Cultura 1971. Un Club de Joves

En el mes d’octubre de l’any 1971 s’inaugurà L’Abeurador a l’edifici propietat del Cercle de Catòlics, cantonada amb el carrer de la Canal. Foren un grup de joves els que cuidaren de portar endavant la construcció i la decoració del local. La idea general era la de que fos un espai obert a tothom. Es tractava de portar a terme tot un conjunt d’activitats culturals i recreatives. I molt especialment de solucionar els problemes dels joves banyolins que els diumenge no sabien on anar. En les primeres activitats d’aquell Club de Joves hi hagué una actuació de conjunts musicals banyolins, com també l’actuació d’un cantant eivissenc. Amb música i cançons quedava, doncs, encetada la inauguració del Club de Joves l’Abeurador. Durant el mes de novembre d’aquell any hi hagueren les següents activitats: Una conferència de Joan Alavedra amb el tema “Juli Garreta, un compositor genial”; una conferència a càrrec de Josep Maria Melció, sobre la llibertat; un concurs de ball popular de distintes èpoques; una sessió de cinema amateur a càrrec dels banyolins Albert Tubert, Pere Alsius, Amadeu Heras i Jaume Comalat; una sessió de diapositives d’un viatge a Anglaterra realitzat per alumnes de la Cambra Oficial de Comerç i Industria de Girona, comentades pel professor mr. Knight; una xerrada d’Antoni Maria Vilarrubias, de Barcelona, sobre la organització i activitat del Grup d’Amistat Caliu, i un reportage sobre “El romànic català”. En el mes de novembre es van cloure aquelles activitats amb un recital de cançons pel cantant Josep Tero. A més a més, foren molts els joves que a la Llotja del Tint assistiren a les conferències de la I Exposició del Cicle Tint-1, que foren impartides pel professor de la Universitat de Barcelona, Alexandre Cirici-Pellicer, i el director de la Història de l’Art Salvà, Francesc Vicens. La Comissió de Cultura de la Llotja del Tint i del nostre Ajuntament s’uniren amb gran encert per organitzar interessants vetllades de Cultura.

Una roda de cançons

Les acostumades Nits d’Art que el TEI (Teatre Experimental Independent) havia organitzat en els darrers anys per les festes d’Agost, no es van poder veure a l’any 1971. En motiu dels Campionats Mundials d’Esquí Nàutic, s’havien planificat una sèrie d’espectacles de primera fila a l’estany, sobre un escenari flotant. El mes d’agost es mes de vacances i el paperam burocràtic devia necessitar tota la plantilla del “Ministerio” per arribar a feliç terme. En fi, que la subvenció per a Cultura no va arribar. L’Ajuntament, és clar, no podia córrer el risc per ell sol, perquè de diners no en tenia. Tot el consistori creia i estava convençut que els espectacles de Nits d’Art s’havien de realitzar i que “ens farien quedar bé”. Des de la premsa banyolina es lamentava que la iniciativa cultural no partís de l’Ajuntament de la ciutat. Els del TEI van córrer el risc, i ens van fer passar unes bones nits als Desmais. La Polifònica de Girona, la cançó catalana representada per Lluis Llach, Maria del Mar Bonet i Tres Quarts, les havaneres més populars cantades per la nostra gent del mar, i Maria de las Mercedes oferint-nos una impressionant mostra del folk llatí-americà, formaven els radis d’aquesta Roda de cançons. Una Roda que hauria pogut ésser molt més ampla si s’hagués pensat seriosament des del principi en oferir, no uns simples campionats d’esquí, sinó tot un esdeveniment a nivell mundial. Els festivals de cançons seguiren durant uns mesos amb èxit notable. En el Cercle de Catòlics actuà Guillermina Motta amb cuplets catalans del seu repertori. I Els Tres Quarts anaren amenitzant alguns espectacles. I la joventut deia que sí, que potser si que anem poc a poc cap a la democràcia del nivell europeu; que l’educació social i política que han rebut ja els ha capacitat per poder anar a votar, i que, per començar, el reglament de les “Cortes españolas” sembla massa complicat i les designacions fetes a dit, i que de moment, la gran possibilitat que té la veu del poble per a fer-se sentir és al futbol, sobretot si l‘àrbitre hi ajuda una mica. I per la festa de Sant Martirià, ja vam poder escoltar en una conferència a Joan Alavedra (l’autor de la biografia de Pau Casals, l’home que havia pogut dir en una audició del Poema de les Nacions Unides: “Avui, aquest Palau del Món, ha estat el palau de la Música Catalana”. I un grup de joves, encapçalats per Jaume Farriol van poder agrair-li que hagués vingut a Banyoles, dient-li: “Benvingut entre nosaltres!. Ací teniu la vostra gent. Ací teniu la vostra terra!”.

Un helicòpter del "Ejército del Aire"

Els Mundials d’Esquí Nàutic 1971.- Expectació vora l’estany. Un helicòpter aterrava al Nou Estadi Municipal. Que passa?. Acostem-nos-hi. Molta vigilància. Baixa de l’helicòpter Don Luis Bengoechea Bahamonde. -Qui és?, qui és?, tothom pregunta. Ni més ni menys que “el teniente general del Ejército del Aire y Jefe de Seguridad y Defensa Aèrea”. Ai, ta fot!, I què hi ve fer a Banyoles?. No ho vam saber fins que va córrer la veu per la ciutat. Ha vingut a saludar al senyor Salvador Prat que viu en una casa de comestibles al carrer Sant Antoni, i que durant molts anys ha treballat a una fàbrica de “curtits” de Banyoles. Ai, coi, i que és degut això?. Doncs, que Salvador Prat fou “ordenanza” del pare d’aquest “quefe”, que llavors era “comandante” i que havien tingut unes relacions molt cordials. Havien passat 50 anys. Ja és bo que es vingui en so de pau i afectuositat. Potser alguns van pensar que aquell “Jefe de Seguridad” venia per veure si trobaven els lladres del robatori de la imatge de la Verge Dolorosa que va desaparèixer de l’església de Porqueres. Però no, una notícia d’última hora a la revista “Horizontes” deia que la imatge va ser lliurada a l’”Obispado de Gerona” sota secret de confessió, o sigui que resultava inútil conèixer més detalls del furt. Al Club Natació es treballava “a tot gas”. En una setmana ens havíem de posar a nivell mundial. Els guàrdies municipals no donaven l’abast. Centenars, milers de cotxes a pas de formiga, cap a un estany que se’n feia creus. Molts, passaven de llarg. En algun grup dels que s’encantaven veient passar els cotxes es deia que allò semblava la desfilada ràpida de la pel.licula “Bienvenido mr. Marshall”. Els campionats Mundials d’Esquí Nàutic 1971 van passar i en acabat vam anar a veure tota la tramoia que els havia acompanyat i que s’anava desmuntant a l’esplanada del Club Natació. Era un moment per escoltar les crítiques. Es deia que la tribuna havia estat insuficient i una mica incòmode en les llotges de les autoritats I... ¡quantes autoritats tenim a l’hora d’estar ben aposentats!. I el control , oh, quin control per part de la Federación amb les invitacions, oblidant-se de la gent de Banyoles i Girona. Es va dir que la circulació de cotxes va funcionar com calia, i només el semàfor de Mata, va constituir una taca negra, provocant un embotellament a la carretera de Banyoles a Girona, mentre a la ciutat tot va anar com una seda.

