El dia 15 d’agost de l’any 1954 a Banyoles s’inaugurava el
nou cinema de l’empresa Gratacós – Cine Victoria- instal.lat en el paseo del Generalísimo, una mica més amunt de l’edifici de
l’Ajuntament. S’estrenà la pel.licula La
viuda alegre que tenia com a protagonista
l’exuberant actriu Lana Turner. Hi havia
espectadors que recordaven la més antiga pel.licula que Ernst Lubitsch realitzà anys enrera, una Viuda alegre en blanc i negre amb música de Franz Lehar amb Jeanette MacDonald i Maurice
Chevalier. Deixant a banda la pel.licula
diré que a Banyoles hi havia una ciutadana coneguda com la viuda alegre que aneu a saber perquè li van sobreposar aquest
motiu. Vivia en una casa de la placeta del Carme, una caseta de mosaics
multicolors en la que els joves quan
anàvem cap als banys de l’estany podíem contemplar-la recolzada en un
bell balcó. No sabem el nom ni el cognom d’aquella senyora vídua, però
tanmateix confíem que el nostre historiador-investigador Jordi Golafré pugui
algun dia agafar la lupa (elemental, mr. Watson!) per desentrellar el cas de la Viuda alegre banyolina. Ja veureu
com tard o d’hora sabrem qui era aquesta
senyora que vivia vora la casa dels cocodrils del carrer avui anomenat del
Fesol, i que ara, en el record se’m revé la seva imatge com una senyora tant o
més reforçada que la Lana Turner balladora de valsos a la pel.licula colorejada
que vam veure a la pantalla del cinema Victoria.
A la viuda alegre banyolina
l’he vist fa poc en un dossier inclós a la revista del Consell Comarcal del Pla
de l’Estany. Sota el títol de L’ocupació
de la comarca per les tropes franquistes (febrer 1939),[j1]Jordi
Galofré i Miquel Rustullet son els autors que han recopilat material històric
dels dies de l’acabament de la guerra, i mireu com a la pàgina 4 hi he vist una
foto amb un grup de noies amb uniforme de la Falange en una desfilada pels
carrers de Banyoles pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes. Entre aquelles noies n’hi ha una –ja dona
feta!- (la del mig, a la primera fila),
que si no vaig equivocat és aquella viuda
alegre de la que estic escrivint en aquest Temps fugit. [j2]Amb
pas marcial, con la camisa nueva al paso
alegre de la paz, seriosa i crucial, aquella rossa viuda alegre banyolina
es mostrava a l’avantguarda amb la seva davantera prominent. Si, crec que és la
mateixa senyora que els adolescents d’aquells temps la contemplàvem a bell ull
mentre –sí, també nosaltres!, obligats per les circumstàncies , ens veièrem
forçats a passar per l’adreçador, amb una camisa negra que ens engiponaren i
que a les nostres mares se’ls imposà a brodar-hi el yugo y las flechas. Eren temps de paz i de por. Tanmateix,
però, els camisers hi feren un bon negoci, que ja els hi convenia després de
tres anys de vaques flaques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada