casa que l’esperaven davant les seves cases amb el morter a la mà. En els dies de la festa major de Sant Martirià, un cop acabades les sardanes matinals a la plaça Major, passant pels carrers del barri vell hom podia sentir una  bona flaire. Gairebé tothom menjava unes bons plats de conill amb samfaina. Els bons conills tossats per un esquitx d’home, xiquet i menudet, amb un  puny vigorós, de bona garrotada a la closca.

Us desitjo una bona Festa Major amb regust de conill amb samfaina. Xup, xup!!.

Records de festes majors

Durant anys i panys, la Festa Major de Banyoles ha anat seguint amb la  tradició de sempre. Joves i grans ballaven sardanes a la plaça,  s’assaboria un bon concert i s’anava donar una volta cap a les atraccions que primer eren a la  plaça del Dr. Rovira amb parades al passeig fins que s’instal.laren a la plaça de les Rodes i fins i tot al passeig de l’estany. Jaume Farriol descrivia la  festa de l’any 1960 d’aquesta manera: “Hi ha serietat i alegria, il.lusió i record, ratlla en els pantalons i sabates ben enllustrades. Però segur que en el programa d’aquest any 1960 s’hauran oblidat de dues atraccions dignes de figurar-hi: una, és l’edifici del Club Natació que sens dubte rebrà les visites i enhorabones de multitud de forasters. Una altra és la “estupenda iluminación” d’alguns carrers. I per altra banda, que el semàfor tingués també els seus admiradors, ja que l’encesa i apagament d’aquest estrany llumet és una meravella de mecànica. I esperem que els cotxes facin cas d’aquesta meravella de paciència”.

A la plaça hi havia sardanes – com sempre-. Quatre cobles de les més bones. Que també tocaven a les sales de ball. A la sala del Mercantil, dues  orquestres alternaven amb “24 bailes continuos 24”- I les tres sales de cinema – Mercantil, Victoria i Moderno-, totes plenes a vessar-, feien pel.licules d’èxit. I en el teatre Victoria es presentà la Companyia del teatre Romea amb la comèdia “Nanette m’ha dit que si”, amb la col.laboració especial de l’actor de vodevil, Alady.

 

Ah!. I que no ens oblidem del Patró: ofici al matí i processó a la tarda. Amb acabament del cant dels Goigs de Sant Martirià que tothom cantava en la nostra llengua a ple pulmó. Una expressió d’identitat, religiositat i catalanitat dels banyolins en plena època del franquisme.

 

Al cap de 25 anys les coses van canviar. Un cop acabada la festa major, un grup de joves van escriure una carta a la Revista de Banyoles expressant la seva desil.lusió pel programa festiu ofert per l’Ajuntament banyolí.  Deien que hi mancava renovació, i que era el mateix programa pensat “per” i “per a” un sector de Banyoles: la burgesia mercantil, que s’acontenta amb quatre sardanes, quatre paradetes del tir a la fira i amb un ofici solemne, un programa que segons els autors de la carta oblidava un sector important de la ciutat: el jovent. Un jovent que demanava una renovació real de la festa major, i una major amplitud de mires.

A la Revista de Banyoles, signat per Florenci, -pseudònim d’un home de lletres que conec molt bé pel seu tarannà humorístic-, feia un esquema per a una festa futura, dient coses com aquestes:

“Potser sí que la festa  és una mica “tradicional”, però, què hi voleu fer!, a alguns ens sembla que hi ha tradicions que no han pas d’extingir-se (...) El que no és tan típic, tradicional i clàssic, i que sembla que s’ha implantat  en els darrers anys, és el dinar que en el dia del Pregó uneix i acontenta a tota la Corporació (oposició inclosa). Aquí sí que tots s’hi troben bé”.

Per planejar una festa futura, l’autor de l’article deia que s’hauria de fer un BALL DE PASSADA amb gegants, cap-grossos, diables, dracs, pallassos i tota la gresca acompanyada per tot el seguici municipal, i que no costaria pas molt de fer venir un grup d’italians d’aquells del palio florentí fent voleiar banderes al costat del cap-gros punk, del drac, i d’en Morgat amb el bou. Tot molt banyolí i florentí. Tot molt “martirianenc”. En quant a les sardanes, s’haurien de fer a l’estil de les havaneres, amb cremats i una grossa i llarga botifarra de 200 metres, que sortís de l’Ajuntament i que arribés fins a la plaça Major davant de La Caixa, perquè per aguantar tanta botifarra s’hauria d’apuntalar amb molts de suports de La Caixa. Seria divertit!. Els tips de riure que ens faríem menjant botifarra i ballant sardanes!

El pressupost  podia ser més inflat que un inflable d’en Ponsatí, però no caldria pas preocupar-se perquè les misses sempre surten d’un lloc o altre. L’Ajuntament ja miraria d’inventar una lotería, ara que són tan de moda i que donen tants bons resultats.

El que no podia ser és que la  festa seguís igual. I fou a partir d’aquell any que  es tingué en compte l’advertiment del jovent. I ara, tanmateix, la joventut ja s’ha embarrancat –perdó, vull dir embarracat-, ja que disposen d’un bon recinte de Barraques que a partir de l’any següent d’aquella carta de protesta ja van poder-hi dansar, xisclar i escoltar música electrònica, pop i reggae i cantautors del nostre país, bones proposicions  per a tots els gustos amb ampliació de correfocs txiquis i grans i i àmplies ofertes culturals en teatre per a grans i petits. I justament, aquell any, amb l’important esdeveniment del retorn de l’arqueta de Sant Martirià restaurada i amb gairebé totes les figures recuperades, la festa major ha estat una festa esplendorosa en la que fins i tot han estat contents alguns avis amb  un campionat de petanca acompanyat d’un bon esmorzar. 

I així, tutti contenti, com deu pensar el nostre patró Sant Martirià, fill de Florència, bisbe d’Albenga , italià cent per cent i i banyolí arcajat.  Que per molts anys!.

