Hi
havia molta gent –homes i dones- que treballaven a la fàbrica de les saques, a
la dels mitjons i a les de “curtits”. També hi havia molts d’agricultors. En el
temps de la sega, passant pels carrers es veien bales de palla que els pagesos
de la ciutat estiraven en una corda pujant-la en una corria cap a dalt dels
badius per arraconar-les en els terrats. Per carrers i places s’escoltaven
els pregoners que tocant la trompeta
anunciaven que a les peixateries havien arribat pops, verats, sardines i
clavellada. Amb els tocs de manament
s’anunciaven
els bàndols del municipi. El dies
festius, un cop acabades les sessions de cinema i ball, el jovent passejava pel baixant de plaça pel carrer
estret de la Porta dels Turers entre les dues places. A la raconada de can Sila
les parelles s’estrenyien. Les noies començaven a portar sabates altes de sola
de suro que en deien “topolinos”, pentinats de cabell alt d’un estil que en deien “Arriba España” i cabellera tapant
un ull com la de l’actriu de cinema Veronica Lake. Les noies començaven a portar
jerseis “Rebeca” que les feien marcar, i al cap de poc temps ja varen sortir
els jerseis “Sospecha”. El cinema feia
furor. Tot es copiava. Era el temps del suspense dels films de Hitchock i de
l’actriu Joan Fontaine.
El
1943 s’inaugurava el teatre del Catòlics a la plaça Major. Es celebrà amb missa
a Santa Maria, sardanes, concert i la reposició de l’obra “El divino
impaciente”. I a l’estany, campionats de regates. Alguns ja conduïen Motobic,
i Vespa. I es començava a veure el
primer Biscuter. Les dones es quedaven a casa, a escoltar els serials de la
ràdio. I les modistes estrenaven vestits per anar als concursos de moda a la
festa de Santa Llúcia.
Quedàvem
sorpresos davant de tants d’invents: refrigeradors, bolígrafs, cintes
gravadores, cinta cel.lulosa d’enganxar, pastilles Vick Vaporub, penicilina,
xiclets, caldo Avecrem i Gallina Blanca, Tàmpax (“que no causa roce”),
Coca-Cola... I el 600!. I...la televisió. Molts d’aquests invents encara
tardarien a venir. Però tard o d’hora ja anirien arribant. Als Bancs hi havia
cobradors de carrer. Us en puc donar fe, ja que per molts anys vaig fer aquesta
feina. Havíem d’anar a cobrar lletres de canvi casa per casa, pels comerços,
per les empreses, per tot arreu, i fins i tot vaig fer-me un tip de pujar escales
en pisos de gent que pagava ”a plazos”. Si pagaven o no pagaven això m’ho
callo, però si que us haig de dir que la cartera de “Impagados” del Banc estava
cada dia més plena de lletres que es retornaven. Eren temps difícils i alguns
comerciants tenien maldecaps per a pagar. Un d’ells em va fer retornar una
lletra posant aquest escrit al dors: “Se devuelve esta letra. Giren de nuevo en
tres veces, pero no lo hagan hasta que
les avise”.
Però
hi havia alegria. Ui!, la música dels anys quaranta!. En parlarem en el proper
article.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada