No totes les
sarsueles són de bon païr. M’ho diuen alguns amics jubilats que segueixen
assiduament les sortides que
s’organitzen en dies plàcids per a degustar una acceptable sarsuela per dinar i
una fluixa sarsuela del género chico
a mitja tarda. En l’aspecte líric, els banyolins hem estat sempre sarsueleros. Ja fa més de cent anys que
per les festes nadalenques degustem la zarzuela
pastoril dels Pastorcillos, El nacimiento del Salvador o la redención del esclavo que per a
nosaltres sempre han estat Els Pastorets, i que ara s’han convertit en
l’espectacle musical d’Els Pastorets de Banyoles en versió catalana i ben
nostrada.
L’afecció a la
música a càrrec de cantants sarsueleros ja
ve de lluny. Els actors de teatre local havien afinat les seves veus líriques
en tots els escenaris dels teatres desapareguts de Banyoles. Apart d’Els Pastorets, el record més llunyà que
tinc d’haver escoltat cantants banyolins a les sarsueles és del 1939, quan una joveneta Maria Figueras afinava la
gargamella en el sainet líric de Carlos Arniches Los aparacidos, aconseguint que els espectadors del teatre
Mercantil quedessin bocabadats pel refilar rossinyolesc de la cantatriu que
anys a venir ressaltaria a la coral de la Polifònica de Banyoles.
En una vetllada
benèfica dels Reis dels Pobres en el mateix teatre Mercantil vam veure una
orquestra de músics esguerrats que
donaven un toc d’humor a la sarsuela La
alegria de la huerta. Com que els falsos músics eren actors populars a
Banyoles (el llauner Cels, en Nenas, en Friselda i en Ventoses- representant
els tipus de coixos, mancos i guenyos, la cosa encara feia més gràcia. El
galant, el tenor, el guapo, era en
Jaume Font, conegut per a tots com en Met de ca la Fustereta. Cantava bé i era
un expert en les cloendes de festes on hi cantava cançons de moda com Solament una vez, Mirando el mar o Muñequita
linda, novetats d’aquells moments que gairebé sempre cantava acompanyat al
piano pel mestre mestre (mestre de música i mestre d’escola) Josep Maria
Dalmau. En Met Font va ser qui va cantar la sarsuela catalana Els bandolers,
representada al Cercle de Catòlics. I també va ser una de les veus més
aplaudides en Els Pastorets fent d’esclavo
Uriel cantant la romanza de Cual buscan las flores, del sol y el calor,
amb un ram de flors a la mà, aplaudit per un públic que sempre en volia més.
Per acontentar-lo, en Met de ca la Fustereta arrancava floretes del ram i les
llençava a les espectadores admirades pel seu cant tan fi. Ai, sí !!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada