Les cupleteres

El cuplet és una cançó frívola, lleugera, intrascendent. L’escriptor Alexandre Cuèllar, d’Olot, va dir que “el cuplet és la quinta essència, la màxima expressió de la picardía femenina. És una cançó que sempre juga amb el doble sentit, un doble sentit picaresc, que va des d’un caire inofensiu fins a un grau de procacitat descarat”. Per sentir a dir, el cuplet quan  pujava als escenaris se’l qualificava de género ínfimo i quan va arribar a Banyoles ja no tenia aquell aire descarat de quan les cupleteres – cupletistes-  es buscaven les puces que circulaven dins la roba dels seus bellugadissos cossos.  El cuplet va tenir la seva màxima difusió en els anys vint del segle passat. Com que jo no hi era, només puc dir que tots els de la meva generació el vam conèixer a través de les cançons de Sara Montiel a la pel.licula El último cuplé. Però encara vam arribar a temps d’escoltar la veu de Raquel Meller, antiga reina del cuplet que va actuar en el teatre Mercantil una nit de festa major a les primeries dels anys quaranta.. Aquella cupletera, a més dels cuplets en castellà, va fer plorar als nostàlgics quan va cantar El noi de la mare en català en un temps en que les cançons en llengua catalana eren marginades en els espectacles.

 

Ens hagués agradat molt poder escoltar una cupletera que podríem considerar banyolina, ja que quan es va retirar dels escenaris es va casar amb un banyolí, en Lluis Boschdemont, més conegut amb el motiu de Cames. Aleshores van viure a la plaça dels Turers/Alvarez de Castro on ell hi tenia establert un negoci de vendes de màquines de cosir. Aquella cupletera que en Cames va treure dels escenaris es deia Emília Campo i era una senyora de tipus grassonet, de cabell ros d’or i una bona estampa tal com havien de ser les cupleteres d’aquella època. He pogut aconseguir alguns programes d’algunes de les seves actuacions pels teatres de Catalunya gràcies a la donació d’una seva amiga banyolina, si bé no n’he trobat cap de les actuacions que havia fet en el teatre Principal de Banyoles.

 

Però no us penseu pas que Emília Campo era una cupletera de la picardía femenina ni d’aquells cuplets castellans que ens parlaven del Madrid de les verbenas de San Antonio, de les chulaponas, dels barris de Lavapiés i dels mantones de Manila. Emília Campo era una cupletera catalana, ànima d’aquells cuplets que va posar de moda Pilar Alonso quan va sorprendre –com diu l’escriptor Sempronio- en sortir vestida amb un vestit jaqueta, i amb una mà agafant-se cada una de les solapes es va posar a cantar allò de Al cel brillaven milers d’estrelles, era de Pasqua l’hermosa nit i quan va acabar la representació hi hagué un xàfec d’aplaudiments. Sempronio diu que si en aquell instant el públic era conscient que assistia a un moment històric. Aquella nit havia nascut el cuplet català.