Trista festa major de l'any 1939

S’anunciava amb bombos i platerets un Año Triunfal quan els banyolins i comarcans fèiem tot el possible per alegrar-nos en aquella primera festa de Sant Martirià celebrada després de la Cruzada (així ens ho deien: acabàvem de passar la Cruzada española). No sabíem pas el que era menjar llagosta ni beure xampany, però no mancaven en cap llar els pollastres, ànecs o conills, comprats o canviats per altres productes als pagesos de la contrada o trets dels molts galliners i conilleres casolanes. I amb l’estómac refet podíem anar a la plaça a veure les primeres cobles acoblades mentre escoltàvem la gent gran que deia: “Fíxa’t, falta aquell músic de La Selvatana... I aquell de La Bisbal... Pobre noi!, el van matar a la guerra!... La cobla no tornarà a ser mai més el que era!”, Era acabada d’estrenar la nostra adolescència i esperàvem amb il.lusió els passos de dansa estridents de la música de Irving Berlin a la pel.licula Sigamos la flota, el plat fort cinematogràfic d’aquella festa major de l’any 1939. Però la notícia esbombada per tot Banyoles ens venia a entelar les nostres il.lusions: el sac que contenia les capses rodones de metall amb els rodets de la pel.licula s’havia perdut entre la ruta Barcelona-Banyoles quan el transportava el camió dels recaders Vilardell-Farriol, i això portà com a  conseqüencia greu, -en el segon dia de la festa major- la trista notícia que dugué el dol a tota una família banyolina. Com si fos avui, encara recordo les cançons de la diva Maria Mercader (l’actriu que sería més endavant l’esposa de l’actor i realitzador Vittorio de Sica), refilant amb el baríton Pedro Terol en la sarsuela Molinos de viento convertida en pel.licula en el Salón Moderno, i a la sortida de la sessió de tarda escoltar  el murmuri de la gent de la ciutat que anava passant de boca en boca la tràgica notícia de la mort del recader Farriol.

 Però, si el sac que guardava les capses del film s’havia extraviat en el transport per carretera, no per això l’empresa del Mercantil podia restar  sense programació en un dia de festa major, i el responsable de l’empresa –el barceloní Pere Vaqué- va fer mans i mànigues per trobar una nova pel.licula en la que intervinguessin la mateixa parella de dansaires, Fred Astaire i Ginger Rogers, mundialment famosos. Anar i tornar de Barcelona era prou difícil en aquells temps  en què la carretera era plena de desviaments degut als ponts destruîts en els darrers dies de la guerra civil. Però els ballarins van poder arribar gràcies a que el programador s’havia aventurat a portar ell mateix el sac amb la pel.licula, que no era la mateixa ja que fou substituida per la reposició de La alegre divorciada, anunciada amb un Saludo a Franco i un Arriba España en els programes fets a correcuita. I si en la pantalla es dansava El Continental, el jovent ballava a la sala del Bar Ideal (situada en el primer pis damunt de les actuals oficines del BBVA a la plaça dels Turers).

Cantant i ballant s’havien de treure els neguits d’aquells difícils moments de la postguerra del 1939.

Els Saderra, a Ceret

En el mes de setembre de l’any 1958, a Banyoles es respirava un ambient marià en motiu de l’Any del Centenari de les aparicions de la Verge de Lourdes. Una Setmana Mariana, a l’església de les Carmelites, fou dirigida per dos capellans de la Casa Missió banyolina. Era en les acaballes d’un estiu saturat de sequera.  Per implorar la pluja que tanta falta feia pels nostres camps, a la parròquia de Santa Maria començaren uns dies de pregària. S’acabava un estiu en que el sol, cremant  de debò, ens obligava a treure’ns els mocadors per eixugar-nos la suor. Sort n’hi havia que les fonts encara rajaven, i fins i tot se’n reconstruien perquè no manqués enlloc aquest do natural tan apreciat que és l’aigua. Fou admirable la reedificació de la font de sant Nicolau laboriosament treballada pels components del Centre Excursionista Banyoles i que tanmateix s’inaugurà el 12 de setembre en aquell prat cap al camí de Rocacorba en un dia en que els components de la cobla Canigó bufaren i rebufaren tocant els seus instruments en una audició de sardanes.  En finalitzar la música es posà a tronar i tanmateix arribà la pluja tan esperada.. 

Aquell setembre de 1958 fou un mes que en alguns carrers de la ciutat s´hi veié una gran aglomeració humana. En els carrers  Mercadal i Abeurador una multitud s’hi aplegava per contemplar en els aparadors dels comerços Yani i Rigau els espectacles gratuits de la televisió italiana, S’interessaven especialment les dones mestresses de casa preguntant quan hi hauria televisió espanyola per tal de poder veure els serials que fins llavors només podien escoltar per ràdio.  Les festes de la Mare de Déu d’Agost d’aquell any havien estat de les de més afluència de forasters, Poques vegades s’havien concentrat tants automòbils i vehicles motoritzats. Els urbanos veien els carrers invadits de vehicles. No sabien com sortir-se’n. Els hotels i las  fondes, concorregudíssims. I un cop acabades les festes, s’acabà també la brillantor lluminotècnica. Faltaven bombetes en alguns carrers i els futbolers es lamentaven que també mancava llum en el Campo Municipal de Deportes. A l’Ajuntament es disposava que deixarien de pagar impostos els propietaris dels  carros que durant deu anys substituissin les llantes de ferro per altres de goma. Fòra soroll!!

Prou que en farien de soroll les 200 persones de Banyoles que es desplaçaren a Ceret per assistir al Primer Festival de la Sardana en el que s’homenatjava als compositors Josep i Manel Saderra. Allí, les cobles La Principal de Perpinyà i La Principal de Cassà de la Selva interpretaren escollides sardanes dels compositors homenatjats.També hi participà la coral Harmonies del Llac aplaudida entusiàsticament per la gran assistència de públic que acudí a la capital del Vallespir. La premsa del nostre país ho silencià tot. Únicament la revista local Horizontes (num. 147, any 1958) se’n feu ressò en una notícia escrita en castellà- com era imposat en aquells temps-. Sortosament, encara avui dia hi ha algun dels assistents que recorden entusiasmats aquell important esdeveniment.

