Dècada
dels anys 60.- Es va imposar com a mitjà de
comunicació de masses. La gent comprava aparells de televisió per poder veure
grans espectacles com l’arribada de Eisenhover a Madrid, la boda de Balduino i
Fabiola, els partits de futbol i les corrides de toros. Hi havia publicitat –no
tanta com ara- però la gent li agradava veure com aquell producte “lava más
blanco” i aquell altra “es cosa de hombres”. Hi havia varietats com “La gran
parada” i les “Gales del Sábado” amb els acudits de Franz Joham. Algunes
vegades se’ls hi escapava algun escot que a la setmana següent ja era tapat
pels censors del “Gobierno”. Tothom quedava embadalit amb els concursos: “La
unión hace la fuerza”, “Un millón para el mejor” . No mancaven els telefilms
amb Perry Mason, els Intocables, El Santo, Bonanza i El fugitivo. El dia que
van emetre l’episodi final en el que sortiria per fi, “el manco” d’El
fugitivo”, tots els carrers eren deserts. Allò només era comparable al dels
partits del Real Madrid amb el Barça.
En
1966 hi hagué el xoc d’un avió nord-americà B-52 amb un altre avió al cel
d’Almeria: 4 morts i danys sense importància. Deien que l’avió portava bombes
termonuclears. Protestes contra la permanència de les bases nord-americanes a
Espanya. Un pescador d’Almeria va treure la bomba. Se’l conegué com “Paco, el de la bomba”. Per
tranquilitzar els espanyols de que no deixà radioactivitat es va fer un bany...
diplomàtic!, amb el”Ministro de
Información y Turismo”. Ho vèiem amb alegria ja que vam riure molt
veient el bany ministerial. Però... ai de nosaltres si la bomba hagués
explotat!. També va ser trist veure la manifestació de les sotanes el dia 11 de
maig del 1966. 120 capellans es reuniren a la catedral de Barcelona per fer una
manifestació pacífica i silenciosa fins a la “Jefatura de Policia” a la Via
Laietana per entregar una carta de protesta pels mals tractes que va rebre un
estudiant del Sindicat democràtic. Els policies armats els perseguiren
a cops de porres.
En
aquell any 1966 es va fer un referèndum.
Ens van dir que fou un reforçament del poder de Franco, però tot va ser
un muntatge propagandístic amb
coaccions i amenaces on gairebé 20 milions d’electors reberen únicament un “fullet” de propaganda amb el
SI, i un altre en blanc. No hi havia cabines ni sobres, ningú sabia exactament
que es votava,excepte la continuïtat de Franco. A “sotto voce” es deia que
en el diari “New York Herald Tribune es
va escriure que “El govern espanyol ha descobert de cop dos milions de votants
no comptats prèviament, convertint d’aquesta manera un referèndum de fantasia
en una farsa!”. Però ningú va llegir el diari. Ho ignoràvem tot.
I a Banyoles, mentrestant, anàvem fent la
nostra. Uns es divertien fent comèdia – en català, si senyors!; -altres cantant
a la Polifònica o escrivint en castellà a la revista “Horizontes”. I anàvem a veure partits de futbol dels “Torneos regionales”. I llavors van començar
a arribar el “600”. Oh, quina alegria!. Les famílies, amb la mainada estrenaven
el cotxe. I cap a la Costa Brava, a fer arrossades i a contemplar les sueques
en bikini!. I a estirar-nos a la sorra
de la platja sense prendre precaucions. A l’endemà tots ens queixàvem de les
pells vermelles cremades pel sol roent
de la costa catalana Ai, uii!. No em toquis!. És que he anat a la platja,
saps?. Hem estrenat cotxe”.
Se’ls
veia alegres, contents, satisfets!. Els que estrenaven cotxe semblava que
havien tret la rifa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada