Antigament els pellaires passaven de tant en tant pels
carrers de Banyoles i anaven també pels pobles de la comarca a comprar pells de
conill que eren destinades a la pelleteria o marroquineria. Com els drapaires,
solien anunciar la seva presència amb uns tocs de trompeta i cridant: No hi ha cap pell de coniiill?
El pellaire,
dones!!. En el temps que ens referim moltes famílies, en els
horts, patis o eixides de les seves cases, criaven, en gàbies construïdes amb
més o menys enginy per l’home de la família, alguns conills destinats al propi
consum, els quals eren alimentats amb herbes –cosconilles, lletisons,
corretjola, etc.- que les dones i la mainada anaven a buscar pels marges dels
camps de les rodalies del poble. Un cop els conills eren ben engrossits
se’ls treia de les conilleres per ser sacrificats i pelats. Això
acostumava a fer-ho el pellaire que passava pels carrers i a instància de les
mestresses de casa entrava en els domicilis arribant-se fins als patis on hi
havia les conilleres. Agafava el conill i
el sacrificava amb un bon cop de mà de morter al cap que el deixava
desnucat, escabetxat i desconillat per tota la vida. Un cop acabada la feina de
botxí aquest s’emportava la pell girada que posava a secar al sol esperant
l’ocasió de vendre-la per obtenir un petit benefici. Les pells de conill les compraven les
adoberies que aquí a Banyoles en dèiem blanqueries.
La indústria de les
blanqueries es va exercir a Banyoles degut a les avantatges de posseir aigua de
l’estany i produir-se en el país abundància de materials com el roldó i
l’escorxa d’aulina. El negoci del roldó ja ve de l’antigor i segons la història
de la indústria banyolina ja a l’any 1253 es diu que és monopolitzat pels abats
del Monestir. Al llarg del temps la indústria va tenir puges i baixes, amb
èpoques de gran puixança i altres de terribles
crisis. Una reacció forta va arribar amb la guerra europea –any 1914-
quan es van establir importants fàbriques noves i es van ampliar les que ja
existien. Es van adquirir modernes maquinàries i es va donar ocupació a molta
gent, però passada la guerra va tornar a arribar la crisi. Com sempre, alts i
baixos. Durant bona part del segle XX les blanqueries es van dedicar a fabricar
sola i cuiros forts, amb dues especialitats: l’assaonament de pells de xai per
a guants, que s’hi va dedicar durant molts anys la casa Fills de Narcís Franch, i la fàbrica de Xarols Sol Turró que treballava pells de bestiar de llana conegudes
pel nom de badanes xarolades irrompibles per a la confecció de calçats per a
infants. En aquesta indústria també es feien fulles badella xarolades curtició al crom per a la confecció de
calçats per a senyors i senyores. La casa Sol Turró obtingué el Gran Premi i
Medalla d’Or en l’exposició de París de 1912. La casa matriu datava de l’any
1867 si bé la de Banyoles fou fundada en 1919. Cap als anys trenta, la
indústria de can Franch exportava guants a Holanda i Anglaterra. Hi treballaven
200 obrers amb una producció de 10 mil quilos de sola setmanals. Les fàbriques
més productives durant tot el segle passat foren; Curtidos Hostench, fundada en 1820; Pujol (1836); Franch
(1875); Prat Hostench (1899); Masmitjà (1902); Turró (1909); Amatller (1914);
Durall (1915); Prat-Güell (1916; i Lòpez
(1943). Segons un estudi de Banca Catalana publicat en 1988, aleshores a
Banyoles hi havia cinc empreses de pells adobades: Curtidos Ametller, amb 160 treballadors; Curtidos Banyoles, amb 45; Curtidos
Julbe, amb 40; Tecnopiel, amb 30,
i Tenerias Lorenzo Sarranja, amb 25.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada