Xiulets i xiuladors

A la cantonada del carrer Mercadal-carrer Major hi havia la fleca d’en Feliu Pagès, un forner que pel seu bon pastar s’havia guanyat una bona clientela durant les dues primeres dècades del segle passat. Alli, treballant al pastadó s’hi havia enfarinat un jove aprenent, menut i escotorit, que en els dies festius feia riure al públic del teatre del Círcol de Catòlics en el paper d’alcalde Borrego dels Pastorets. Com que per a tots els banyolins era conegut popularment com l’Esguerra-borregos, sempre havia pensat que aquell motiu era perquè solia destrossar el personatge de la típica sarsuela castellana en els dies nadalencs. Però no era així. Aquell jove actor es deia Joan Castañer Turon i si li van encolomar aquell malnom era perqué els borregos que elaborava al forn de can Feliu Pagés li sortien esguerrats. Com també li sortien una mica espatllades les sardanes que composava. Perquè l’Esguerra-borregos fou un compositor que s’inspirava després d’uns bons tiberis amb els seus companys que sovint s’entaulaven en els hostals per fer xeflis de gresca i barrila. Així li sortiren sardanes com Arrós i fideus, Vi, pa i botifarra i Jo, tu i el carnisser com també La Marxa dels Sabaters, que els d’aquest gremi seguien rítmicament pels carrers de Banyoles el dia de la seva festa patronal.

Quan Feliu Pagés deixà la fleca del carrer Major-Mercadal es fèu càrrec d’aquell forn un home ferm i ben cepat que es deia Josep Pons. La seva dona, la Lola, darrera el taulell ens servia unes coques llamineres que els vailets dels anys trenta i quaranta ens en llepàvem els dits. A en Pep Pons, alguns li deien el Gravat pel seu rostre ple de senyals clivellats arreplegats de resultes d’una fartanera de joventut quan atacà una cargolada excessivament empebrada. Corpulent, amb nervi i vitalitat, en Pons, un cop acabada l’enfornada sortia del pastim per anar a asseure’s en el primer banc que trobava lliure a la plaça Major. Allí hi passava estones esbargint-se en el seu hobby  preferit: xiular. Xiulava vigorosament amb una resistència que els que passaven per la plaça en restaven admirats. Xiulava El saltiró de la cardina,  Llevantina, Santa Pau, El Rascayú i el Se va el caimán. Mai s’havien sentit unes xiulades tan ben refilades. El xiular per carrers i places ha desaparegut del nostre entorn. Veure xiular avui dia una persona pels carrers és una cosa insòlita. Jo només recordo haver sortit del balcó de casa en sentir el xiulet d’un capellà que passava pel carrer i darrerament encara escolto un jubiilat que té força energia xiulant sardanes d’en Saderra i xarangues d’en Manolo Escobar. Tot s’hi val. La qüestió és que es tingui un bon xiulet.

Els xiuladors d’avui els  podem  trobar en les sales d’espectacles o en grans concentracions musicals. Si, allà també es xiula, però d’una forma diferent. S’han substituït els aplaudiments pels xiulets. És l’alegria de la joventut que proclama el seu entusiasme xiulant amb gran estridència. Ara es xiula i s’aplaudeix, tot al mateix temps. Això és bo. Visca la joventut, visca la primavera. Visquen els xiulets!

(P.S. – Si no us agrada aquest article, xiuleu!).