Moisès, el xocolater

El recordo remenant la perola de xocolata desfeta en la festa del barri del carrer Major amb tota una colla de mainada que al seu voltant esperàvem frisosos que ens emplenessin els ensats de xocolata. Érem la canalla d’aquell Barri en el que també hi prenien part els de la placeta de la Font i carrer de l’Hospital – el Barri de la Llet, ja que teníem com a patrona la Mare de Déu de la Llet, on encara avui es pot veure la imatge dintre la capella a la façana de la carnisseria Baldiró.  En aquella diada xocolatera s’hi escampava mainada de tots els barris banyolins igual com es fa en els temps actual en el carrer de sant Martirià que segueixen amb aquesta dolça tradició.  Si en el número anterior de COLORS vaig escriure sobre els Mas, i especialment de la senyora Mas –la Lola Julbe- fou pel motiu de la defunció d’aquesta dona que, en els darrers anys de la seva vida vaig retrobar-la en desplaçar-me a la Residència Vall del Terri per a fer una mica d’animació a les persones allí assistides. La Lola no em reconeixia, però en dir-li que jo era el nen que anava a portar-li els paquets de xocolata que prèviament havíem embolicat a la meva casa, no em pogué deixar tota l’estona d’estrènye’m les mans amb un somriure dolçament evocador. La Lola “Mas” –com li dèiem- es deia Dolors Julbe, i provenia de la casa dels Julbe, de llarga tradició en el treball d’adoberia. El seu marit, en Moisès Mas, en aquells temps de la meva infantesa, fou un home molt popular a la ciutat per la seva dedicació a l’esport i especialment en l’arbitratge de partits de futbol. En els dies de treball no deixava mai la seva feina de xocolater que ja havia començat el seu pare, Miquel, en 1914. La xocolata Mas era una xocolata gruixuda, de porcions quadrades, essent-ne molt populars les teules de 48 porcions. A l’any 1946, la manufactura Xocolata Mas va traslladar-se a l’annex de la vivenda número 196 del carrer Alvarez de Castro -avui Avinguda dels Països Catalans-.

Ha estat en motiu del decés de Lola Julbe, de Mas, quan m’han retornat les velles belles imatges de la infantesa, amb els companys que enflairavem la xocolata que saborejavem pels desolats carrers del barri Vell on el soroll del trontoll de la màquina de Xocolata Mas trencava el silenci, acompanyada del ris-ras de la llima del cerraller, el cloc-cloc del martell de l’ataconador, el sic-sac de la garlopa del fuster, el toc-toc a les soles de treneta en el banc de l’espardenyer, el paf-paf de la maça aixafadora de canyes del cisteller, amb el fons musical del piano de la professora de música, senyoreta Lluiseta Genover que, juntament amb les seves alumnes expandien notes de romanticisme amb sabor de vainilla, canyella i cacau.

Lola, la dona del xocolater

 Per als veïns del carrer Major de Banyoles, la Lola Julbe era l’esposa de Moisés Mas, el fabricant de la Xocolata Mas que tenia instal.lat el seu obrador a l’entrada del seu domicili, al costat de la botiga d’en Cintet Mateu, on avui en Quim Mateu hi té fixat el seu magatzem de capses de coloraines.  En els anys trenta del segle passat, la mainada del Barri Vell, quan sortíem de l’escola ens amorràvem als vidres de la finestra de la fabriqueta de Xocolata Mas per contemplar els trontolls de la pasta tova que anava formant-se en rajoles a la batedora amb els motllos que vibraven. El dolç perfum de vainilla i cacau el flairàvem amb frisança de tastar les preses de xocolata. I allí, amb els nassos estampits en el vidre fitàvem la Lola que ens mirava des de la porta oberta del menjador de la casa, i esperàvem amb fruïció que ens obrís la porta del carrer per obsequiar-nos amb una mitja presa de la cobejada xocolata que tant havíem ensalivat.  (Anteriorment, la fàbrica havia estat instal.lada a la plaça de Sant Pere, vora el rec del Tint, en una esquifida barraqueta davant la fàbrica de fideus Hostench i al costat dels darreres de l’obrador de la pastisseria Mercader). Encara em sembla percebre l’olor de la xocolata Mas quan refresco la memòria i se m’apareixen els bells moments de la infantesa quan amb la meva mare ajudàvem als Mas embolicant les teules xocolateres. Les empaquetàvem envoltant-les amb paper de plata, i un cop teníem plegat l’envoltori exterior,  cremàvem  un llapis de lacre que degotava damunt el paquet on hi estampàvem la marca de la xocolata. Jo era el que aguantava l’espelma. Prèviament, però, ja havia posat dintre el paquet, un cromo de històries col.leccionables de la marca de la Xocolata Mas com El Quijote o Juegos de Física.

"Retretes" i "surtidores"

A l’any 1957 s’inauguraren els “retretes” i “surtidores” de Banyoles. En un article a la revista local Horizontes es deia que els “retretes” de la plaça dels Turers els van utilitzar un miler de persones. Hagués estat més creïble escriure “alguns centenars”. De dones en van baixar poques al soterrani, i molts homes van anar-hi per contemplar la bellesa dels servicios de limpieza e higiene. Es possible que després de l’estrena, alguns entressin als retretes, i jo crec que van fer molt de servei als passants, forasters i viatjants de comerç que en aquells anys traspassaven la plaça dels Turers. Evidentment que els que més es complagueren del nou servei foren els taxistes que a davant mateix hi tenien la parada. A l’entrada hi havia el gran rètol: Retretes. I així tothom ho deia: “Heu vist els retretes de la plaça dels Turers?”. Foren els primers i els únics que es construïren al centre de la ciutat.  Algunes persones –més finetes- ja en deien els “lavabos”, i els més vells de la ciutat seguien dient-ne comunes, si bé encara  quedaven alguns que en deien excusats, com a record de les velles escoles en què l’alumne havia d’aixecar el dit per demanar permís d’absentar-se de la classe per una necessitat apressant. A la revista Horizontes es consignava que muchas poblaciones importantes de la provincia, y aún de la región, no cuentan con un servicio de tal calidad.

Com que hi havia molta aigua i tot rajava bé, també en aquell mateix any es va poder veure molta aigua en el brollador de davant de l’Ajuntament. I el desert, que fins aleshores era la plaça del Dr. Rovira es va convertir en una plaça amb jardinet amb una bassa central i bancs que encara avui fan un gran servei. Fou un bon acudit el de posar-hi un surtidor amb un rajolí que embadocava la mainada i els ancians que seien en els bancs de pedra fina que a l’estiu eren uns bon refrescants per esquenes i pompis.  Segurament que algún concejal del nostre Municipi devia pensar en aquella sessió de concejales que amb el graciós alcalde de Villar del Rio (de la pel.licula Bienvenido Mr. Marshall) demanaven fonts amb chorritos de agua. El nostre chorrito va ésser un pixarell d’aigua que va durar poc. Tan poc com el dels peixets que nedaven a l’aigua de la bassa.

L’article festamajoner d’aq uell any 1957 acabava així: “Bañolas no quedará rezagada en el movimiento general de progreso que es norma del tiempo actual”. I és que en aquells temps veure un chorrito com s’enlairava i quatre peixos com voltaven al seu redós era un divertit aconteixement pels ciutadans que ens alegràvem de tenir surtidor i retretes. I així, de mica en mica, anàrem avançant.

Diversions barates

Les diversions que es podíen trobar més barates –en les dècades dels anys 40 i 50- eren les d’anar al cinema. A Banyoles hi havia el cinema Mercantil a la plaça dels Turers, el Victoria al passeig del Generalísimo i el Moderno al carrer Dr. Hysern. Les sales de cinema s’omplien totes en les sessions de tarda dels dies festius. Els espectadors desitjàvem veure les bones pel.licules que ens encolomaven com de l’última fornada de Hollywood, però gairebé totes eren endarrerides. Entremig de les dues pel.licules llargues dels programes dobles es passava el Noticiario No-Do que portava el subratllat de El mundo entero al alcance de todos los españoles. Gaudírem molt amb les pel.licules de més éxit mundial, algunes retallades per la censura i fins i tot doblades amb   canvis de diàlegs. Els dobladors no devien saber anglés perquè pronunciaven els noms tal com eren escrits: James, Maureen, Mary, Wallace, etc. i com que els espectadors tampoc sabíem la llengua anglesa vam haver de conformar-nos amb el que   ens deien.

El Moderno –que havia estat un dels locals més antics de la ciutat-  restà marginat quan els mateixos empresaris –els Gratacós- decidiren que es construís el Victoria en un terreny fangós propietat del sr. Tresserras. El Moderno és convertí en el cine dels petits”amb l’assessoria de la Asociación de Padres de Familia que vetllava perquè la mainada pogués veure pel.licules de la classificació número 1 (aptas para todos los públicos)

La majoria de les pel.licules nord-americanes eren la base dels programes dobles. Aquests consistien en una pel.licula de complement (el públic en deia la dolenta) i la base era, evidentment, la bona, si bé algunes vegades resultava que era més bona la primera que la segona, però els empresaris banyolins es regien per els preus que n’havien pagat, o sigui que consideraven bona la pel.licula més cara.

A les sales de ball els preus també eren populars i les parelles ballaven aferrades a 2 milímetres de l’abraçada. Al Cap d’Any , a l’hotel Flora es feia el reveillon, i la majoria dels assistents eren de la classe social mitjana i de les més alta que en termes populars de la ciutadania en deien la crema. El xampany,en els anys quaranta era massa car per la classe treballadora. Fou més endavant quan, cadascú a casa seva celebrava el reveillon menjant torrons partits a trossos de la barra grossa i que es menjaven amb satisfacció mentre es bevia el xampany més barat que es trobava. I el xampany es bevia amb delectació, i si no era tan bo com el que es destapava en els reveillons, també es trobava deliciós: mentre petés i fes barromera ja en teníem prou. I un cop begut que poguèssin fer un bon singlot i poder dir Hip, hip, hurra!.

El meu cosí Martirià

Tocava el piano a la cuina-menjador de la casa dels nostres avis de can Coll del carrer Nou, i a l’hivern ens assèiem a l’escó de pedra vora de la llar del foc vigilant les llesques de pa que es torraven en la forqueta de ferro que aguantàvem sota la cadena d’anelles dels clemàstecs on hi penjava l’olla bullidora. En un racó hi tenia el piano que teclajava aprenent les lliçons que li havia impartit el mestre Casas en el primer pis de la sabateria Bohigas de la plaça dels Turers. Anàvem tots dos a l’escola dels Hermanos Gabrielistes i quan en sortíem, ell es posava a estudiar les lliçons i  em deixava que cantés El saltiró de la cardina i la Llevantina, les sardanes del mestre Bou que més tard ell hauria de conèixer al costat mateix de la seva casa a Torroella de Montgrí. En Martirià i jo ens portàvem dos anys de diferència, i si bé jo era un vailet timidet, ell era el cosinet gran que m’explicava el que eren les claus de sol i les notes del pentagrama en les pàgines de les “solfes” que li anava girant. Fins i tot arribà a  iniciar-me en l’estudi de la música  ensenyant-me a tocar el piano, i encara avui sóc capaç de teclejar el Do,do,do, – mi fa sol, mi fa sol, re sol de la cançó  dels dimonis dels Pastorets de Banyoles. I prou. Fins aquí vaig arribar. El seu pare –músic compositor d’algunes sardanes – entre elles Records de Banyoles- venia sovint a veure’l  guiant la burra que tirava del carro des de Bordils fins a Banyoles i nosaltres l’esperàvem jugant a pilota de draps sota l’arbreda de la plaça del Monestir amb l’alegria infantil de descarregar el carret i treure’n els cistells plens de la fruita saborosa de l’horta bordilenca.

 

Aquell trempat vailet que era en Martirià se’l podía veure en els dies del mercat de Banyoles servint plats de pota i tripa  a la taverna del nostre oncle de can Bernat al carrer de Santa Maria i fent alguna visita a casa de la tia Pilar, casada amb Carles Font, fill del constructor d’obres de la plaça del Dr. Rovira. Allí conegué a la que havia d’ésser la seva esposa, Josefina Font , i així amb els Font i Font aconseguiren fer una bona Fontada.   Instal.lat a Banyoles, Martirià no parà de córrer per tot Catalunya tocant el tible a la cobla Els Montgrins, a qui més tard s’hi hauria d’afegir el seu germà Eduard, de segon tible. En el cap d’en Martirià hi giravoltaven melodies que havia de compondre per escampar-les pels aires de les festes majors de Catalunya, i  aquestes composicions sortien d’aquells teclajaments que s’estenien enllà de la finestra del seu estudi banyolí del  carrer Coromina, d’aquella petita cambra avui plena de plaques i guardons rebuts en agraïment de les composicions dedicades a poblacions i ciutats catalanes, entre elles la de la seva Banyoles estimada a qui, en els darrers anys s’hi ha lliurat plenament dirigint cobles a la plaça Major i mostrant-se obert a  les peticions d’entitats i amics que li han demostrat la seva estima.

A la llista de banyolins honorats per la Medalla d’Or hi ha entrat un compositor que ens ha deixat belles melodies i un record de Reminiscències que, per aquest seu cosí em retornen a l’edat de la infantesa amb flaires de bon pa torrat a la llar de foc de can Coll del carrer Nou i del teclejar de les notes inicials del Do,do, do – mi fa sol, mi fa sol, re sol (Pescadores somos, xiribic, xiribic pom pom) del primer quadre demoníac dels Pastorets de Banyoles.

La Marxa i la Draga

Era el primer diumenge del  Carnestoltes de l’any 1984 quan 4.249 marxaires vinguts d’arreu del país emprengueren de bon matí els 40 quilòmetres de la Marxa que celebrava la seva vintena edició. Només 150 participants no foren capaços d’acabar la prova a peu i hagueren d’arribar a Banyoles amb cotxe. Un any més, la capacitat d’organització del Centre Excursionista de Banyoles es posà de relleu en aconseguir portar a terme, sense cap mena d’incident, la marxa popular més concorreguda i de més antigüetat de tot Catalunya. El primer d’arribar fou un figuerenc que recorregué els 40 qms. en dues hores i dotze minuts. Ben mirat, les seves cames anaren a la velocitat de més de divuit quilòmetres per hora.  Si hom pensa en anys més endarrerits es podria dir que marxant en el mateix aire en direcció a Girona gairebé hauria anat a la mateixa velocitat d’alguns autobusos de la línia Banyoles-Girona amb temps suficient per passejar-se per la Rambla i retornar a Banyoles per asseure’s tranquil.lament a prendre’s una coca-cola a la plaça major.  A la Marxa d’aquell any 1.984 hi participaren algunes persones d’edat avançada, arribant-se fins als 84 anys. Fou un any de fred i vent, però tanmateix sempre hi havia algun valent que en acabar els seus quaranta qms. es capbussava dintre les aigües de l’estany. Com en totes les altres Marxes, d’anècdotes i curiositats n’hi hagué moltes. Recordo que es digué que els membres de l’organització anaren de bòlit una estona per culpa d’un gos que també feia la Marxa; l’havien perdut, i s’hagué d’organitzar un grup per cercar-lo i tornar-lo al seu amo.

