No tot sortía bé

Notícies en cadena 1971.- Amb molt d’encert cantaven en un estil que llavors en deien “camp” unes quantes –poques!- figures de la cançó catalana amb ritme de cuplet.Núria Feliu i Guillermina Motta eren les que destacaven. Aquesta darrera es presentà a Cornellà del Terri i a la sala de festes Skinsad del carrer de la Rambla de Banyoles. Eren uns anys en què al carrer del “Pozo”, número 13, s’inaugurà una escola de Música patrocinada per l’Ajuntament i per les cinc entitats bancàries que hi havia a la nostra ciutat. Es deia que “s’ensenyarà cant, piano, flauta, guitarra, tenora, tible i fiscorn, al mateix temps que s’organitzaria una coral mixta de nens i nenes. S’anunciava la direcció i ensenyament a càrrec de Maria Masgrau, Pere Frigolé, Martirià Font, Lluis Sarquella, Modest Puig, Jaume Vidal i Joan Branyas. Ensenyament gratuït. Nomes pagament d’una matrícula de 200 pessetes. La sala del carrer del Pou era espaiosa. En Jaume Vidal –més conegut per tots amb el motiu de “El Brillante”-, entusiasta de la música i sempre al davant de les organitzacions sardanístiques, oferia els baixos del seu obrador de fusteria del carrer “del Pozo”. Ho he preguntat a en Pere Frigolé que es trobava enmig d’aquella expansió musical, i em diu que va durar cinc mesos. Va ser allò que se’n diu en castellà “mi gozo en un pozo”. Com la Fira de Sant Jordi que s’havia de celebrar al passeig de l’estany. L’organitzaven els escoltes, i va caure un aiguat que va enfangar tot el Firal. Vaig parlar amb uns nois que volien muntar una parada del “conill porquí” i que havien passat dos mesos alimentant els animalets fent un assaig diari perquè els dies de la Fira els animalets sabessin la lliçó. Però, res de res. Pluja batent tots els dies. Llàstima, perquè allò del conill porquí era la novetat de l’any, i els beneficis haurien estat una ajuda per l’Escola Estel de gent discapacitada per la que els escoltes dedicaven els beneficis de la fira. Per Sant Isidre es feia teatre al Cercle de Catòlics. Hi havia noies que actuaven per primera vegada, i entre els nois destacava el jove Joan Solana. Es deia que de “veterans” hi havia en Joan Geli i en Lluis Soler. La crítica va dir que “Olivas dirigió, apuntó y se berrinchó”, però que al final es destapà una ampolla de conyac, s’aplacaren els nervis i tots contents. Miracles de l’alcohol. En el mateix teatre, l’agricultor i radiofonista Maurici Duran, presentava el seu primer llibre “Fem petar la xerrada”. L’escoltaren 40 persones. Déu n’hi dó!. Fou un èxit. Molts menys “escoltadors” assistiren a Olot a la conferència que impartí el doctor Josep Maria Corominas sobre la prehistòria dels travertins de Banyoles als basalts olotins, prehistòria del paleolític al neolític basant-se en materials trobats a Serinyà, Esponellà i comarca d’Olot. Diuen que a la tornada, en el cotxe del sr. Corominas, els acompanyants li deien: -“Josep, no corris tant!”. I es que el sr. Josep Maria mirava inquiet el rellotge i premia l’accelerador. A dos quarts de nou tenia cita... a la tele!. El partit de futbol, a la televisió en blanc i negre, començava puntualment.