Del vell teatre del Catòlics al nou Foment de la Sardana

Entre les múltiples propostes de caire sardanista vinculades a les figures dels germans Saderra, una d’elles fou la de la inauguració de l’ampliació dels locals del Foment de la Sardana,un motiu perque aquest cronista pogués pujar altra volta els 21 graons de l’escala que porta al primer pis de l’edifici a la sala del Club de Billar Banyoles, i més amunt, en el segon pis, per ficar-me a l’interior de la sala gran del Foment de la Sardana. Essent a les dues sales no he pogut deixar de rememorar els bells moments de la joventut quan, amb altres nois de Banyoles ens havíem introduït dintre aquell espai per a fer-hi les nostres primeres representacions teatrals que tant podien ésser Els Pastorets com les obres de teatre català escrites per a ser representades únicament per a personal masculí. Eren un temps en que en els Centres Catòlics o Parroquials es prohibia representar teatre mixt. Aquella “comèdia” durà fins que el Bisbat  obrí la veda a l’any 1943, quan la societat del Círculo de Católicos es desplaçà a la plaza de España (en els locals que havien estat del Cinematógrafo Vila, amb l’enganxadissa posterior de l’Ateneu Republicà, i ja en ple franquisme, del Café-Teatro Español).

Per als molts que no saben com anava muntat aquell antic espai del Católics del carrer de l’Abeurador, em plau informar que en aquelles sales on avui s’hi fan reunions, exposicions, assajos i ballades de sardanes, i que més avall hi corren les boles de billar, tots dos pisos junts eren l’espai del teatre del Catòlics, amb escenari amb paret de fons que donava al carrer de la Canal. Entràvem a la sala d’espectacles  per unes portes amb vidrieres que donaven a la platea de General ( ara sala de billar), on més endarrera,  una barana separava la General de la Preferencia. A les butaques d’aquesta darrera s’hi asseien els socis de la Societat que tenien reservades les entrades en les sessions de teatre i cinema. Més amunt, a cada costat de la sala hi havia les dues llargues llotges i en el fons una graderia amb bancs de taulons que eren els seients per a la mainada. En dèien “el Galliner”, si bé en els tiquets de l’entrada hi havia escrit: “Entrada de Paraíso”. Imagineu-vos que aquella sala d’espectacles ocupava de dalt a baix tots els dos pisos de l’actual edifici, o sigui que no hi havia el sostre que separa les sales de Billar i Foment. Per anar al Paraíso, evidentment, haviem de pujar 22 graons més de l’escala usual.

En aquell teatre hi actuàvem fent Els Pastorets, i des d’allí, en una escala llarga i perillosa baixàvem i pujàvem cap al fons de l’escenari on hi havia els serveis

 de vestuari i  maquillatge (un ample cau humit on posteriorment, el conserge del teatre del Catòlics –en Felip Granés –hi muntaria el seu taller d’impremta. Més endavant, aquest espai seria el Club de Joves de L’Abeurador i actualment n’és el bar de la Patagònia).

Aquell local del Catòlics del carrer de l’Abeurador era encara molt més gran quan s’amplià amb el cafè-bar en una sala damunt de l’asserradora i molí de l’Isidre i Esteve Codony. La sala del cafè era extensa, desmesurada per l’Entitat. No recordo haver-la vist mai plena, potser únicament per la festa major i pel diumenge de Rams on els socis i acompanyants s’hi reunien per menjar brunyols i beure moscatell després d’assistir a l’Hora Santa a l’església parroquial. Per arribar a la sala del bar s’havia de travessar un ample corredor on hi havia el departament-biblioteca, un espai que tingué més servitud per a reunions que no pas per a  sala de lectures. Davant mateix, els joves podien practicar l’esport de la pilota, que consistia en el mini-esport del ping-pong.  

L'enssorrament del sostre del Catòlics

Eren tres quarts d’onze del vespre del dilluns de Pasqua (8 d’abril de 1985) quan en el centre de la ciutat s’escoltà com una mena de terratrèmol. En el bar del teatre del Cercle de Catòlics, a la plaça major, una dotzena de persones s’espanten en sentir  “el primer tro”. Immediatament segueix una fressa estremidora. El conserge veu que de la sala del teatre en surt fum: “Deu haver explotat la caldera”, diu sobresaltat, i truquen als bombers i a la policia. Tot seguit veuen que el fum prové del terrabastall de la caiguda del sostre de la sala de la Societat. Obren la porta entren a la sala i veuen l’espectacle desolador amb el pati de butaques ple de bigues caigudes del sostre. Només s’han salvat les parets mestres de l’escenari.

 

A l’endemà, de bon matí, acudeixen al teatre, la Junta del Cercle de Catòlics, el propietari del local, l’alcalde Pere Hernàndez acompanyat de l’arquitecte, l’enginyer i dos aparelladors. El vice-president del Cercle, Joan Geli, explica que “fa uns tres anys el propietari del local havia fet reparar a fons el teulat, i per tant ha estat un fet totalment inesperat”. Jordi Noguer, membre de la Junta del Cercle també diu el mateix, afegint que “Si arriba a passar en un dia de representació s’hagués produït una vertadera massacre”.

Les primeres hipòtesis sobre l’ensorrament apunten –segons l’arquitecte municipal, Lluis Tobella; “cap a un possible esqueixament d’una de les barres de fusta melis que componien una de les encavallades de l’estructura, o bé de la pèrdua d’estabilitat de l’encavallada, provocada per l’enfonsament dels cabirons de riostre entre dues encavallades”. Les conclusions, però, no eren totalment definitives, i seria necessari “un estudi posterior de l’anàlisi del material que podrien explicar amb més seguretat les causes que provocarien l’enfonsament”. En els dies posteriors seguiria investigant-se la causa de l’ensorrament del sostre de la sala d’espectacles del teatre. 

 

Al cap d’un mes, a la Revista de Banyoles, aquest cronista escriví l’article “Història d’un sostre explicada per ell mateix”, on el sostre feia  història contant el que aplegà sota seu en els teatres Vila, Ateneu, Español i finalment Cercle de Catòlics i també Cine Canigó. En l’epíleg es deia: El sostre, esmicolat, és una runa sobre el pati de butaques del teatre de la plaça major. A través d’una espessa polseguera veu un altre sostre, immens, curull de guspireig d’estrelles. En contemplar aquell blau-negre lluminós, el sostre, té en els seus darrers sospirs, un bell somriure.

I és que tots els seus amics s’han salvat.