Passant vora els terrenys de La Draga, hom encara podia contemplar aquells camps que ja eren de propietat municipal i que dintre poc s’haurien de convertir en parc urbà i zona esportiva. L’obra, de tanta importància per a Banyoles i per l’esport en general es fixava en tres mesos. Ja es donava per ben encarrilada amb l’espera de la bona voluntat i diligència de la Generalitat i de l’Ajuntament en les seves parts corresponents. Tot anava amb bona marxa per aconseguir en un demà marxaires, ciclistes i nedadors que en les noves modalitats esportives  de decathlon i triathlon s’haurien de portar a cap en aquest bell paratge on segons la llegenda el drac banyolí hi feia la migdiada. Potser, avui dia, a tots ens hagués agradat tornar a veure el drac al bell mig de La Draga en una escultura amb el pagerol Mer clavant-li  la darrera estocada. Hi ha prou espai en el parc per a la col.locació d’una obra d’art i bons artistes per esculpir en pedra o metall una bona figura draguística.

Del sojorn de mn. Jacint Verdaguer a Banyoles

 Arribà a la vila amb el cotxe d’en Sala, un dels ordinaris que feien el servei de passatgers de Banyoles a Girona. En baixar del cotxe, el sacerdot poeta carregat de llibres i cartipassos demanà on podria hostatjar-se i el mateix propietari del cotxe l’acompanyà a cal Forro, coneguda sabateria de la placeta de la Font (on avui hi ha la carnisseria de can Baldiró). Cal Forro era una de les moltes cases que es dedicaven a fer la dispesa a forasters i banyistes. Això era a darrers de juny o primers de juliol de 1884. Feia quatre anys que el sacerdot- poeta estava creant i recreant el seu immortal Canigó. A Banyoles féu una bona amistat amb un grup selecte que el comprengué i el valorà. Gràcies a aquest grup, mn. Cinto pogué conèixer els nostres paisatges, els nostres costums i les nostres llegendes que incorporà a les planes inèdites del poema èpic que havia d’assenyalar el moment més enlairat de les seves creacions.

 

Verdaguer oferí les primícies del Canigó als seus amics de Banyoles en el bac de la font del Salt d’en Vila. Al cap d’uns dies el poeta pujà al santuari de la Mare de Déu del Mont, i des d’allí no oblidà als seus amics que havia deixat plana avall a Banyoles. I els dedicà la més poètica i cordial missiva, avui immortalitzada: A mos amichs de Banyoles.

Avanço la notícia de l’aniversari de l’estada del capellà poeta a Banyoles per si les corporacions culturals de Banyoles i Comarca s’enfervoreixin a esbossar un recordatori o una commemoració d’aquest fet notable en la nostra història i la nostra cultura. Ara fa vint-i-cinc anys no s’aconseguí a portar a terme l’evocació d’aquest fet del centenari de l’estada del poeta a la nostra ciutat. En una sessió plenària a l’Ajuntament no s’arribà a cap acord ni votació sobre el particular. Els que desitjaven celebrar el centenari haurien de pujar el dia vuit de setembre, diada de les mare de deus trobades al Mont on es commemorà amb un aplec extraordinari, el sojorn de mn. Cinto en aquell santuari. Hi pujà força gent, acudint-hi i adherint-se a l’homenatge, el president del Parlament de Catalunya, Miquel Coll i Alentorn, el ministre de Sanitat, Ernest Lluch i altres personalitats.

Ara fa 25 anys, l’homenatge banyolí al poeta Verdaguer consistí en unes set pàgines escrites a Revista de Banyoles per l’escriptor banyolí Josep N. Santaulàlia que féu un estudi molt complet del poema A mos amichs de Banyoles, amb la inserció d’una reproducció del poema original (avui guardat al Centre d’Estudis Comarcals) així com la normalització de l’ortografia en tots aquells aspectes que no afectaven a la fonètica ni a la morfologia, tot ell obrat per Josep N. Santaeulàlia.

En el 125è aniversari, que es farà a Banyoles? Des d’aquest Tempus fugit recomano que, com a mínim, es pugui portar a cap un recital de poemes de mn. Jacint Verdaguer, amb la cloenda del que dedicà als seus amics de Banyoles mentre, des del Mont contemplava el nostre estany en el que

...............................  una gòndola rumbeja

donant al vent ses blanquinoses ales,

que, quan lo sol s’acluca són de cigne,

i quan los dóna un bes semblen daurades.

La bicicleta bancària

En aquesta sèrie d’articles retrospectius biciclístics no hi podia faltar el de la bicicleta bancària que durant els dies de treball en les dècades dels anys cinquanta i seixanta va recórrer diariament la ciutat de Banyoles. Fou la primera bicicleta comercial bancària. M’explico. En aquells anys aquest cronista treballava a la sucursal del Banco Hispano Americano situat en el número 28   de la plaça Major (aleshores plaza de España). La meva feina era a l’exterior i diariament voltava per tota la ciutat entrant i sortint pels establiments comercials, per les indústries i també en cases particulars i pujant i baixant escales per alguns pisos. Presentava i cobrava lletres de canvi, uns documents mercantils domiciliats que eren utilitzats com a mitjà de pagament. En aquells anys hi havia pocs establiments bancaris (el B.H.A., el Central i la corresponsalia del sr. Joan Prat Brugada). La ciutat s’anava engrandint i això d’entrar i sortir a cobrar per les cases era una feina que semblava reposada però que requeria llestesa, agilitat mental i dedística (vull dir saber fer córrer bé els dits per contar els bitllets (alguns ben fastigosos com els de una pesseta, dues, cinc i vint-i-cinc; a partir del bitllet de cinquanta ptes, els que seguien ja eren més nets).  Els cobradors de carrer no ens encantàvem gaire a l’hora de cobrar, i com que la majoria de comerços acostumaven a dir-nos “Ja passarem a pagar al Banc”, els hi deixàvem el paperet on hi apuntàvem el nom del lliurador de la lletra i l’import que havien de pagar el dia que es presentarien a la sucursal bancària. Si es presentaven o no es presentaven, això m’ho callo, però el cert és que les Carteres de Lletres Impagades cada dia feien més feix. I prou, que m’embolico. Primer, anàvem a cobrar a peu i havíem de fer corredisses entrant i sortint per les cases sense torbar-nos. Per fer-ne més via els hi deixàvem el paperet –el volant en dèiem-, i apa, passi-ho bé i ja passareu pel Banc. A l’estiu els cobradors de Bancs suàvem com uns carreters gairebé corrent per tots els carrers i places de la ciutat. Portàvem un uniforme gris amb botons daurats i corbata relluenta, i a l’hivern amb vestit blau, i apa, som-hi, a espantar la gent com si fóssim papus. Això, explica’t com ho faig ara, pels qui no ho han vist els hi pot semblar que devíem ser com aquell personatge que posteriorment van dir-li el cobrador del frac, però no, no era així, érem tots persones serioses tal com requeria l’ofici, i érem banyolins que gairebé tots ens coneixíem, i personalment era un personatge seriós que els diumenges feia riure al públic en el teatre del Círcol de Católics.

