El primer semàfor

Feia poc que Jaume Farriol havia anunciat a la revista Horizontes l’arribada dels primers guàrdies urbans, i de cop i volta, amb alborozo y alegria ens comunicava en el seu Meridiano de la plaza de los Turers que “por fin tenemos semáforo!”. L’arribada del guàrdies urbans donaven “ un tono, una categoria a la ciudad” amb les seves gorres de plat, el brillant corretjam i la guerrera blanca o blava. Eren  notes que conferien a la ciutat una vivesa extraordinària. I de sobte, per a colmo de satisfacción  arribava el primer semàfor.  Els que havien recorregut els nostres carrers muntats en un carro tirat per un burro o en una bicicleta amb la roda desinflada, sentien un nu d’emoció al canyó de la gargamella. Si la circulació  a Banyoles anava creixent de forma agegantada, amb el semàfor s’arribaria a la majoria d’edat.

 

Aquell any 1960 marcaria una fita a la circulació rodada  banyolina. Els temps romàntics del burro i la bicicleta ja havien passat. I si el nostre gran escriptor humorístic saludava amb gest admiratiu i emocionat a les direccions úniques, als semàfors i als guàrdies urbans, també sabia fer un gest resignat disposat a pagar la multes. Perquè la multa “va lligada inevitablement al progrés, al semàfor, a la direcció única”. I sobretot al guàrdia municipal que no parava de posar multes. Com a aquest home que escriu aquests Tempus fugit quan un dia, mentre pedalava en bicicleta, en sentir el xiulet estrident del guàrdia urbà vaig veure quan aquest em deturava i amb  bloc i llapis tret de la butxaca,  es disposà a posar-me  la primera multa de la meva vida. Em digué que no havia allargat el braç esquerre per trencar en aquella direcció. Com que la bicicleta era propietat de l’empresa bancària on jo treballava, aquesta s’hagué de fer càrrec del pagament de la multa, però a la sucursal bancària arribaren un piló de cartes de la Dirección Central de Madrid que no entenien perquè se “havia multado al cobrador del Banco”. Per unes miserables 25 pessetes  allò s’allargà molt. Tot plegat per no haver estirat el braç!. 

 

Aleshores es posaven multes per a tot. Com la que posaren al serrador Isidre Codony qui, damunt del seu carret tirat per un ase, mentre des del carrer Guimerà  traspassava la carretera, el pito de l’urbà  li xiulà les orelles mentre li deia: “Pero...es que no vé que ha atravesado la carretera con el semáforo en rojo?”.  Però a aquell home, que no li vinguessin amb històries que no entenia. I cridant molt més que el guàrdia novell, li respongué amb cara d’emprenyament: “Estàs carregat de punyetes!. Què sap el burro si és verd o si és vermell?”. 

Quan el Tren Petit no era el Tren Pinxo

Els banyolins que vam viure el temps de quan el tren petit esbufegava llançant fum i guspires sabem prou bé que la cançó  del Tren Pinxo va néixer anys molt més tard –un cop el tren petit va desaparèixer- quan alguns seminaristes o nois que es feien càrrec del Casal d’Estiu van inventar aquella lletra que diu que el tren està fet de llaunes i cassoles i barrets de capellà   que tan popular es va fer amb la cançó de La Trinca. Aquell tren petit era el ferrocarril del Baix Empordà (Palamós-Girona) i s’estengué en una línia Girona-Banyoles en la que hi vam pujar algunes vegades en el temps de l’escassetat - o sigui en els anys de la guerra civil -.

 

Només de veure el vagó que ara s’ha arranjat i exposat en la petita estació de Mata em revenen records de l’adolescència quan pujàvem en aquell tren per anar a Girona.  Records que van molt lligats a la vida del Tren Petit. Més d’una vegada, assegut en un dels bancs llistonats d’un vagó m’havia embadalit contemplant un paisatge verge de prades verdes i camps curulls d’espigues daurades que els viatgers contemplàvem darrera d’uns vidres ennegrits pel fum i amb ulls llagrimejant de la carbonissa despresa de la locomotora.

 

Recordo especialment els dies de guerra civil quan per necessitat vaig haver de desplaçar-me a Girona  perquè un sastre em confeccionava un abric que els pares van haver de pagar amb sarronets plens de llegums collits d’un hort que treballàvem i amb un parell de conills engreixats en una llarga gàbia  enreixada en el pati de la nostra vivenda. Els diners –bitllets de la República- no valien res. Ningú els acceptava en aquells darrers mesos de la guerra civil. Vaig haver d’anar unes tres o quatre vegades a Girona per emprovar-me  l’abric i quan el sastre el tingué llest vaig endreçar-lo, ben lligat dintre d’un mocador de farcell per encaminar-me cap a l’estació del tren petit. Un cop allí em fico darrera la cua on hi havia un grup de banyolins entristits que em digueren que “el tren no pot sortir de l’estació per manca de combustible”. Solució: retornar a Banyoles a peu. I ja ens teniu a tot el grup caminant per una carretera deserta de trànsit, xino-xano cap a Banyoles. Feia un fred que pelava!. I carregat com anava amb el gran paquet que era el mocador de farcell que embolcallava l’abric el que havia de fer era deslligar-lo, treure l’abric i posar-me’l. Dit i fet. I cap a Banyoles  trico-trico amb l’abric posat. Disset quilòmetres a peu. És una anècdota d’aquell temps de l’escassetat. I si l’explico és perquè té la seva gràcia. Sempre he pogut dir que vaig estrenar un abric  -l’abric de mudar, llarg fins als peus- caminant de Girona a Banyoles. Només el fred m’arribà al nas, vermell com un bitxo. I a les orelles, inflades i ardents per la picor dels penellons que la fred feia brotar.

Pellaires, adobers i blanquers

Antigament els pellaires passaven de tant en tant pels carrers de Banyoles i anaven també pels pobles de la comarca a comprar pells de conill que eren destinades a la pelleteria o marroquineria. Com els drapaires, solien anunciar la seva presència amb uns tocs de trompeta i cridant: No hi ha cap pell de coniiill?

El pellaire, dones!!. En el temps que ens referim moltes famílies, en els horts, patis o eixides de les seves cases, criaven, en gàbies construïdes amb més o menys enginy per l’home de la família, alguns conills destinats al propi consum, els quals eren alimentats amb herbes –cosconilles, lletisons, corretjola, etc.- que les dones i la mainada anaven a buscar pels marges dels camps de les rodalies del poble. Un cop els conills eren ben  engrossits  se’ls treia de les conilleres per ser sacrificats i pelats. Això acostumava a fer-ho el pellaire que passava pels carrers i a instància de les mestresses de casa entrava en els domicilis arribant-se fins als patis on hi havia les conilleres. Agafava el conill i  el sacrificava amb un bon cop de mà de morter al cap que el deixava desnucat, escabetxat i desconillat per tota la vida. Un cop acabada la feina de botxí aquest s’emportava la pell girada que posava a secar al sol esperant l’ocasió de vendre-la per obtenir un petit benefici.  Les pells de conill les compraven les adoberies que aquí a Banyoles en dèiem blanqueries.

 La indústria de les blanqueries es va exercir a Banyoles degut a les avantatges de posseir aigua de l’estany i produir-se en el país abundància de materials com el roldó i l’escorxa d’aulina. El negoci del roldó ja ve de l’antigor i segons la història de la indústria banyolina ja a l’any 1253 es diu que és monopolitzat pels abats del Monestir. Al llarg del temps la indústria va tenir puges i baixes, amb èpoques de gran puixança i altres de terribles  crisis. Una reacció forta va arribar amb la guerra europea –any 1914- quan es van establir importants fàbriques noves i es van ampliar les que ja existien. Es van adquirir modernes maquinàries i es va donar ocupació a molta gent, però passada la guerra va tornar a arribar la crisi. Com sempre, alts i baixos. Durant bona part del segle XX les blanqueries es van dedicar a fabricar sola i cuiros forts, amb dues especialitats: l’assaonament de pells de xai per a guants, que s’hi va dedicar durant molts anys la casa Fills de Narcís Franch, i la fàbrica de Xarols Sol Turró que treballava pells de bestiar de llana conegudes pel nom de badanes xarolades irrompibles per a la confecció de calçats per a infants. En aquesta indústria també es feien fulles badella xarolades curtició al crom per a la confecció de calçats per a senyors i senyores. La casa Sol Turró obtingué el Gran Premi i Medalla d’Or en l’exposició de París de 1912. La casa matriu datava de l’any 1867 si bé la de Banyoles fou fundada en 1919. Cap als anys trenta, la indústria de can Franch exportava guants a Holanda i Anglaterra. Hi treballaven 200 obrers amb una producció de 10 mil quilos de sola setmanals. Les fàbriques més productives durant tot el segle passat foren; Curtidos Hostench, fundada en 1820; Pujol (1836); Franch (1875); Prat Hostench (1899); Masmitjà (1902); Turró (1909); Amatller (1914); Durall (1915); Prat-Güell (1916; i Lòpez (1943). Segons un estudi de Banca Catalana publicat en 1988, aleshores a Banyoles hi havia cinc empreses de pells adobades: Curtidos Ametller, amb 160 treballadors; Curtidos Banyoles, amb 45; Curtidos Julbe, amb 40; Tecnopiel, amb 30, i Tenerias Lorenzo Sarranja, amb 25.

El cavaller Sant Jordi, a Porqueres

L’esplanada de davant l’església romànica de Porqueres era plena de gent que en aquella nit clara i serena del mes d’agost esperava amb expectació l’arribada del cavaller sant Jordi. La princesa, donzella bella, ja feia estona que patia pel retard del seu amant, el seu estimat que l’hauria d’acompanyar fins a l’altar del temple. Davant la portalada restaven aturats els components de l’orquestra que amb els instruments a les mans es disposaven a executar la marxa nupcial. Però...el nuvi es retardava, i la núvia, les damisel.les de la cort d’honor i les autoritats començaven a anguniejar-se.  Perquè no arribava el cavaller sant Jordi?. De sobte, sota la volta del blau cel es veié la lluna emmirallant-se en les aigües de l’estany i el seu reflex relluentà el metall preciós del teixit reixat de la malla del cavaller que arribava galopant damunt del seu esbufegat corser que aparegué trencant el revolt del darrera de la porxada del comunidor. La multitud d’expectants concurrents que havien llogat les cadires dels primers rengles de l’esplanada per  admirar la cerimònia de les noces del cavaller amb la gentil princesa veieren com el bavós cavallot s’esvalotava renillant i com aixecava les potes davanteres cap als impacients espectadors. El cavaller s’esforçà  per no caure davant mateix d’alguns dels assistents impregnats de pànic.  Però el genet -airós i abrivat- aguantà la brida amb força en el mateix moment en que el vigorós vigilant dels actes públics, sempre atent i diligent, s’aixecà de la seva cadira i aguantant les regnes del corser del cavaller el pogué dominar apartant-lo de l’entorn dels concurrents. El cavaller baixà del corser i acostant-se a la princesa li oferí un bell ramell de flor de romaní. I el públic aplaudí. Aplaudí fortament a l’home que aconseguí subjectar i domar el cavall espaordit.  Aquell home era en Joaquim Congost, conegut com en Quim de la Brigada, capdavanter de l’equip d’Obres de l’Ajuntament de Banyoles. A ell se li degué que l’espectacle de la cerimònia de les bodes del cavaller sant Jordi pogués seguir endavant. Cavaller i princesa entraren a l’església. Els qui érem a l’interior de la nau vam obrir la portalada al mateix temps que avisàvem als tècnics de Indústrias Coromina que tot seguit obriren els llums i la nau esclatà de resplendor mentre els assistents, embadalits, deixaven anar un ooooh! de sorpresa i admiració veient com els nuvis avançaven majestuosament fins a l’altar.

Un cop acabada la cerimònia, els components de la Coral Polifònica, sota la direcció del mestre Manel Saderra s’afegiren a l’acte amb les seves veus melodioses. Els components de l’Agrupació Teatral del Cercle de Católics havien complert la seva missió amb la representació d’aquelles noces que tancaven la representació de la Consueta de Sant Jordi, una peça curta del teatre hagiogràfic medieval català del segle XIV, i amb la organització d’aquelles primeres Nits d’Art banyolines havien aconseguit que aquell espectacle fos únic i que durant molts anys se’l recordés també per la gran afluència de gent que es desplaçà a l’esplanada de l’església de Porqueres sortint de la plaça Major de Banyoles amb autocars de la Teisa. Han passat 45 anys. Era la nit de les festes de la Mare de Déu d’agost de l’any 1962. Mai més es tornarà a veure un espectacle com aquell: amb música, llum i color i la presència controladora i protectora del capatàs de l’Ajuntament: el gran Quim de la Brigada.

Els Comerma

En Vadó i el seu succesor. A les darreries de l’estiu passat la premsa es fèu càrrec del ressó que tingué a Banyoles el tancament de la botiga de can Comerma, un comerç banyolí que des de feia anys i panys s’hi havia venut bona granussa.  Recordo els Comerma quan a la meva joventut tenien ben arriada la botiga en el carrer de la Porta dels Turers al costat de la tenda de camises i betes i fils d’una dona popularment coneguda amb el malnom de Teta Forra, a la cantonada mateix del carrer de l’Abeurador. Després de la mort d’aquella dona, la botiga dels Comerma s’amplià en tota aquella cantonada. Era ja en el temps on en Pere Coll, casat amb la noia petita de can Comerma es fèu càrrec de l’establiment que els seus sogres havien iniciat.  Jo havia conegut el seu sogre, en Vadó Comerma, i amb ell havia actuat en el teatre del Cercle de Catòlics durant la dècada dels anys quaranta. Aleshores el popular botiguer era president de la societat del Círculo de Católicos i al mateix temps actuava en el teatre amb una veu poderosa i cridanera eixordant fins i tot els espectadors de la primera fila. Cantant a la Schola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat, la seva enèrgica veu, des del Cor del temple de Santa Maria ressonava sota la volta gòtica per les festes nadalenques i el seu solo del pastor Patllari era esperat per tots els fidels que somreien en escoltar aquella veu que cantava que no volia anar a Betlem perquè tenia els esclops fets malbé. En les meves primeres sortides a escena vaig tenir ocasió de compartir amb ell les trifulgues dels dos pastors d’Els Pastorets. En Vadó Comerma era l’alcalde Borrego i jo un esquifit i denerit Bato que havia de fer un gran esforç per carregar-me  damunt l’espatlla aquell corpulent personatge.

 El seu gendre, en Pere Coll i Company fou un digne succesor des botiguers Comerma, i ja havia deixat enrera aquell vell ofici de joventut, especialitzat en selecció de llavors del que n’era un bon coneixedor. Representà a Madrid la província de Girona amb pràctiques de collites i organització del camp. Allí va parlar de les cuques d’userda, les papes, les orugues, del pugó, dels cadells, de les formigues i dels insectes xucladors.. Era un savi en la matèria. Però a Banyoles la saviesa l’engegà amb la cuita de granussa a la botiga de can Comerma. Al cap i a la fi, tot era cosa sorgida del camp.

En Pere Coll ens va deixar a l’inici de la passada tardor. La seva bonhomia i la seva atenció envers la clientela de la botiga de can Comerma serà sempre en el record dels banyolins.

Can Cisó de Guèmol

Des del passeig de mn. Constans es poden veure les encastades heures a la paret del darrera de la masia de Can Cisó. Si ens hi  poguéssim  acostar i  no tinguéssim por de sargantanes i dragons encara podríem veure la pedra centenària de la masia.  Anant cap a l’església del Remei encara podeu veure la façana de l’entrada, però no us hi entreteniu gaire perquè es perillós d’acostar-s’hi. És la masia originària del segle XII, abandonada, trista i  estropellada pel pas del temps. Els que tenim molts anys a sobre encara podem recordar quan en aquesta masia hi havia l’era al davant on es feia la feina agrícola.  Més enllà hi havia una font d’aigua fresca envoltada d’arbres. Un d’aquests arbres era un lladoner en el que s’hi enfilava molta mainada banyolina per arreplegar lledons (els lledons eren com uns pèsols forts que es posaven dintre un canó fet d’una tija vegetal que en dèiem petadores. En posar el lledó dintre la petadora, fent pressió amb un èmbol el lledó sortia amb força produïnt una petita detonació).

Entre els anys 1.960/1.965, els que aleshores portàvem les regnes del teatre banyolí –eren els temps de La Passió- ens havíem aturat més d’una vegada a contemplar la façana de Can Cisó-. Ens ballava pel cap de fer-hi  representacions d’obres del teatre català, -ja teníem gairebé enllestit els repartiments per fer-hi Terra baixa, de Guimerà o La creu de la masia, de Pitarra. Eren els temps de l’efervescència de les representacions a l’aire lliurede les Nits d’Art. Joan de Palau s’hi embadocava sovint imaginant-se aquella masia com a escenari. No pogué ser, però el deixà plasmat en les seves magnífiques teles.

Dintre la masia de Can Cisó vaig entrar.hi en una ocasió, guiat per una de les masoveres, -la Cecília, una dona que repartia llet a domicili en unes grosses cantines per la ciutat-. La Cecília em presentà el seu germà, el pare claretià Joan Corominas que acabava d’arribar de Los Ángeles de Califòrnia, ciutat on residia i exercia com a professor en cursos de fonètica i vocabulari bàsic de la llengua catalana. Fou el fundador del Casal dels Catalans de Califòrnia.  Allí, a can Cisó, la casa on ell havia nascut vam parlar força estona per a una entrevista a la revista local.

Ara, dels estadants d’aquella masia només queda la Francisqueta Corominas, que en els seus bons temps floreixents era una nena que rondava pels horts de la vella masia, trescant pels camps de carbasses o enfilada a la barana de l’eixida envoltada de panotxes de blat de moro, una dona que deu veure entristida, -com tots nosaltres !- aquella vella masia agonitzant absorbida per la frenètica vida ciutadana.

¿Serem capaços a la nostra ciutat de salvar aquella bella vella masia de Can Cisó de Guèmol?.

La Viuda Alegre banyolina

El dia 15 d’agost de l’any 1954 a Banyoles s’inaugurava el nou cinema de l’empresa Gratacós – Cine Victoria-  instal.lat en el paseo del Generalísimo, una mica més amunt de l’edifici de l’Ajuntament. S’estrenà la pel.licula La viuda alegre que tenia com a protagonista l’exuberant actriu Lana Turner.  Hi havia espectadors que recordaven la més antiga pel.licula que Ernst Lubitsch  realitzà anys enrera, una Viuda alegre en blanc i negre  amb música de Franz Lehar  amb Jeanette MacDonald i Maurice Chevalier.  Deixant a banda la pel.licula diré que a Banyoles hi havia una ciutadana coneguda com la viuda alegre que aneu a saber perquè li van sobreposar aquest motiu. Vivia en una casa de la placeta del Carme, una caseta de mosaics multicolors en la que els joves quan  anàvem cap als banys de l’estany podíem contemplar-la recolzada en un bell balcó. No sabem el nom ni el cognom d’aquella senyora vídua, però tanmateix confíem que el nostre historiador-investigador Jordi Golafré pugui algun dia agafar la lupa (elemental, mr. Watson!)  per desentrellar el cas de la Viuda alegre banyolina. Ja veureu com  tard o d’hora sabrem qui era aquesta senyora que vivia vora la casa dels cocodrils del carrer avui anomenat del Fesol, i que ara, en el record se’m revé la seva imatge com una senyora tant o més reforçada que la Lana Turner balladora de valsos a la pel.licula colorejada que vam veure a la pantalla del cinema Victoria.

