Somnis de poeta

A Banyoles, en Francesc Mir fou cafeter, gelater i agent comercial  en vendes de calendaris i obsequis de propaganda. Poca gent sabia de la seva gran afecció al teatre i a la poesia. Hauria estat un bon rapsoda si no l’hagués traïcionat la seva afònica veu que conservo gravada en un aparell magnetofònic. És una veu que porta el sentiment dintre seu i que només podia expressar en la intimitat de la seva llar davant dels seus familiars. En aquella edat dels 88 anys em digué que diariament recitava poesies recollit a la seva cambra. Poesies que havia aprés a la seva joventut quan residia a Barcelona i que a voltes recitava a les noies quan anava a vendre peces de teixits en els tallers de modistes. Era tan baix d’estatura que alguna vegada el feren pujar dalt d’un tamboret. En un envelat de poble veié una noia molt eixerida asseguda en un palco. Li demanà per ballar i quan aquella s’aixecà s’adonà que era més alta que un penjador. Quan ballaven sentí una veu d’algú que cridava Pepita, que balles sola?. Era en el temps que va conèixer Àngel Guimerà. El dramaturg vivia al replà d’una casa de modistes del carrer de Petritxol on en Francesc hi portava els mostruaris de la llenceria que els anava a vendre. Allí s’hi trobaren i junts feren passejades pel Barri Vell barceloní. Aixi m’ho contà, com també que havia freqüentat el cafè de La Punyalada, amb Santiago Rusiñol. Es ficà en l’ambient artístic i fins i tot en una comissió d’homenatge a un actor, on es representà Mar i cel en el teatre Pompeia. Seguí visitant modistetes fins que va dir Prou, ja estic tip de que em preneu el pèl!, i llavors anà a fer de barman en un bar artístic on almenys allí s’hi trobaria més bé. Seguí treballant a Barcelona fins que sentí  caure les primeres bombes de la Guerra Civil. Fou llavors que digué Ja us ho fareu, i retornà a Banyoles. Treballà al camp d’aviació de Martís i quan en sortí pogué aconseguir un bon cupo de sucre obtingut per mediació de l’alcalde i de bons amics i regidors. I fou aleshores quan començà a vendre gelats i cafè.  I sempre sol, amb la seva germana. I si no es casà fou perquè... així m’ho digué:

-Ningú em volia, perquè era massa petit, massa baixet. Que hi farem!

 

Els veïns del carrer de Sant Martirià el recorden amb afecte. Cada any, per la festa del barri sempre hi ha alguns que parlen i troben a faltar el bon cafè d’en Francesc.