Banyoles 50 anys

Mai havíem vist una festa tan lluïda de Sant Antoni Abat com la que es va celebrar a Banyoles el 17 de gener del 1953. Els industrials de la fàbrica de guants i pells Hijos de Narciso Franch, S.A. van designar al senyor Josep Maria Torrent perquè es fes càrrec de ser portador del pendó, acompanyat de Narcís i Santiago Franch. El pendonista va sorprendre a tothom amb la seva indumentària de color vermellós com si fos un caçador de guineus de la praderia anglosaxona. Segurament que el senyor Torrent devia recordar la seva joventut d’estudiant a una de les dues universitats britàniques – no sé si a Oxford o a Cambridge-. Pel cas és igual. La qüestió és que dalt de la cavalcadura se’l veia amb un aire senyorial,propi d’un jove que durant alguns anys va ésser envoltat de màsters, fellows,tutors, proctors, etc, etc. Evidentment, no s’assemblava gens al típic genet que feia giravoltar els cavalls enflocats dels Tres Tombs, bella tradició barcelonina que no va arribar a la nostra ciutat fins una mica més enllà de la dictadura franquista, si bé nosaltres seguíem conservant la ballada dels cavalls cavalcats per “gent de matxo i carro, de carret o burro”, com deia Antoni M. Rigau. El cas és que en aquell “Sant Antoni dels Burros” de l’any 1953, en Josep Maria Torrent, amb el seu brillós vestuari, va aconseguir que la gent restés admirada contemplant aquella enlluernadora coloraina, que ens evocava belles escenes vistes en el cinema en munteries plenes de gossades, batedors, instruments de vent i genets de color vermell tractant d’aconseguir una guineu en camp obert. No sé si aquell any la cobla banyolina va tocar el “Bon dia Lionor”. En tot cas hauria estat bé tocar-la amb marxa airosa amb bombos i platerets com si fos una versió anglo-saxona traduida per “Good morning, Eleonore”. Dit tot, amb la simpatía i apreci que jo sempre havia tingut envers el portador d’aquell pendó, amb qui, justament feia pocs dies ens haviem empagesat amb faixa i barretina a l’escenari del teatre del Catòlics cantant el duo de la sarsuela catalana “Els dos didots”. En els primers mesos de l’any es celebraven alegrament les festes populars, algunes avui desaparegudes, com la de Sant Marc, patró dels blanquers, sabaters i tota mena de treballadors del cuiro. I la de la Verge de Montserrat, que , en aquell temps, en comptes de ser la patrona dels catalans, per molts banyolins era la patrona de Les Saques. Els treballadors de la fàbrica Gimferrer portaven la Patrona “en andas” fins a l’església de Santa Maria on allí s’hi celebrava un “Solemne Oficio” en el que no hi podia mancar el cant de la Coral local Schola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat. i a la sortida ,vermut i sardanes a la “plaza de España”, i després d’un bon dinar cadascú a casa seva, un concert amb “escogidas piezas”, que acostumaven a ser fragments de populars “zarzuelas” que els músics de la ciutat havien aprés molt bé, i que gairebé sempre entusiasmaven el públic amb un vals-jota de pinyol allargat a càrrec del músic de més bons pulmons de la “província”,en Ricard Clavaguera, trompeta serinyanenc que aconseguia tallar la respiració dels atònits escoltadors i escoltadores, sobretot de les dones de la fàbrica de les Saques que en el dia de la seva festa treien fum per la boca estrenant-se com a fumadores, al costat dels homes, que degustaven un cigar havà dels que es trobaven a l’estanc en aquella època “prehistòrica”. La veritable prehistòria ens la feia conèixer el doctor Josep Maria Corominas, metge i membre distingit del Centre Excursionista, que va oferir una conferència sobre el tema “L’excursionisme i la prehistòria”, detallant la relació que existeix en aquestes dues activitats, semblantment antagòniques però que es complementen mútuament. Parlà de les troballes prehistòriques que van ser motiu d’excursions, i altres, en què aquestes havien estat causa d’importants troballes arqueològiques, esmentant com a via d’exemple una nova cova descoberta ocasionalment en el veïnat de Martís, donant algunes indicacions sobre la manera com en les excursions es poden trobar restes de la civilització pretèrita, acabant exhortant al públic a l’acció. Els que passaven a l’acció eren una colla d’obrers que van venir de ves a saber on, per sondejar el sòl dels camps de Sant Miquel de Campmajor. Una companyia petrolífera va passar alguns dies foradant i regirant el terra sense cap resultat. De petroli no en van trobar, però en aquells dies aquella gent van poder treure el ventre de pena assaborint la bona cuina que els hi oferia el generós veïnatge santmiquelenc. El poble , que preveia un futur daurat, es va quedar sense l’or negre. Ni falta que ens feia. Alegrem-nos’en!

