El recordo remenant la perola de xocolata desfeta en la
festa del barri del carrer Major amb tota una colla de mainada que al seu
voltant esperàvem frisosos que ens emplenessin els ensats de xocolata. Érem la
canalla d’aquell Barri en el que també hi prenien part els de la placeta de la
Font i carrer de l’Hospital – el Barri de
la Llet, ja que teníem com a patrona la Mare de Déu de la Llet, on encara
avui es pot veure la imatge dintre la capella a la façana de la carnisseria
Baldiró. En aquella diada xocolatera
s’hi escampava mainada de tots els barris banyolins igual com es fa en els
temps actual en el carrer de sant Martirià que segueixen amb aquesta dolça tradició. Si en el número anterior de COLORS vaig
escriure sobre els Mas, i especialment de la senyora Mas –la Lola Julbe- fou
pel motiu de la defunció d’aquesta dona que, en els darrers anys de la seva
vida vaig retrobar-la en desplaçar-me a la Residència Vall del Terri per a fer
una mica d’animació a les persones allí assistides. La Lola no em reconeixia,
però en dir-li que jo era el nen que anava a portar-li els paquets de xocolata
que prèviament havíem embolicat a la meva casa, no em pogué deixar tota l’estona
d’estrènye’m les mans amb un somriure dolçament evocador. La Lola “Mas” –com li
dèiem- es deia Dolors Julbe, i provenia de la casa dels Julbe, de llarga
tradició en el treball d’adoberia. El seu marit, en Moisès Mas, en aquells
temps de la meva infantesa, fou un home molt popular a la ciutat per la seva
dedicació a l’esport i especialment en l’arbitratge de partits de futbol. En
els dies de treball no deixava mai la seva feina de xocolater que ja havia
començat el seu pare, Miquel, en 1914. La xocolata Mas era una xocolata
gruixuda, de porcions quadrades, essent-ne molt populars les teules de 48
porcions. A l’any 1946, la manufactura Xocolata Mas va traslladar-se a l’annex
de la vivenda número 196 del carrer Alvarez de Castro -avui Avinguda dels Països
Catalans-.
Ha estat en motiu del decés de Lola Julbe, de Mas, quan
m’han retornat les velles belles imatges de la infantesa, amb els companys que
enflairavem la xocolata que saborejavem pels desolats carrers del barri Vell on
el soroll del trontoll de la màquina de Xocolata Mas trencava el silenci,
acompanyada del ris-ras de la llima del cerraller, el cloc-cloc del martell de
l’ataconador, el sic-sac de la garlopa del fuster, el toc-toc a les soles de
treneta en el banc de l’espardenyer, el paf-paf de la maça aixafadora de canyes
del cisteller, amb el fons musical del piano de la professora de música,
senyoreta Lluiseta Genover que, juntament amb les seves alumnes expandien notes
de romanticisme amb sabor de vainilla, canyella i cacau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada