La fi de la sarsuela

Va durar molts anys. I gairebé tots els afeccionats banyolins s’hi van engrescar. Amb el género chico s’omplien les butaques del teatre Principal o de l’Ateneu per escoltar a principis del segle passat els menuts cantaires com el carreter Blanch, l’impressor Friselda, el pintor Ciril.lo , el llauner Celso i el pastisser Esguerra-borregos. Aquest darrer es deia Joan Castañer i amb pocs estudis musicals es va atrevir a escriure La marxa dels sabaters. Totes aquestes persones van ser els animadors dels madrilenyistes i andalussistes sainets del superficial i breu género chico. Amb el pas dels anys, els components de la Secció Recreativa de la societat del Círculo de Católicos es van animar per cantar sarsueles catalanes com Càpsules Maüsser i El sant de l’amo, aquesta darrera amb lletra de l’autor local Joaquim Hostench. La guerra civil va tirar per terra aquell farandulesc món sarsuelístic. Van ser uns anys que no es tenia alegria per cantar. Tampoc se’n tenia gaire un cop es va acabar la guerra, però  aquells  joves que en els anys quaranta  se’ns va infiltrar el cuc del teatre  a l’escenari del teatre del carreró de  l’Abeurador – i a partir del 1943 al de la plaza de España- vam posar-nos a cantar la sarsuela Los Pastorcillos i les catalanes Els bandolers i Els dos didots amb la reposició d’El sant de l’amo que aquest cronista  va actuar-hi fent d’aprenent de ferrer cantant, manxant la fornal i rebent clatellades. Però la sarsuela s’anava fonent i només es va aguantar any darrera any per les festes nadalenques  amb els cors dels dimonis,àngels i pastors. Més d’una vegada en Els Pastorets vam procurar d’allargar el solo final del cant de  l’Arre borriquito mio davant d’un burro de fusta i posteriorment amb un burro autèntic que costava de fer-lo seguir. Els meus succesors també ho van provar però  no hi havia res a fer. Ni el burro ni la sarsuela tiraven endavant.

 

Ens vam fer grans, ens vam jubilar i vam provar d’anar a veure alguna sarsuela per recordar aquells temps nostàlgics. Alguns llagrimejaven  en escoltar la música i altres ploraven de pena en veure els esforçats cantaires que procuraven quedar bé. La sarsuela ja és un gènere caduc que avui  és millor escoltar-la fragmentada en les gravacions de CD. per plorar, per riure i per recordar temps passats.