La bicicleta bancària

En aquesta sèrie d’articles retrospectius biciclístics no hi podia faltar el de la bicicleta bancària que durant els dies de treball en les dècades dels anys cinquanta i seixanta va recórrer diariament la ciutat de Banyoles. Fou la primera bicicleta comercial bancària. M’explico. En aquells anys aquest cronista treballava a la sucursal del Banco Hispano Americano situat en el número 28   de la plaça Major (aleshores plaza de España). La meva feina era a l’exterior i diariament voltava per tota la ciutat entrant i sortint pels establiments comercials, per les indústries i també en cases particulars i pujant i baixant escales per alguns pisos. Presentava i cobrava lletres de canvi, uns documents mercantils domiciliats que eren utilitzats com a mitjà de pagament. En aquells anys hi havia pocs establiments bancaris (el B.H.A., el Central i la corresponsalia del sr. Joan Prat Brugada). La ciutat s’anava engrandint i això d’entrar i sortir a cobrar per les cases era una feina que semblava reposada però que requeria llestesa, agilitat mental i dedística (vull dir saber fer córrer bé els dits per contar els bitllets (alguns ben fastigosos com els de una pesseta, dues, cinc i vint-i-cinc; a partir del bitllet de cinquanta ptes, els que seguien ja eren més nets).  Els cobradors de carrer no ens encantàvem gaire a l’hora de cobrar, i com que la majoria de comerços acostumaven a dir-nos “Ja passarem a pagar al Banc”, els hi deixàvem el paperet on hi apuntàvem el nom del lliurador de la lletra i l’import que havien de pagar el dia que es presentarien a la sucursal bancària. Si es presentaven o no es presentaven, això m’ho callo, però el cert és que les Carteres de Lletres Impagades cada dia feien més feix. I prou, que m’embolico. Primer, anàvem a cobrar a peu i havíem de fer corredisses entrant i sortint per les cases sense torbar-nos. Per fer-ne més via els hi deixàvem el paperet –el volant en dèiem-, i apa, passi-ho bé i ja passareu pel Banc. A l’estiu els cobradors de Bancs suàvem com uns carreters gairebé corrent per tots els carrers i places de la ciutat. Portàvem un uniforme gris amb botons daurats i corbata relluenta, i a l’hivern amb vestit blau, i apa, som-hi, a espantar la gent com si fóssim papus. Això, explica’t com ho faig ara, pels qui no ho han vist els hi pot semblar que devíem ser com aquell personatge que posteriorment van dir-li el cobrador del frac, però no, no era així, érem tots persones serioses tal com requeria l’ofici, i érem banyolins que gairebé tots ens coneixíem, i personalment era un personatge seriós que els diumenges feia riure al públic en el teatre del Círcol de Católics.

Davant de la impossibilitat que es pogués recórrer a peu tota la ciutat de Banyoles per cobrar lletres, vaig demanar un reforç per ajudar-me a la feina. I el director de la sucursal bancària em digué que ja ho arreglaria. I l’arreglo va arribar un dia en que el recader portà un envolum encaixat que venia directament de  Madrid. Dintre la caixa hi havia una bicicleta nova, relluenta, on amb un fons blau hi destacaven unes lletres grosses que deien Banco Hispano Americano. I a partir d’aquí, apa noi, enfila’t a la bicicleta, i a pedalar, anant de casa en casa durant gairebé vint anys, i tanmateix no sé perquè encara no m’han concedit la medalla del mèrit esportiu per ésser la primera persona que ha donat més voltes a la ronda ciutadana en una bicicleta bancària. Més tard ja s´afegirien a pedalar en  bicicletes alguns companys d’altres entitats bancàries, entre ells en Joan Alemany amb el qui, anys a venir, tots dos vam poder presentar el programa De casa en casa a Ràdio Banyoles.  Sense passar-nos. Amb les reserves adequades de dues persones que havíem d’anar de casa en casa per la ciutadania banyolina. Sortosament, això s’acabaria en eliminar-se els cobradors de carrers. I aleshores, ja dintre de les entitats bancàries ens dedicaríem a fer córrer els dits pels bitllets remullant-los  en una esponja, tancats dintre la Ventanilla de Caja, on a més podíem fer les corresponents operacions de Caixa sumant, multiplicant o dividint fent anar la maneta d’una primitiva màquina calculadora. En jubilar-me ja començaven a sortir els ordinadors. Però en el meu record i en els meus somnis encara hi ha les llargues tirallongues de papers, els racs-racs de la maneta de la màquina sumadora, i les llargues pedalades amb la bella bicicleta bancària.