Davant de la impossibilitat que es pogués recórrer a peu tota la ciutat de Banyoles per cobrar lletres, vaig demanar un reforç per ajudar-me a la feina. I el director de la sucursal bancària em digué que ja ho arreglaria. I l’arreglo va arribar un dia en que el recader portà un envolum encaixat que venia directament de  Madrid. Dintre la caixa hi havia una bicicleta nova, relluenta, on amb un fons blau hi destacaven unes lletres grosses que deien Banco Hispano Americano. I a partir d’aquí, apa noi, enfila’t a la bicicleta, i a pedalar, anant de casa en casa durant gairebé vint anys, i tanmateix no sé perquè encara no m’han concedit la medalla del mèrit esportiu per ésser la primera persona que ha donat més voltes a la ronda ciutadana en una bicicleta bancària. Més tard ja s´afegirien a pedalar en  bicicletes alguns companys d’altres entitats bancàries, entre ells en Joan Alemany amb el qui, anys a venir, tots dos vam poder presentar el programa De casa en casa a Ràdio Banyoles.  Sense passar-nos. Amb les reserves adequades de dues persones que havíem d’anar de casa en casa per la ciutadania banyolina. Sortosament, això s’acabaria en eliminar-se els cobradors de carrers. I aleshores, ja dintre de les entitats bancàries ens dedicaríem a fer córrer els dits pels bitllets remullant-los  en una esponja, tancats dintre la Ventanilla de Caja, on a més podíem fer les corresponents operacions de Caixa sumant, multiplicant o dividint fent anar la maneta d’una primitiva màquina calculadora. En jubilar-me ja començaven a sortir els ordinadors. Però en el meu record i en els meus somnis encara hi ha les llargues tirallongues de papers, els racs-racs de la maneta de la màquina sumadora, i les llargues pedalades amb la bella bicicleta bancària.

Història d'una bicicleta

En el Temps fugit del passat mes de novembre vaig cometre un error que se m’ha de dispensar. En escriure sobre Can Cisó de Guèmol constatava que dels estadants d’aquella masia només quedava la  Francisqueta Corominas. I no era veritat. Al cap d’uns dies vingué a trobar-me en Narcís, germà de la Francisqueta, dient-me que algunes persones li deien: “- Em pensava que eres mort”. Ho sento, Narcís, els que escrivim de tant en tant cometem errors . Però en Narcís no s’ha pas enfadat, i m’ha portat un llibret escrit pel seu oncle, el Pare Joan Corominas, resident a Los Angeles, de Califòrnia. És un esplèndid text sobre els Corominas de Guèmol que el Pare Joan va escriure quan va morir la seva germana Cecília, un text que guardo curosament i que si Déu vol passarà a engrossar la història banyolina quan el lliuri a l’Arxiu de la Ciutat.  Parlant amb en Narcís han sortit a l’aire una sèrie de records que sempre plauen als que com jo viuen la història banyolina dels nostres somnis. I entre aquests records ha brillat el d’una vella bicicleta que vaig muntar durant molts anys i que per casualitat va anar a parar a les mans d’en Narcís Corominas. Era una arrossinada bicicleta que el meu pare va comprar en temps de la guerra incivil a una persona que se la va treure del damunt a canvi de quatre bitllets de paper dels que s’emetien a l’Ajuntament de Banyoles i que s’imprimien a la impremta de can Narcís Garanger, àlies Friselda. Un cop tret el rovell de la vella bicicleta i curosament esmaltada encara feia prou goig, si bé el manillar baix –de corredor ciclista- el vam haver de capgirar per anar més còmodes amb el manillar alt. Pedalant per la ciutat amb aquell vehicle vaig fer riure a tot el veïnatge, però tanmateix feu un gran servei en aquells embrollats temps ja que ben sovint pedalava fins a Martís per anar a una masia on hi arribava  a l’hora que els camperols acabaven de munyir les vaques. Allí m’emplenaven una garrafa amb llet d’espessa barromera, i retornava cap a casa travessant el pla de Martís amb un meu amic que anava amb una bicicleta molt més brillant que la meva.

En aquells temps –dècada dels anys quaranta- les bicicletes feien un gran servei a la gent de Banyoles i comarca. Recordo que en els dies festius hi havia persones que anaven en bicicleta a pescar cap al riu Fluvià, cap a la part que anomenàvem resclosa del Mig. Per aquells volts s’hi havien pescat moltes anguiles, i era fàcil de conèixer qui havia anat a pescar quan passant pels carrers de Banyoles  oloraves sofregits de xamfaina amb anguiles, flaires que es desprenien per alguns  finestrons  de  cuines casolanes.

Passaren els anys i en un raconet de casa s’anava rovellant aquella bicicleta que havia travessat el pla de Martís allunyant-se amb el fort pedalejar del ciclista quan en la llunyania de la volta celeste s’escoltaven  sorolls del terrorífics motors d’avions bombardejadors. Aquella històrica bicicleta se l’emportà un dia el noi de casa per vendre-se’la a un obrer d’un taller del carrer de Mata: era en Narcís Corominas el qui va adquirir  el vehicle a canvi d’una ampolla de xampany.. Xin, xin, i adéu bicicleta        

Gràcies, Narcís, per haver vingut a veure’m. I desitjo que visquis molts anys i que tant de bo puguis veure l’arrossinada vella masia de can Cisó de Guèmol, bella i restaurada tant o més que la nostra vella i brillant bicicleta.

 

Addenda: En Narcís Coromina em diu que escrigui Sisó – amb la lletra S-  tal com sempre ells han escrit – i fins i tot el Pare Corominas, que sempre ha respectat la llengua catalana-. Ho sento, però seguiré sempre escrivint “a can Cisó”, amb la lletra C. És l’abreviació correcta de NarCís (NarCisó, NarCiset, Ciset...). No ens enfadarem pas per això.

Bicicletes, abans i ara

En el programa Records i memòries que setmanalment s’emet a Ràdio Banyoles conduït per Joan Saubí i aquest cronista, vam parlar fa pocs dies de les festes de Sant Martirià d’ara fa seixanta anys. Teníem davant la taula el programa oficial de l’any 1.947 i vam llegir un article que informava que els forasters que visitaven per primera vegada la nostra ciutat restaven admirats que, amb un cens de 6.600 habitants poguessin mantenir-se una gran quantitat de botigues i establiments comercials, si bé es remarcava que “hi ha molta gent de la comarca que també efectuen compres a la ciutat”. Comptat i debatut es deia que entre la ciutat i la comarca en aquells anys quaranta podría considerar-se que hi residien vint mil habitants. En la millora de les vies de circulació, les carreteres comarcals ja començaven a tenir una comunicació adequada permetent-se la utilització d’un vehicle còmode i relativament barat per desplaçar ràpidament a la gent jove. Aquest vehicle era la bicicleta. Les bicicletes que rodaven per la nostra comarca es podien fixar en unes quatre mil, i en algunes cases en tenien més d’una. El desplaçament a Banyoles de molts habitants de la comarca que treballaven en fàbriques i tallers s’efectuava mitjançant aquest vehicle. Els dies de mercat i els dies festius era un espectacle contemplar els grups, femenins i masculins, que entraven pedalant a la ciutat per deixar les bicicletes estintolades a les parets dels tallers especialitzats. En el nostre record hi ha els tallers de l’Àngel Port a la plaça dels Turers; els germans Domènech, al carrer Àlvarez de Castro (avui Avda. Països Catalans); a can Grabuleda, a la plaça del Teatre; l’Ullastres, en Vicenç Saballs, en Gil Castany i algún altre. El jovent anava a ballar o al cinema i en els descansos –les mitges parts en dèiem- eren molts els que entraven a les pastisseries per a un berenar dolç a base de xuixos o braços de gitano amb unes bones tirades de moscatell. A vegades, acostumaven a fer aquests traguinyols  a les sortides del ball o cinemes per agafar ànims per a les pedalades del capvespre de retorn cap a les seves llars. Les noies que es deixaven convidar pels seus galants minyons solien demanar una ampolla d’orange que la fàbrica de gasoses i sifons Planas-Mitjà els oferia en totes les especialitats de menta, pinya i Lemon Crush.  L’article esmentat descriu el retorn dels ciclistes a les seves llars com una gran processó de punts lluminosos, com cuques de llum nombroses que recorren els camins de la comarca.

Hom s’imagina que anys a venir les cuques de llum podrien enllumenar els nombrosos carrils-bicis que portaran cap als municipis que molt aviat enllaçaran Camós, Fontcoberta i altres pobles de la comarca. Potser en un furtur s’hauran d’obrir parkings especials per a les bicicletes per evitar que aquestes siguin encadenades a bancs públics, fanals, arbres, pals de senyalització del trànsit, papereres, etc.. Potser, com en els anys quaranta, s’hauran de buscar parets cèntriques per estintolar els vehicles. Arribat aquest cas proposem com a espais ben cèntrics la llarga paret de la plaça de les Monges i els vuitanta metres de la vella muralla ciutadana. Si en els anys quaranta entraven quatre mil bicicletes a la ciutat, posem-hi que ara, doblades a vuit mil, a un euro per bicicleta aparcada, es podrien ingressar a les arques municipals uns vuit mil euros setmanals, que pels que compten amb pessetes –(que encara en queden)- són cap a un milió i mig, que Déu n´hi dó).

A part d’aquesta atzagaiada, cal que ens afermem a la reflexió que amb tants de cotxes i tants fums innecessaris el nostre planeta està demanant que la gent pedali per aconseguir un bon ambient pel nostre cos i el nostre esperit. Si en els anys quaranta, farts de pedalar dèiem que el futur estava en la gasolina, ara –setanta anys després- hem de considerar  que el futur està en la bicicleta.

Pedaleu, pedaleu, que tard o d’hora hi arribareu.

Fer l'ànec

Ja fa alguns anys, quan jo era adolescent, em vaig ficar per primera vegada en el local del Cercle de Catòlics en el carrer de l’Abeurador. Allí, els joves hi fèiem comèdia amb representacions d’obres únicament per a homes sols. Com que el Bisbat gironí no permetia que en els centres catòlics s’hi barregessin homes i dones s’havien d’escollir obres de teatre per a representar només persones del sexe masculí. O sigui, que les dones n’eren excloses però ja s’espavilaven per un altre cantó. Un capellà  banyolí – mossèn Anton Figueras,- era l’especialista per escriure obres per al sexe femení. Els homes ja disposaven d’un llarg repertori d’obres  arranjades per a ells. En aquell teatre s’hi representà durant molts anys Don Gonzalo o l’orgull del gec.  ¿Com ho havia de fer el personatge de Tòful per declarar el seu amor a la bella Conxita en una de les escenes més jocoses de la comèdia?. Ben senzill: s’eliminà el personatge de la noia i s’hi posà un oncle, i així el Tòful es declarava a un intermediari dient-li: Digueu a la Conxita que jo l’estimo i que voldria casar-m’hi . Sortosament, al cap de pocs anys –en 1943 – la cosa s’arranjà i l’obra de Llanas, ja completa amb actors i actrius tal com corresponia obtingué un gran éxit en les successives representacions que es feren a Banyoles en el llarg dels anys.

En aquells anys de teatre per a homes sols vaig tenir ocasió d’actuar en una obra escrita per un banyolí, -Joaquim Hostench-, autor de la lletra de la sarsuela catalana El sant de l’amo. Jo era molt jovenet i tot just començava a actuar quan m’assignaren el paper d’un manxaire a la fornal d’un ferrer que celebrava el seu Sant i es presentava a l’obrador per obsequiar amb galetes i vi els treballadors de la casa. Els ferrers cantaven cançons picant els ferros a l’enclusa a cops de martell. La lletra més o menys feia així: Dàli minyons, que mentre bull el ferro brollen diners del pla del nostre mall !. Com que un dels que picaven amb el mall era un ferrer autèntic –en Quimet Tarafa, més conegut com en Pandài-  la darrera estrofa de la cançó: al pla del nostre mall fou canviada per el mall de can Pandài. El públic reia i l’autor Quimet Hostench ho aprovava.

Per la festa major de Banyoles alguns actors còmics banyolins acostumàven a recitar la poesia de Joaquim Hostench Planys d’un ànec. En aquells dies el plat més festamajoner de les cuines casolanes era l’ànec amb peres.  I l’ànec arribava també al públic teatral que veia com els actors amb contorsions agòniques i fent cuac-cuac recitaven aquells planys d’un ànec. Recitem-ne tots plegats uns fragments i planyem els pobres ànecs:

Ai, que la festa s’acosta! – Per quin fi els homes, mal llamp! – s’han de divertir a costa – del respectable aviram?. – Sóc un ànec bon minyó – incapaç d’un paper baix - i ¿me n’haig d’anar al calaix – perquè és la festa major? – Mentre els homes fan tabola, - jo ja em contemplo a can taps – estés dintre una cassola – entremig de suc i naps. – M’heu apartat de mon centre – engreixant-me per morir... – Si us puc fer un bon mal de ventre – no es perderà pas per mi.

Sopa per sopar

Sempre m’ha agradat la sopa. No hi ha dia que quan m’assec a sopar procuro que no manqui mai un plat de sopa. El sopar és la menjada del vespre i durant anys i panys un sopar lleuger havia d’anar precedit d’un plat de sopa. Avui, -si exceptuem els caps de setmana-, es sopa poc. No cal anar carregat d’estòmac si es va a dormir aviat, un cop s’ha fet la mitja dormideta de cops de cap en el sofà davant del televisor. Quan els metges diuen que de penes i bons sopars en són plens els fossars ho endevinen força. Sopar fort els dies de cada dia no és moda. Malament si hom sopa fort cada dia, perquè com diu el refrany qui totes les nits sopa fort, alguna s’enfita o bé qui sopa massa, somnia molt. Gastrònicament parlant hauríem de dir que la sopa és un plat fet amb pa tallat a llesques fines, a trossets, bullit o escaldat amb brou o amb un altre líquid. Totes les sopes són bones: les d’all, les bullides, les de peix, les de llet i les de vi. En els vells temps, un bon pa sucat amb vi era una sopa que als excursionistes els hi aclaria el cap i els donava ànims per seguir caminant muntanya amunt. No hi havia perill que els diguessin que estaven borratxos com una sopa; en tot cas, si pel camí arreplegaven un ruixat podien mullar-se com una sopa.

 Un bon sopar fa de bon esperar i  en les darreries de l’any solen abundar també els sopars que en diuen de treball on es reuneixen darrera les taules colles de treballadors amb els seus amos. Avui dia, però, hi ha altres sopars que alguns van a fer-los en ponts aeris. Agafen l’avió per anar a sopar a París i a l’endemà tornen a volar per anar a dinar a Roma, i a la nit ja es tornen a trobar a casa a menjar la sopa. A alguns d’aquests els he escoltat a l’endemà del viatge gastronòmic i no es estrany sentir com diuen: - “Estic mort, he anat a París a menjar uns llagostins i un petit filet aux grandes queureneilles au beurre que m’he xupat els dits, i per dinar, a Roma he menjat un crostino al prosciutto que és una delícia dels cels”. I quan arriben a casa han dit a l’àvia: “Ja em tens preparat el plat de sopa?”.

I és que a casa, per a molts- un sopar sense sopa, sembla que no sigui sopar.

La fi de la sarsuela

Va durar molts anys. I gairebé tots els afeccionats banyolins s’hi van engrescar. Amb el género chico s’omplien les butaques del teatre Principal o de l’Ateneu per escoltar a principis del segle passat els menuts cantaires com el carreter Blanch, l’impressor Friselda, el pintor Ciril.lo , el llauner Celso i el pastisser Esguerra-borregos. Aquest darrer es deia Joan Castañer i amb pocs estudis musicals es va atrevir a escriure La marxa dels sabaters. Totes aquestes persones van ser els animadors dels madrilenyistes i andalussistes sainets del superficial i breu género chico. Amb el pas dels anys, els components de la Secció Recreativa de la societat del Círculo de Católicos es van animar per cantar sarsueles catalanes com Càpsules Maüsser i El sant de l’amo, aquesta darrera amb lletra de l’autor local Joaquim Hostench. La guerra civil va tirar per terra aquell farandulesc món sarsuelístic. Van ser uns anys que no es tenia alegria per cantar. Tampoc se’n tenia gaire un cop es va acabar la guerra, però  aquells  joves que en els anys quaranta  se’ns va infiltrar el cuc del teatre  a l’escenari del teatre del carreró de  l’Abeurador – i a partir del 1943 al de la plaza de España- vam posar-nos a cantar la sarsuela Los Pastorcillos i les catalanes Els bandolers i Els dos didots amb la reposició d’El sant de l’amo que aquest cronista  va actuar-hi fent d’aprenent de ferrer cantant, manxant la fornal i rebent clatellades. Però la sarsuela s’anava fonent i només es va aguantar any darrera any per les festes nadalenques  amb els cors dels dimonis,àngels i pastors. Més d’una vegada en Els Pastorets vam procurar d’allargar el solo final del cant de  l’Arre borriquito mio davant d’un burro de fusta i posteriorment amb un burro autèntic que costava de fer-lo seguir. Els meus succesors també ho van provar però  no hi havia res a fer. Ni el burro ni la sarsuela tiraven endavant.

 

Ens vam fer grans, ens vam jubilar i vam provar d’anar a veure alguna sarsuela per recordar aquells temps nostàlgics. Alguns llagrimejaven  en escoltar la música i altres ploraven de pena en veure els esforçats cantaires que procuraven quedar bé. La sarsuela ja és un gènere caduc que avui  és millor escoltar-la fragmentada en les gravacions de CD. per plorar, per riure i per recordar temps passats.

La sarsuela de "l'esclavo Uriel".

Quan en Els Pastorets sortia l’actor que feia el paper de l’esclau Uriel hi havia una gresca general a la sala del teatre del Círculo de Católicos. L’actor havia de tenir dots de bon cantant i no tots sabien entonar la romanza quan sortien a l’escenari amb un ram de flors a la mà per romancejar amb allò de Qual buscan las flores del sol y el calor. De bon començament la cançó seguia bé fins que arribava l’espinguet final quan Uriel allargava el solo amb un Ay,ten compasión, ten compasióooooon. Si no li sortia cap gall pel mig hi havia un esclat d’aplaudiments que aneu a saber si en el transcurs dels temps no perjudicarien aquell sostre corcadís predisposat a ensorrar-se.

 

A les darreries d’Els Pastorets en castellà hi havia dificultats per trobar l’actor afeccionat que s’atrevís a cantar la romanza. Pocs actors-cantaires estaven per romanços, si bé en tota la història pastoril en podríem seguir tota una carrandella. Des d’en Met Font de ca la Fustereta, en Pere Quer de la drogueria de la plaça, el professor d’anglès Josep Maria Torrent a l’industrial Joan Geli. - per dir-ne només els més addictes a les representacions teatrals-. El que havia de repetir el cant de la romanza – fent-ne dos o tres bisos-  era en Torrent, especialista també en l’allargament del darrer refilament. En els bolos que es feien en la dècada dels anys quaranta del segle passat pels pobles de la provincia de Girona, Josep Maria Torrent va ser-ne el cantant dels entreactes. Les obres que es representaven acostumaven a ser de tres actes amb baixada de teló a cada acte. En algunes d’elles s’havia de canviar el decorat, feina que feien els mateixos actors clavant l’arrugada decoració de paper gruixut en els llistons que  els havien d’aguantar. Perquè l’espera no es fes tan llarga per al públic, en Torrent sortia a cantar davant del teló algunes cançons de sarsueles. La seva canço preferida era en anglès Oh, Rose Marie, i love you, de la pel.licula  Rose Marie.  Per no molestar el cantant, els actors que clavaven els claus a la llistonada seguien el compàs de la música i ho feien en les pauses de la cançó amb martellades de pam pam pam com si fos l’acompanyament. La tornada del sarsueler anglès era ben jocosa: Oh Ros Mari, ai làbiu –pom,pom,pom,pom- Oh Ros Mari.. etc.  També hi havia repetició amb grans aplaudiments i llavors el cantant engegava la romanza de l’esclavo Uriel dels Pastorets. I amb l’espinguet final s’acabava el concert sarsuelero i es tornava a aixecar el teló per a seguir amb les representacions de les comèdies que feien riure o dels drames que arrancaven llàgrimes dels pacients espectadors.

Sarsueles empaperinades

Ben remenades devien ésser aquells sarsueles que per la festa major de Sant Martirià es degustaven en els teatres banyolins en la dècada dels anys quaranta. Hi havia competència entre els empresaris per a poder portar en els teatres banyolins les millors companyies foranes de sarsuela. Encara es respirava l’ambient sarsuelero dels anys anteriors a la Guerra Civil on tots els components de la Companyia del barceloní Mariano  Beut passaven les vacances d’estiu a Banyoles actuant al teatre Principal (emplaçat en el lloc on avui hi ha la placeta de la Vila Vella). Anys a venir, l’actor Mariano Beut fou convidat per la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics per actuar en el teatre de la plaça major, i l’actor, des de l’escenari i amb llàgrimes als ulls agraí la benvolença del públic banyolí que seguia recordant-lo.

El teatre del Catòlics s’emplenava en els tres dies de festa major amb representacions diàries de sarsuela. La Companyia del bariton Estanís Tarín s’ho va passar bé en una festa major en què van representar Los gavilanes, Luisa Fernanda, La reina mora i La verbena de la Paloma. El darrer dia de la festa la Companyia va fer patir molt als espectadors. Ens van anunciar que Estanís Tarín no podia sortir a escena perquè estava una mica afònic. Es demanava disculpes al públic perquè ni el baríton ni la resta de la Companyia podien actuar. Però el públic no estava d’orgues. Havia pagat l’entrada i el que volia era escoltar bé o malament al famós baríton: “que surti afònic, que canti a mitja veu, ja ens en farem càrrec i el perdonarem”- . “ Doncs,  si  accepten que canti a mitja veu, la sarsuela continuarà”. I va aixecar-se el teló i tarín taran en Tarín va cantar molt bé fins que la veu s’anà afeblint i fondre’s totalment. La veu d’en Tarín va fer figa i ja es va acabar La verbena de la Paloma.

Els que durant aquells dies de festa major entraven i sortien del cafè del Catòlics veien sempre al baríton amorrat a la barra del cafè empaperinant-se amb la botella i la copa a la mà. O sigui que ja es preveia  que un dia o altre la sarsuela havia de petar. I és que en aquell temps en què a la capital barcelonina hi havia dificultats per l’alimentació, pels actors professionals era com un miracle poder anar a fer bolos per provincias. Si les gires pels pobles duraven un sol dia, els comediants acostumaven a portar la fiambrera i sopaven en el mateix teatre menjant una truita de patates, però si actuaven tres dies seguits en una festa major podien menjar i dormir en els hotels, que a Banyoles gairebé sempre era a l’hotel Flora.  Durant tres dies podien treure el ventre de pena, si bé a vegades feien pena de debò, com el bon baríton que sempre havia estat Estanís Tarín o aquell altre cantant empitofat que va caure de trompis a l’escenari quedant ben assenyalat. En dòna fe una factura de la farmàcia que diu: Por asistir a un cómico....X pesetas. I és que en els escenaris

s’hi ha d’anar sempre ben menjat i poc begut.

Els "sarsueleros"

No totes les sarsueles són de bon païr. M’ho diuen alguns amics jubilats que segueixen assiduament les sortides  que s’organitzen en dies plàcids per a degustar una acceptable sarsuela per dinar i una fluixa sarsuela del género chico a mitja tarda. En l’aspecte líric, els banyolins hem estat sempre sarsueleros. Ja fa més de cent anys que per les festes nadalenques degustem la zarzuela pastoril dels Pastorcillos, El nacimiento del Salvador o  la redención del esclavo que per a nosaltres sempre han estat Els Pastorets, i que ara s’han convertit en l’espectacle musical d’Els Pastorets de Banyoles en versió catalana i ben nostrada.

L’afecció a la música a càrrec de cantants sarsueleros ja ve de lluny. Els actors de teatre local havien afinat les seves veus líriques en tots els escenaris dels teatres desapareguts de Banyoles. Apart  d’Els Pastorets, el record més llunyà que tinc d’haver escoltat cantants banyolins a les sarsueles és del 1939, quan una joveneta Maria Figueras afinava la gargamella en el sainet líric de Carlos Arniches Los aparacidos, aconseguint que els espectadors del teatre Mercantil quedessin bocabadats pel refilar rossinyolesc de la cantatriu que anys a venir ressaltaria a la coral de la Polifònica de Banyoles.

En una vetllada benèfica dels Reis dels Pobres en el mateix teatre Mercantil vam veure una orquestra de músics esguerrats que  donaven un toc d’humor a la sarsuela La alegria de la huerta. Com que els falsos músics eren actors populars a Banyoles (el llauner Cels, en Nenas, en Friselda i en Ventoses- representant els tipus de coixos, mancos i guenyos, la cosa encara feia més gràcia. El galant, el tenor, el guapo, era en Jaume Font, conegut per a tots com en Met de ca la Fustereta. Cantava bé i era un expert en les cloendes de festes on hi cantava cançons de moda com Solament una vez, Mirando el mar o Muñequita linda, novetats d’aquells moments que gairebé sempre cantava acompanyat al piano pel mestre mestre (mestre de música i mestre d’escola) Josep Maria Dalmau. En Met Font va ser qui va cantar la sarsuela catalana Els bandolers, representada al Cercle de Catòlics. I també va ser una de les veus més aplaudides en Els Pastorets fent d’esclavo Uriel cantant la romanza de Cual buscan las flores, del sol y el calor, amb un ram de flors a la mà, aplaudit per un públic que sempre en volia més. Per acontentar-lo, en Met de ca la Fustereta arrancava floretes del ram i les llençava a les espectadores admirades pel seu cant tan fi.  Ai, sí !!.

Del cuplet a les varietés

A la dècada dels anys quaranta del segle passat la dictadura franquista va procurar fer desaparèixer totes les cançons i cuplets que tenien regust de catalanisme. De petits, prou que taral.lejàvem La Marieta de l’ull viu i cantàvem allò del soldat i de la font del Gat, La Paula en té unes mitges i el Remena nena. I fins i tot les mares catalanes adormien els seus fills amb cançons de bressol com El noi de la mare que abans de la guerra civil s’havia fet molt popular. Però en els primers anys de la postguerra les que més es cantaven eren la Maria de la O, A la lima y al limón i Échale guindas al pavo. En els escenaris que he trepitjat, de tant en tant sortia una cançó d’aquells vells cuplets i en  alguna comèdia havíem desgranat la lletra d’El vestit d’en Pasqual, de La padrina va a la font i de l’Arri Joan, que la núvia t’està esperant. Havien de passar encara alguns anys abans que Núria Feliu i Guillermina Motta actualitzessin el gènere amb les seves actuacions públiques i enregistraments discogràfics.

Acabat el cupletarisme es van posar de moda les atraccions de varietats que el públic en deia varietés. En els escenaris del Mercantil, Moderno i posteriorment Victoria s’hi encabien una diversitat d’artistes (cantants, malabaristes i ballarines tapades que ensenyaven les cames i de tant en tant una miqueta de tou de cuixa per acontentar el públic generalment masculí). De les atraccions de varietés (un altre dia en parlarem més extensament) vam passar a la revista, que a partir de 1939, amb la companyia dels Vienesos Arthur Kaps i Franz Joham obtingueren un gran èxit, organitzant-se autocars des de Banyoles per a veure’ls en els teatres del Paral.lel on també hi feien temporades les revistes de Colsada i les de Mary Santpere. Durant els estius feien bolos per províncies i algunes d’aquestes Companyies s’havien deixat caure per Banyoles. Mirades, ara i avui, amb els ulls dels nostres dies, hem de considerar aquelles atraccions com a revistes blanques, netes i aptes per a totes les edats, si bé aleshores a les fitxes que es col.locaven en un tauló davant del Cercle de Catòlics a la plaça Major (fitxes de l’Oficina Nacional clasificadora de espectáculos, òrgan especialitzat de la Iglesia española) se’ns deia que la classificació de les revistes eren del número 4, que volia dir Gravemente peligrosa.

Vistes des del pati de butaques dels nostres teatres, contemplar aquelles revistes, evidentment que era una cosa greument perillosa ja que amb la gresca i tabola dels espectadors sempre hi havia el perill de que quedéssim esclafats en el cul  de les fràgils butaques dels nostres teatres

Les cupleteres

El cuplet és una cançó frívola, lleugera, intrascendent. L’escriptor Alexandre Cuèllar, d’Olot, va dir que “el cuplet és la quinta essència, la màxima expressió de la picardía femenina. És una cançó que sempre juga amb el doble sentit, un doble sentit picaresc, que va des d’un caire inofensiu fins a un grau de procacitat descarat”. Per sentir a dir, el cuplet quan  pujava als escenaris se’l qualificava de género ínfimo i quan va arribar a Banyoles ja no tenia aquell aire descarat de quan les cupleteres – cupletistes-  es buscaven les puces que circulaven dins la roba dels seus bellugadissos cossos.  El cuplet va tenir la seva màxima difusió en els anys vint del segle passat. Com que jo no hi era, només puc dir que tots els de la meva generació el vam conèixer a través de les cançons de Sara Montiel a la pel.licula El último cuplé. Però encara vam arribar a temps d’escoltar la veu de Raquel Meller, antiga reina del cuplet que va actuar en el teatre Mercantil una nit de festa major a les primeries dels anys quaranta.. Aquella cupletera, a més dels cuplets en castellà, va fer plorar als nostàlgics quan va cantar El noi de la mare en català en un temps en que les cançons en llengua catalana eren marginades en els espectacles.

 

Ens hagués agradat molt poder escoltar una cupletera que podríem considerar banyolina, ja que quan es va retirar dels escenaris es va casar amb un banyolí, en Lluis Boschdemont, més conegut amb el motiu de Cames. Aleshores van viure a la plaça dels Turers/Alvarez de Castro on ell hi tenia establert un negoci de vendes de màquines de cosir. Aquella cupletera que en Cames va treure dels escenaris es deia Emília Campo i era una senyora de tipus grassonet, de cabell ros d’or i una bona estampa tal com havien de ser les cupleteres d’aquella època. He pogut aconseguir alguns programes d’algunes de les seves actuacions pels teatres de Catalunya gràcies a la donació d’una seva amiga banyolina, si bé no n’he trobat cap de les actuacions que havia fet en el teatre Principal de Banyoles.

