Banyoles 50 anys

Mai havíem vist una festa tan lluïda de Sant Antoni Abat com la que es va celebrar a Banyoles el 17 de gener del 1953. Els industrials de la fàbrica de guants i pells Hijos de Narciso Franch, S.A. van designar al senyor Josep Maria Torrent perquè es fes càrrec de ser portador del pendó, acompanyat de Narcís i Santiago Franch. El pendonista va sorprendre a tothom amb la seva indumentària de color vermellós com si fos un caçador de guineus de la praderia anglosaxona. Segurament que el senyor Torrent devia recordar la seva joventut d’estudiant a una de les dues universitats britàniques – no sé si a Oxford o a Cambridge-. Pel cas és igual. La qüestió és que dalt de la cavalcadura se’l veia amb un aire senyorial,propi d’un jove que durant alguns anys va ésser envoltat de màsters, fellows,tutors, proctors, etc, etc. Evidentment, no s’assemblava gens al típic genet que feia giravoltar els cavalls enflocats dels Tres Tombs, bella tradició barcelonina que no va arribar a la nostra ciutat fins una mica més enllà de la dictadura franquista, si bé nosaltres seguíem conservant la ballada dels cavalls cavalcats per “gent de matxo i carro, de carret o burro”, com deia Antoni M. Rigau. El cas és que en aquell “Sant Antoni dels Burros” de l’any 1953, en Josep Maria Torrent, amb el seu brillós vestuari, va aconseguir que la gent restés admirada contemplant aquella enlluernadora coloraina, que ens evocava belles escenes vistes en el cinema en munteries plenes de gossades, batedors, instruments de vent i genets de color vermell tractant d’aconseguir una guineu en camp obert. No sé si aquell any la cobla banyolina va tocar el “Bon dia Lionor”. En tot cas hauria estat bé tocar-la amb marxa airosa amb bombos i platerets com si fos una versió anglo-saxona traduida per “Good morning, Eleonore”. Dit tot, amb la simpatía i apreci que jo sempre havia tingut envers el portador d’aquell pendó, amb qui, justament feia pocs dies ens haviem empagesat amb faixa i barretina a l’escenari del teatre del Catòlics cantant el duo de la sarsuela catalana “Els dos didots”. En els primers mesos de l’any es celebraven alegrament les festes populars, algunes avui desaparegudes, com la de Sant Marc, patró dels blanquers, sabaters i tota mena de treballadors del cuiro. I la de la Verge de Montserrat, que , en aquell temps, en comptes de ser la patrona dels catalans, per molts banyolins era la patrona de Les Saques. Els treballadors de la fàbrica Gimferrer portaven la Patrona “en andas” fins a l’església de Santa Maria on allí s’hi celebrava un “Solemne Oficio” en el que no hi podia mancar el cant de la Coral local Schola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat. i a la sortida ,vermut i sardanes a la “plaza de España”, i després d’un bon dinar cadascú a casa seva, un concert amb “escogidas piezas”, que acostumaven a ser fragments de populars “zarzuelas” que els músics de la ciutat havien aprés molt bé, i que gairebé sempre entusiasmaven el públic amb un vals-jota de pinyol allargat a càrrec del músic de més bons pulmons de la “província”,en Ricard Clavaguera, trompeta serinyanenc que aconseguia tallar la respiració dels atònits escoltadors i escoltadores, sobretot de les dones de la fàbrica de les Saques que en el dia de la seva festa treien fum per la boca estrenant-se com a fumadores, al costat dels homes, que degustaven un cigar havà dels que es trobaven a l’estanc en aquella època “prehistòrica”. La veritable prehistòria ens la feia conèixer el doctor Josep Maria Corominas, metge i membre distingit del Centre Excursionista, que va oferir una conferència sobre el tema “L’excursionisme i la prehistòria”, detallant la relació que existeix en aquestes dues activitats, semblantment antagòniques però que es complementen mútuament. Parlà de les troballes prehistòriques que van ser motiu d’excursions, i altres, en què aquestes havien estat causa d’importants troballes arqueològiques, esmentant com a via d’exemple una nova cova descoberta ocasionalment en el veïnat de Martís, donant algunes indicacions sobre la manera com en les excursions es poden trobar restes de la civilització pretèrita, acabant exhortant al públic a l’acció. Els que passaven a l’acció eren una colla d’obrers que van venir de ves a saber on, per sondejar el sòl dels camps de Sant Miquel de Campmajor. Una companyia petrolífera va passar alguns dies foradant i regirant el terra sense cap resultat. De petroli no en van trobar, però en aquells dies aquella gent van poder treure el ventre de pena assaborint la bona cuina que els hi oferia el generós veïnatge santmiquelenc. El poble , que preveia un futur daurat, es va quedar sense l’or negre. Ni falta que ens feia. Alegrem-nos’en!