A la viuda alegre banyolina l’he vist fa poc en un dossier inclós a la revista del Consell Comarcal del Pla de l’Estany. Sota el títol de L’ocupació de la comarca per les tropes franquistes (febrer 1939),[j1] Jordi Galofré i Miquel Rustullet son els autors que han recopilat material històric dels dies de l’acabament de la guerra, i mireu com a la pàgina 4 hi he vist una foto amb un grup de noies amb uniforme de la Falange en una desfilada pels carrers de Banyoles pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes.  Entre aquelles noies n’hi ha una –ja dona feta!-  (la del mig, a la primera fila), que si no vaig equivocat és aquella viuda alegre de la que estic escrivint en aquest Temps fugit. [j2] Amb pas marcial, con la camisa nueva al paso alegre de la paz, seriosa i crucial, aquella rossa viuda alegre banyolina es mostrava a l’avantguarda amb la seva davantera prominent. Si, crec que és la mateixa senyora que els adolescents d’aquells temps la contemplàvem a bell ull mentre –sí, també nosaltres!, obligats per les circumstàncies , ens veièrem forçats a passar per l’adreçador, amb una camisa negra que ens engiponaren i que a les nostres mares se’ls imposà a brodar-hi el yugo y las flechas. Eren temps de paz i de por.  Tanmateix, però, els camisers hi feren un bon negoci, que ja els hi convenia després de tres anys  de vaques flaques.

---

 [j1]

 

 [j2]

Xiulets i xiuladors

A la cantonada del carrer Mercadal-carrer Major hi havia la fleca d’en Feliu Pagès, un forner que pel seu bon pastar s’havia guanyat una bona clientela durant les dues primeres dècades del segle passat. Alli, treballant al pastadó s’hi havia enfarinat un jove aprenent, menut i escotorit, que en els dies festius feia riure al públic del teatre del Círcol de Catòlics en el paper d’alcalde Borrego dels Pastorets. Com que per a tots els banyolins era conegut popularment com l’Esguerra-borregos, sempre havia pensat que aquell motiu era perquè solia destrossar el personatge de la típica sarsuela castellana en els dies nadalencs. Però no era així. Aquell jove actor es deia Joan Castañer Turon i si li van encolomar aquell malnom era perqué els borregos que elaborava al forn de can Feliu Pagés li sortien esguerrats. Com també li sortien una mica espatllades les sardanes que composava. Perquè l’Esguerra-borregos fou un compositor que s’inspirava després d’uns bons tiberis amb els seus companys que sovint s’entaulaven en els hostals per fer xeflis de gresca i barrila. Així li sortiren sardanes com Arrós i fideus, Vi, pa i botifarra i Jo, tu i el carnisser com també La Marxa dels Sabaters, que els d’aquest gremi seguien rítmicament pels carrers de Banyoles el dia de la seva festa patronal.

Quan Feliu Pagés deixà la fleca del carrer Major-Mercadal es fèu càrrec d’aquell forn un home ferm i ben cepat que es deia Josep Pons. La seva dona, la Lola, darrera el taulell ens servia unes coques llamineres que els vailets dels anys trenta i quaranta ens en llepàvem els dits. A en Pep Pons, alguns li deien el Gravat pel seu rostre ple de senyals clivellats arreplegats de resultes d’una fartanera de joventut quan atacà una cargolada excessivament empebrada. Corpulent, amb nervi i vitalitat, en Pons, un cop acabada l’enfornada sortia del pastim per anar a asseure’s en el primer banc que trobava lliure a la plaça Major. Allí hi passava estones esbargint-se en el seu hobby  preferit: xiular. Xiulava vigorosament amb una resistència que els que passaven per la plaça en restaven admirats. Xiulava El saltiró de la cardina,  Llevantina, Santa Pau, El Rascayú i el Se va el caimán. Mai s’havien sentit unes xiulades tan ben refilades. El xiular per carrers i places ha desaparegut del nostre entorn. Veure xiular avui dia una persona pels carrers és una cosa insòlita. Jo només recordo haver sortit del balcó de casa en sentir el xiulet d’un capellà que passava pel carrer i darrerament encara escolto un jubiilat que té força energia xiulant sardanes d’en Saderra i xarangues d’en Manolo Escobar. Tot s’hi val. La qüestió és que es tingui un bon xiulet.

Els xiuladors d’avui els  podem  trobar en les sales d’espectacles o en grans concentracions musicals. Si, allà també es xiula, però d’una forma diferent. S’han substituït els aplaudiments pels xiulets. És l’alegria de la joventut que proclama el seu entusiasme xiulant amb gran estridència. Ara es xiula i s’aplaudeix, tot al mateix temps. Això és bo. Visca la joventut, visca la primavera. Visquen els xiulets!

(P.S. – Si no us agrada aquest article, xiuleu!).

Somnis de poeta

A Banyoles, en Francesc Mir fou cafeter, gelater i agent comercial  en vendes de calendaris i obsequis de propaganda. Poca gent sabia de la seva gran afecció al teatre i a la poesia. Hauria estat un bon rapsoda si no l’hagués traïcionat la seva afònica veu que conservo gravada en un aparell magnetofònic. És una veu que porta el sentiment dintre seu i que només podia expressar en la intimitat de la seva llar davant dels seus familiars. En aquella edat dels 88 anys em digué que diariament recitava poesies recollit a la seva cambra. Poesies que havia aprés a la seva joventut quan residia a Barcelona i que a voltes recitava a les noies quan anava a vendre peces de teixits en els tallers de modistes. Era tan baix d’estatura que alguna vegada el feren pujar dalt d’un tamboret. En un envelat de poble veié una noia molt eixerida asseguda en un palco. Li demanà per ballar i quan aquella s’aixecà s’adonà que era més alta que un penjador. Quan ballaven sentí una veu d’algú que cridava Pepita, que balles sola?. Era en el temps que va conèixer Àngel Guimerà. El dramaturg vivia al replà d’una casa de modistes del carrer de Petritxol on en Francesc hi portava els mostruaris de la llenceria que els anava a vendre. Allí s’hi trobaren i junts feren passejades pel Barri Vell barceloní. Aixi m’ho contà, com també que havia freqüentat el cafè de La Punyalada, amb Santiago Rusiñol. Es ficà en l’ambient artístic i fins i tot en una comissió d’homenatge a un actor, on es representà Mar i cel en el teatre Pompeia. Seguí visitant modistetes fins que va dir Prou, ja estic tip de que em preneu el pèl!, i llavors anà a fer de barman en un bar artístic on almenys allí s’hi trobaria més bé. Seguí treballant a Barcelona fins que sentí  caure les primeres bombes de la Guerra Civil. Fou llavors que digué Ja us ho fareu, i retornà a Banyoles. Treballà al camp d’aviació de Martís i quan en sortí pogué aconseguir un bon cupo de sucre obtingut per mediació de l’alcalde i de bons amics i regidors. I fou aleshores quan començà a vendre gelats i cafè.  I sempre sol, amb la seva germana. I si no es casà fou perquè... així m’ho digué:

-Ningú em volia, perquè era massa petit, massa baixet. Que hi farem!

