Un Nadal del 66 davant del televisor

La fotografia de la família d’en Jaume Coll al voltant d’un televisor que els havia tocat en un sorteig fou una de les imatges que produiren un gran efecte en una de les primeres pàgines del número nadalenc de la revista Horizontes. Contemplar aquella família il.lusionada amb un aparall televisiu al menjador de la seva llar fou una imatge que complagué als banyolins en aquell Nadal d’ara fa quaranta anys. La revista va esgotar-se en pocs dies i van ser molts els que van poder mirar aquella imatge de la feliç família d’en Pam-i-Quart. Amb aquest sobrenom era conegut aquell home baixet, de caminar balançajador, amb gruixudes ulleres que mig tapaven un rostre gairebé sempre esbossant un lleu somriure conjuntat amb una mirada d’home bon jan. Era una persona d’aquelles que es veien a per tot arreu, ja que un cop havia acabat el seu treball diari a la fàbrica de Les Saques es posava l’americana de mudar, enganxant a la solapa una bona tira de números de Loteria que anava a vendre pels carrers de la ciutat. Era un home actiu ja des de la seva joventut quan visitava moltes de les cases de la ciutat per a repartir la revista quinzenal banyolina AVANT, publicació que des de l’any 1935 fins al començament de la Guerra Civil fou adherida a l’Organisme Diocesà de la Bona Premsa. També hi ha qui el recorda fent d’àrbitre o portant el botiquín de l’equip de fútbol de la fàbrica on treballava, Hi ha un retrat arnat d’en Jaume aixecant el banderí de l’equip que hauria de figurar en la història de la nostra pila de figures populars. Era fill d’en Benet de les Cadires, un home que també havia estat molt popular en un temps en què a l’església del Monestir, si hom volia asseure’s en una bona cadira de balca havia de recòrrer a demanar clemència a en Benet de les Cadires. Aquest tenia una dona, que seguint la tradició familiar passava per les cases amb una caixeta demanant una almoina, una “caritat per les ànimes del Purgatori”. Alguna cosa devia aprendre en Jaume dels seus pares, ja que tenia una gran estima per la gent del seu barri. Era bona la seva generositat ja que durant els anys de la seva vida féu una aportació mensual a l’administradora de la comissió de festes del seu carrer a fi de que durant tot l’any, dia i nit, no manqués mai la llum a la capella de la Divina Pastora. Com a home actiu i diligent, en Jaume Coll va ser molt conegut pel públic que assistia a les sessions del cinema Mercantil. Fou un dels acomodadors que acompanyà a milers d’espectadors en aquell cinema de can Xampinya. Hi ha qui el recorda en un diumenge en què la ciutat estava coberta de neu, i ell dintre el cinema anava acompanyant els pocs espectadors fent-los-hi llum amb la llanterna pels passadissos al só del cloc-cloc dels seus esclops que aquell dia s’havia calçat. En aquell Nadal del 1966 els banyolins començàvem a estar empatxats d’anuncis televisius en blanc i negre i només esperàvem il.lusionats que a les caixes tontes hi posessin coloraines. Al carrer de la Divina Pastora, però, hi havia una caixa plena de satisfaccions per a una família. La Nochebuena en una pantalla lluminosa d’un televisor omplia una llar d’alegria i felicitat. En aquell Nadal, d’il.lusions també es vivia.