Moisès, el xocolater

El recordo remenant la perola de xocolata desfeta en la festa del barri del carrer Major amb tota una colla de mainada que al seu voltant esperàvem frisosos que ens emplenessin els ensats de xocolata. Érem la canalla d’aquell Barri en el que també hi prenien part els de la placeta de la Font i carrer de l’Hospital – el Barri de la Llet, ja que teníem com a patrona la Mare de Déu de la Llet, on encara avui es pot veure la imatge dintre la capella a la façana de la carnisseria Baldiró.  En aquella diada xocolatera s’hi escampava mainada de tots els barris banyolins igual com es fa en els temps actual en el carrer de sant Martirià que segueixen amb aquesta dolça tradició.  Si en el número anterior de COLORS vaig escriure sobre els Mas, i especialment de la senyora Mas –la Lola Julbe- fou pel motiu de la defunció d’aquesta dona que, en els darrers anys de la seva vida vaig retrobar-la en desplaçar-me a la Residència Vall del Terri per a fer una mica d’animació a les persones allí assistides. La Lola no em reconeixia, però en dir-li que jo era el nen que anava a portar-li els paquets de xocolata que prèviament havíem embolicat a la meva casa, no em pogué deixar tota l’estona d’estrènye’m les mans amb un somriure dolçament evocador. La Lola “Mas” –com li dèiem- es deia Dolors Julbe, i provenia de la casa dels Julbe, de llarga tradició en el treball d’adoberia. El seu marit, en Moisès Mas, en aquells temps de la meva infantesa, fou un home molt popular a la ciutat per la seva dedicació a l’esport i especialment en l’arbitratge de partits de futbol. En els dies de treball no deixava mai la seva feina de xocolater que ja havia començat el seu pare, Miquel, en 1914. La xocolata Mas era una xocolata gruixuda, de porcions quadrades, essent-ne molt populars les teules de 48 porcions. A l’any 1946, la manufactura Xocolata Mas va traslladar-se a l’annex de la vivenda número 196 del carrer Alvarez de Castro -avui Avinguda dels Països Catalans-.

Ha estat en motiu del decés de Lola Julbe, de Mas, quan m’han retornat les velles belles imatges de la infantesa, amb els companys que enflairavem la xocolata que saborejavem pels desolats carrers del barri Vell on el soroll del trontoll de la màquina de Xocolata Mas trencava el silenci, acompanyada del ris-ras de la llima del cerraller, el cloc-cloc del martell de l’ataconador, el sic-sac de la garlopa del fuster, el toc-toc a les soles de treneta en el banc de l’espardenyer, el paf-paf de la maça aixafadora de canyes del cisteller, amb el fons musical del piano de la professora de música, senyoreta Lluiseta Genover que, juntament amb les seves alumnes expandien notes de romanticisme amb sabor de vainilla, canyella i cacau.

Lola, la dona del xocolater

 Per als veïns del carrer Major de Banyoles, la Lola Julbe era l’esposa de Moisés Mas, el fabricant de la Xocolata Mas que tenia instal.lat el seu obrador a l’entrada del seu domicili, al costat de la botiga d’en Cintet Mateu, on avui en Quim Mateu hi té fixat el seu magatzem de capses de coloraines.  En els anys trenta del segle passat, la mainada del Barri Vell, quan sortíem de l’escola ens amorràvem als vidres de la finestra de la fabriqueta de Xocolata Mas per contemplar els trontolls de la pasta tova que anava formant-se en rajoles a la batedora amb els motllos que vibraven. El dolç perfum de vainilla i cacau el flairàvem amb frisança de tastar les preses de xocolata. I allí, amb els nassos estampits en el vidre fitàvem la Lola que ens mirava des de la porta oberta del menjador de la casa, i esperàvem amb fruïció que ens obrís la porta del carrer per obsequiar-nos amb una mitja presa de la cobejada xocolata que tant havíem ensalivat.  (Anteriorment, la fàbrica havia estat instal.lada a la plaça de Sant Pere, vora el rec del Tint, en una esquifida barraqueta davant la fàbrica de fideus Hostench i al costat dels darreres de l’obrador de la pastisseria Mercader). Encara em sembla percebre l’olor de la xocolata Mas quan refresco la memòria i se m’apareixen els bells moments de la infantesa quan amb la meva mare ajudàvem als Mas embolicant les teules xocolateres. Les empaquetàvem envoltant-les amb paper de plata, i un cop teníem plegat l’envoltori exterior,  cremàvem  un llapis de lacre que degotava damunt el paquet on hi estampàvem la marca de la xocolata. Jo era el que aguantava l’espelma. Prèviament, però, ja havia posat dintre el paquet, un cromo de històries col.leccionables de la marca de la Xocolata Mas com El Quijote o Juegos de Física.

"Retretes" i "surtidores"

A l’any 1957 s’inauguraren els “retretes” i “surtidores” de Banyoles. En un article a la revista local Horizontes es deia que els “retretes” de la plaça dels Turers els van utilitzar un miler de persones. Hagués estat més creïble escriure “alguns centenars”. De dones en van baixar poques al soterrani, i molts homes van anar-hi per contemplar la bellesa dels servicios de limpieza e higiene. Es possible que després de l’estrena, alguns entressin als retretes, i jo crec que van fer molt de servei als passants, forasters i viatjants de comerç que en aquells anys traspassaven la plaça dels Turers. Evidentment que els que més es complagueren del nou servei foren els taxistes que a davant mateix hi tenien la parada. A l’entrada hi havia el gran rètol: Retretes. I així tothom ho deia: “Heu vist els retretes de la plaça dels Turers?”. Foren els primers i els únics que es construïren al centre de la ciutat.  Algunes persones –més finetes- ja en deien els “lavabos”, i els més vells de la ciutat seguien dient-ne comunes, si bé encara  quedaven alguns que en deien excusats, com a record de les velles escoles en què l’alumne havia d’aixecar el dit per demanar permís d’absentar-se de la classe per una necessitat apressant. A la revista Horizontes es consignava que muchas poblaciones importantes de la provincia, y aún de la región, no cuentan con un servicio de tal calidad.

Com que hi havia molta aigua i tot rajava bé, també en aquell mateix any es va poder veure molta aigua en el brollador de davant de l’Ajuntament. I el desert, que fins aleshores era la plaça del Dr. Rovira es va convertir en una plaça amb jardinet amb una bassa central i bancs que encara avui fan un gran servei. Fou un bon acudit el de posar-hi un surtidor amb un rajolí que embadocava la mainada i els ancians que seien en els bancs de pedra fina que a l’estiu eren uns bon refrescants per esquenes i pompis.  Segurament que algún concejal del nostre Municipi devia pensar en aquella sessió de concejales que amb el graciós alcalde de Villar del Rio (de la pel.licula Bienvenido Mr. Marshall) demanaven fonts amb chorritos de agua. El nostre chorrito va ésser un pixarell d’aigua que va durar poc. Tan poc com el dels peixets que nedaven a l’aigua de la bassa.

L’article festamajoner d’aq uell any 1957 acabava així: “Bañolas no quedará rezagada en el movimiento general de progreso que es norma del tiempo actual”. I és que en aquells temps veure un chorrito com s’enlairava i quatre peixos com voltaven al seu redós era un divertit aconteixement pels ciutadans que ens alegràvem de tenir surtidor i retretes. I així, de mica en mica, anàrem avançant.

Diversions barates

Les diversions que es podíen trobar més barates –en les dècades dels anys 40 i 50- eren les d’anar al cinema. A Banyoles hi havia el cinema Mercantil a la plaça dels Turers, el Victoria al passeig del Generalísimo i el Moderno al carrer Dr. Hysern. Les sales de cinema s’omplien totes en les sessions de tarda dels dies festius. Els espectadors desitjàvem veure les bones pel.licules que ens encolomaven com de l’última fornada de Hollywood, però gairebé totes eren endarrerides. Entremig de les dues pel.licules llargues dels programes dobles es passava el Noticiario No-Do que portava el subratllat de El mundo entero al alcance de todos los españoles. Gaudírem molt amb les pel.licules de més éxit mundial, algunes retallades per la censura i fins i tot doblades amb   canvis de diàlegs. Els dobladors no devien saber anglés perquè pronunciaven els noms tal com eren escrits: James, Maureen, Mary, Wallace, etc. i com que els espectadors tampoc sabíem la llengua anglesa vam haver de conformar-nos amb el que   ens deien.

El Moderno –que havia estat un dels locals més antics de la ciutat-  restà marginat quan els mateixos empresaris –els Gratacós- decidiren que es construís el Victoria en un terreny fangós propietat del sr. Tresserras. El Moderno és convertí en el cine dels petits”amb l’assessoria de la Asociación de Padres de Familia que vetllava perquè la mainada pogués veure pel.licules de la classificació número 1 (aptas para todos los públicos)

La majoria de les pel.licules nord-americanes eren la base dels programes dobles. Aquests consistien en una pel.licula de complement (el públic en deia la dolenta) i la base era, evidentment, la bona, si bé algunes vegades resultava que era més bona la primera que la segona, però els empresaris banyolins es regien per els preus que n’havien pagat, o sigui que consideraven bona la pel.licula més cara.

A les sales de ball els preus també eren populars i les parelles ballaven aferrades a 2 milímetres de l’abraçada. Al Cap d’Any , a l’hotel Flora es feia el reveillon, i la majoria dels assistents eren de la classe social mitjana i de les més alta que en termes populars de la ciutadania en deien la crema. El xampany,en els anys quaranta era massa car per la classe treballadora. Fou més endavant quan, cadascú a casa seva celebrava el reveillon menjant torrons partits a trossos de la barra grossa i que es menjaven amb satisfacció mentre es bevia el xampany més barat que es trobava. I el xampany es bevia amb delectació, i si no era tan bo com el que es destapava en els reveillons, també es trobava deliciós: mentre petés i fes barromera ja en teníem prou. I un cop begut que poguèssin fer un bon singlot i poder dir Hip, hip, hurra!.

El meu cosí Martirià

Tocava el piano a la cuina-menjador de la casa dels nostres avis de can Coll del carrer Nou, i a l’hivern ens assèiem a l’escó de pedra vora de la llar del foc vigilant les llesques de pa que es torraven en la forqueta de ferro que aguantàvem sota la cadena d’anelles dels clemàstecs on hi penjava l’olla bullidora. En un racó hi tenia el piano que teclajava aprenent les lliçons que li havia impartit el mestre Casas en el primer pis de la sabateria Bohigas de la plaça dels Turers. Anàvem tots dos a l’escola dels Hermanos Gabrielistes i quan en sortíem, ell es posava a estudiar les lliçons i  em deixava que cantés El saltiró de la cardina i la Llevantina, les sardanes del mestre Bou que més tard ell hauria de conèixer al costat mateix de la seva casa a Torroella de Montgrí. En Martirià i jo ens portàvem dos anys de diferència, i si bé jo era un vailet timidet, ell era el cosinet gran que m’explicava el que eren les claus de sol i les notes del pentagrama en les pàgines de les “solfes” que li anava girant. Fins i tot arribà a  iniciar-me en l’estudi de la música  ensenyant-me a tocar el piano, i encara avui sóc capaç de teclejar el Do,do,do, – mi fa sol, mi fa sol, re sol de la cançó  dels dimonis dels Pastorets de Banyoles. I prou. Fins aquí vaig arribar. El seu pare –músic compositor d’algunes sardanes – entre elles Records de Banyoles- venia sovint a veure’l  guiant la burra que tirava del carro des de Bordils fins a Banyoles i nosaltres l’esperàvem jugant a pilota de draps sota l’arbreda de la plaça del Monestir amb l’alegria infantil de descarregar el carret i treure’n els cistells plens de la fruita saborosa de l’horta bordilenca.

 

Aquell trempat vailet que era en Martirià se’l podía veure en els dies del mercat de Banyoles servint plats de pota i tripa  a la taverna del nostre oncle de can Bernat al carrer de Santa Maria i fent alguna visita a casa de la tia Pilar, casada amb Carles Font, fill del constructor d’obres de la plaça del Dr. Rovira. Allí conegué a la que havia d’ésser la seva esposa, Josefina Font , i així amb els Font i Font aconseguiren fer una bona Fontada.   Instal.lat a Banyoles, Martirià no parà de córrer per tot Catalunya tocant el tible a la cobla Els Montgrins, a qui més tard s’hi hauria d’afegir el seu germà Eduard, de segon tible. En el cap d’en Martirià hi giravoltaven melodies que havia de compondre per escampar-les pels aires de les festes majors de Catalunya, i  aquestes composicions sortien d’aquells teclajaments que s’estenien enllà de la finestra del seu estudi banyolí del  carrer Coromina, d’aquella petita cambra avui plena de plaques i guardons rebuts en agraïment de les composicions dedicades a poblacions i ciutats catalanes, entre elles la de la seva Banyoles estimada a qui, en els darrers anys s’hi ha lliurat plenament dirigint cobles a la plaça Major i mostrant-se obert a  les peticions d’entitats i amics que li han demostrat la seva estima.