 

Els veïns del carrer de Sant Martirià el recorden amb afecte. Cada any, per la festa del barri sempre hi ha alguns que parlen i troben a faltar el bon cafè d’en Francesc.

En Francesc del café, timbaler del Bruc

Fa 25 anys vaig entrevistar a Francesc Mir per a la Revista de Banyoles. Era conegut per tothom com en Francesc del Cafè. El seu pare era blanquer i en les estones lliures es dedicava a torrar cafè dalt del terrat de can Xampinya (cafè Mercantil). Enamorat de la torradora, aconseguí comprar-la i emportar-se-la a casa seva. Allí,al costat de la seva dona gallinaire començaren a elaborar cafè. En aquella casa del carrer de Sant Martirià passaren més de 25 anys plomant gallines, pollastres i ànecs i torrant cafè. Durant els aiguats de l’any 1932 la casa s’emplenà d’aigua i per tots els baixos s’hi veien plomes de les aus degollades.

De petit, en Francesc Mir tenia una gran afecció al teatre. Fou el timbaler del Bruc en unes representacions al Teatre Principal en el temps en que ell començà a treballar a la botiga de can Pons de la plaça Major. Justament, el dia de l’estrena de l’obra El timbaler del Bruc, el públic del teatre protestava perquè no començaven la representació. La causa del retard fou perquè el timbaler del Bruc tenia a feina a despatxar betes i fils. I evidentment, l’obra de Pitarra no es podia començar sense la presència del timbaler.El tramoista del teatre anà a can Pons i arreplegant en Francesc de darrera del taulell l’aixecà amb els dos braços per sota les aixelles i se l’emportà a coll cap al teatre. Francesc m’explicà que les representacions foren un èxit i que vingué la Banda del Regiment de Girona i que els seus components s’allotjaren durant dies en cases de Banyoles. I que fou fenomenal. I que ell sortia a escena amb un dels capatassos de la Guerra de la Independència i que amb el tambor escoltava l’oficial com deia Som un crit, un crit/ que ressona per tota la volta entera/ en els penyals del Bruc/ que enrogeix la sang francesa./ Ha triomfat per primer cop/ el crit de la Independència. M’ho explicava en Francesc Mir amb una llarga declamació, entusiasmat, vibrant, electritzat, apassionat i acabant abatut com si veritablement visqués aquell fet. I aquella veu rogallosa ressorgia prenent embranzida a mida que la poesia patriòtica contreia força. Les venes del coll s’inflaven amb l’enèrgica declamació. I seguia recitant Booom!, Booom!, les canonades/ Ganing, Ganang, les campanes, /Tararí, Tararí, les cornetes/ Ram, Ram, Pataplam, el timbal!. I ara us contaré com va succeir la batalla.... Jo l’escoltava i ell m’ho agraïa dient-me M’agrades, noi, perquè m’escoltes. Jo considero bé a les persones que saben apreciar el bon art. Vina, noi, prendre’m un cafè i te’n recitaré un altra. I es va posà a recitar El ferrer de tall. En acabat em digué No ho saps que jo era amic de l’Àngel Guimerà?

Ho contaré en el proper número de Colors del Pla de l’Estany.

En Francesc del cafè i dels gelats

Es deia Francesc Mir i durant molts anys es dedicà a vendre cafè a domicili a tocs de trompeta. Hom el recorda en un curt metratge realitzat per la productora de noticiaris i documentals NODO que tenia per títol Bañolas,vida y leyenda. Sortia a l’inici de la pel.licula quan es veia clarejar el dia i ell passava pel carrer de Sant Benet tocant la trompeta. No podia pas cridar Cafè!! perquè la seva veu era afònica. El cafè el feia a casa seva, al carrer de Sant Martirià, primer amb malta –en el temps en què a Espanya no s’importava cafè. El torrava amb ordi i civada, però quan començà a arribar cafè de ultramar el barrejava perquè el comprador sentís la flaire. Amb el seu cunyat, Josep Barceló, elaboraven tres classes de cafè més o menys bo,segons el preu. N’hi havia  de 3 pessetes,de duro i de dos duros. M’explicà, com si haguessin fet una gran proesa, que en un dia havien arribat a despatxar-ne 100 litres. El seu cunyat portava nou litres en una cafetera i en Francesc transportava dues cafeteres, una de 4 litres i una de 3. Tenien unes nenes llogades que els hi portaven cantines en determinats llocs dels carrers i així anaven abocant el cafè a les cafeteres. Uns dies de molta fred se’ls  glaçà el cafè a dintre la cafetera. El podien haver venut com a gelats de cafè.

A l’estiu, a més de cafè, venien gelats en un carret que tenien instal.lat a la plaça Major i algunes vegades anaven a festes i aplecs. Un any, per l’Aplec de la Sardana fèu un temporal tan fort que el carret els resguardà de pluja i vent. En Francesc era un home de baixa estatura i no tingué problemes per resguardar-se dintre l’encaixonat del carret. Durant 10 anys arrendaren un quiosc al camp de futbol del carrer del Canat. El dia de la inauguració ploguè a bots i a barrals. Aquell dia sí que trobaren a faltar  aquell carret d’estil modernista pintat amb colors blau, blanc i verd. Servien uns gelats que feien amb màquina rotativa, manual, fent-la rodar fins que no podien més, que era el senyal de que ja estaven fets. Acabada la guerra civil portaren blocs de gelats combinats al cafè de can Grilló de la plaça Major i a la botiga de la fleca Boschmonar a la plaça dels Turers. En un dia de festa, que tocaven sardanes a plaça, havien arribat a vendre fins a 60 blocs i 24 litres a granel. Però, els infants i joves d’aquells temps gaudien més comprant els gelats que servien amb una maquineta en la que apretant un botonet sortia el gelat amb dues neules, o bé amb cornets i barquetes en les que regalaven una cullereta. Tot plegat per una pesseta.

Les campanes de Santa Maria

ARA FA 25 ANYS, per les festes de la Mare de Déu d’Agost, l’església de Santa Maria dels Turers complia 650 anys. La història ens explica que rera l’expulsió dels moros, Banyoles era un erm desolat i buit al qual aviat van donar vida i animació els benedictins. El primer abat del Monestir (Bonitus), d’acord amb el naixent poble, obtingué permís del bisbe Servus de Girona  per erigir una església separada del Monestir, parròquia que fou anomenada Santa Maria dels Turers perquè es posà sota l’advocació de l’Assumpció gloriosa de la santa Mare de Déu. I dels Turers, perquè el territori de Ponent del primitiu poble de Banyoles (vila vella que anava del Monestir fins al carrer dels Morts (avui carrer de l’Església) era un prat anomenat Turers. El temple era petit, i en poc temps se’n demanà un altre. Els Prohomens, que tenien cura dels interessos municipals de la Vila, sol.licitaren permís per enderrocar-lo i aixecar-ne un de més gran. Plànols, permisos, obres i paletes que anaven pujant pedra i... abans d’acabar el segle XIII el segon temple ja era un fet. Tot era nou, bonic i espaiós. Com que en aquell any 1333 jo encara no era en aquest món de mones, només puc dir que sí que vaig assistir a la cerimònia del 650è aniversari. Fou d’una grisor esmortuïda, com segurament serà la d’aquest any -675è aniversari-, en el que potser ningú ho recordarà. Però, com dèiem a Revista de Banyoles: “si la invitació a la festa no arrelà, cal dir que en la celebració almenys no hi mancà bona part de la Corporació Municipal presidida per l’Alcalde, Pere Hernàndez. I és que Banyoles no podia perdre les arrels perquè com canta el poeta “el que perd les seves arrels perd la identitat”.

Aquell dia, la ciutat de Banyoles tampoc va sentir les campanes de Santa Maria. Fou en plena festivitat de la seva Patrona quan l’església parroquial perdé el seu sagristà, Francesc Olivas. Portava 23 anys servint la parròquia amb plena dedicació. Traçut i treballador, va ser, per temps, pregoner municipal, corneta dels bombers, artesà cisteller i encanyissador de cels-rasos, pescador pacient i cantaire de l’Orfeó d’en Josep Saderra a la seva joventut.  Dispenseu la personalització en l’acabament d’aquest Tempus Fugit. El meu pare fou un banyolí sempre integrat a la vida local. En el 25è aniversari de la seva mort havia de deixar constància de que en aquella festa de la Mare de Déu d’Agost de l’any 1983, les campanes de Santa Maria ja no tritllejarien sons de festa. La nova tècnica campanera substituiria les cordes de les campanes per uns simples botons elèctrics. Francesc Olivas fou el darrer sagristà  que campanejà  repetidament estirant les cordes de les campanes de Santa Maria

"Tourist Day"

“Tourist Day”, amb eufòria esportiva al Club Natació.- A l’estiu del 1984, la Comissió de Turisme de l’Ajuntament de Banyoles organitzava unes festes pels turistes que solien passar uns dies de vacances en els càmpings banyolins. Hi havia de tot:  una cursa a peu al voltant de l’estany, “repiscolabis”, fútbol triangular internacional, dansa popular, gran ballada a la plaça Major i l’especialment atractiva elecció de Miss Turista/84. Aquell estiu hi hagué actuacions musicals als Bany Vells. Foren una colla de joves els qui formaren una Cooperativa per animar l’ambient de les nits estiuenques organitzant un seguit de festes amb la creació i potenciació de grups musicals mitjançant actuacions a l’aire lliure de gent jove, festes totalment gratuïtes pels que s’acostaven vora l’estany a prendre la fresca..

A l’estiu del 84 hi havia eufòria al Club Natació Banyoles en veure per TV als banyolins Climent i Lasurtegui com obtenien la primera Medalla de Plata de l’Olímpíada de Rem a Los Angeles de Califòrnia. L’arribada dels remers a Banyoles fou apoteòsica.  També fou un èxit rodó pels components del Centre Excursionista que celebraren una festa esportiva amb la XIII Pujada nedant a Sant Aniol que acabà amb un Concurs de vestits de Bany d’Època.

Per les festes de la Mare de Déu d’Agost plogué a bots i a barrals, però no hi hagué pas cap impediment perquè la gent de la faràndula dels Cubana’s Delikatessen fessin accions teatrals dintre alguns aparadors de comerços banyolins. (Aquest any, semblava que es volgués tornar a reviure, ja que en un aparador del carrer Mercadal s’hi encantà molta gent per contemplar una parella de mims ballarins ofegats de calor dintre unes pells d’ossos polars blancs). Encara que plogués i el sòl de terra de la plaça Major estigués enfullat, l’èxit fou esplendorós. Ja ho havia escrit Jaume Boix en el programa de la festa estiuenca d’aquell 84: “ Si voleu que hi hagi gent, tot de franc, tíus, tot de franc”. I ho encertà. Tot ple.  Fins i tot, amb la pluja fina que queia la gent s’hi divertia fent com els de Ridaura: “deixar-la caure!”. Encara que remullés els nous cap-grossos/-punks acabats d’inaugurar, cap-grossos que els turistes admiraven boca-badats mentre escoltaven –i alguns s’esforçaven a puntejar-  sardanes, com acostumaven a fer-ho en les nits dels divendres  d’estiu a la plaça Major.

“De franc, tíus, de franc!”. “Free! Free!!.” Gratis, gratis!.

"Per la Mare de Déu d'Agost - a les set ja és fosc"

En el temps en què per la Mare de Déu d’Agost a les set ja era fosc, els banyolins celebraven la festa anant, com de costum, cap a l’estany, per contemplar els pescadors com tiraven l’ham a l’aigua després d’haver-los acompanyat una bona estona, seguint el compàs de la música que sonava en tot el recorregut. A la ciutat, a les set ja era fosc quan la gent sortia del cinema. Era la Festa Petita i s’havia de gaudir del nou espectacle. Fou en aquella diada dels principis dels anys 20 quan els programes del cine Moderno (Sala Nova) del passeig de la Indústria anunciaven l’estrena de “Cabiria”, una pel.licula italiana iniciadora del gènere de “gran espectacle”, una obra cimera del cinema (mut, evidentment). Mai s’havia vist un espectacle amb tanta esplendorositat, amb els “manaies” romans, les belleses de Florència i els jardins de les ciutats del Renaixement. I com a fons pintoresc, les batalles de Troya, amb escenes de nit elaborades amb el cel.luloide tenyit amb anilina.  La propaganda del saló de l’Enriquet anunciava que “per a millor comoditat del públic” la sala seria “ben refrescada”. Devien deixar les portes obertes perquè passés l’aire.