 

Però no us penseu pas que Emília Campo era una cupletera de la picardía femenina ni d’aquells cuplets castellans que ens parlaven del Madrid de les verbenas de San Antonio, de les chulaponas, dels barris de Lavapiés i dels mantones de Manila. Emília Campo era una cupletera catalana, ànima d’aquells cuplets que va posar de moda Pilar Alonso quan va sorprendre –com diu l’escriptor Sempronio- en sortir vestida amb un vestit jaqueta, i amb una mà agafant-se cada una de les solapes es va posar a cantar allò de Al cel brillaven milers d’estrelles, era de Pasqua l’hermosa nit i quan va acabar la representació hi hagué un xàfec d’aplaudiments. Sempronio diu que si en aquell instant el públic era conscient que assistia a un moment històric. Aquella nit havia nascut el cuplet català.

Cap a Roma a veure el Papa

 

A Banyoles teníem un Sant Pare. I és que en això dels motius o sobrenoms la nostra ciutat n’era una de les que en ressaltaven més, si bé sembla que en el pla motiuenc clerical potser ens han guanyat els nostres veïns de Camós, ja que allí hi ha hagut un Rector, un Bisbe i també un Sant Pare, tots sobrenoms no pas molt llunyans.

Ara que en motiu de la mort del Sant Pare autèntic, Joan Pau II, molta gent ha anat a Roma, m’han vingut a la memòria alguns records de pelegrinacions en viatges que anualment s’havien organitzat a la parròquia de Santa Maria dels Turers amb col.laboració de la Revista de Banyoles.  En una d’aquelles pelegrinacions massives, a la plaça de Sant Pere gairebé cada any solia extraviar-se algun dels nostres acompanyants que es ficaven entremig de la multitud per tal de poder arribar fins a la tribuna on el Papa beneïa a tots els que s’hi acostaven o els deixaven acostar. Un d’aquests nostres extraviats va aconseguir arribar fins davant mateix del Papa Joan Pau  II i va posar-li davant mateix dels  ulls la pancarta de Banyoles. Aquell home va poder besar la mà del Papa i el Papa va beneïr home i pancarta. Tots els que ens van acompanyar en aquells viatges per la bella Itàlia tenen algun record de les visites a Roma. Passejant-me pels jardins del Vaticà se’m va acudir de recollir uns pinyons d’una pinyaroca sota un gegantesc pi. Aquells pinyonets els vaig portar a un especialista pinyòfil perquè en tingués cura. Al cap d’un any ja em va portar un  test amb un pinetet que anava creixent.  Avui ja és molt ufanós i puc dir que és el meu pi papal on a la seva ombra  i assegut en un banc hi escric aquest article que  esteu llegint.

De sempre, a la ciutat del Vaticà s’hi ha desplaçat gent de la nostra comarca, i les agències acostumen a organitzar viatges a Itàlia on Roma n’és el centre d’atenció. Fins i tot en conec algú que hi ha anat caminant, trico trico amb espardenyes. De caminadors n’hi solen haver molts per les nostra comarca. N’hi ha que caminen a tot vent i a Banyoles això ja ho sabem perquè hem tingut bona Marxa dels 40 kms. durant molts anys. Fa poc vaig llegir a la premsa  que en aquesta península que ens ha tocat viure hi ha un andariego que ha caminat dos-cents mil quilòmetres en dotze anys, i sempre fent el mateix trajecte. Es veu que aquest home camina per contemplar sempre les mateixes panoràmiques. Va de poble en poble, demana sopluig i xavalla a les rectories i sempre en treu alguna cosa. Va visitar de compliment Joan  Pau II com si fos el rector de Vallfogona, i un cop li va haver demanat diners per poder anar tirant va seguir la ruta de sempre. És un andarín que surt de Jaén, se’n va a Lourdes, passa pel centre d’Europa, s’arriba a Rússia, i se’n torna fins a Montserrat i a Santiago de Compostela. Es d’aquells que caminen molt i no veuen gaire res. Cada any visitava al Sant Pare, però no l’hi parleu pas del Colosseu, ni de les Catacombes ni de la Fontana de Trevi que no hi ha llençat mai cap moneda, però ell, sense llençar cap moneda torna cada any a Roma. Si mai li passés pel cap de canviar de ruta i passés pel Pla de l’Estany també podria arribar-se fins a la capella de Sant Jaume a Pont-Xemmar que allà s’hi recollien els pelegrins que anaven a Santiago, però es veu que això ell no ho sap. Camina que camina i no veu mai res. Pidola molt, això si, i va fent de caminador trescant per aquests mons de Déu rodant el món i tornant al Born, vull dir que va de mossèn a mossèn per tornar cap a Jaén.

L'avió Katiuska del fons de l'estany

El dia 7 de setembre de 1985 es va donar per acabada la recerca de l’avió Katiuska que era al fons de l’estany des que hi caigué un dia de juny de 1938. El tinent del navili va dir que havien recorregut tota la zona, que van rescatar totes les restes de l’aparell i van recollir també totes les versions sobre la història que corrien per la ciutat de Banyoles. El fet que l’equip estigués completament segur de no trobar les restes de l’avió fou de que fins llavors només van trobar peces de suport, en concret, set peces fonamentals que el componien.  També es va poder reconstruir la suposada història de l’avió després d’enfonsar-se a l’estany. Segons dos testimonis presencials dels fets, van explicar a l’equip de rescat que quan ells eren petits un grup de bussos va acudir  a Banyoles per treure l’avió de l’aigua, segurament perquè feien falta les peces del Katiuska per servir de recanvi d’altres avions. Com que això s’havia realitzat durant la guerra civil, ningú en va prendre nota. Segurament, un cop acabada la guerra les peces van ser llançades al mar o a qualsevol altre lloc, si és que no s’havien destruït abans.

 

L’equip de rescat de l’avió va treballar durant catorze dies en el fons de l’estany. Es realitzà un forat de dos-cents metres quadrats de superfície i de metre i mig de profunditat, gràcies a un compressor que treia el fang que no permetia d’extreure les petites restes del Katiuska. D’aquesta manera s’aspirava el fang del fons per tal de fer una fossa, aïllar el material i poder treure’l del fons de l’estany.

Un estudi complet d’aquests treballs es van publicar a Revista de Banyoles en cinc articles d’Antoni M. Rigau amb el títol de A la recerca de l’avió perdut (1984-1985). Els interessats poden llegir-los en els números 645, 646, 647, 651 i 659. Els trobaran a la col.lecció de la Revista de Banyoles a la Biblioteca Municipal o bé en el llibre El teixit de la memòria, en el que Jordi Galofré tingué cura de reproduir-los.

 

En el Tempus fugit d’aquest mes només cal afegir que va ser en un migdia de juny de 1938 quan tres avions Katiuskas russos van envolar-se del camp d’aviació del pla de Martís i que en el vol de maniobres sobre l’estany, un dels bombarders s’acostà massa al del seu costat i tots dos perderen el control caient, un a l’aigua, i l’altre als camps de la Draga. Els tres avions maniobraven en un vol de pràctiques, i en una evolució de vol rasant –arriscada però normal- fregà la punta d’una ala amb una dels altres avions de la patrulla. L’avió que caigué a l’aigua tardà potser un minut a enfonsar-se del tot, a uns deu metres de profunditat. Temps que permeté que el sergent metrallador es llancés a l’aigua, malgrat resultar amb ferides greus al cap i fractura dels braços. Almenys dos dels ocupants moriren sota l’aigua: el pilot i l’observador.

De l’altre avió caigut a La Draga, aquest cronista va ser un dels testimonis d’haver-lo vist com s’anava cremant. En parlarem en un  dels propers números d’Els Colors del Pla de l’Estany.