Tuf de socarrimat

A la tardor passada, en un programa de Ràdio Banyoles, el carrosser jubilat Josep Congost ens explicava coses molt curioses sobre el seu ofici que venia de molt lluny. El recordem quan ell i el seu pare treballaven al carrer del Canat i quan tenien apilades una munió de rodes en els dies de fira a la plaça de Les Rodes – ja ho veieu, allí tot eren rodes-  A més de les coses del seu ofici ens destapava secrets d’una altra feina que, evidentment, ell no havia fet, però que estava una mica lligada amb la seva: la feina dels ferradors i de la col.locació de ferradures que es solia fer a l’exterior d’aquells obradors, on encara, en un d’ells es poden veure les anelles que servien per amarrar-hi els animals al qual s’havien de col.locar les ferradures.. Quan en Marés es posava a la feina davant de casa seva al carrer de Colom, i en Massanella a la plaça dels Turers, els veïns d’aquell sector participaven en sentir el tuf de socarrimat. Les ferradures i els ferradors eren insubstituïbles. A Banyoles – com a per tot arreu- hi havia molt de bestiar rossam – eugues, matxos, cavalls, burros i burres-. I si no anaven calçats, malament ho tenien pels seus unglots. De ferradors n’hi havia a cada poble. Però no tots sabien ferrar bé. Perquè ferrar, més que una feina, és un art.

En aquest món d’avui es veuen coses de mal ferrar. Persones que també són difícils de domesticar o de convèncer i que solen tenir un geni propi. Fa pocs dies vam veure un personatge de mal ferrar a l’escenari del nostre teatre Municipal. Guarnit de ferro, era ficat dintre una armadura rovellada. Ens va fer riure molt en la representació de “Brams, o la kumèdia dels herrors” quan s’entaforava amb mala traça la ferralla dels braços posant-se-la a les genolleres. Mal ferrat i mal girbat, al final en Toni Albà ens va demostrar una perspicàcia de bon actor i bon ferrador.

Els ferratges més bons pels humans són aquells que ens diu la cançó tradicional que  cantava una bella noia: “Aquest jove que ara passa – n’és el meu enamorat, - deu-li palla, deu-li grana – deu-li beure un ou ferrat”. I si pot ésser, acompanyat d’aquell vi de gust fort que se’n diu “vi ferrat”. Com el que bevien temps enllà els ferradors que sovint traguejaven del gallet del porró per sostreure el tuf del socarrimat de les ungles i petingles dels cavalls.