Taula de festa major

A la dècada dels anys 60.- A l’any 1964 hi hagué un gran desplegament propagandístic. Es celebraven els “25 años de paz”. Però els que havien llegit el diari francés “Le Monde” es van poder assabentar del que deia l’abat Escarré:  “ No hem tingut 25 anys de pau, sinó 25 anys de victòria (...) La primera subversió que existeix a Espanya és la del govern. El poble ha d’escollir el seu govern i ha de poder canviar-lo si ho vol: això és la llibertat. Necessita una llibertat de premsa, de sinceritat, d’informació  (...) Els presos polítics constitueixen un dels aspectes més penosos del règim (...) Catalunya és una nació, entre les altres nacionalitats espanyoles. Com tota minoria, tenim dret a la nostra cultura, a la nostra història i a les nostres costums...”  Immediatament, l’Abat va ser desterrat d’Espanya, i per a molts es va convertir en un símbol de la resistència contra el franquisme. Va morir a l’exili, i el seu enterrament a Barcelona, el 1968, va ser un altre moment de movilització catalanista.

Cap a finals de la dècada – a l’any 1969- s’havia arribat a la Lluna. Però hi havia vagues monstruoses de serveis públics com Correos o la policia. Havia augmentat el consum de drogues i les feministes desfilaven per la Quinta Avinguda de Nova York sense sostenidors i amb els pits batzim-batzam. El soviètic  Kruschev va anar a Hollywood. Li ensenyen el rodatge d’una pel.licula musical i diu que “prefereixo veure el rostre de la humanitat i no el seu cul”.

Per tot arreu hi havia boites psicodèliques i gogo-girls. Fins i tot a Espanya, els Sirex reclamaven l’escombra  per netejar el que no els hi agradava. I a la televisió –encara en blanc i negre- hi havia esport a dojo: ciclisme,tennis i  futbol, sempre amb el Madrid que li deien “el equipo Ye-yé”, perquè ja havien desaparegut les seves figures del 50. I el Barça, que feia?. Els culers no existien per a la “Televisión Española”. Eren més importants els esports com la boxa o el gran mascle de Urtain que deia que era capaç de matar una vaca amb un cop de puny. I toros, sempre toros, amb El Viti, El Litri, El Cordobés....

I a Banyoles anàvem fent: treballant, a l’hivern acostant-nos al foc de la llar o vora les estufes de petroli, de llenya o de gas-oil i ja comprant alguna ampolla de “butano” per escalfar les llars. I el jovent muntant bicicletes i motos Gimson, anant a fer el toc a les cafeteries que ja en deien “snaks” per beure l’exquisita cervesa “de barril”.  I les mestresses de casa dient als seus marits que per les festes anyals compressin un “pollo” a l’ast”, i el marit ja comprava xampany per la festa major i portava xuixos, i braços de gitano de les pastisseries de can Boix, Boadella, Figueras, Ciurana, Mercader  i del primer supermercat, el Servis Palma, amb servei a domicili. Era la festa major i les mestresses de casa feien cap a les carnisseries, que ni havia moltes  (Font, Costabella, Marcial Franch, Ramió, Miquel Riera, Tomàs Roca, Banal, Santaló, Baldiró, Elvira Costa,). I fruita a can Cáliz i als germans Grau. Per la festa major la taula havia de ser ben parada i no hi podien faltar els canelons i una bona copa de xampany. I vins de ca l’Andreu,  can Ralita i can Bernat. I sobretot que a l’àpat de festa major no hi manqués un bon cafè dels que repartia en Francesc Mir o una copeta de licor i anissats dels que fan animar  i cantar a les taules de festa major. Bon profit per a tothom, i especialment pels que encara recorden aquells anys.

El "600" i la "Televisión", oh, oh, oooh!!

Dècada dels anys 60.- Es va imposar com a mitjà de comunicació de masses. La gent comprava aparells de televisió per poder veure grans espectacles com l’arribada de Eisenhover a Madrid, la boda de Balduino i Fabiola, els partits de futbol i les corrides de toros. Hi havia publicitat –no tanta com ara- però la gent li agradava veure com aquell producte “lava más blanco” i aquell altra “es cosa de hombres”. Hi havia varietats com “La gran parada” i les “Gales del Sábado” amb els acudits de Franz Joham. Algunes vegades se’ls hi escapava algun escot que a la setmana següent ja era tapat pels censors del “Gobierno”. Tothom quedava embadalit amb els concursos: “La unión hace la fuerza”, “Un millón para el mejor” . No mancaven els telefilms amb Perry Mason, els Intocables, El Santo, Bonanza i El fugitivo. El dia que van emetre l’episodi final en el que sortiria per fi, “el manco” d’El fugitivo”, tots els carrers eren deserts. Allò només era comparable al dels partits del Real Madrid amb el Barça.

En 1966 hi hagué el xoc d’un avió nord-americà B-52 amb un altre avió al cel d’Almeria: 4 morts i danys sense importància. Deien que l’avió portava bombes termonuclears. Protestes contra la permanència de les bases nord-americanes a Espanya. Un pescador d’Almeria va treure la bomba. Se’l  conegué com “Paco, el de la bomba”. Per tranquilitzar els espanyols de que no deixà radioactivitat es va fer un bany... diplomàtic!,  amb el”Ministro de Información y Turismo”. Ho vèiem amb alegria ja que vam  riure molt  veient el bany ministerial. Però... ai de nosaltres si la bomba hagués explotat!. També va ser trist  veure  la manifestació de les sotanes el dia 11 de maig del 1966. 120 capellans es reuniren a la catedral de Barcelona per fer una manifestació pacífica i silenciosa fins a la “Jefatura de Policia” a la Via Laietana per entregar una carta de protesta pels mals tractes que va rebre un estudiant del Sindicat democràtic. Els policies armats els  perseguiren  a cops de porres.

En aquell any 1966  es va fer un referèndum. Ens van dir que fou un reforçament del poder de Franco, però  tot va ser  un muntatge  propagandístic amb coaccions i amenaces on gairebé 20 milions d’electors reberen  únicament un “fullet” de propaganda amb el SI, i un altre en blanc. No hi havia cabines ni sobres, ningú sabia exactament que es votava,excepte la continuïtat de Franco. A “sotto voce” es deia que en  el diari “New York Herald Tribune es va escriure que “El govern espanyol ha descobert de cop dos milions de votants no comptats prèviament, convertint d’aquesta manera un referèndum de fantasia en una farsa!”. Però ningú va llegir el diari. Ho ignoràvem tot.

 I a Banyoles, mentrestant, anàvem fent la nostra. Uns es divertien fent comèdia – en català, si senyors!; -altres cantant a la Polifònica o escrivint en castellà a la revista “Horizontes”.  I anàvem a veure partits de futbol dels  “Torneos regionales”. I llavors van començar a arribar el “600”. Oh, quina alegria!. Les famílies, amb la mainada estrenaven el cotxe. I cap a la Costa Brava, a fer arrossades i a contemplar les sueques en bikini!.  I a estirar-nos a la sorra de la platja sense prendre precaucions. A l’endemà tots ens queixàvem de les pells vermelles cremades pel sol  roent de la costa catalana Ai, uii!. No em toquis!. És que he anat a la platja, saps?. Hem estrenat cotxe”.

Se’ls veia alegres, contents, satisfets!. Els que estrenaven cotxe semblava que havien tret la rifa.

I vinga la música!

La dècada dels anys 50. A l’any 1951, a Banyoles hi hagueren tres vailets  que començaren  a formar un conjunt amb el nom de “Estrellita”. Foren aquests: Francesc Trias en percussió, Joaquim Ferrer(vocalista amb maraques) i Joan Reig Banal amb guitarra.  Tocaven cha-cha-chas, boleros i molt de ritme sud-americá. Tenien 14 i 15 anys i segons sembla el locutor de Ràdio Gerona, Jaume Teixidor els organitzà alguns matinals a l’hospital de Santa Caterina. Quan foren una mica més  granats van formar el conjunt Los Piccolos. Cap a  finals de la dècada el conjunt  començà amb cinc components: Joaquim Ferrer (cantant, saxo i clarinet), Miquel Esteve amb guitarra, Francesc Trias a la batería, Joan Reig de baix i cantant i Pere Frigolé de pianista. Ah, recoi!, que en van ser de “marxosos!: tocaven sambes, passos-dobles i cha-cha-chás, I musica melòdica amb boleros i fox. Això del melòdic era el que li anava més bé a en Reig. Van actuar a tota la província. I molt especialment a la Costa Brava, fent temporades a Roses i  Llafranch i caps de setmana a Palamós. Segons he pogut saber, entre un dissabte i un diumenge guanyaven deu mil pessetes (ei, entre tots!). Estava de moda la música italiana, i  entusiasmaren  el públic tocant el Baión que a la pel.licula “Ana” havia cantat i ballat  Silvana Mangano. En Joan Reig entusiasmava els balladors quan cantava la Maruzella i el “Camino verde”que també cantà dotzenes de vegades a Ràdio Gerona, així com la famosa “Picolíssima serenata”  Els Piccolos assajaven diàriament a la sala de ball de can Xampinya.  

Fou en aquella dècada quan destacà  un altre cantant banyolí: en Gerard Barba.  Començà a l’any 1956 a la orquestra Jadris, de Caldes de Malavella que dirigia Francesc Mas Ros, i seguidament passà a la Roberts de Girona. Es deia d’ell que improvisava en algunes cançons. Eren uns temps en que triomfaven les melodies americanes recollides de les pel.licules més famoses. Com la música de la pel.licula “Escuela de sirenas” que vam escoltar durant molts anys. I també música italiana que en els festivals de San Remo havia cantat Renato Carasone. Boleros i fox. I, evidentment, música espanyola. I la cançó que feia somiar a tothom: “Amapola, lindisima amapola!” Ooooh!.

Eren temps de música i cançons i aparells de ràdio Inter per a totes les corrents elèctriques.  Així ho anunciaven els magatzems Vda. Duran. Com també en Rigau de la plaça amb els nous models Telefunken. I els establiments Crumols de la plaça dels Estudis que a més a més de cartutxos i dinamita oferien tocadiscos i l’immillorable receptor Marconi. I el Philips, que representava Joan Yani des del carrer del Mercadal anunciant tocadiscos a “tres velocidades!”. També, des del carrer del Born en Guitart  arreglava aparells de ràdio de totes les marques. I en Soler de la plaça que arreglava tot el que s’espatllava: ràdios, amplificadors, discos, toca-discos, radiadors i màquines de rentar. I fins i tot hi havia l’Àngel Port –el de les bicicletes de la plaça dels Turers, amb una exposició al carrer de la Rambla anunciant que ningú comprès “a lo loco”, i que el millor aparell de ràdio era el que ell oferia: de la marca Inter, amb “red invisible y ensanche total”.

I vinga la música. Ja ho deia la cançó:“A lo loco, a lo loco!, a lo loco se vive mejor!”.