"Arsa y olé!"

Breus records de la dècada  dels anys 40.- Ens  entusiasmà  l’orquestra Melodys en la que hi tocava la trompeta en Manel Saderra. No durà gaire temps perquè una orquestra “espanyola” no podia tenir un nom estranger. I es va canviar per “Bolero”. Eren els temps que en Manel Saderra composà la seva excel.lent sardana “Poruga”, molt bona per escoltar. Davant dels cadafalcs de la festa major s’hi aplegava molta gent. El jovent, però s’entusiasmava amb la música de ball. La cançó reina d’aquells temps va ser “Mi vaca lechera”. Pel que deia i pel que insinuava. Ja estàvem cansats de racionament i érem a les portes del mercat lliure, i aquella vaca de la prosperitat ens portava formatge. “Quesos y besos”, que dèiem. I  cantàvem “Tolón, tolón, Que felices viviremos cuando vengas a mi lado. Con sus quesos, con sus besos, los tres juntos que ilusión. Tolón, tolón”. I poc temps després arribà el bugui-bugui, i ens encantàvem veient-lo ballar a Silvana Mangano a la pel.licula “Arroz amargo”. També hi havia Bernard Hilda i cantants melòdics com Bonet de San Pedro, Raúl Abril, Rafael Medina (que va venir a Banyoles almenys tres vegades amb el seu espectacle), Jorge Sepúlveda, Rina Celi i Antonio Machín amb cançons famoses com “Angelitos negros”. I altres com “Lisboa antigua”, “Es tarde de fútbol”, “Rasca-yú” o “Sombra de Rebeca”. Amb samba hi havia el “Tico-Tico” que vam descobrir amb l’orquestra de Xavier Cugat a la pel.licula ”Escuela de sirenas”. I “La raspa”, i el “Mambo num. 10”, de Perez Prado. Machin vingué algunes vegades a cantar al Mercantil, i fins i tot, gràcies a les gestions d’en Joan Turró va aconseguir cantar en la festa del barri de Sant Martirià.

 

El bloqueig polític  condicionà que els únics cantants que arribessin a la pell de brau fossin els llatino-americans: el Trio Calaveras, Ana Maria González, Machín, Los Panchos, Lorenzo Gonzalez... Es cantaven i ballaven ritmes com La Conga i el Mambo. I una cantant mexicana que feia proeses amb la boca: Irma Vila (amb la Pregària guadalupana). Al cap d’uns anys va venir a can Xampinya quan ja gairebé estava a les acaballes. Ja no feia tants de “gorgoritos”.

Jorge Negrete fou el més popular. La cançó  “Esos altos de Jalisco” i altres les van cantar el banyolí Trio Farobar.   I un altre mexicà que fou  molt oportunista, Agustín Lara, inundà el mercat espanyol de bones cançons inspirades en motius d’Espanya: “Madrid, Madrid, Madrid”, (uuuuff!), “Maria bonita” (dedicada a la seva dona, Maria Félix” (aquesta sí que va ser encertada, perquè Maria Félix era guapíssima!). I “Noche de ronda”, “Amor, amor, amor” i “Solamente una vez”, que encara avui la canto quan m’afaito i quan vaig a fer animació  a l’Hospital de dia,  acompanyat del saxo d’en Branyas, l’acordió de la Paquita i la guitarra d’en Comalat.

 

Continuarem amb més música dels quaranta. Música i cançons que ens fan somiar desperts.

Pel baixant de plaça

Hi havia molta gent –homes i dones- que treballaven a la fàbrica de les saques, a la dels mitjons i a les de “curtits”. També hi havia molts d’agricultors. En el temps de la sega, passant pels carrers es veien bales de palla que els pagesos de la ciutat estiraven en una corda pujant-la en una corria cap a dalt dels badius per arraconar-les  en els  terrats. Per carrers i places s’escoltaven els pregoners que tocant la trompeta  anunciaven que a les peixateries havien arribat pops, verats, sardines i clavellada. Amb els tocs de manament

s’anunciaven els bàndols del municipi.  El dies festius, un cop acabades les sessions de cinema i ball, el jovent  passejava pel baixant de plaça pel carrer estret de la Porta dels Turers entre les dues places. A la raconada de can Sila les parelles s’estrenyien. Les noies començaven a portar sabates altes de sola de suro que en deien “topolinos”, pentinats de cabell alt d’un estil que  en deien “Arriba España” i cabellera tapant un ull com la de l’actriu de cinema Veronica Lake. Les noies començaven a portar jerseis “Rebeca” que les feien marcar, i al cap de poc temps ja varen sortir els jerseis “Sospecha”.  El cinema feia furor. Tot es copiava. Era el temps del suspense dels films de Hitchock i de l’actriu Joan Fontaine.

El 1943 s’inaugurava el teatre del Catòlics a la plaça Major. Es celebrà amb missa a Santa Maria, sardanes, concert i la reposició de l’obra “El divino impaciente”. I a l’estany, campionats de regates. Alguns ja conduïen Motobic, i  Vespa. I es començava a veure el primer Biscuter. Les dones es quedaven a casa, a escoltar els serials de la ràdio. I les modistes estrenaven vestits per anar als concursos de moda a la festa de Santa Llúcia.

Quedàvem sorpresos davant de tants d’invents: refrigeradors, bolígrafs, cintes gravadores, cinta cel.lulosa d’enganxar, pastilles Vick Vaporub, penicilina, xiclets, caldo Avecrem i Gallina Blanca, Tàmpax (“que no causa roce”), Coca-Cola... I el 600!. I...la televisió. Molts d’aquests invents encara tardarien a venir. Però tard o d’hora ja anirien arribant. Als Bancs hi havia cobradors de carrer. Us en puc donar fe, ja que per molts anys vaig fer aquesta feina. Havíem d’anar a cobrar lletres de canvi casa per casa, pels comerços, per les empreses, per tot arreu, i fins i tot vaig fer-me un tip de pujar escales en pisos de gent que pagava ”a plazos”. Si pagaven o no pagaven això m’ho callo, però si que us haig de dir que la cartera de “Impagados” del Banc estava cada dia més plena de lletres que es retornaven. Eren temps difícils i alguns comerciants tenien maldecaps per a pagar. Un d’ells em va fer retornar una lletra posant aquest escrit al dors: “Se devuelve esta letra. Giren de nuevo en tres veces,  pero no lo hagan hasta que les avise”.

Però hi havia alegria. Ui!, la música dels anys quaranta!. En parlarem en el proper article.

Quan els nois teníem "pois" al cap

Breus records de la dècada dels anys.-  Poca gent es rentava el cap. Per això hi abundaven els “pois” que els  matàvem amb DDT. Els “pois” els batejàrem amb el nom de ”piojo verde”. Per a fer-los marxar ens havíem posat boles de càmfora penjades al coll. Eren els temps del gasogen, de la “cartilla de abastos”, del plexiglàs i de les mitges de nylon. Es menjava pa negre, “muniatus” i xocolata terrossa. Es cuinava amb carbó, ventallant els fogons. Per adquirir el carbó – a vegades remullat- havíem de fer cua a can Raspa de les Rodes o a can Negrell del carrer Ponent. A l’hivern feia molta fred. Ens escalfàvem als brasers, a les estufes o vora del foc de la llar. Les dones, aixanquellades als brasers s’escalfaven les cuixes que s’envermellien amb taques que en dèiem “cabres”. Les estufes es carregaven de llenya i del pa de ruscle que en dèiem mutes. Als cafès es parlava de Hitler, de Mussolini, del noticiari No-Do, i de baix en baix  d’en Pau Casals.  Per anar a Figueres – “zona fronteriza”- es necessitava “salvoconducto”. Als cines hi havia cua al matí dels dies festius per adquirir entrades numerades per a les sessions de la tarda. Eren plens a vessar. Es projectaven dues pel.licules llargues i a la mitja part sortia la diapositiva del “Generalísimo” a la pantalla i tots ens havíem d’aixecar posant el braç enlaire escoltant l’”Himno Nacional”. Els de la meva colla acostumàvem anar al cine Moderno perquè tenien el disc més curt i així no havíem d’estar tanta estona drets. Al Mercantil posaven un long play que no s’acabava mai. Amb el temps ja s’anà escurçant. Als cinemes no es permetien les efusions amoroses. Res de petons a les parelles. Si convenia, l’acomodador els hi enfocava la llanterna. Com que no es permetien les abraçades en públic, tingué molt d’èxit el ball que en dèiem “l’agarrao”. A la mitja part de les sessions de cinema  sortíem a comprar cacauets i avellanes a la parada de la Graua o la Roqueta. Als cinemes hi havia un continu garranyic-garranyac  de trencament d’avellanes i  un trepitjar frenètic de cloves d’avellanes.  Anàvem a ballar i escoltar sardanes. En Josep Saderra  composà  “Santa Pau”. Tingué èxit arreu del país. Però el que no sabia l’oient era que el compositor no la composà perquè havia arribat la pau. Es deia que la va dedicar al poble de Santa Pau per un sac de fesols. “Si no e vero e ben trobato”. Ens agradava escoltar en Pujol tocant la tenora. Era divertit veure-li les galtes inflades. Al Catòlics del carrer de l’Abeurador començàvem a fer comèdia. En català. Mai ens ho van prohibir. De tant en tant ho combinàvem amb una comèdia en castellà. Ens agradava escoltar la magnífica melodia “Sublime placer” composta pel mestre i pianista Josep Maria Dalmau. I també els “corridos mexicanos” del Trio Farobar (Fa de Farreras, Ro de Roura, Bar de Barba).