Pel baixant de plaça

Hi havia molta gent –homes i dones- que treballaven a la fàbrica de les saques, a la dels mitjons i a les de “curtits”. També hi havia molts d’agricultors. En el temps de la sega, passant pels carrers es veien bales de palla que els pagesos de la ciutat estiraven en una corda pujant-la en una corria cap a dalt dels badius per arraconar-les  en els  terrats. Per carrers i places s’escoltaven els pregoners que tocant la trompeta  anunciaven que a les peixateries havien arribat pops, verats, sardines i clavellada. Amb els tocs de manament

s’anunciaven els bàndols del municipi.  El dies festius, un cop acabades les sessions de cinema i ball, el jovent  passejava pel baixant de plaça pel carrer estret de la Porta dels Turers entre les dues places. A la raconada de can Sila les parelles s’estrenyien. Les noies començaven a portar sabates altes de sola de suro que en deien “topolinos”, pentinats de cabell alt d’un estil que  en deien “Arriba España” i cabellera tapant un ull com la de l’actriu de cinema Veronica Lake. Les noies començaven a portar jerseis “Rebeca” que les feien marcar, i al cap de poc temps ja varen sortir els jerseis “Sospecha”.  El cinema feia furor. Tot es copiava. Era el temps del suspense dels films de Hitchock i de l’actriu Joan Fontaine.

El 1943 s’inaugurava el teatre del Catòlics a la plaça Major. Es celebrà amb missa a Santa Maria, sardanes, concert i la reposició de l’obra “El divino impaciente”. I a l’estany, campionats de regates. Alguns ja conduïen Motobic, i  Vespa. I es començava a veure el primer Biscuter. Les dones es quedaven a casa, a escoltar els serials de la ràdio. I les modistes estrenaven vestits per anar als concursos de moda a la festa de Santa Llúcia.

Quedàvem sorpresos davant de tants d’invents: refrigeradors, bolígrafs, cintes gravadores, cinta cel.lulosa d’enganxar, pastilles Vick Vaporub, penicilina, xiclets, caldo Avecrem i Gallina Blanca, Tàmpax (“que no causa roce”), Coca-Cola... I el 600!. I...la televisió. Molts d’aquests invents encara tardarien a venir. Però tard o d’hora ja anirien arribant. Als Bancs hi havia cobradors de carrer. Us en puc donar fe, ja que per molts anys vaig fer aquesta feina. Havíem d’anar a cobrar lletres de canvi casa per casa, pels comerços, per les empreses, per tot arreu, i fins i tot vaig fer-me un tip de pujar escales en pisos de gent que pagava ”a plazos”. Si pagaven o no pagaven això m’ho callo, però si que us haig de dir que la cartera de “Impagados” del Banc estava cada dia més plena de lletres que es retornaven. Eren temps difícils i alguns comerciants tenien maldecaps per a pagar. Un d’ells em va fer retornar una lletra posant aquest escrit al dors: “Se devuelve esta letra. Giren de nuevo en tres veces,  pero no lo hagan hasta que les avise”.

Però hi havia alegria. Ui!, la música dels anys quaranta!. En parlarem en el proper article.