Trenta anys després –el 1954-, amb el canvi d’hora, a les nou ja era fosc. I per la festa de la Mare de Déu d’Agost la mateixa empresa Gratacós inaugurava una nova sala d’espectacles al mateix passeig  (convertit llavors en “paseo del Generalísimo”). La sala nova encara no tenia nom., i en el programa s’anunciava “CINE ¿........?”.   Havien de ser els mateixos banyolins qui havien d’escollir el nom de la sala. L’empresa va convocar un concurs i es va escollir el nom de “Cine Victoria”, que havia tramés en Lluis Soler, conegut popularment per en “Lluis de La Parra”, o “Lluis Punset”, qui , a més del premi en metàl.lic, va poder gaudir d’un any seguit d’entrada gratis al nou cinema que s’inaugurà en aquella diada de les festes d’Agost amb la pel.licula “La viuda alegre”, interpretada per l’exhuberant actriu Lana Turner ballant els valsos de Franz Lehar davant dels calurosos espectadors que restaven admirats i bocabadats per la sumptuositat d’una sala amb plafons grocs i cortinatges vermells com mai s’havia vist a Banyoles, una sala que semblava una reproducció colorística de la pel.licula que es veia a la pantalla.

"Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad"

HI hagué un temps en que a Banyoles es representaven moltes sarsueles en aquells teatres ja desapareguts del Principal (a la plaça Vella), del Mercantil, del Victoria i del Catòlics. La zarzuela era un gènere líric escrit i cantat en castellà i que ara torna a revifar-se i a reviure en els cors nostàlgics dels jubilats en les excursions d’un dia en que no hi manquen mai les tres delícies de la gent gran: la gastronomia, la ballaruga i el gènere líric.  Recordo haver vist la sarsuela La verbena de la Paloma a l’escenari del Catòlics per un cantant que es deia Estanís Tarín i que va actuar durant tres nits seguides en les festes de Sant Martirià. A la tercera nit,  mentre tots els espectadors estàvem ben asseguts a la sala esperant que s’obrís el teló se’ns va presentar un senyor vestit amb un jaquè arrossinat informant-nos que el cèlebre tenor Tarín no podia actuar  degut a una lleugera afonia, i que si el públic ho acceptava el tenor sortiria i actuaria cantant a mitja veu. I es clar que ho vam acceptar! Tots havíem pagat i el que volíem era veure la sarsuela.. Tarín va sortir a l’escenari i tothom va aplaudir-lo, però a la meitat de l’espectacle, tarín taràn, la veu del tenor va fer figa, va quedar completament afònic i no va poder seguir més. El públic rondinava i el rumoreig , el safareig i el critiqueig s’escampava per la sala on ja es deia que el cantaire, durant tots els dies de festa major no s’havia mogut mai de la barra del bar bevent copa darrera copa. Fins i tot, alguns deien que la sarsuela l’haurien acabat més bé els sarsuelers banyolins, que en aquell tenps eren en Met Font de cala Fustereta i en Josep Maria Torrent, però el primer era més especialista en cançons catalanes estil La taverna de’n Mallol, i el segon era més donat a cantar romanzas en anglés com el Rose Marie i love you.

La verbena de la Paloma la vam veure al cap d’alguns anys en el cinema. La pel.licula començava amb uns vells asseguts a la fresca davant d’una terrassa madrilenya i espantant-se en escoltar la botzina d’un automòbil que treia fum. Estaven tan acostumats a veure transitar carros i tartanes que en contemplar un vehicle amb força motora restaren admirats i bocabadats. Un cop passat l’espant van cantar allò que no va poder cantar en Tarín: Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad.

Ara compteu con s’estranyarien avui dia si veiessin com han avançat les ciències. Una notícia llegida en un diari diu que uns biòlegs de la Universitat d’Osaka han creat mitjançant enginyeria genètica “els primers mamífers lluminosos”, uns ratolins que brillen en color verd en la foscor. Ho han aconseguit introduint gens de meduses lluminoses en ous fertilitzats de rates. Diuen que aquests ratolins són més lluminosos de joves i que quan els hi creix el pèl només brillen algunes zones de les seves potes i el morro. Desitgem que aquest sistema no arribi mai al nostre Municipi, perquè si s’apliqués a les rates que algunes vegades es passegen pels recs de la nostra ciutat, en un futur immediat, quan s’obrin els recs de la plaça Major i carrers adjacents, ai vàlgam Déu! quins esveraments, quines xiscladisses i corredisses farien les dones banyolines en veure còrrer les  potes i morros lluminosos de les nostres rates de recs.

Diàlegs de cosidores amb música de bolero (i III)

Després de l’èxit extraordinari aconseguit per Antonio Machín en la seva presentació al teatre Victoria el 1961, l’any següent va tornar a Banyoles amb un nou show en el que portava “el rey de la pachanga”, Raúl del Castillo. Dos anys més tard, el 1964, oferia un espectacle amb el títol de “Bodas de plata” en commemoració de 25 anys consecutius de “éxitos en España”. De la varietat d’atraccions que es presentaven, una parella còmica ressaltava, un d’ells era el que més endavant es convertiria en un showman i actor de cinema, el famós Andrés Pajares que posteriorment en un programa de televisió explicaria un acudit sobre l’estany de Banyoles. La darrera actuació de Machín al Victoria va ser a l’any 1966 amb “Melodia inolvidables”. Alguns anys després –1971- seria Joan Turró qui el contractaria per actuar a les festes del barri de Sant Martirià.

Seguien el temps en que les modistes cosien i escoltaven les melodies de Machín en les emissores de ràdio. Escoltem-les dins el taller:

Aquest any diuen que per la “liberación” hi hauran sardanes a plaça.

Olé, olén, “viva Franco”. Jo iré a l’Ajuntament que diuen que donaran galetes i “vino español”.

No m’agrada pas a mi el “vino español”. A mi que em donguin ratafia o aigua del Carme que és més nostra.

Y es porque han adivinado

que tu amor ha terminado

porque existe otro querer..

Noies, noies, he tret, he tret!

Què has tret? La rifa de Nadal?

He tret una peça de roba banca que rifaven les Filles de Maria.

Alça, quina sort, noia! Ara si que et podràs casar!

Dime porque en el silencio

 se quiere de veras...

Tanca la ràdio, Mercè.

dime porque con un beso

se da el alma entera....

No, no la tanquis que canta en Machín.

dime porque cuando miro tus ojos

pareces tan bella....

Ooooooh...!

dime porque cuando te tengo en mis brazos

tu miras al cielo.

Oooooooooh...! Oooooh!

dime....

Antonio Machín va morir el mes d’agost de 1977.

Diàlegs de cosidores amb música de bolero (II)

Antonio Machín es va presentar per primera vegada a Banyoles l’any 1961 en el teatre Victoria i se l’anuncià com el cantor de todos los tiempos. En aquell super-espectacle internacional hi destacava el còmic Roberto Font i el baríton Anton Navarro. Ja feia anys que els escoltàvem per les emissores de ràdio , sobretot les modistes que més d’una vegada s’havien punxat els dits amb l’agulla de cosir escoltant en Machín amb els ulls tancats.

On aneu els diumenges amb el teu xicot, Angelina?

On vols que anem! En sortint del cine, amunt i avall de la plaça als Turers i dels Turers a la plaça.

Si, creu-t’ho!,  gòita-la aquesta!, ben maco que et varen veure quan anàveu cap al carrer fosc de darrera can Nenas.

Mentidera, més que mentidera! Si encara no era fosc quan en Mingu em va acompanyar a casa.

I és clar, noies!. Quina manera de posar fameses! Ja sabeu que a les nou les bones noies han de ser a retiro...

Envidia,

tengo envidia de tus cosas,

tengo envidia de tu sombra,

de tu casa y de tus rosas...

En Joan s’ha fet manaia

Ja riurem... amb aquelles cames tan primes que té.

Com ho saps que té les cames primes?

Ai... es que... mira... una vegada vam anar a banyar a la resclosa del mig....

I li vas veure les cames!.... Oooooh!

Dime que no te has dado ni cuenta

no digas lo que no sientas

no siendo la verdad.

El meu xicot s’ha comprat una gabardina més maca!

Oh noia, semblarà l’Humprey Bogart! Ja cal que te’n compris una tu per fer conjunt.

Si, però jo me la vull comprar reversible.

Ai fillus, quin goig fareu per sant Martirià!

Aquesta... res es comprarà. Una rebeca i encara gràcies!

Que saps tú, bleda!

No me vayas a engañar,

di la verdad, di lo justo...

A quin mes de Maria anireu? a Santa Maria o al Monestir?

Si anem al Monestir en sortint tindrem més temps per anar a esmorzar a la Fontpudosa.

Hi vindrà en Quimet?

M’ha dit que sí.

Ole, ole, que irem bé!

Aunque la Virgen sea blanca

píntame angelitos negros...

Per la festa de la Victòria vaig anar al cementiri.

Al cementiri? Que hi havia un enterro?

Van inaugurar un monument

Un monument? Quin monument?

Als Caídus.

Als caídus? Quins caídus?

No siguis ignoranta Carmeta. Als caídus por Dios, por España i por l’ejércitu nacíunal.

Aaaaah!

¿Por qué desprecias su color,

si sabes que en el cielo

también los quiere Dios

Diàlegs de cosidores amb música de bolero (I)

Antonio Machín es va passar la vida cantant. Nascut el 1903 a Cuba, va arribar a Espanya el 1939, Gravà el seu primer disc el 1941. Eren els temps dels boleros i de les  rumbes. En els cosidors, les modistetes, en arribar la seva festa de Santa Llúcia anaven al ball a escoltar les melodies que les orquestres tocaven. Admiraven a Machín, el cantant que els entusiasmava dia darrera dia quan l’escoltaven a la ràdio mentre cosien i embastaven....

“ No m’hi faràs pas res, però a  mi m’agrada en Rafael Medina!”.

“Ah, no, com l’Antonio Machín no n’hi ha cap més! Escolta, escolta...”

Les noies del cosidor paraven atenció a l’antena de Ràdio Barcelona, on la veu del popular cantant cubà semblava que acariciava quan desgranava la melodía:

                                    Dime porque en el silencio

                                    se quiere de veras,

                                    dime porque con un beso

                                    se da el alma entera...

“No ho sents, Maria? Quina veu més deliciosa!”

“Ai, si, Antònia, si que tens raó, canta com els àngels!”.

“A las modistillas de la calle X de Bañolas, para que sueñen con angelitos, escuchen a continuación la voz de Antonio Machín:

                                  “Madrecita del alma querida

                                   en mi pecho yo guardo una flor...”

Als cosidors de la placeta dels Estudis, del carrer de Sant Martirià, de la Porta dels Turers, de la placeta del Carme, a tots els cosidors d’arreu de la ciutat, les modistes escoltaven la veu del cantant melòdic a l’hora dels discos dedicats. Eren els anys 50 i 60 quan la veu sonava per les emissores de Ràdio Andorra, Ràdio España i Ràdio Barcelona.

“Josefina, saps qui es casa? La Maria de can Rusca. Ahir va venir a triar el vestit”.

“ Què dius ara1 Ai coi de Maria, vés qui ho tenia de dir! I com ha anat això? S’ho portava molt callat!”.

“ Calla, calla, escollta...”

                                   Dos gardenias para ti

                                  con ellas quiero decir

                                  te quiero...

“Oooooooooooh...!”

                            te adoro....

“ Oooooooooooooh...!,  en Machín!” 

                            mi vida.....

“Oooooooooooooooooooooh.....!!!”

“Quin vestit et faràs per santa Llúcia?”

“M’he n’he triat un de “quadros” vermells que em sembla que m’afavorirà molt,

“Ai, no, Mercè.  “Quadros” vermells?  Semblaràs una pagesa de Rocacorba”

“Bueno”, i què? No t’ha pas d’agradar a tú, “mona”. Mentre li agradi a ell ja en tinc prou. Veus?, escolta, ja ho diu en Machín...

                                         No te importa el color

                                         que ella tenga....

¿ On anireu, Rosita, a fer el viatge de nuvis?

“Segurament que irem a Barcelona i a Montserrat.

“Burra! Si vas a l’agència de can Casadevall et donaran uns programes que diuen que es pot anar a Mallorca amb avió per dues mil pessetes.

I la Rosita tancava els ulls veient-se ja a l’illa de la calma mentre escoltava:

                                        Bésame, bésame mucho...

                                        como si fuera esta noche

                                        la última vez...

                                        Bésame, bésame mucho....