A la llista de banyolins honorats per la Medalla d’Or hi ha entrat un compositor que ens ha deixat belles melodies i un record de Reminiscències que, per aquest seu cosí em retornen a l’edat de la infantesa amb flaires de bon pa torrat a la llar de foc de can Coll del carrer Nou i del teclejar de les notes inicials del Do,do, do – mi fa sol, mi fa sol, re sol (Pescadores somos, xiribic, xiribic pom pom) del primer quadre demoníac dels Pastorets de Banyoles.

La Marxa i la Draga

Era el primer diumenge del  Carnestoltes de l’any 1984 quan 4.249 marxaires vinguts d’arreu del país emprengueren de bon matí els 40 quilòmetres de la Marxa que celebrava la seva vintena edició. Només 150 participants no foren capaços d’acabar la prova a peu i hagueren d’arribar a Banyoles amb cotxe. Un any més, la capacitat d’organització del Centre Excursionista de Banyoles es posà de relleu en aconseguir portar a terme, sense cap mena d’incident, la marxa popular més concorreguda i de més antigüetat de tot Catalunya. El primer d’arribar fou un figuerenc que recorregué els 40 qms. en dues hores i dotze minuts. Ben mirat, les seves cames anaren a la velocitat de més de divuit quilòmetres per hora.  Si hom pensa en anys més endarrerits es podria dir que marxant en el mateix aire en direcció a Girona gairebé hauria anat a la mateixa velocitat d’alguns autobusos de la línia Banyoles-Girona amb temps suficient per passejar-se per la Rambla i retornar a Banyoles per asseure’s tranquil.lament a prendre’s una coca-cola a la plaça major.  A la Marxa d’aquell any 1.984 hi participaren algunes persones d’edat avançada, arribant-se fins als 84 anys. Fou un any de fred i vent, però tanmateix sempre hi havia algun valent que en acabar els seus quaranta qms. es capbussava dintre les aigües de l’estany. Com en totes les altres Marxes, d’anècdotes i curiositats n’hi hagué moltes. Recordo que es digué que els membres de l’organització anaren de bòlit una estona per culpa d’un gos que també feia la Marxa; l’havien perdut, i s’hagué d’organitzar un grup per cercar-lo i tornar-lo al seu amo.

Passant vora els terrenys de La Draga, hom encara podia contemplar aquells camps que ja eren de propietat municipal i que dintre poc s’haurien de convertir en parc urbà i zona esportiva. L’obra, de tanta importància per a Banyoles i per l’esport en general es fixava en tres mesos. Ja es donava per ben encarrilada amb l’espera de la bona voluntat i diligència de la Generalitat i de l’Ajuntament en les seves parts corresponents. Tot anava amb bona marxa per aconseguir en un demà marxaires, ciclistes i nedadors que en les noves modalitats esportives  de decathlon i triathlon s’haurien de portar a cap en aquest bell paratge on segons la llegenda el drac banyolí hi feia la migdiada. Potser, avui dia, a tots ens hagués agradat tornar a veure el drac al bell mig de La Draga en una escultura amb el pagerol Mer clavant-li  la darrera estocada. Hi ha prou espai en el parc per a la col.locació d’una obra d’art i bons artistes per esculpir en pedra o metall una bona figura draguística.

Del sojorn de mn. Jacint Verdaguer a Banyoles

 Arribà a la vila amb el cotxe d’en Sala, un dels ordinaris que feien el servei de passatgers de Banyoles a Girona. En baixar del cotxe, el sacerdot poeta carregat de llibres i cartipassos demanà on podria hostatjar-se i el mateix propietari del cotxe l’acompanyà a cal Forro, coneguda sabateria de la placeta de la Font (on avui hi ha la carnisseria de can Baldiró). Cal Forro era una de les moltes cases que es dedicaven a fer la dispesa a forasters i banyistes. Això era a darrers de juny o primers de juliol de 1884. Feia quatre anys que el sacerdot- poeta estava creant i recreant el seu immortal Canigó. A Banyoles féu una bona amistat amb un grup selecte que el comprengué i el valorà. Gràcies a aquest grup, mn. Cinto pogué conèixer els nostres paisatges, els nostres costums i les nostres llegendes que incorporà a les planes inèdites del poema èpic que havia d’assenyalar el moment més enlairat de les seves creacions.

 

Verdaguer oferí les primícies del Canigó als seus amics de Banyoles en el bac de la font del Salt d’en Vila. Al cap d’uns dies el poeta pujà al santuari de la Mare de Déu del Mont, i des d’allí no oblidà als seus amics que havia deixat plana avall a Banyoles. I els dedicà la més poètica i cordial missiva, avui immortalitzada: A mos amichs de Banyoles.

Avanço la notícia de l’aniversari de l’estada del capellà poeta a Banyoles per si les corporacions culturals de Banyoles i Comarca s’enfervoreixin a esbossar un recordatori o una commemoració d’aquest fet notable en la nostra història i la nostra cultura. Ara fa vint-i-cinc anys no s’aconseguí a portar a terme l’evocació d’aquest fet del centenari de l’estada del poeta a la nostra ciutat. En una sessió plenària a l’Ajuntament no s’arribà a cap acord ni votació sobre el particular. Els que desitjaven celebrar el centenari haurien de pujar el dia vuit de setembre, diada de les mare de deus trobades al Mont on es commemorà amb un aplec extraordinari, el sojorn de mn. Cinto en aquell santuari. Hi pujà força gent, acudint-hi i adherint-se a l’homenatge, el president del Parlament de Catalunya, Miquel Coll i Alentorn, el ministre de Sanitat, Ernest Lluch i altres personalitats.

Ara fa 25 anys, l’homenatge banyolí al poeta Verdaguer consistí en unes set pàgines escrites a Revista de Banyoles per l’escriptor banyolí Josep N. Santaulàlia que féu un estudi molt complet del poema A mos amichs de Banyoles, amb la inserció d’una reproducció del poema original (avui guardat al Centre d’Estudis Comarcals) així com la normalització de l’ortografia en tots aquells aspectes que no afectaven a la fonètica ni a la morfologia, tot ell obrat per Josep N. Santaeulàlia.

En el 125è aniversari, que es farà a Banyoles? Des d’aquest Tempus fugit recomano que, com a mínim, es pugui portar a cap un recital de poemes de mn. Jacint Verdaguer, amb la cloenda del que dedicà als seus amics de Banyoles mentre, des del Mont contemplava el nostre estany en el que

...............................  una gòndola rumbeja

donant al vent ses blanquinoses ales,

que, quan lo sol s’acluca són de cigne,

i quan los dóna un bes semblen daurades.

La bicicleta bancària

En aquesta sèrie d’articles retrospectius biciclístics no hi podia faltar el de la bicicleta bancària que durant els dies de treball en les dècades dels anys cinquanta i seixanta va recórrer diariament la ciutat de Banyoles. Fou la primera bicicleta comercial bancària. M’explico. En aquells anys aquest cronista treballava a la sucursal del Banco Hispano Americano situat en el número 28   de la plaça Major (aleshores plaza de España). La meva feina era a l’exterior i diariament voltava per tota la ciutat entrant i sortint pels establiments comercials, per les indústries i també en cases particulars i pujant i baixant escales per alguns pisos. Presentava i cobrava lletres de canvi, uns documents mercantils domiciliats que eren utilitzats com a mitjà de pagament. En aquells anys hi havia pocs establiments bancaris (el B.H.A., el Central i la corresponsalia del sr. Joan Prat Brugada). La ciutat s’anava engrandint i això d’entrar i sortir a cobrar per les cases era una feina que semblava reposada però que requeria llestesa, agilitat mental i dedística (vull dir saber fer córrer bé els dits per contar els bitllets (alguns ben fastigosos com els de una pesseta, dues, cinc i vint-i-cinc; a partir del bitllet de cinquanta ptes, els que seguien ja eren més nets).  Els cobradors de carrer no ens encantàvem gaire a l’hora de cobrar, i com que la majoria de comerços acostumaven a dir-nos “Ja passarem a pagar al Banc”, els hi deixàvem el paperet on hi apuntàvem el nom del lliurador de la lletra i l’import que havien de pagar el dia que es presentarien a la sucursal bancària. Si es presentaven o no es presentaven, això m’ho callo, però el cert és que les Carteres de Lletres Impagades cada dia feien més feix. I prou, que m’embolico. Primer, anàvem a cobrar a peu i havíem de fer corredisses entrant i sortint per les cases sense torbar-nos. Per fer-ne més via els hi deixàvem el paperet –el volant en dèiem-, i apa, passi-ho bé i ja passareu pel Banc. A l’estiu els cobradors de Bancs suàvem com uns carreters gairebé corrent per tots els carrers i places de la ciutat. Portàvem un uniforme gris amb botons daurats i corbata relluenta, i a l’hivern amb vestit blau, i apa, som-hi, a espantar la gent com si fóssim papus. Això, explica’t com ho faig ara, pels qui no ho han vist els hi pot semblar que devíem ser com aquell personatge que posteriorment van dir-li el cobrador del frac, però no, no era així, érem tots persones serioses tal com requeria l’ofici, i érem banyolins que gairebé tots ens coneixíem, i personalment era un personatge seriós que els diumenges feia riure al públic en el teatre del Círcol de Católics.

Davant de la impossibilitat que es pogués recórrer a peu tota la ciutat de Banyoles per cobrar lletres, vaig demanar un reforç per ajudar-me a la feina. I el director de la sucursal bancària em digué que ja ho arreglaria. I l’arreglo va arribar un dia en que el recader portà un envolum encaixat que venia directament de  Madrid. Dintre la caixa hi havia una bicicleta nova, relluenta, on amb un fons blau hi destacaven unes lletres grosses que deien Banco Hispano Americano. I a partir d’aquí, apa noi, enfila’t a la bicicleta, i a pedalar, anant de casa en casa durant gairebé vint anys, i tanmateix no sé perquè encara no m’han concedit la medalla del mèrit esportiu per ésser la primera persona que ha donat més voltes a la ronda ciutadana en una bicicleta bancària. Més tard ja s´afegirien a pedalar en  bicicletes alguns companys d’altres entitats bancàries, entre ells en Joan Alemany amb el qui, anys a venir, tots dos vam poder presentar el programa De casa en casa a Ràdio Banyoles.  Sense passar-nos. Amb les reserves adequades de dues persones que havíem d’anar de casa en casa per la ciutadania banyolina. Sortosament, això s’acabaria en eliminar-se els cobradors de carrers. I aleshores, ja dintre de les entitats bancàries ens dedicaríem a fer córrer els dits pels bitllets remullant-los  en una esponja, tancats dintre la Ventanilla de Caja, on a més podíem fer les corresponents operacions de Caixa sumant, multiplicant o dividint fent anar la maneta d’una primitiva màquina calculadora. En jubilar-me ja començaven a sortir els ordinadors. Però en el meu record i en els meus somnis encara hi ha les llargues tirallongues de papers, els racs-racs de la maneta de la màquina sumadora, i les llargues pedalades amb la bella bicicleta bancària.

Història d'una bicicleta

En el Temps fugit del passat mes de novembre vaig cometre un error que se m’ha de dispensar. En escriure sobre Can Cisó de Guèmol constatava que dels estadants d’aquella masia només quedava la  Francisqueta Corominas. I no era veritat. Al cap d’uns dies vingué a trobar-me en Narcís, germà de la Francisqueta, dient-me que algunes persones li deien: “- Em pensava que eres mort”. Ho sento, Narcís, els que escrivim de tant en tant cometem errors . Però en Narcís no s’ha pas enfadat, i m’ha portat un llibret escrit pel seu oncle, el Pare Joan Corominas, resident a Los Angeles, de Califòrnia. És un esplèndid text sobre els Corominas de Guèmol que el Pare Joan va escriure quan va morir la seva germana Cecília, un text que guardo curosament i que si Déu vol passarà a engrossar la història banyolina quan el lliuri a l’Arxiu de la Ciutat.  Parlant amb en Narcís han sortit a l’aire una sèrie de records que sempre plauen als que com jo viuen la història banyolina dels nostres somnis. I entre aquests records ha brillat el d’una vella bicicleta que vaig muntar durant molts anys i que per casualitat va anar a parar a les mans d’en Narcís Corominas. Era una arrossinada bicicleta que el meu pare va comprar en temps de la guerra incivil a una persona que se la va treure del damunt a canvi de quatre bitllets de paper dels que s’emetien a l’Ajuntament de Banyoles i que s’imprimien a la impremta de can Narcís Garanger, àlies Friselda. Un cop tret el rovell de la vella bicicleta i curosament esmaltada encara feia prou goig, si bé el manillar baix –de corredor ciclista- el vam haver de capgirar per anar més còmodes amb el manillar alt. Pedalant per la ciutat amb aquell vehicle vaig fer riure a tot el veïnatge, però tanmateix feu un gran servei en aquells embrollats temps ja que ben sovint pedalava fins a Martís per anar a una masia on hi arribava  a l’hora que els camperols acabaven de munyir les vaques. Allí m’emplenaven una garrafa amb llet d’espessa barromera, i retornava cap a casa travessant el pla de Martís amb un meu amic que anava amb una bicicleta molt més brillant que la meva.

En aquells temps –dècada dels anys quaranta- les bicicletes feien un gran servei a la gent de Banyoles i comarca. Recordo que en els dies festius hi havia persones que anaven en bicicleta a pescar cap al riu Fluvià, cap a la part que anomenàvem resclosa del Mig. Per aquells volts s’hi havien pescat moltes anguiles, i era fàcil de conèixer qui havia anat a pescar quan passant pels carrers de Banyoles  oloraves sofregits de xamfaina amb anguiles, flaires que es desprenien per alguns  finestrons  de  cuines casolanes.

Passaren els anys i en un raconet de casa s’anava rovellant aquella bicicleta que havia travessat el pla de Martís allunyant-se amb el fort pedalejar del ciclista quan en la llunyania de la volta celeste s’escoltaven  sorolls del terrorífics motors d’avions bombardejadors. Aquella històrica bicicleta se l’emportà un dia el noi de casa per vendre-se’la a un obrer d’un taller del carrer de Mata: era en Narcís Corominas el qui va adquirir  el vehicle a canvi d’una ampolla de xampany.. Xin, xin, i adéu bicicleta        

Gràcies, Narcís, per haver vingut a veure’m. I desitjo que visquis molts anys i que tant de bo puguis veure l’arrossinada vella masia de can Cisó de Guèmol, bella i restaurada tant o més que la nostra vella i brillant bicicleta.

 

Addenda: En Narcís Coromina em diu que escrigui Sisó – amb la lletra S-  tal com sempre ells han escrit – i fins i tot el Pare Corominas, que sempre ha respectat la llengua catalana-. Ho sento, però seguiré sempre escrivint “a can Cisó”, amb la lletra C. És l’abreviació correcta de NarCís (NarCisó, NarCiset, Ciset...). No ens enfadarem pas per això.

Bicicletes, abans i ara

En el programa Records i memòries que setmanalment s’emet a Ràdio Banyoles conduït per Joan Saubí i aquest cronista, vam parlar fa pocs dies de les festes de Sant Martirià d’ara fa seixanta anys. Teníem davant la taula el programa oficial de l’any 1.947 i vam llegir un article que informava que els forasters que visitaven per primera vegada la nostra ciutat restaven admirats que, amb un cens de 6.600 habitants poguessin mantenir-se una gran quantitat de botigues i establiments comercials, si bé es remarcava que “hi ha molta gent de la comarca que també efectuen compres a la ciutat”. Comptat i debatut es deia que entre la ciutat i la comarca en aquells anys quaranta podría considerar-se que hi residien vint mil habitants. En la millora de les vies de circulació, les carreteres comarcals ja començaven a tenir una comunicació adequada permetent-se la utilització d’un vehicle còmode i relativament barat per desplaçar ràpidament a la gent jove. Aquest vehicle era la bicicleta. Les bicicletes que rodaven per la nostra comarca es podien fixar en unes quatre mil, i en algunes cases en tenien més d’una. El desplaçament a Banyoles de molts habitants de la comarca que treballaven en fàbriques i tallers s’efectuava mitjançant aquest vehicle. Els dies de mercat i els dies festius era un espectacle contemplar els grups, femenins i masculins, que entraven pedalant a la ciutat per deixar les bicicletes estintolades a les parets dels tallers especialitzats. En el nostre record hi ha els tallers de l’Àngel Port a la plaça dels Turers; els germans Domènech, al carrer Àlvarez de Castro (avui Avda. Països Catalans); a can Grabuleda, a la plaça del Teatre; l’Ullastres, en Vicenç Saballs, en Gil Castany i algún altre. El jovent anava a ballar o al cinema i en els descansos –les mitges parts en dèiem- eren molts els que entraven a les pastisseries per a un berenar dolç a base de xuixos o braços de gitano amb unes bones tirades de moscatell. A vegades, acostumaven a fer aquests traguinyols  a les sortides del ball o cinemes per agafar ànims per a les pedalades del capvespre de retorn cap a les seves llars. Les noies que es deixaven convidar pels seus galants minyons solien demanar una ampolla d’orange que la fàbrica de gasoses i sifons Planas-Mitjà els oferia en totes les especialitats de menta, pinya i Lemon Crush.  L’article esmentat descriu el retorn dels ciclistes a les seves llars com una gran processó de punts lluminosos, com cuques de llum nombroses que recorren els camins de la comarca.

Hom s’imagina que anys a venir les cuques de llum podrien enllumenar els nombrosos carrils-bicis que portaran cap als municipis que molt aviat enllaçaran Camós, Fontcoberta i altres pobles de la comarca. Potser en un furtur s’hauran d’obrir parkings especials per a les bicicletes per evitar que aquestes siguin encadenades a bancs públics, fanals, arbres, pals de senyalització del trànsit, papereres, etc.. Potser, com en els anys quaranta, s’hauran de buscar parets cèntriques per estintolar els vehicles. Arribat aquest cas proposem com a espais ben cèntrics la llarga paret de la plaça de les Monges i els vuitanta metres de la vella muralla ciutadana. Si en els anys quaranta entraven quatre mil bicicletes a la ciutat, posem-hi que ara, doblades a vuit mil, a un euro per bicicleta aparcada, es podrien ingressar a les arques municipals uns vuit mil euros setmanals, que pels que compten amb pessetes –(que encara en queden)- són cap a un milió i mig, que Déu n´hi dó).

A part d’aquesta atzagaiada, cal que ens afermem a la reflexió que amb tants de cotxes i tants fums innecessaris el nostre planeta està demanant que la gent pedali per aconseguir un bon ambient pel nostre cos i el nostre esperit. Si en els anys quaranta, farts de pedalar dèiem que el futur estava en la gasolina, ara –setanta anys després- hem de considerar  que el futur està en la bicicleta.

Pedaleu, pedaleu, que tard o d’hora hi arribareu.