El 18 de juliol de 1936 i la "Marieta cistellera"

Ningú podia preveure que a l’endemà de la representació teatral de l’obra Marieta Cistellera, de Salvador Bonavia, a l’escenari del teatre del Saló Modern de Banyoles comencés una revolta que ens portaria cap a tres anys de guerra civil. Jo era a poc de complir els onze anys i veia el meu pare com treballava vims i canyes davant l’obrador de casa al carrer Major. (Gairebé tots els obrers –el fuster, l’espardenyer, l’esclopeter, el cisteller- treballaven al carrer). Des d’allí els vaig veure quan baixaven carrer Major avall. Eren tres. El fuster del costat de casa va dir al meu pare: “Mira’ls, aquests són els còmics que actuen aquesta nit”. Eren la Maria Vila i en Pius Daví que anaven acompanyats de l’empresari del cine Modern, l’Enric Gratacós. Van aturar-se davant de casa per parlar amb el meu pare, dient-li que necessitaven mercaderia del seu ofici, eines i accesoris per a utilitzar a l’escenari. Es van asseure a l’obrador per veure com el cisteller anava teixint canyes i vims fins a formar un cistell. El volien mig fet, sense acabar. Cap problema. A mitja tarda, el meu pare i jo anàrem al cinema Modern carregats amb cistells, manats de vims i canyes i eines de tall. Allí, a l’escenari del teatre vaig veure com Maria Vila i Pius Daví assajaven amb la resta d’actors i actrius de la Companyia. Vaig escoltar el galant com deia a l’actriu: “Marieta cistellera,- tu que en saps de fer cistells . m’en faràs una panera – per anar a collir clavells?”. I la Marieta li responia: “ La panera la faria – de bon grat, galant fadrí, - la panera la faria – si els clavells fossin per mi”. Maria Vila estava casada amb Pius Daví, amb el qual formà la Companyia, veritable institució del teatre català d’aquells anys. Fou admirada per Josep Maria de Sagarra, que escriví per a ella L’hostal de la Glòria (1931). Ella li estrenà, a més, Desitjada, El cafè de la Marina, i alguna altra. Després de la representació de l’obra Marieta Cistellera a Banyoles per la Companyia Vila-Daví, el dia 17 de juliol de 1936, començava a Barcelona la insurrecció militar, al cap de dos dies d’haver començat l’aixecament al Marroc i l’endemà d’haver-se iniciat a la Península. Amb l’esclat de la guerra civil s’acabaren les representacions teatrals a Banyoles. En aquells tres anys desaparegué la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, mentre que el grup de teatre de l’Ateneu Republicà només actuà el 1936 amb la reposició de la comèdia Lilí vol viure, si bé hi hagué una actuació al Mercantil el 4 d’abril de 1937, on el Comissariat de Propaganda del Consell Municipal portà a la pràctica el Dia del refugiat, en el que es representà L’hereu Escampa, de Santiago Rusiñol, amb l’actuació dels millors actors i actrius del teatre banyolí. Cap a finals de la guerra, un empleat del teatre Mercantil (en Titets, de Mobles Busquets) anà al domicili del responsable de l’escenari , en Joan Romans, dient-li ben esverat: “Joanet, vés de pressa a can Xampinya que han arribat uns malcarats de la CNT-FAI, armats fins a les dents, que volen fer teatre”. Era una nit no gaire plaent per a sortir. L’obra tenia per títol España en pie, i els empleats del Mercantil hagueren d’anar a comprar petards a la ferreteria per llençar-los entre bastidors a fi de donar un toc de realisme en una escena d’un bombardeig d’avions feixistes. A la platea del teatre hi havia quatre gats. Ningú estava per comèdies.