No sé si vosaltres
des del lloc on heu anat de vacances heu escrit alguna postal. Diuen que ha
passat una mica de moda això d’escriure postals perquè ara tothom envia
missatges pels mòbils. Aquest estiu he
vist en un bar-restaurant de vora l’estany com una noia estrangera escrivia
sense parar durant mitja hora una sèrie de postals que acabava de comprar a la
pesquera de can Lero’ – vull dir a la flamant pesquera que avui és Oficina de
Turisme-. Un cop llesta la feina vaig
veure com respirava tranquii.la. Ja havia complert el ritual fent saber,
segurament, a la seva parentela, amics i amigues que se l’estava passant molt
bé a Banyoles, banyant-se al Club Natació, passejant vora les plàcides aigües
de l’estany i cap al tard marxant de marxa cap a Lloret de Mar. De totes
maneres de turistes postalers encara en queden. Son els col.leccionistes que
solen guardar-les i que de tant en tant les acaricien perquè les estimen.
Pregunteu-ho a algú de la secció de Col.leccionisme del Centre Excursionista i
us en sabrà donar raó. Aquestes postals
testimoni son les que han substituït durant temps els serveis de la màquina de
retratar d’ús personal i particular. I és que abans, les postals s’utilitzaven
com la cosa més natural d’aquest món. La gent les agrupava per sèries, per
temes. Hi havia textos que avui ens fan morir de riure: “Sabrás que no te olvido y deseo volver a tu lado”, “Recibe el cariño
de quien ya tu sabes”, La tia Juanita guarda cama desde el martes”. En
aquell temps, per desgràcia nostra, el castellà era la llengua que solia
utilitzar-se en situacions de compromís i de gran solemnitat. A les postals de
temàtica amorosa hi havia una parella que es miraven amb ulls de xai degollat.
I també hi havia soldats que agafaven la maneta d’una xicoteta. I a la postal hi
havia impreses frases com “Acepta esas
flores como prueba de mi cariño”, “No me rindo a tus desprecios”, “Muchas
felicidades”. Oooooh, quin temps!
Ara, els enamorats
van més de dret al gra. Abans anaven per vies indirectes com les de les postals
i... la del petó a un replà o un racó de l’escala. Jo en sé un que un dia que
va fer un petó a la seva xicota al mig del carrer li van posar una multa. Es
que si perdien el seny els idil.lis podien acabar amb un “si, pare!” com una
casa, amb una benedicció celestial, i al cap de nou mesos amb un bateig
solemne. Ara, de petons se’n veuen a
cada pas. I és que una cosa és fer-se un petó i l’altra cosa és atacar,
abraonar-s’hi, estar gairebé a punt de fer el xisclet. Això ja és diferent. Una
parella es pot abraçar tan estretament com vulgui al mig d’una plaça, però
sempre hi ha ciutadans d’aquells que els hi fa no se què. I tenen una mica de
raó. A tots ens fa un no se què. Però això d’escandalitzar-nos.. No, no cal
escandalitzar-nos per veure una parella fer-se un petó. Al cap i a la fi, hem
de pensar que és un impuls afectuós. Em penso que va ser Rabindranath Tagore que va dir que cada
infant que neix vol dir que Déu no ha perdut encara l’esperança en els homes, i
que cada vegada que una parella s’abraça al carrer ens hem d’alegrar que encara
avui, algú manifesti públicament, sense por, la seva esperança a la vida. De
totes maneres, jo recomanaria als petoners peatonals, que vagin en compte,
perquè no sé si sabeu el què li va passar a una parella que es feien un petó
sota el fanal del mig de la plaça Major. No sé si va ser perquè allà hi havia
molta energia, i ells portaven uns jerseis molt carregats d’electricitat, la
qüestió és que es van enrampar i es van socarrar els morros.
Ara, però, no hi ha perill. El fanal que
enrampava ja no hi és.