No tot sortía bé

Notícies en cadena 1971.- Amb molt d’encert cantaven en un estil que llavors en deien “camp” unes quantes –poques!- figures de la cançó catalana amb ritme de cuplet.Núria Feliu i Guillermina Motta eren les que destacaven. Aquesta darrera es presentà a Cornellà del Terri i a la sala de festes Skinsad del carrer de la Rambla de Banyoles. Eren uns anys en què al carrer del “Pozo”, número 13, s’inaugurà una escola de Música patrocinada per l’Ajuntament i per les cinc entitats bancàries que hi havia a la nostra ciutat. Es deia que “s’ensenyarà cant, piano, flauta, guitarra, tenora, tible i fiscorn, al mateix temps que s’organitzaria una coral mixta de nens i nenes. S’anunciava la direcció i ensenyament a càrrec de Maria Masgrau, Pere Frigolé, Martirià Font, Lluis Sarquella, Modest Puig, Jaume Vidal i Joan Branyas. Ensenyament gratuït. Nomes pagament d’una matrícula de 200 pessetes. La sala del carrer del Pou era espaiosa. En Jaume Vidal –més conegut per tots amb el motiu de “El Brillante”-, entusiasta de la música i sempre al davant de les organitzacions sardanístiques, oferia els baixos del seu obrador de fusteria del carrer “del Pozo”. Ho he preguntat a en Pere Frigolé que es trobava enmig d’aquella expansió musical, i em diu que va durar cinc mesos. Va ser allò que se’n diu en castellà “mi gozo en un pozo”. Com la Fira de Sant Jordi que s’havia de celebrar al passeig de l’estany. L’organitzaven els escoltes, i va caure un aiguat que va enfangar tot el Firal. Vaig parlar amb uns nois que volien muntar una parada del “conill porquí” i que havien passat dos mesos alimentant els animalets fent un assaig diari perquè els dies de la Fira els animalets sabessin la lliçó. Però, res de res. Pluja batent tots els dies. Llàstima, perquè allò del conill porquí era la novetat de l’any, i els beneficis haurien estat una ajuda per l’Escola Estel de gent discapacitada per la que els escoltes dedicaven els beneficis de la fira. Per Sant Isidre es feia teatre al Cercle de Catòlics. Hi havia noies que actuaven per primera vegada, i entre els nois destacava el jove Joan Solana. Es deia que de “veterans” hi havia en Joan Geli i en Lluis Soler. La crítica va dir que “Olivas dirigió, apuntó y se berrinchó”, però que al final es destapà una ampolla de conyac, s’aplacaren els nervis i tots contents. Miracles de l’alcohol. En el mateix teatre, l’agricultor i radiofonista Maurici Duran, presentava el seu primer llibre “Fem petar la xerrada”. L’escoltaren 40 persones. Déu n’hi dó!. Fou un èxit. Molts menys “escoltadors” assistiren a Olot a la conferència que impartí el doctor Josep Maria Corominas sobre la prehistòria dels travertins de Banyoles als basalts olotins, prehistòria del paleolític al neolític basant-se en materials trobats a Serinyà, Esponellà i comarca d’Olot. Diuen que a la tornada, en el cotxe del sr. Corominas, els acompanyants li deien: -“Josep, no corris tant!”. I es que el sr. Josep Maria mirava inquiet el rellotge i premia l’accelerador. A dos quarts de nou tenia cita... a la tele!. El partit de futbol, a la televisió en blanc i negre, començava puntualment.

Tocs d'alarma

En el mes de febrer de l’any 1971 escoltàvem pels altaveus de les botigues d’electrodomèstics i dels comerços que anunciaven “rebaixes extraordinàries” unes veus que cantaven “al camp, a collir patates i a collir pebrots”. S’anunciava l’arribada de La Trinca presentant-se a la sala de ball de can Xampinya que es va omplir de gom a gom amb joventut de tota la “província”. La música enxerinava fins i tot als conjunts locals. N’hi havia un, “Joventut 70” que estrenava un rock, “El carrilet de Banyoles” amb música original del jove banyolí Gabriel Mas. Naixien com bolets els conjunts musicals i entusiasmaven les cançons catalanes del grup de folk “Els esclops”. Al mateix temps, la mainada banyolina s’entusiasmava amb el concurs “Tu ets Banyoles, col.labora”, iniciat al teatre del Cercle de Catòlics amb la col.laboració de l’Ajuntament de la Ciutat i la revista “Horizontes”. Totes les preguntes eren de caràcter local, i per la seva senzillesa feren obrir els ulls dels organitzadors i del públic assistent en comprovar el grau d’ignorància que sobre les coses locals tenien els nens. Era un any en què s’estrenava un nou Ajuntament i es començava a parlar de bastir una casa de Cultura a la plaça de Les Rodes. A la premsa es deia que era un disbarat i que calia pensar en un altre lloc més adient (?). De cop i volta, un matí el veïnat es despertava escoltant els tocs d’alarma que anunciaven un “voraz incendio”. Es calava foc a la fàbrica de les espardenyes de can Castañer. Sortia fum per les finestres, i llargues llengües de foc que sobrepassaven els teulats. Veïns i treballadors hi acudien formant una cadena i passant-se d’un a l’altre galledes plenes d’aigua mentre esperaven l’arribada dels bombers. Aquests arribaren amb la bomba d’Indústries Gimferrer. Van ser ràpids, així com també la Guàrdia Civil, i amb el reforç de l’arribada dels bombers de Girona. Com a nota curiosa cal esmentar que quan el campaner es disposava a estirar les cordes de les campanes de Santa Maria per alertar a la població, l’estrebada va ser tan forta que campaner i corda van anar per terra, sortint-ne aquest amb el cap ben abonyegat. Per sort, en aquell incendi, no s’hagué de lamentar cap desgràcia personal.