Temps de castanyes

Per Tots Sants, panallets i castanyes. Aquests dies no fa lleig anar pel carrer amb les mans una mica emmascarades perquè tothom entendrà que heu caigut en la temptació de comprar una dotzena de castanyes, però és més difícil caure en la temptació dels panellets, malgrat que les pastisseries i les fleques us els posen davant del nas, ja que els preus són cada cop més prohibitius. Abans, a gairebé totes les llars es feia la castanyada, i era molt tradicional fer-la en família la nit de Tots Sants. Es torraven moltes castanyes en les torradores que normalment eren paelles foradades. Havent sopat es feia la castanyada, abocant les castanyes damunt la taula, en orri, i que tothom en mengés a compliment. En temps molt endarrerits, a cada castanya que es menjava s’havia de resar un parenostre en memòria dels difunts de la família. Això va anar canviant, i recordo que amb els avis i els pares resàvem tres parts de rosari d’aquells que no s’acabaven mai i ens havíem d’aguantar la son tot esperant la castanyada. Aquesta s’acompanyava amb traguinyols del moscatell posat dins el porró, i això sempre alegrava aquelles tristes festes del Dia dels Difunts.

A la plaça de Banyoles hi havia les castanyeres que torraven i venien castanyes, i en el meu record hi ha la “Maria Net”, del carrer de la Paraireria, la Graua i la Roqueta amb parada al Turers i a la plaça: la Modesta de la placeta del Teatre, l’Ángela Fàbrega de can Marés cadiraire i la seva germana, la Rosa d’en Gracià. Aquestes darreres tenien les seves paradetes de venda a les placetes d’en Ges i dels Estudis. A la cuina de can Marés cadiraire, des del segon diumenge de setembre fins a Tots Sants torraven castanyes a dojo, i el noi Marés – en Jaume- les transportava a les dues paradetes. Més amunt, a la plaça de les Rodes, una altra dona de la nissaga dels Marés –la Teresa Busquets- proveïa de castanyes a tota la barriada. Les castanyeres treien les castanyes covades i estovades de sota la saca i ens en posaven mitja dotzena en una paperina de paper de diari, si bé en el temps d’escassetat de paper eren col.locades en fulles d’arbres plàtans, degut, potser, a que les castanyeres no compraven diaris, o bé necessitaven els fulls de “La Vanguardia” i “El Correo Catalan” per penjar-los al ganxo de la comuna. L’utilitat dels fulls de periòdics per a necessitats fisiològiques eren molt més importants que la lectura de les notícies de l’època.

Ens menjàvem les castanyes passejant de la plaça als Turers sota la llum esmorteïda que ens privava de veure si la polpa calentona era o no era grauada. No hi feia res. Eren tan bones que ens les menjàvem acompanyades del pobret cuc grassonet i rostidet, que encara cuejava.

Desconillar conills

Unes setmanes abans de la festa major vèiem passar pels carrers l’home que tenia per ofici esmolar ganivets i tisores. En sentir el cant de l’esmolet i el xiulet de l’eina de tall que fregava en una mola, les mestresses de les cases s’afanyaven a sortir als portals per lliurar les eines que havien de tallar la carn de l’aviram guardat i alimentat a les gàbies que empresonaven gallines i conills. A les vigílies de la festa major la feina més amoïnadora era la de treure les bestioles dels galliners i conilleres i portar-les a la guillotina. No tothom servia per degollar els animals, però a Banyoles hi havia alguns homes que n’eren especialistes. Recordo una bona persona que era molt sol.licitada per fer aquesta feina, sobretot en el Barri Vell. Es deia Eduard i era un treballador d’una fàbrica de curtits. Quan plegava de la feina les veïnes el cridaven perquè entrés a les seves cases a garrotejar els conills. Era molt hàbil en fer aquesta feina. El primer que feia l’Eduard  en entrar a una casa era demanar que li portessin la mà de morter –aquella petita maça que no mancava a cap cuina per a fer la picada-. Un cop tret el conill de la gàbia conillera, aguantant-lo amb la mà esquerra per les potes de darrera, empunyia la mà de morter amb la mà dreta i etzibava una maçada a la closca del conill estabornint-lo o matant-lo de cop per la força de la potent tossada. Penjat el conill en un clau, l’Eduard l’escorxava i despellissava deixant-lo desconillat a fi que la mestressa el trossegés i el deixés a punt  de cassola. Un cop feta la feina, l’Eduard s’emportava la pell de conill. Per aquest treball no cobrava ni cinc cèntims. Només s’emportava la pell del conill per a posar-la estesa en els secadors de la seva llar. Quan les pells eren ben assaonades  les venia a les adobaries per les seves diferents aplicacions industrials. L’Eduard feia una bona provisió de pells de conill, ja que eren moltes les mestresses de casa que l’esperaven davant les seves cases amb el morter a la mà. En els dies de la festa major de Sant Martirià, un cop acabades les sardanes matinals a la plaça Major, passant pels carrers del barri vell hom podia sentir una  bona flaire. Gairebé tothom menjava unes bons plats de conill amb samfaina. Els bons conills tossats per un esquitx d’home, xiquet i menudet, amb un  puny vigorós, de bona garrotada a la closca.

Us desitjo una bona Festa Major amb regust de conill amb samfaina. Xup, xup!!.

Records de festes majors

Durant anys i panys, la Festa Major de Banyoles ha anat seguint amb la  tradició de sempre. Joves i grans ballaven sardanes a la plaça,  s’assaboria un bon concert i s’anava donar una volta cap a les atraccions que primer eren a la  plaça del Dr. Rovira amb parades al passeig fins que s’instal.laren a la plaça de les Rodes i fins i tot al passeig de l’estany. Jaume Farriol descrivia la  festa de l’any 1960 d’aquesta manera: “Hi ha serietat i alegria, il.lusió i record, ratlla en els pantalons i sabates ben enllustrades. Però segur que en el programa d’aquest any 1960 s’hauran oblidat de dues atraccions dignes de figurar-hi: una, és l’edifici del Club Natació que sens dubte rebrà les visites i enhorabones de multitud de forasters. Una altra és la “estupenda iluminación” d’alguns carrers. I per altra banda, que el semàfor tingués també els seus admiradors, ja que l’encesa i apagament d’aquest estrany llumet és una meravella de mecànica. I esperem que els cotxes facin cas d’aquesta meravella de paciència”.

A la plaça hi havia sardanes – com sempre-. Quatre cobles de les més bones. Que també tocaven a les sales de ball. A la sala del Mercantil, dues  orquestres alternaven amb “24 bailes continuos 24”- I les tres sales de cinema – Mercantil, Victoria i Moderno-, totes plenes a vessar-, feien pel.licules d’èxit. I en el teatre Victoria es presentà la Companyia del teatre Romea amb la comèdia “Nanette m’ha dit que si”, amb la col.laboració especial de l’actor de vodevil, Alady.

 

Ah!. I que no ens oblidem del Patró: ofici al matí i processó a la tarda. Amb acabament del cant dels Goigs de Sant Martirià que tothom cantava en la nostra llengua a ple pulmó. Una expressió d’identitat, religiositat i catalanitat dels banyolins en plena època del franquisme.

 

Al cap de 25 anys les coses van canviar. Un cop acabada la festa major, un grup de joves van escriure una carta a la Revista de Banyoles expressant la seva desil.lusió pel programa festiu ofert per l’Ajuntament banyolí.  Deien que hi mancava renovació, i que era el mateix programa pensat “per” i “per a” un sector de Banyoles: la burgesia mercantil, que s’acontenta amb quatre sardanes, quatre paradetes del tir a la fira i amb un ofici solemne, un programa que segons els autors de la carta oblidava un sector important de la ciutat: el jovent. Un jovent que demanava una renovació real de la festa major, i una major amplitud de mires.

A la Revista de Banyoles, signat per Florenci, -pseudònim d’un home de lletres que conec molt bé pel seu tarannà humorístic-, feia un esquema per a una festa futura, dient coses com aquestes:

“Potser sí que la festa  és una mica “tradicional”, però, què hi voleu fer!, a alguns ens sembla que hi ha tradicions que no han pas d’extingir-se (...) El que no és tan típic, tradicional i clàssic, i que sembla que s’ha implantat  en els darrers anys, és el dinar que en el dia del Pregó uneix i acontenta a tota la Corporació (oposició inclosa). Aquí sí que tots s’hi troben bé”.

Per planejar una festa futura, l’autor de l’article deia que s’hauria de fer un BALL DE PASSADA amb gegants, cap-grossos, diables, dracs, pallassos i tota la gresca acompanyada per tot el seguici municipal, i que no costaria pas molt de fer venir un grup d’italians d’aquells del palio florentí fent voleiar banderes al costat del cap-gros punk, del drac, i d’en Morgat amb el bou. Tot molt banyolí i florentí. Tot molt “martirianenc”. En quant a les sardanes, s’haurien de fer a l’estil de les havaneres, amb cremats i una grossa i llarga botifarra de 200 metres, que sortís de l’Ajuntament i que arribés fins a la plaça Major davant de La Caixa, perquè per aguantar tanta botifarra s’hauria d’apuntalar amb molts de suports de La Caixa. Seria divertit!. Els tips de riure que ens faríem menjant botifarra i ballant sardanes!

El pressupost  podia ser més inflat que un inflable d’en Ponsatí, però no caldria pas preocupar-se perquè les misses sempre surten d’un lloc o altre. L’Ajuntament ja miraria d’inventar una lotería, ara que són tan de moda i que donen tants bons resultats.

El que no podia ser és que la  festa seguís igual. I fou a partir d’aquell any que  es tingué en compte l’advertiment del jovent. I ara, tanmateix, la joventut ja s’ha embarrancat –perdó, vull dir embarracat-, ja que disposen d’un bon recinte de Barraques que a partir de l’any següent d’aquella carta de protesta ja van poder-hi dansar, xisclar i escoltar música electrònica, pop i reggae i cantautors del nostre país, bones proposicions  per a tots els gustos amb ampliació de correfocs txiquis i grans i i àmplies ofertes culturals en teatre per a grans i petits. I justament, aquell any, amb l’important esdeveniment del retorn de l’arqueta de Sant Martirià restaurada i amb gairebé totes les figures recuperades, la festa major ha estat una festa esplendorosa en la que fins i tot han estat contents alguns avis amb  un campionat de petanca acompanyat d’un bon esmorzar. 

I així, tutti contenti, com deu pensar el nostre patró Sant Martirià, fill de Florència, bisbe d’Albenga , italià cent per cent i i banyolí arcajat.  Que per molts anys!.

Trista festa major de l'any 1939

S’anunciava amb bombos i platerets un Año Triunfal quan els banyolins i comarcans fèiem tot el possible per alegrar-nos en aquella primera festa de Sant Martirià celebrada després de la Cruzada (així ens ho deien: acabàvem de passar la Cruzada española). No sabíem pas el que era menjar llagosta ni beure xampany, però no mancaven en cap llar els pollastres, ànecs o conills, comprats o canviats per altres productes als pagesos de la contrada o trets dels molts galliners i conilleres casolanes. I amb l’estómac refet podíem anar a la plaça a veure les primeres cobles acoblades mentre escoltàvem la gent gran que deia: “Fíxa’t, falta aquell músic de La Selvatana... I aquell de La Bisbal... Pobre noi!, el van matar a la guerra!... La cobla no tornarà a ser mai més el que era!”, Era acabada d’estrenar la nostra adolescència i esperàvem amb il.lusió els passos de dansa estridents de la música de Irving Berlin a la pel.licula Sigamos la flota, el plat fort cinematogràfic d’aquella festa major de l’any 1939. Però la notícia esbombada per tot Banyoles ens venia a entelar les nostres il.lusions: el sac que contenia les capses rodones de metall amb els rodets de la pel.licula s’havia perdut entre la ruta Barcelona-Banyoles quan el transportava el camió dels recaders Vilardell-Farriol, i això portà com a  conseqüencia greu, -en el segon dia de la festa major- la trista notícia que dugué el dol a tota una família banyolina. Com si fos avui, encara recordo les cançons de la diva Maria Mercader (l’actriu que sería més endavant l’esposa de l’actor i realitzador Vittorio de Sica), refilant amb el baríton Pedro Terol en la sarsuela Molinos de viento convertida en pel.licula en el Salón Moderno, i a la sortida de la sessió de tarda escoltar  el murmuri de la gent de la ciutat que anava passant de boca en boca la tràgica notícia de la mort del recader Farriol.

 Però, si el sac que guardava les capses del film s’havia extraviat en el transport per carretera, no per això l’empresa del Mercantil podia restar  sense programació en un dia de festa major, i el responsable de l’empresa –el barceloní Pere Vaqué- va fer mans i mànigues per trobar una nova pel.licula en la que intervinguessin la mateixa parella de dansaires, Fred Astaire i Ginger Rogers, mundialment famosos. Anar i tornar de Barcelona era prou difícil en aquells temps  en què la carretera era plena de desviaments degut als ponts destruîts en els darrers dies de la guerra civil. Però els ballarins van poder arribar gràcies a que el programador s’havia aventurat a portar ell mateix el sac amb la pel.licula, que no era la mateixa ja que fou substituida per la reposició de La alegre divorciada, anunciada amb un Saludo a Franco i un Arriba España en els programes fets a correcuita. I si en la pantalla es dansava El Continental, el jovent ballava a la sala del Bar Ideal (situada en el primer pis damunt de les actuals oficines del BBVA a la plaça dels Turers).

Cantant i ballant s’havien de treure els neguits d’aquells difícils moments de la postguerra del 1939.

Els Saderra, a Ceret

En el mes de setembre de l’any 1958, a Banyoles es respirava un ambient marià en motiu de l’Any del Centenari de les aparicions de la Verge de Lourdes. Una Setmana Mariana, a l’església de les Carmelites, fou dirigida per dos capellans de la Casa Missió banyolina. Era en les acaballes d’un estiu saturat de sequera.  Per implorar la pluja que tanta falta feia pels nostres camps, a la parròquia de Santa Maria començaren uns dies de pregària. S’acabava un estiu en que el sol, cremant  de debò, ens obligava a treure’ns els mocadors per eixugar-nos la suor. Sort n’hi havia que les fonts encara rajaven, i fins i tot se’n reconstruien perquè no manqués enlloc aquest do natural tan apreciat que és l’aigua. Fou admirable la reedificació de la font de sant Nicolau laboriosament treballada pels components del Centre Excursionista Banyoles i que tanmateix s’inaugurà el 12 de setembre en aquell prat cap al camí de Rocacorba en un dia en que els components de la cobla Canigó bufaren i rebufaren tocant els seus instruments en una audició de sardanes.  En finalitzar la música es posà a tronar i tanmateix arribà la pluja tan esperada.. 

Aquell setembre de 1958 fou un mes que en alguns carrers de la ciutat s´hi veié una gran aglomeració humana. En els carrers  Mercadal i Abeurador una multitud s’hi aplegava per contemplar en els aparadors dels comerços Yani i Rigau els espectacles gratuits de la televisió italiana, S’interessaven especialment les dones mestresses de casa preguntant quan hi hauria televisió espanyola per tal de poder veure els serials que fins llavors només podien escoltar per ràdio.  Les festes de la Mare de Déu d’Agost d’aquell any havien estat de les de més afluència de forasters, Poques vegades s’havien concentrat tants automòbils i vehicles motoritzats. Els urbanos veien els carrers invadits de vehicles. No sabien com sortir-se’n. Els hotels i las  fondes, concorregudíssims. I un cop acabades les festes, s’acabà també la brillantor lluminotècnica. Faltaven bombetes en alguns carrers i els futbolers es lamentaven que també mancava llum en el Campo Municipal de Deportes. A l’Ajuntament es disposava que deixarien de pagar impostos els propietaris dels  carros que durant deu anys substituissin les llantes de ferro per altres de goma. Fòra soroll!!

Prou que en farien de soroll les 200 persones de Banyoles que es desplaçaren a Ceret per assistir al Primer Festival de la Sardana en el que s’homenatjava als compositors Josep i Manel Saderra. Allí, les cobles La Principal de Perpinyà i La Principal de Cassà de la Selva interpretaren escollides sardanes dels compositors homenatjats.També hi participà la coral Harmonies del Llac aplaudida entusiàsticament per la gran assistència de públic que acudí a la capital del Vallespir. La premsa del nostre país ho silencià tot. Únicament la revista local Horizontes (num. 147, any 1958) se’n feu ressò en una notícia escrita en castellà- com era imposat en aquells temps-. Sortosament, encara avui dia hi ha algun dels assistents que recorden entusiasmats aquell important esdeveniment.

Del vell teatre del Catòlics al nou Foment de la Sardana

Entre les múltiples propostes de caire sardanista vinculades a les figures dels germans Saderra, una d’elles fou la de la inauguració de l’ampliació dels locals del Foment de la Sardana,un motiu perque aquest cronista pogués pujar altra volta els 21 graons de l’escala que porta al primer pis de l’edifici a la sala del Club de Billar Banyoles, i més amunt, en el segon pis, per ficar-me a l’interior de la sala gran del Foment de la Sardana. Essent a les dues sales no he pogut deixar de rememorar els bells moments de la joventut quan, amb altres nois de Banyoles ens havíem introduït dintre aquell espai per a fer-hi les nostres primeres representacions teatrals que tant podien ésser Els Pastorets com les obres de teatre català escrites per a ser representades únicament per a personal masculí. Eren un temps en que en els Centres Catòlics o Parroquials es prohibia representar teatre mixt. Aquella “comèdia” durà fins que el Bisbat  obrí la veda a l’any 1943, quan la societat del Círculo de Católicos es desplaçà a la plaza de España (en els locals que havien estat del Cinematógrafo Vila, amb l’enganxadissa posterior de l’Ateneu Republicà, i ja en ple franquisme, del Café-Teatro Español).

Per als molts que no saben com anava muntat aquell antic espai del Católics del carrer de l’Abeurador, em plau informar que en aquelles sales on avui s’hi fan reunions, exposicions, assajos i ballades de sardanes, i que més avall hi corren les boles de billar, tots dos pisos junts eren l’espai del teatre del Catòlics, amb escenari amb paret de fons que donava al carrer de la Canal. Entràvem a la sala d’espectacles  per unes portes amb vidrieres que donaven a la platea de General ( ara sala de billar), on més endarrera,  una barana separava la General de la Preferencia. A les butaques d’aquesta darrera s’hi asseien els socis de la Societat que tenien reservades les entrades en les sessions de teatre i cinema. Més amunt, a cada costat de la sala hi havia les dues llargues llotges i en el fons una graderia amb bancs de taulons que eren els seients per a la mainada. En dèien “el Galliner”, si bé en els tiquets de l’entrada hi havia escrit: “Entrada de Paraíso”. Imagineu-vos que aquella sala d’espectacles ocupava de dalt a baix tots els dos pisos de l’actual edifici, o sigui que no hi havia el sostre que separa les sales de Billar i Foment. Per anar al Paraíso, evidentment, haviem de pujar 22 graons més de l’escala usual.

En aquell teatre hi actuàvem fent Els Pastorets, i des d’allí, en una escala llarga i perillosa baixàvem i pujàvem cap al fons de l’escenari on hi havia els serveis

 de vestuari i  maquillatge (un ample cau humit on posteriorment, el conserge del teatre del Catòlics –en Felip Granés –hi muntaria el seu taller d’impremta. Més endavant, aquest espai seria el Club de Joves de L’Abeurador i actualment n’és el bar de la Patagònia).

Aquell local del Catòlics del carrer de l’Abeurador era encara molt més gran quan s’amplià amb el cafè-bar en una sala damunt de l’asserradora i molí de l’Isidre i Esteve Codony. La sala del cafè era extensa, desmesurada per l’Entitat. No recordo haver-la vist mai plena, potser únicament per la festa major i pel diumenge de Rams on els socis i acompanyants s’hi reunien per menjar brunyols i beure moscatell després d’assistir a l’Hora Santa a l’església parroquial. Per arribar a la sala del bar s’havia de travessar un ample corredor on hi havia el departament-biblioteca, un espai que tingué més servitud per a reunions que no pas per a  sala de lectures. Davant mateix, els joves podien practicar l’esport de la pilota, que consistia en el mini-esport del ping-pong.  

L'enssorrament del sostre del Catòlics

Eren tres quarts d’onze del vespre del dilluns de Pasqua (8 d’abril de 1985) quan en el centre de la ciutat s’escoltà com una mena de terratrèmol. En el bar del teatre del Cercle de Catòlics, a la plaça major, una dotzena de persones s’espanten en sentir  “el primer tro”. Immediatament segueix una fressa estremidora. El conserge veu que de la sala del teatre en surt fum: “Deu haver explotat la caldera”, diu sobresaltat, i truquen als bombers i a la policia. Tot seguit veuen que el fum prové del terrabastall de la caiguda del sostre de la sala de la Societat. Obren la porta entren a la sala i veuen l’espectacle desolador amb el pati de butaques ple de bigues caigudes del sostre. Només s’han salvat les parets mestres de l’escenari.

 

A l’endemà, de bon matí, acudeixen al teatre, la Junta del Cercle de Catòlics, el propietari del local, l’alcalde Pere Hernàndez acompanyat de l’arquitecte, l’enginyer i dos aparelladors. El vice-president del Cercle, Joan Geli, explica que “fa uns tres anys el propietari del local havia fet reparar a fons el teulat, i per tant ha estat un fet totalment inesperat”. Jordi Noguer, membre de la Junta del Cercle també diu el mateix, afegint que “Si arriba a passar en un dia de representació s’hagués produït una vertadera massacre”.

Les primeres hipòtesis sobre l’ensorrament apunten –segons l’arquitecte municipal, Lluis Tobella; “cap a un possible esqueixament d’una de les barres de fusta melis que componien una de les encavallades de l’estructura, o bé de la pèrdua d’estabilitat de l’encavallada, provocada per l’enfonsament dels cabirons de riostre entre dues encavallades”. Les conclusions, però, no eren totalment definitives, i seria necessari “un estudi posterior de l’anàlisi del material que podrien explicar amb més seguretat les causes que provocarien l’enfonsament”. En els dies posteriors seguiria investigant-se la causa de l’ensorrament del sostre de la sala d’espectacles del teatre. 

 

Al cap d’un mes, a la Revista de Banyoles, aquest cronista escriví l’article “Història d’un sostre explicada per ell mateix”, on el sostre feia  història contant el que aplegà sota seu en els teatres Vila, Ateneu, Español i finalment Cercle de Catòlics i també Cine Canigó. En l’epíleg es deia: El sostre, esmicolat, és una runa sobre el pati de butaques del teatre de la plaça major. A través d’una espessa polseguera veu un altre sostre, immens, curull de guspireig d’estrelles. En contemplar aquell blau-negre lluminós, el sostre, té en els seus darrers sospirs, un bell somriure.

I és que tots els seus amics s’han salvat.