I vinga la música!

La dècada dels anys 50. A l’any 1951, a Banyoles hi hagueren tres vailets  que començaren  a formar un conjunt amb el nom de “Estrellita”. Foren aquests: Francesc Trias en percussió, Joaquim Ferrer(vocalista amb maraques) i Joan Reig Banal amb guitarra.  Tocaven cha-cha-chas, boleros i molt de ritme sud-americá. Tenien 14 i 15 anys i segons sembla el locutor de Ràdio Gerona, Jaume Teixidor els organitzà alguns matinals a l’hospital de Santa Caterina. Quan foren una mica més  granats van formar el conjunt Los Piccolos. Cap a  finals de la dècada el conjunt  començà amb cinc components: Joaquim Ferrer (cantant, saxo i clarinet), Miquel Esteve amb guitarra, Francesc Trias a la batería, Joan Reig de baix i cantant i Pere Frigolé de pianista. Ah, recoi!, que en van ser de “marxosos!: tocaven sambes, passos-dobles i cha-cha-chás, I musica melòdica amb boleros i fox. Això del melòdic era el que li anava més bé a en Reig. Van actuar a tota la província. I molt especialment a la Costa Brava, fent temporades a Roses i  Llafranch i caps de setmana a Palamós. Segons he pogut saber, entre un dissabte i un diumenge guanyaven deu mil pessetes (ei, entre tots!). Estava de moda la música italiana, i  entusiasmaren  el públic tocant el Baión que a la pel.licula “Ana” havia cantat i ballat  Silvana Mangano. En Joan Reig entusiasmava els balladors quan cantava la Maruzella i el “Camino verde”que també cantà dotzenes de vegades a Ràdio Gerona, així com la famosa “Picolíssima serenata”  Els Piccolos assajaven diàriament a la sala de ball de can Xampinya.  

Fou en aquella dècada quan destacà  un altre cantant banyolí: en Gerard Barba.  Començà a l’any 1956 a la orquestra Jadris, de Caldes de Malavella que dirigia Francesc Mas Ros, i seguidament passà a la Roberts de Girona. Es deia d’ell que improvisava en algunes cançons. Eren uns temps en que triomfaven les melodies americanes recollides de les pel.licules més famoses. Com la música de la pel.licula “Escuela de sirenas” que vam escoltar durant molts anys. I també música italiana que en els festivals de San Remo havia cantat Renato Carasone. Boleros i fox. I, evidentment, música espanyola. I la cançó que feia somiar a tothom: “Amapola, lindisima amapola!” Ooooh!.

Eren temps de música i cançons i aparells de ràdio Inter per a totes les corrents elèctriques.  Així ho anunciaven els magatzems Vda. Duran. Com també en Rigau de la plaça amb els nous models Telefunken. I els establiments Crumols de la plaça dels Estudis que a més a més de cartutxos i dinamita oferien tocadiscos i l’immillorable receptor Marconi. I el Philips, que representava Joan Yani des del carrer del Mercadal anunciant tocadiscos a “tres velocidades!”. També, des del carrer del Born en Guitart  arreglava aparells de ràdio de totes les marques. I en Soler de la plaça que arreglava tot el que s’espatllava: ràdios, amplificadors, discos, toca-discos, radiadors i màquines de rentar. I fins i tot hi havia l’Àngel Port –el de les bicicletes de la plaça dels Turers, amb una exposició al carrer de la Rambla anunciant que ningú comprès “a lo loco”, i que el millor aparell de ràdio era el que ell oferia: de la marca Inter, amb “red invisible y ensanche total”.

I vinga la música. Ja ho deia la cançó:“A lo loco, a lo loco!, a lo loco se vive mejor!”.