El 18 de juliol de 1936 i la "Marieta cistellera"

Ningú podia preveure que a l’endemà de la representació teatral de l’obra Marieta Cistellera, de Salvador Bonavia, a l’escenari del teatre del Saló Modern de Banyoles comencés una revolta que ens portaria cap a tres anys de guerra civil. Jo era a poc de complir els onze anys i veia el meu pare com treballava vims i canyes davant l’obrador de casa al carrer Major. (Gairebé tots els obrers –el fuster, l’espardenyer, l’esclopeter, el cisteller- treballaven al carrer). Des d’allí els vaig veure quan baixaven carrer Major avall. Eren tres. El fuster del costat de casa va dir al meu pare: “Mira’ls, aquests són els còmics que actuen aquesta nit”. Eren la Maria Vila i en Pius Daví que anaven acompanyats de l’empresari del cine Modern, l’Enric Gratacós. Van aturar-se davant de casa per parlar amb el meu pare, dient-li que necessitaven mercaderia del seu ofici, eines i accesoris per a utilitzar a l’escenari. Es van asseure a l’obrador per veure com el cisteller anava teixint canyes i vims fins a formar un cistell. El volien mig fet, sense acabar. Cap problema. A mitja tarda, el meu pare i jo anàrem al cinema Modern carregats amb cistells, manats de vims i canyes i eines de tall. Allí, a l’escenari del teatre vaig veure com Maria Vila i Pius Daví assajaven amb la resta d’actors i actrius de la Companyia. Vaig escoltar el galant com deia a l’actriu: “Marieta cistellera,- tu que en saps de fer cistells . m’en faràs una panera – per anar a collir clavells?”. I la Marieta li responia: “ La panera la faria – de bon grat, galant fadrí, - la panera la faria – si els clavells fossin per mi”. Maria Vila estava casada amb Pius Daví, amb el qual formà la Companyia, veritable institució del teatre català d’aquells anys. Fou admirada per Josep Maria de Sagarra, que escriví per a ella L’hostal de la Glòria (1931). Ella li estrenà, a més, Desitjada, El cafè de la Marina, i alguna altra. Després de la representació de l’obra Marieta Cistellera a Banyoles per la Companyia Vila-Daví, el dia 17 de juliol de 1936, començava a Barcelona la insurrecció militar, al cap de dos dies d’haver començat l’aixecament al Marroc i l’endemà d’haver-se iniciat a la Península. Amb l’esclat de la guerra civil s’acabaren les representacions teatrals a Banyoles. En aquells tres anys desaparegué la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, mentre que el grup de teatre de l’Ateneu Republicà només actuà el 1936 amb la reposició de la comèdia Lilí vol viure, si bé hi hagué una actuació al Mercantil el 4 d’abril de 1937, on el Comissariat de Propaganda del Consell Municipal portà a la pràctica el Dia del refugiat, en el que es representà L’hereu Escampa, de Santiago Rusiñol, amb l’actuació dels millors actors i actrius del teatre banyolí. Cap a finals de la guerra, un empleat del teatre Mercantil (en Titets, de Mobles Busquets) anà al domicili del responsable de l’escenari , en Joan Romans, dient-li ben esverat: “Joanet, vés de pressa a can Xampinya que han arribat uns malcarats de la CNT-FAI, armats fins a les dents, que volen fer teatre”. Era una nit no gaire plaent per a sortir. L’obra tenia per títol España en pie, i els empleats del Mercantil hagueren d’anar a comprar petards a la ferreteria per llençar-los entre bastidors a fi de donar un toc de realisme en una escena d’un bombardeig d’avions feixistes. A la platea del teatre hi havia quatre gats. Ningú estava per comèdies.

Un Nadal del 66 davant del televisor

La fotografia de la família d’en Jaume Coll al voltant d’un televisor que els havia tocat en un sorteig fou una de les imatges que produiren un gran efecte en una de les primeres pàgines del número nadalenc de la revista Horizontes. Contemplar aquella família il.lusionada amb un aparall televisiu al menjador de la seva llar fou una imatge que complagué als banyolins en aquell Nadal d’ara fa quaranta anys. La revista va esgotar-se en pocs dies i van ser molts els que van poder mirar aquella imatge de la feliç família d’en Pam-i-Quart. Amb aquest sobrenom era conegut aquell home baixet, de caminar balançajador, amb gruixudes ulleres que mig tapaven un rostre gairebé sempre esbossant un lleu somriure conjuntat amb una mirada d’home bon jan. Era una persona d’aquelles que es veien a per tot arreu, ja que un cop havia acabat el seu treball diari a la fàbrica de Les Saques es posava l’americana de mudar, enganxant a la solapa una bona tira de números de Loteria que anava a vendre pels carrers de la ciutat. Era un home actiu ja des de la seva joventut quan visitava moltes de les cases de la ciutat per a repartir la revista quinzenal banyolina AVANT, publicació que des de l’any 1935 fins al començament de la Guerra Civil fou adherida a l’Organisme Diocesà de la Bona Premsa. També hi ha qui el recorda fent d’àrbitre o portant el botiquín de l’equip de fútbol de la fàbrica on treballava, Hi ha un retrat arnat d’en Jaume aixecant el banderí de l’equip que hauria de figurar en la història de la nostra pila de figures populars. Era fill d’en Benet de les Cadires, un home que també havia estat molt popular en un temps en què a l’església del Monestir, si hom volia asseure’s en una bona cadira de balca havia de recòrrer a demanar clemència a en Benet de les Cadires. Aquest tenia una dona, que seguint la tradició familiar passava per les cases amb una caixeta demanant una almoina, una “caritat per les ànimes del Purgatori”. Alguna cosa devia aprendre en Jaume dels seus pares, ja que tenia una gran estima per la gent del seu barri. Era bona la seva generositat ja que durant els anys de la seva vida féu una aportació mensual a l’administradora de la comissió de festes del seu carrer a fi de que durant tot l’any, dia i nit, no manqués mai la llum a la capella de la Divina Pastora. Com a home actiu i diligent, en Jaume Coll va ser molt conegut pel públic que assistia a les sessions del cinema Mercantil. Fou un dels acomodadors que acompanyà a milers d’espectadors en aquell cinema de can Xampinya. Hi ha qui el recorda en un diumenge en què la ciutat estava coberta de neu, i ell dintre el cinema anava acompanyant els pocs espectadors fent-los-hi llum amb la llanterna pels passadissos al só del cloc-cloc dels seus esclops que aquell dia s’havia calçat. En aquell Nadal del 1966 els banyolins començàvem a estar empatxats d’anuncis televisius en blanc i negre i només esperàvem il.lusionats que a les caixes tontes hi posessin coloraines. Al carrer de la Divina Pastora, però, hi havia una caixa plena de satisfaccions per a una família. La Nochebuena en una pantalla lluminosa d’un televisor omplia una llar d’alegria i felicitat. En aquell Nadal, d’il.lusions també es vivia.

Una tarda de sermons i restauracions

Fullejant la revista Horizontes del novembre d’ara fa cinquanta anys hom s’adona que una de les coses que feien més por era sentir parlar de Comunisme. En un article de primera pàgina s’ens informava que “los pueblos de la Europa Oriental son privados de sus libertades religiosas i civiles”. A la parròquia de Santa Maria dels Turers se celebrà una Hora Santa d’homenatge als màrtirs de Hongria, “una nación que vive dias aciagos bajo la esclavitud del comunismo ateo”. I els joves – a la mateixa església- escoltaven a mossèn Josep Maria Pujadas que era un dels predicadors més destres en l’art del sermoneig, molt apreciat i ben considerat per la joventut d’aquells anys. Nou dies predicant es passava aquell missioner en una Novena especial per a nois i noies. (Que els joves lectors no pensin que aquelles Novenes eren cursets sobre Beethoven i la seva Novena Simfonia. De música ja se n’escoltava, i justament en aquell novembre de 1956 s’havien gravat les sardanes de l’exsabater, empresari de cinema i compositor, Enric Gratacós). El mes de novembre era un mes de Novenari d’Ànimes, i fins i tot hi havia predicacions per a nens i nenes que escoltaven amb complaença als missioners diocessans. A Banyoles, com a per tot arreu de la piel de toro hi havia molts capellans i guàrdies civils. El benemérito Cuerpo convidava als ciutadants a la seva fiesta patronímica de la Virgen del Pilar, i a la sortida de la missa, com en una processó, passant per la plaza de España i el paseo del Generalísimo, s’arribaven fins al cuartel per menjar quatre pastetes i fer el que llavors se’n deia un vino de honor en companyia de les dignísimas autoridades. Un dels capellans que en aquells mesos de tardor fruïa de debó era el rector de Porqueres, mossèn Tomàs Frigola. Podia estar content, perquè les obres de restauració del Monumento Nacional de l’església de la seva parròquia avançaven a passos gegantins. Les obres les portava a cap el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, Conservación de Monumentos, Quarta Zona de Levante. Els 24 treballadors – la majoria canteros gallegos van treballar de valent per poder acabar ben aviat la reconstrucció. De fet, a Banyoles s’hi trobaven bé. Treballaven i suaven col.locant les pedres de l’àbsis de l’església romànica. I també menjaven abundosament per treure el ventre de pena. No van pas trobar a faltar la sopa gallega, perquè aquí van descobrir l’escudella catalana, i van atipar-se amb els segons i tercers plats de fesols banyolins amb llonses de la bona carn de les nostres contrades.

Tortells, padrins i padrines

És un refrany que ha sortit de Banyoles, però jo no l’he sentit mai. Diu així: Parlem d’ous que ara ve Pasqua. Què vol dir això?. Doncs que els banyolins d’abans tenien un bon sentit de l’humor ja que quan estaven en una conversa, si els convenia que aquesta no tirés endavant miraven de tallar-ho diguent aquesta frase: Vols que t’ho digui, noi, val més que parlem d’ous que ara ve Pasqua, I ja estava la conversa tallada, que tanmateix es podia canviar el refrany per aquell altre que diu Santes Pasqües, per indicar que no calia parlar-ne més, que s’havia acabat. Aquest mes d’abril –mes de sant Jordi i de la Mare de Déu de Montserrat- aquest any també serà el del Diumenge de Rams, de la Setmana Santa i la Pasqua Florida. Dies tristos, dies dolços. Perquè a Banyoles, en el llarg dels temps, durant la Setmana Santa tothom s’havia enllaminat. Començàvem amb tortells, seguíem amb brunyols i acabàvem amb Mones de Pasqua. I tots contents com unes Pasqües, fins i tot els que llavors eren mal vistos (els que feien Pasqüa abans del Ram, que a vegades s’endevinava mirant la panxeta de la noia i perquè, és clar, després de les Pasqües venen les basques, amb les preocupacions evidents dels preparatius de casament. I apa, parella, afanyeu-vos i compliu el precepte pasqual, a confessar i a combregar i a portar un ciri gros perquè l’infant neixi formós,i que creixi gran i bell que l’any que vé menjarem tortell, que ja pagarà el padrí que no és pas gens mesquí. El tortell es menjava el Diumenge de Rams, i el pagava el padrí perquè li tocava i era el que li feia més il.lusió. Els pares, tranquils, no calia embullar el ram, embolicar la qüestió. Que pagui el padrí!. Ell és el que també haurà acompanyat els fillols a portar el ram a beneir. El padrí és de bon ram, de bona arrel, i sempre sap desembolicar el ram, resoldre les qüestions i les dificultats. Qui té un bon padrí, ja ha corregut mig camí. Abans, les criatures acostumaven a visitar sovint als seus padrins. En el llarg del temps, però, hi ha fillols que els obliden..És trist això. N’hi ha per estirar-los-hi les orelles fent-los-hi veure la padrina. Una mica de tunda també els hi convindria a alguns fillols. De totes maneres, a tots els padrins, padrines, fillols i filloles, felicitats!.