Acorralats a La República

Un intens temporal de neu, pluja i vent va paralitzar totalment la pràctica totalitat de les comarques gironines. Era el dia 30 de gener del 1986 quan unes ràfegues de vent huracanat van superar els factors de previsió i seguretat reglamentaris exigibles en les instal.lacions de les xarxes de conducció elèctrica i telefònica que van quedar recobertes per un gruix molt notable de neu. El resultat immediat va ser la caiguda de bon nombre de torres metàl.liques i de centenars de pals de ciment armat i de fusta. El desastre afectà les tres companyies que proveeixen Banyoles i Comarca. En alguns punts, també caigueren pals i conductors de la Telefònica. Resultat: sense llum, sense aigua, sense calefacció, sense comunicació.

Una de les torres caigudes sobre la carretera C-150 entre els hostals de La República i La Banyeta, impedí la circulació que el gruix de neu feia dificultosa. Tots els vehicles que estaven circulant  per aquella carretera van quedar bloquejats. Els ocupants cercaren refugi en  cases i fàbriques de la zona. A l’Hostal de la República van acumular-s’hi més de 500 persones que van mantenir-s´hi assetjades tota la nit. El fred intens, la neu, els arbres tombats i, sobretot la torre ajaguda, feien l’evacuació impossible. Entre els assetjats hi havia l’alcalde de Banyoles, Pere Hernàndez, el regidor Pere Plantés, dos o tres metges, un psicòleg i un capellà. Entre tots van formar una comissió per a vetllar per la bona convivència i l’organització del millor servei que les circumstàncies permetessin. Una de les primeres mesures va ser la de recollir tots els números telefònics dels “hostatjats”. Com que, per sort, la línia telefònica amb Banyoles funcionava, s’establí comunicació amb “Casa La Vila”. I així es pogué informar a les famílies banyolines de les persones  retingudes  a La República.

A La República començaren a escassejar el menjar i la beguda. A mitja nit van arribar a peu alguns banyolins que duien mantes i minestra pels seus familiars. La gent s’entretenia xerrant o dormint apilonats a les cambres de l’hostal o amb el cap i braços sobre la taula.  De bon matí, havent-se obert un carril estret, entre la neu i trepitjant camps alguns cotxes aconseguiren passar cap a Banyoles.

A Banyoles era impossible bombar l’aigua de l’estany al puig d’en Colomer. Tots els pobles comarcans que rebien el servei de la companyia banyolina van quedar sense subministre. L’elaboració del pa va ser dificultosa i escassa. Alguns flequers van pastar a mà (havent-los-hi portat aigua amb el “tanc” municipal). D’altres van despatxar pa arribat de L’Escala. Les brigades de treball de les companyies elèctriques van treballar intensament. La manca de corrent i l’esgotament de les bateries del centre emissor que Agri-Energia tenia instal.lat a Rocacorba per a la xarxa de comunicació ràdio-telefònica dificultava greument la bona marxa de les reparacions. Els ràdio-afeecionats de Banyoles i Comarca van col.laborar a nivell de les seves possibilitats. La solució va arribar amb l’aterratge al camp de futbol d’un helicòpter dels Serveis de la Generalitat.

Entre les mil anècdotes, podem subratllar l’esgotament total de ciris, espelmes i candeles, i també de piles elèctriques, llums de butà i la venda insòlita de carbur. El moviment d’afluència de ciutadans que van acudir de dia i de nit a l’Ajuntament demanant informació o sol.licitant serveis, no tingué precedent. La Policia Municipal estimà en unes 4.000 trucades telefòniques.

La llufa

A les darreries de l’any –concretament el dia 28 de desembre-, dia dels Sants Innocents- la mainada acostumava penjar a l’esquena de les persones un tros de paper retallat en forma de ninot. Era la llufa, la innocentada d’aquell dia. No era cap bretolada, ja que no podia  ésser més innocent enganxar un tros de paper a l’esquena d’una persona sense que aquesta se n’adonés. Segurament que a les llufes se’ls donà aquest nom perquè són objectes de poc pes –ninots de paper, i molt més antigament trossos de draps, fulles de col o pells de conill-, invisibles a qui els porta. Aquestes innocentades de “plantar la llufa” ja fa anys que han passat de moda.

De persones  “enllufades” n’havíem vist moltes en aquella diada: cobradors de carrer, mestres, carters, repartidors de cafè, lleteres, llevadores, metges, propietaris, i gent mudada que transitava pels carrers.  La gent, en veure’ls s’ho agafava rient, si bé gairebé tothom es tocava l’esquena per comprovar que no haguéssin estat víctimes de la “innocentada”.  Les víctimes més propiciatòries als “enllufaments” eren els capellans. En veure’n passar algún pel carrer, la mainada acostumàvem a besar-li  la mà perquè ens donés un caramel, i mira si n’érem de desagraïts que quan aquest se n’anava cap a la Parròquia, ja portava la llufa enganxada a  la sotana. El tip de riure que es devia fer el “senyor rector” en veure el mossèn “enllufat”.  Recordo haver vist, des de la sala d’espera d’un metge, com el doctor entrava a la casa amb l’esquena ben “empaperada”. Tots ens vam posar a riure, però ningú va dir res. També vam riure uns empleats de banca en veure “enllufat” el director de la sucursal. I tampoc devien dir res els “concejals”  de l’Ajuntament en contemplar les llufes de l’alcalde i el secretari.

Per a la mainada, aquell dia era per folgar i riure. I pels grans, també. Perquè a més d’enganxar llufes també es feien bromes. Era cosa de riure veure com s’indignava l’apotecari quan entrava un espavilat a la farmàcia i li demanava “una pesseta d’estàcam aquí!” arrencant-se  tot seguit a córrer. I eren divertides les enganyifes que els  dependents rebien dels seus amos quan els hi manaven fer un encàrrec estrafolari: “-L’amo m’ha dit que em donguin un litre d’oli d’oreneta”. – “Ja t’han ensarronat!”, li responia el  botiguer.

 L’Enric “Serraller”, un ferrer del carrer Major –un bon  home cridaner que els meus pares, per espavilar-me , m’hi van posar a treballar quan jo tenia tretze anys-, en aquell dia dels Innocents feia escalfar unes quantes monedes de deu cèntims i les posava al mig del carrer esperant el primer que s’ajupís  per collir-les i cremar-se els dits. També havíem vist com un home  posava un barret vell col.locat damunt d’una pedra perquè l’aficionat al fútbol li donés una puntada de peu que li faria veure les estrelles.

Som al segle XXI i potser en trobaríem pocs que en el dia dels Innocents,  s’hagin posat a riure en veure entrar  a les seves cases algun familiar  amb la llufa enganxada darrera l’esquena.  Es clar que ara, potser també costaria una mica a trobar alguna persona que sapigués el que és una llufa.

"Al juliol, ni dona ni cargol"

Som al juliol i estem en ple estiu, la part més calorosa de l’any, compresa entre els mesos de juny i de setembre. I ja ho sabeu: a l’estiu, tota cuca viu. O com diuen a Olot, a l’estiu, tot reviu. I seguint amb el refranyer, a l’estiu a l’ombra i a l’hivern al sol. I ...de caps a l’aigua, perquè qui no es banya pel juliol no es banya quan vol. Del juliol també hi ha refranys que diuen “Pel juliol, ni dona ni caragol o Juny, juliol i agost, ni dones, ni col, ni most que significa que en temps de molta calor és malsà menjar caragols i col i esplaiar-se en la sexualitat; però hi ha qui respon amb aquest altre refrany: Col i dona, tot l’any és bona. O aquell que es refereix a l’alleugerament dels vestits en relació a l’augment de la calor. En maig, com vaig; en juny, com vull; el juliol, tot al vol. Al Juliol ja es pot prendre el sol a la sortida del sol, i un cop ha sortit el sol, a sol alt, quan ja apareix més amunt de l’horitzó, guardeu-vos de la calor i la calentor directa, perquè quan bat i peta el sol, amb sol de justícia que estavella o esquerda les pedres, podeu trobar-vos amb un sol que crema i torra el cul de les llebres, i aquest sol us pot entrar al cap produint-vos una congestió i ardor excessiva en el cervell. Estar a l’ull del sol és estar exposat de ple a la claror directa del sol, amb claror i calentor intensa del sol. Son molts els que per evitar-ho els hi agrada més el sol mort amb claror i calentor fluixa de sol, o amb sol covat que és un sol fort però entelat de núvols, si bé també n’hi ha que prefereixen el sol malalt de claror esgrogueïda o blanquinosa de sol. És evident que a molta gent no els hi agrada treure el sol més del que hi ha a l’ombra, ja que això significa que hom gasta més del que té. Com tampoc és gens agradable no deixar algú a sol ni a ombra, que més o menys vol dir que no heu d’anar sempre al darrera d’alguna persona, com tampoc seria plaent que us haguessin de treure amb un cabasset al sol o a prendre el sol amb un garbell que és el que en els vells temps solia dir-se d’una persona envellida o molt tímida. Penseu que amb bon sol, bat el juliol, i si abans dèiem que el sol de juliol cura tots els penellons, avui podem dir, que tant el juliol com tots els mesos de l’any sempre val més que surti el sol per a tothom.

Un estiu de sequera amb la mirada a l'estany

Ara fa 25 anys... Mossos d’Esquadra.- Començaven a actuar els serveis de vigilància pels nostres municipis. En els locals de la Mancomunitat va tenir lloc un primer contacte amb el caporal dels Mossos, a fi que comencessin a actuar en serveis de vigilància. En un principi, i degut als pocs membres dels seus efectius, es van poder beneficiar d’aquests serveis, a més de Banyoles, els municipis de Cornellà del Terri, Camós, Porqueres i Fontcoberta. Justament en aquest darrer municipi van tenir motius per estar-ne agraïts, ja que en un incendi a La Farrés, la intervenció d’un d’aquests Mossos, juntament amb un parell de veïns, va fer que el foc no es fes gros i donés temps a que arribés més gent i s’apagués sense complicacions. Apuntalar La Farga.- Durant tres mesos es va treballar en la consolidació de l’edifici de La Farga, de propietat municipal. El sostre de la casa, que alberga l’única farga catalana recuperada integrament, va caure feia més d’un any. Es destinaren més de tres milions i mig de pessetes per apuntalar tota l’estructura i desenrunar-la. Els arquitectes Miquel Duran i Josep Portella van dir que “ara es podrà descobrir l’època en que va ser construïda i una organització provisional de l’edifici”. El regidor Rafael Angelats va dir que “la Farga podrà acollir un museu etnogràfic dels oficis banyolins”. Encara està per veure. Un estiu sense pluja.- La manca de pluja va fer que s’assequés la Font de la Puda. Es volia arranjar amb una bomba manual. No hi havia res a fer. La font del Vilar feia dos mesos que no rajava. La font del Rector només treia un rajolí. L’única propera a l’estany que funcionava era la font del Ferro. Per manca de pluges, les déus no revenien. La Diada Nacional de Catalunya.- A Banyoles, com de costum, es va celebrar ballant sardanes a la plaça major, i amb un recital de cançó catalana. A la comarca va tenir especial interès la celebració de la Diada a Fontcoberta. Allí, Frederic Corominas va fer una xerrada sobre l’Onze de Setembre i els seus antecedents a través del la poesia, acte que va ser presentat per la regidora de Cultura, Dolors Bustins. La Travessia.- Fou la 43 edició, amb una gran participació: 2.335 nedadors. La imminència de la nominació de la ciutat que hauria de ser Seu dels Jocs Olímpics del 1992, i en cas que Barcelona fos la ciutat escollida, hi havia la possibilitat que Banyoles en sortís afavorida amb les proves de rem. Per aquest motiu, en les darreres setmanes, a Banyoles es visqué d’una manera especial cada esdeveniment esportiu. I la Travessia de l’Estany no en podia ser l’excepció.

Backnyoles Show

Ara fa 25 anys la paret de les Monges estava en capella . Ultimada l’adquisició municipal del tros de l’horta de les Carmelites que va produir molta “polèmica submergida”, s’anunciava que per les festes de Sant Martirià seria aterrat aquell mur de la discòrdia. A la premsa es deia que “la ciutat respirarà a fons, tota vegada que l’espai adquirit esdevindrà una millora d’ús públic i popular”. El que ningú podia preveure és que al cap de 25 anys, en aquell espai hi hauria la parada d’autobusos de la Teisa. Viure per veure. Backnyoles Show. Hi havia molta animació per veure aquell show que va idear l’artista local Lluis Vilà amb els dissenyadors Lluis Pau i Núria Duran. La idea era la de portar fins als Banys Vells una setantena de persones, però tot va acabar com el rosari de l’aurora. Just a les deu del vespre va començar a ploure a bots i barrals. Tot i aquest impediment, els organitzadors van ser atrevits i van fer una volta nocturna amb la barca de l’Oca per l’estany. Però en veure que la pluja no parava van decidir finalment fer la festa a la pesquera d’en Lero, menjant cansalada banyolina i bevent aigua de la Fontpudosa. Arquitectes, pintors, dissenyadors, músics i metges, tots plegats van fer una bona gresca. Pavelló esportiu.- Feia set anys que se’n parlava però no hi havia manera de que es construís un Pavelló Esportiu. Van ser 24 les entitats esportives que van signar una carta dirigida a l’alcalde a través del Patronat Banyolí de l’Esport. Es reclamava la construcció d’un Pavelló Poli-Esportiu. Banyoles el volia i el necessitava. Però... l’Ajuntament banyoli només tenia el cap, cap al recolzament de la nostra ciutat per a la Barcelona’92. I el pintor Lluis Roura, en una pintura hi va afegir: I a Banyoles, el Rem!!. El 17 d’octubre hi hauria la solució. L’Escola Municipal de Música.- Feia dos anys que s’havia creat. L’alumnat anava en augment. L’Escola havia començat amb una vintena d’alumnes, i en el darrer curs ja s’havia arribat a la seixantena. En el decurs de dos anys de funcionament, l’Escola va estar en uns locals provisionals de l’Escola Baldiri Reixach, i ja s’anunciava que al principi de curs es podrien tenir uns locals definitius.

Estiu'62

Anàvem amb mànigues de camisa. Feia molta calor. Potser per això, a alguns joves els hi pujava el sol al cap i feien algunes tonteries. Sortosament els escalfaments de cap desapareixien amb els primers freds, i tots tornàvem a ser aquells joves seriosos, reflexius i d’una formalitat aclaparadora. L’estiu del 62 tingué a Banyoles una important novetat: a les edificacions de la vorera de l’estany s’hi produïen abundants edificacions destinades a portar alegria als gastrònoms i a satisfer l’apetit dels turistes. Els espavilats amos dels nous restaurants van saber aprofitar la flor i nata de les divises que deixava el turisme internacional. Però... com que van ser molts els que van tenir la mateixa idea, allí va començar la competència. Jaume Farriol va escriure que aquell any “serà recordat com l’any de la batalla del pollastre a l’ast”. El que no es solucionava era el tema dels cignes. Amb ells, hi vivien rellogats una família d’ànecs. L’ànec és molt simpàtic, però no deixa de ser un parent pobre dels cignes. No era estrany, doncs, que alguns, amb esperit mossegador fessin alguns comentaris satírics: -Hem començat fent el cigne i hem acabat fent l’ànec. A voltes, sota els arbres, s’aconseguia trobar un moment de fresca i de silenci. Frescor i silenci que esboirava els nostres caps emborratxats de sol. El mateix Farriol, en el seu article “Un dia d’estiu” seguia dient: “Avui farà calor. Avui picarà la closca. La revetlla d’ahir va acabar massa tard. Quina bocassa!. Hi ha molts forasters. Diuen que hi ha no sé quants autocars... En els pobles, ja se sap... clàxon!. Auto. Pols. Tos. Comentaris. Diuen que ara faran un passeig molt maco... Mira, un altre que fa pollastres a l’ast... Aprofitem l’auto d’en Miquel per tornar... No, per aquí no, que és direcció prohibida. És pitjor que a Barcelona.... I ara, que farem?... Anem a veure els municipals com posen multes. És divertidíssim... Aquell babau ja s’ha deixat arreplegar...Jo... Diari. Notícies esportives. Traspàs sensacional. El demés no val la pena mirar-ho. Sempre és el mateix. Que si pau, que si guerra. Algun dia farem un pet com un aglà!. Era a l’estiu del 62. Uuuuf!.

Aquells vells camps de futbol

ARA FA 50 ANYS vaig començar a col.laborar com a periodista aficionat a la revista local Horizontes. Fou a instàncies dels joves Enric Tubert, Jaume Farriol i Anton Garcia de Palau que aleshores portaven les regnes de la revista, a més de conduïr l’agrupació Teatre i Art que meravellaren els espectadors amb l’estrena de El diario de Anna Frank. A Horizontes hi havia articles d’Antoni M. Rigau, Joan de Palau, Lluis G.Bover, Josep Masgrau, a més dels tres esmentats i altres col.laboradors esporàdics. Una de les pàgines més llegides de la revista era la dels Esports que elaboraven Josep Font i Albert Palmada. Fou en Font qui disposà d’una columna amb el títol de Imparcialmente (llavors tots havíem d’escriure en castellà). I imparcialment comentà tot el que es considerava d’interès en la vida esportiva banyolina, exposant,sense ànim de polèmica totes les incidències, injusticies, errors, etc, a fi de que en tot el que s’expresés s’aconseguís una major i millor categoria esportiva en la tasca de les Entitats i Clubs de la població. En el maig d’aquell any 1958 s’acabà el Campionat del Grup VII de la Tercera División Nacional de Liga, un campionat que fou molt dur però que el C.D.Bañolas obtingué una classificació que superà les esperances que tenien els seus seguidors en iniciar-se el torneig. El cronista esmentat feu un breu comentari de cadascú dels 23 jugadors de l’equip: Roura, Figueras, Costa, Arquer, Jou, Funtané, Font, Sitjà, Fontás, Catarain, Jonquera, Palomeras, Vicens, Casas, Bravo, Prats, Llansó, Martinez, Ros, Boix, Huguet, Costa i Fajol (aquest darrer, entrenador). Aquests foren els que s’acomiadaren del vell camp municipal, ja que en aquell estiu s’havia d’inaugurar el nou camp. A la secció Imparcialmente, l’articulista recordava amb un romanticisme propi de l’esport, aquell desballestat camp de l’hort dels Servites (avui espai de la plaça on s’hi encabeix la Llar dels Jubilats) que havia estat escenari de les majors glòries esportives del C.D. Banyoles, un camp en que no solament brillà el futbol en el seu àrid terreny, ja que allí s’hi practicà el bàsquet, ciclisme, motorisme, etc. L’emotiva història de l’esport local impregnà de bells moments aquell antic camp petit i coquetó que fou testimoni de la marxa progressiva de l’esport banyolí. Quan Josep Font acabava el comentari de comiat del vell camp, estava convençut que el dia de la inauguració del nou –avui Camp Vell del carrer Canat-, quan els banyolins passessin davant del Vell el contemplarien amb nostàlgia i mentalment reviurien les grates jornades viscudes en el seu aforament. I potser, alguns d’aquells espectadors veurien com s’esfumava, eclipsant-se, una joventut que en un temps llunyà deixaria bells records d’un tempus fugit.

Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes

M’agradaria poder convèncer al gremi dels paletes i mestres d’obres perquè es prenguessin uns dies de les seves vacances per anar a Pàdua, la ciutat italiana del seu patró, Sant Antoni. Aquesta ciutat resta indissolublement lligada al d’aquest monjo franciscà que va destacar per la seva eloqüència. No sé si sabeu que aquest monjo, mentre la gent estava escoltant un sermó dalt d’una bastida, aquesta es va desbastir i tots els taulons amb els qui eren a dalt van anar per terra. Ningú va prendre mal. És un dels miracles que s’atribueix a Sant Antoni de Pàdua. Per això els paletes el tenen per advocat, i els de Banyoles cada any en la diada de Sant Antoni assisteixen a la missa que es celebra a l’església parroquial de Santa Maria on a la part dreta lateral del temple hi ha un altar amb la imatge del Sant que gairebé sempre es plena de ciris encesos. Abans, quan vèiem una persona que s’entrebancava solíem dir: “Sant Antoni!!” o “Sant Antoni et guardi de prendre mal!!”. Particularment haig de confessar que un parenostre a Sant Antoni no em fa mai nosa, i fins i tot haig de creure en miracles ja que en el transcurs de la meva vida he vist algun familiar caure d’una bastida i jo mateix, vaig caure sota l’enfustat de l’escenari del teatre Municipal per baixar de dret a l’infern dels Pastorets i quedar-me allí ben estabornit fins que el dimoni gros em va treure donant-me un ensurt més impressionant que la caiguda. Sort que darrera d’ell hi havia l’àngel i entre tots, dimoni i àngel acompanyats de pastors es van desviar del camí de Betlem per pujar-me en una ambulància que em va portar fins a la clínica banyolina on Sant Antoni, per mitjà dels bons metges de la Infirmorum em van deixar completament nou, tant, que fins i tot en acció de gràcies vaig organitzar viatges a Pàdua per visitar la basílica del sant amb les seves vuit cúpules bizantines, i posar-nos darrera la cua dels pelegrins italians per a poder besar les relíquies del Sant. I és que els italians tenen una gran devoció a Sant Antoni de Pàdua, tant que fins i tot van a visitar la basílica els nous matrimonis en viatges de nuvis ja que després de sopar i dormir a Pàdua, a l’endemà poden arribar-se fins a la romàntica Venècia. Allí també hi podrien anar els paletes de Banyoles i Comarca. Per poc mal temps que ensopeguessin fins i tot podrien ajudar a posar taulons per travessar els carrers embassats i la monumental plaça de Sant Marc convertida en un estany. I allí, sota les voltes podrien escoltar l’orquestrina del cafè Froilán com si fos el concert de Sant Antoni i prenent una bona tassa de xocolata desfeta, ja que aquesta és també una tradició de molts anys en la llarga història de les festes d’aquest sant que ens guarda de prendre mal i de les caigudes i recaigudes que hi pot haver en el transcurs de les nostres vides. Perquè si caus de cul, de nassos o de morros sempre és millor que et diguin “Sant Antoni et guardi!” que no pas “Sant Antoni dels burros!”.

Cultura 1971. Discos de cançó catalana

En fer el repàs musical de l’any 1971 es va considerar que aquest tingué preeminència el cuplet català. Guillermina Motta i Núria Feliu donaren un notable rendiment a les empreses editores de discs. I La Trinca amb el seu “Trincar i riure” fou el ruixat de l’any. Serrat i Llach eren absents, però Raimon es féu conèixer amb poemes clàssics musicats per ell i amb un recull de les seves primeres cançons. Es va treure, amb no gaire fortuna, el primer àlbum d’en Barbat i en Pau Riba. I el folk comptà amb l’ajut del grup “Falsterno-3”. Com a cosa “camp”, es va poder escoltar l’àlbum “Els èxits dels anys 60”, amb la participació de Lita Torelló, Josep Guardiola, Els Dracs, Enric Vidal i altres, i també el “Recordant la Monyos”, amb la participació de Rudy Ventura, Ramon Calduch i Emili Vendrell, fill. En el terreny del disc senzill, la Guillermina Motta va treure un “Jo sóc barcelonista” que no podia trobar un moment pitjor. En Toti Soler va treure dues bones cançons: “Hi ha gent” i “Vindrà la llum”. L’Ovidi Montllor, un disc molt bo, i en Sisa i El Tricicle van tenir bons encerts. Dels nou nats hi hagué El Xepis i en Llorenç Torres. En el terreny de les recopilacions, es va comptar amb un àlbum anomenat “La música progressiva a Catalunya”, on figuraven, entre altres, Maria del Mar Bonet i “Om”. A principis de l’any 1972 començava l’arrencada d’en Pi de la Serra que posava a l’abast del consumidor espavilat i intel-ligent dos enregistraments de llarga durada. I la Maria del Mar Bonet amb dos discs grans, un d’ells enregistrat a París que la consagraren com una de les millors veus que funcionaven a la Península. A l’any 1972 començava a Banyoles una iniciativa en la organització d’espectacles digne de lloança, ja que hauria de resoldre problemes per la infància banyolina. Hi haurien intervencions musicals pels grups “Els Ermitans”, “Els Tres Peus” i Jep Enric, amb vetllades amenitzades pel jove Joan Solana. Però aquests no tenien pas diners per editar discos.

Cultura 1971. Un Club de Joves

En el mes d’octubre de l’any 1971 s’inaugurà L’Abeurador a l’edifici propietat del Cercle de Catòlics, cantonada amb el carrer de la Canal. Foren un grup de joves els que cuidaren de portar endavant la construcció i la decoració del local. La idea general era la de que fos un espai obert a tothom. Es tractava de portar a terme tot un conjunt d’activitats culturals i recreatives. I molt especialment de solucionar els problemes dels joves banyolins que els diumenge no sabien on anar. En les primeres activitats d’aquell Club de Joves hi hagué una actuació de conjunts musicals banyolins, com també l’actuació d’un cantant eivissenc. Amb música i cançons quedava, doncs, encetada la inauguració del Club de Joves l’Abeurador. Durant el mes de novembre d’aquell any hi hagueren les següents activitats: Una conferència de Joan Alavedra amb el tema “Juli Garreta, un compositor genial”; una conferència a càrrec de Josep Maria Melció, sobre la llibertat; un concurs de ball popular de distintes èpoques; una sessió de cinema amateur a càrrec dels banyolins Albert Tubert, Pere Alsius, Amadeu Heras i Jaume Comalat; una sessió de diapositives d’un viatge a Anglaterra realitzat per alumnes de la Cambra Oficial de Comerç i Industria de Girona, comentades pel professor mr. Knight; una xerrada d’Antoni Maria Vilarrubias, de Barcelona, sobre la organització i activitat del Grup d’Amistat Caliu, i un reportage sobre “El romànic català”. En el mes de novembre es van cloure aquelles activitats amb un recital de cançons pel cantant Josep Tero. A més a més, foren molts els joves que a la Llotja del Tint assistiren a les conferències de la I Exposició del Cicle Tint-1, que foren impartides pel professor de la Universitat de Barcelona, Alexandre Cirici-Pellicer, i el director de la Història de l’Art Salvà, Francesc Vicens. La Comissió de Cultura de la Llotja del Tint i del nostre Ajuntament s’uniren amb gran encert per organitzar interessants vetllades de Cultura.

Una roda de cançons

Les acostumades Nits d’Art que el TEI (Teatre Experimental Independent) havia organitzat en els darrers anys per les festes d’Agost, no es van poder veure a l’any 1971. En motiu dels Campionats Mundials d’Esquí Nàutic, s’havien planificat una sèrie d’espectacles de primera fila a l’estany, sobre un escenari flotant. El mes d’agost es mes de vacances i el paperam burocràtic devia necessitar tota la plantilla del “Ministerio” per arribar a feliç terme. En fi, que la subvenció per a Cultura no va arribar. L’Ajuntament, és clar, no podia córrer el risc per ell sol, perquè de diners no en tenia. Tot el consistori creia i estava convençut que els espectacles de Nits d’Art s’havien de realitzar i que “ens farien quedar bé”. Des de la premsa banyolina es lamentava que la iniciativa cultural no partís de l’Ajuntament de la ciutat. Els del TEI van córrer el risc, i ens van fer passar unes bones nits als Desmais. La Polifònica de Girona, la cançó catalana representada per Lluis Llach, Maria del Mar Bonet i Tres Quarts, les havaneres més populars cantades per la nostra gent del mar, i Maria de las Mercedes oferint-nos una impressionant mostra del folk llatí-americà, formaven els radis d’aquesta Roda de cançons. Una Roda que hauria pogut ésser molt més ampla si s’hagués pensat seriosament des del principi en oferir, no uns simples campionats d’esquí, sinó tot un esdeveniment a nivell mundial. Els festivals de cançons seguiren durant uns mesos amb èxit notable. En el Cercle de Catòlics actuà Guillermina Motta amb cuplets catalans del seu repertori. I Els Tres Quarts anaren amenitzant alguns espectacles. I la joventut deia que sí, que potser si que anem poc a poc cap a la democràcia del nivell europeu; que l’educació social i política que han rebut ja els ha capacitat per poder anar a votar, i que, per començar, el reglament de les “Cortes españolas” sembla massa complicat i les designacions fetes a dit, i que de moment, la gran possibilitat que té la veu del poble per a fer-se sentir és al futbol, sobretot si l‘àrbitre hi ajuda una mica. I per la festa de Sant Martirià, ja vam poder escoltar en una conferència a Joan Alavedra (l’autor de la biografia de Pau Casals, l’home que havia pogut dir en una audició del Poema de les Nacions Unides: “Avui, aquest Palau del Món, ha estat el palau de la Música Catalana”. I un grup de joves, encapçalats per Jaume Farriol van poder agrair-li que hagués vingut a Banyoles, dient-li: “Benvingut entre nosaltres!. Ací teniu la vostra gent. Ací teniu la vostra terra!”.

Un helicòpter del "Ejército del Aire"

Els Mundials d’Esquí Nàutic 1971.- Expectació vora l’estany. Un helicòpter aterrava al Nou Estadi Municipal. Que passa?. Acostem-nos-hi. Molta vigilància. Baixa de l’helicòpter Don Luis Bengoechea Bahamonde. -Qui és?, qui és?, tothom pregunta. Ni més ni menys que “el teniente general del Ejército del Aire y Jefe de Seguridad y Defensa Aèrea”. Ai, ta fot!, I què hi ve fer a Banyoles?. No ho vam saber fins que va córrer la veu per la ciutat. Ha vingut a saludar al senyor Salvador Prat que viu en una casa de comestibles al carrer Sant Antoni, i que durant molts anys ha treballat a una fàbrica de “curtits” de Banyoles. Ai, coi, i que és degut això?. Doncs, que Salvador Prat fou “ordenanza” del pare d’aquest “quefe”, que llavors era “comandante” i que havien tingut unes relacions molt cordials. Havien passat 50 anys. Ja és bo que es vingui en so de pau i afectuositat. Potser alguns van pensar que aquell “Jefe de Seguridad” venia per veure si trobaven els lladres del robatori de la imatge de la Verge Dolorosa que va desaparèixer de l’església de Porqueres. Però no, una notícia d’última hora a la revista “Horizontes” deia que la imatge va ser lliurada a l’”Obispado de Gerona” sota secret de confessió, o sigui que resultava inútil conèixer més detalls del furt. Al Club Natació es treballava “a tot gas”. En una setmana ens havíem de posar a nivell mundial. Els guàrdies municipals no donaven l’abast. Centenars, milers de cotxes a pas de formiga, cap a un estany que se’n feia creus. Molts, passaven de llarg. En algun grup dels que s’encantaven veient passar els cotxes es deia que allò semblava la desfilada ràpida de la pel.licula “Bienvenido mr. Marshall”. Els campionats Mundials d’Esquí Nàutic 1971 van passar i en acabat vam anar a veure tota la tramoia que els havia acompanyat i que s’anava desmuntant a l’esplanada del Club Natació. Era un moment per escoltar les crítiques. Es deia que la tribuna havia estat insuficient i una mica incòmode en les llotges de les autoritats I... ¡quantes autoritats tenim a l’hora d’estar ben aposentats!. I el control , oh, quin control per part de la Federación amb les invitacions, oblidant-se de la gent de Banyoles i Girona. Es va dir que la circulació de cotxes va funcionar com calia, i només el semàfor de Mata, va constituir una taca negra, provocant un embotellament a la carretera de Banyoles a Girona, mentre a la ciutat tot va anar com una seda.

No tot sortía bé

Notícies en cadena 1971.- Amb molt d’encert cantaven en un estil que llavors en deien “camp” unes quantes –poques!- figures de la cançó catalana amb ritme de cuplet.Núria Feliu i Guillermina Motta eren les que destacaven. Aquesta darrera es presentà a Cornellà del Terri i a la sala de festes Skinsad del carrer de la Rambla de Banyoles. Eren uns anys en què al carrer del “Pozo”, número 13, s’inaugurà una escola de Música patrocinada per l’Ajuntament i per les cinc entitats bancàries que hi havia a la nostra ciutat. Es deia que “s’ensenyarà cant, piano, flauta, guitarra, tenora, tible i fiscorn, al mateix temps que s’organitzaria una coral mixta de nens i nenes. S’anunciava la direcció i ensenyament a càrrec de Maria Masgrau, Pere Frigolé, Martirià Font, Lluis Sarquella, Modest Puig, Jaume Vidal i Joan Branyas. Ensenyament gratuït. Nomes pagament d’una matrícula de 200 pessetes. La sala del carrer del Pou era espaiosa. En Jaume Vidal –més conegut per tots amb el motiu de “El Brillante”-, entusiasta de la música i sempre al davant de les organitzacions sardanístiques, oferia els baixos del seu obrador de fusteria del carrer “del Pozo”. Ho he preguntat a en Pere Frigolé que es trobava enmig d’aquella expansió musical, i em diu que va durar cinc mesos. Va ser allò que se’n diu en castellà “mi gozo en un pozo”. Com la Fira de Sant Jordi que s’havia de celebrar al passeig de l’estany. L’organitzaven els escoltes, i va caure un aiguat que va enfangar tot el Firal. Vaig parlar amb uns nois que volien muntar una parada del “conill porquí” i que havien passat dos mesos alimentant els animalets fent un assaig diari perquè els dies de la Fira els animalets sabessin la lliçó. Però, res de res. Pluja batent tots els dies. Llàstima, perquè allò del conill porquí era la novetat de l’any, i els beneficis haurien estat una ajuda per l’Escola Estel de gent discapacitada per la que els escoltes dedicaven els beneficis de la fira. Per Sant Isidre es feia teatre al Cercle de Catòlics. Hi havia noies que actuaven per primera vegada, i entre els nois destacava el jove Joan Solana. Es deia que de “veterans” hi havia en Joan Geli i en Lluis Soler. La crítica va dir que “Olivas dirigió, apuntó y se berrinchó”, però que al final es destapà una ampolla de conyac, s’aplacaren els nervis i tots contents. Miracles de l’alcohol. En el mateix teatre, l’agricultor i radiofonista Maurici Duran, presentava el seu primer llibre “Fem petar la xerrada”. L’escoltaren 40 persones. Déu n’hi dó!. Fou un èxit. Molts menys “escoltadors” assistiren a Olot a la conferència que impartí el doctor Josep Maria Corominas sobre la prehistòria dels travertins de Banyoles als basalts olotins, prehistòria del paleolític al neolític basant-se en materials trobats a Serinyà, Esponellà i comarca d’Olot. Diuen que a la tornada, en el cotxe del sr. Corominas, els acompanyants li deien: -“Josep, no corris tant!”. I es que el sr. Josep Maria mirava inquiet el rellotge i premia l’accelerador. A dos quarts de nou tenia cita... a la tele!. El partit de futbol, a la televisió en blanc i negre, començava puntualment.

Tocs d'alarma

En el mes de febrer de l’any 1971 escoltàvem pels altaveus de les botigues d’electrodomèstics i dels comerços que anunciaven “rebaixes extraordinàries” unes veus que cantaven “al camp, a collir patates i a collir pebrots”. S’anunciava l’arribada de La Trinca presentant-se a la sala de ball de can Xampinya que es va omplir de gom a gom amb joventut de tota la “província”. La música enxerinava fins i tot als conjunts locals. N’hi havia un, “Joventut 70” que estrenava un rock, “El carrilet de Banyoles” amb música original del jove banyolí Gabriel Mas. Naixien com bolets els conjunts musicals i entusiasmaven les cançons catalanes del grup de folk “Els esclops”. Al mateix temps, la mainada banyolina s’entusiasmava amb el concurs “Tu ets Banyoles, col.labora”, iniciat al teatre del Cercle de Catòlics amb la col.laboració de l’Ajuntament de la Ciutat i la revista “Horizontes”. Totes les preguntes eren de caràcter local, i per la seva senzillesa feren obrir els ulls dels organitzadors i del públic assistent en comprovar el grau d’ignorància que sobre les coses locals tenien els nens. Era un any en què s’estrenava un nou Ajuntament i es començava a parlar de bastir una casa de Cultura a la plaça de Les Rodes. A la premsa es deia que era un disbarat i que calia pensar en un altre lloc més adient (?). De cop i volta, un matí el veïnat es despertava escoltant els tocs d’alarma que anunciaven un “voraz incendio”. Es calava foc a la fàbrica de les espardenyes de can Castañer. Sortia fum per les finestres, i llargues llengües de foc que sobrepassaven els teulats. Veïns i treballadors hi acudien formant una cadena i passant-se d’un a l’altre galledes plenes d’aigua mentre esperaven l’arribada dels bombers. Aquests arribaren amb la bomba d’Indústries Gimferrer. Van ser ràpids, així com també la Guàrdia Civil, i amb el reforç de l’arribada dels bombers de Girona. Com a nota curiosa cal esmentar que quan el campaner es disposava a estirar les cordes de les campanes de Santa Maria per alertar a la població, l’estrebada va ser tan forta que campaner i corda van anar per terra, sortint-ne aquest amb el cap ben abonyegat. Per sort, en aquell incendi, no s’hagué de lamentar cap desgràcia personal.

Any nou 1971

El nou any ens arribava, com era costum, amb el so de la campana del rellotge del la Puerta del Sol madrilenya – amb tres minuts de retràs-. El nostre rellotge banyolí era més puntual. Anava tant d’hora que fins i tot la processó del Nen Jesús va sortir de l’església de Santa Maria abans de les dotze de migdia del dia de l’Any Nou 1971. Nens i nenes anaven a la processó acompanyats dels seus pares que els fotografiaven menjant caramels. A la plaça es recollien els obsequis que la mainada havien portat per subhastar-los davant de la botiga de queviures d’en Porxas – avui de la Brugada-. Mil pessetes es van arribar a pagar per una ovella beladora, i 600 ptes per un lot de botifarres que envoltaven el tabernacle on hi havia exposada la imatge del Nen Jesús. El vers de Salvat-Papasseit era escrit davant d’un pessebre que havien construït els joves de l’Escoltisme banyolí a les voltes de la plaça. Però en aquell primer dia d’any ja no hi havia pessebre ni escrit. Uns “gamberros” l’havien destruït. Els brètols es ficaven per tot arreu. Al cinema Mercantil havien xiulat la pel.licula “2001, una odisea en el espacio”. Per desgràcia, els empresaris feien cas dels “gamberristes”, i el diumenge següent, la pel.licula es va passar com a complement de programa.. A les tardes d’aquells dies nadalencs s’omplia el teatre del Círcol de Catòlics. Es representaven Els Pastorets en castellà. I la mainada gaudia amb les trompades del Satán, el suspense de l’olla que no es trencava, la burra de fusta del pastor Bato, i els gemecs ficticis de l’alcalde Borrego quan el dimoni li posava les orelles de burro. Un cop passat el cicle nadalenc, amb aires de folk es presentà el Grup Tres Quarts, i amb alegria es rebia la notícia de que la Banca Catalana obriria una sucursal a Banyoles, a la plaça dels Turers, a l’edifici que durant molts anys s’hi emplaçà la TEISA. I començà la la competència de Bancs i Caixes. El Central adquireix els terrenys de “ca l’Hostench” en el mateix carrer Guimerà; a l’entrada de la ciutat, uns grans rètols anuncien el Banco Hispano Americano, i la Caja de Ahorros Provincial ens desitja “Felicidad y Progreso”, mentre que la “Caja de Pensiones” obsequia els nens amb llibres de contes en català i castellà. I el Sindicato Agrícola anuncia l’obertura d’una “Caja Rural”. Ooooh, que feliços que serem d’ara endavant. Mireu, mireu que serà maca la Banyoles del futur!. Un cronista local a la revista “Horizontes” la somniava amb uns bonics jardins a les entrades de la ciutat, i uns grans rètols lluminosos que podrien dir “Banyoles, ciudad de bancos y jardines”.

Records de pel.licules ràncies

L’ORELLUT CLARK GABLE- Ara fa 50 anys va morir el popular actor de cinema, Clark Gable. Des de la revista local Horizontes, Jaume Farriol va fer un articlet “a modo de despedida” d’aquell actor de cara bigotuda, amable i amb cert aire de fanfarró. Era corpulent, amb un somriure i el clotet de la simpatia que entusiasmava el públic femení. Nosaltres li dèiem “l’actor de les orelles grosses”. El coneixíem de petits. Fou l’heroi de les nostres imaginàries fantasies. Somnis, fantasies, il.lusions. Va ser el protagonista de molts de somnis de l’infantesa. Com Gary Cooper, Tyrone Power, Douglas Fairbanks, Spencer Tracy, Wallace Beery.. Tots aquests actors ens van fer viure les més arriscades aventures, i ens van fer sentir emoció, alegria, angoixa, i per a satisfacció de tots els públics, un final feliç. TROMPADES I GARROTADES - Ara fa 50 anys, en els mateixos dies també va morir Mack Sennet. Un nom que possiblement no va significar res per a molts. I no obstant tots els lectors d’aquella pàgina de la revista Horizontes segurament que van riure més d’una vegada amb les seves pel.licules. Perque Mack Sennet va ser l’inventor del film còmic nord-americà, la millor creació artística en els temps del cinema mut. El descobridor del gag, que a partir de llavors s’emprà fins i tot en les comèdies americanes. Mack Sennet ens portà un cinema de pastissos de crema per llençar a la cara del contrincant; de policies i de bombers infatigables; de vells cotxes Ford que s’estimbaven per impossibles precipicis o que passaven ràpids pels passos a nivell fregant màquines de tren. Fou Mack Sennet l’home que proveí les pantalles amb la immensa i divertida dimensió dels actors còmics, del cinema de rialla oberta que entretingué els nostres pares en la seva joventut mentre menjaven cacauets i avellanes escoltant els comentaris de l’explicador que amb una canya a la mà assenyalava la pantalla: un home baixet, un llauner que tenia el seu obrador al carrer Guimerà i que com els còmics de Mack Sennet, també va voler imitar-los fent comèdia pels escenaris banyolins. Jo encara recordo haver-lo vist en la paròdia d’un músic coix tocant la trompa formant part d’una orquestra desguitarrada en una sarsuela a l’escenari del vell teatre Mercantil ubicat en el primer pis de can Xampinya a la plaça dels Turers. En Celso Mas, llauner d’ofici, explicador de pel.licules i actor còmic tindrà un record ben entranyable en el llibre de la Història del Teatre Banyolí que serà presentat en la pròxima edició de la Festa del Llibre a Banyoles.

Banyoles 50 anys

Mai havíem vist una festa tan lluïda de Sant Antoni Abat com la que es va celebrar a Banyoles el 17 de gener del 1953. Els industrials de la fàbrica de guants i pells Hijos de Narciso Franch, S.A. van designar al senyor Josep Maria Torrent perquè es fes càrrec de ser portador del pendó, acompanyat de Narcís i Santiago Franch. El pendonista va sorprendre a tothom amb la seva indumentària de color vermellós com si fos un caçador de guineus de la praderia anglosaxona. Segurament que el senyor Torrent devia recordar la seva joventut d’estudiant a una de les dues universitats britàniques – no sé si a Oxford o a Cambridge-. Pel cas és igual. La qüestió és que dalt de la cavalcadura se’l veia amb un aire senyorial,propi d’un jove que durant alguns anys va ésser envoltat de màsters, fellows,tutors, proctors, etc, etc. Evidentment, no s’assemblava gens al típic genet que feia giravoltar els cavalls enflocats dels Tres Tombs, bella tradició barcelonina que no va arribar a la nostra ciutat fins una mica més enllà de la dictadura franquista, si bé nosaltres seguíem conservant la ballada dels cavalls cavalcats per “gent de matxo i carro, de carret o burro”, com deia Antoni M. Rigau. El cas és que en aquell “Sant Antoni dels Burros” de l’any 1953, en Josep Maria Torrent, amb el seu brillós vestuari, va aconseguir que la gent restés admirada contemplant aquella enlluernadora coloraina, que ens evocava belles escenes vistes en el cinema en munteries plenes de gossades, batedors, instruments de vent i genets de color vermell tractant d’aconseguir una guineu en camp obert. No sé si aquell any la cobla banyolina va tocar el “Bon dia Lionor”. En tot cas hauria estat bé tocar-la amb marxa airosa amb bombos i platerets com si fos una versió anglo-saxona traduida per “Good morning, Eleonore”. Dit tot, amb la simpatía i apreci que jo sempre havia tingut envers el portador d’aquell pendó, amb qui, justament feia pocs dies ens haviem empagesat amb faixa i barretina a l’escenari del teatre del Catòlics cantant el duo de la sarsuela catalana “Els dos didots”. En els primers mesos de l’any es celebraven alegrament les festes populars, algunes avui desaparegudes, com la de Sant Marc, patró dels blanquers, sabaters i tota mena de treballadors del cuiro. I la de la Verge de Montserrat, que , en aquell temps, en comptes de ser la patrona dels catalans, per molts banyolins era la patrona de Les Saques. Els treballadors de la fàbrica Gimferrer portaven la Patrona “en andas” fins a l’església de Santa Maria on allí s’hi celebrava un “Solemne Oficio” en el que no hi podia mancar el cant de la Coral local Schola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat. i a la sortida ,vermut i sardanes a la “plaza de España”, i després d’un bon dinar cadascú a casa seva, un concert amb “escogidas piezas”, que acostumaven a ser fragments de populars “zarzuelas” que els músics de la ciutat havien aprés molt bé, i que gairebé sempre entusiasmaven el públic amb un vals-jota de pinyol allargat a càrrec del músic de més bons pulmons de la “província”,en Ricard Clavaguera, trompeta serinyanenc que aconseguia tallar la respiració dels atònits escoltadors i escoltadores, sobretot de les dones de la fàbrica de les Saques que en el dia de la seva festa treien fum per la boca estrenant-se com a fumadores, al costat dels homes, que degustaven un cigar havà dels que es trobaven a l’estanc en aquella època “prehistòrica”. La veritable prehistòria ens la feia conèixer el doctor Josep Maria Corominas, metge i membre distingit del Centre Excursionista, que va oferir una conferència sobre el tema “L’excursionisme i la prehistòria”, detallant la relació que existeix en aquestes dues activitats, semblantment antagòniques però que es complementen mútuament. Parlà de les troballes prehistòriques que van ser motiu d’excursions, i altres, en què aquestes havien estat causa d’importants troballes arqueològiques, esmentant com a via d’exemple una nova cova descoberta ocasionalment en el veïnat de Martís, donant algunes indicacions sobre la manera com en les excursions es poden trobar restes de la civilització pretèrita, acabant exhortant al públic a l’acció. Els que passaven a l’acció eren una colla d’obrers que van venir de ves a saber on, per sondejar el sòl dels camps de Sant Miquel de Campmajor. Una companyia petrolífera va passar alguns dies foradant i regirant el terra sense cap resultat. De petroli no en van trobar, però en aquells dies aquella gent van poder treure el ventre de pena assaborint la bona cuina que els hi oferia el generós veïnatge santmiquelenc. El poble , que preveia un futur daurat, es va quedar sense l’or negre. Ni falta que ens feia. Alegrem-nos’en!

El 18 de juliol de 1936 i la "Marieta cistellera"

Ningú podia preveure que a l’endemà de la representació teatral de l’obra Marieta Cistellera, de Salvador Bonavia, a l’escenari del teatre del Saló Modern de Banyoles comencés una revolta que ens portaria cap a tres anys de guerra civil. Jo era a poc de complir els onze anys i veia el meu pare com treballava vims i canyes davant l’obrador de casa al carrer Major. (Gairebé tots els obrers –el fuster, l’espardenyer, l’esclopeter, el cisteller- treballaven al carrer). Des d’allí els vaig veure quan baixaven carrer Major avall. Eren tres. El fuster del costat de casa va dir al meu pare: “Mira’ls, aquests són els còmics que actuen aquesta nit”. Eren la Maria Vila i en Pius Daví que anaven acompanyats de l’empresari del cine Modern, l’Enric Gratacós. Van aturar-se davant de casa per parlar amb el meu pare, dient-li que necessitaven mercaderia del seu ofici, eines i accesoris per a utilitzar a l’escenari. Es van asseure a l’obrador per veure com el cisteller anava teixint canyes i vims fins a formar un cistell. El volien mig fet, sense acabar. Cap problema. A mitja tarda, el meu pare i jo anàrem al cinema Modern carregats amb cistells, manats de vims i canyes i eines de tall. Allí, a l’escenari del teatre vaig veure com Maria Vila i Pius Daví assajaven amb la resta d’actors i actrius de la Companyia. Vaig escoltar el galant com deia a l’actriu: “Marieta cistellera,- tu que en saps de fer cistells . m’en faràs una panera – per anar a collir clavells?”. I la Marieta li responia: “ La panera la faria – de bon grat, galant fadrí, - la panera la faria – si els clavells fossin per mi”. Maria Vila estava casada amb Pius Daví, amb el qual formà la Companyia, veritable institució del teatre català d’aquells anys. Fou admirada per Josep Maria de Sagarra, que escriví per a ella L’hostal de la Glòria (1931). Ella li estrenà, a més, Desitjada, El cafè de la Marina, i alguna altra. Després de la representació de l’obra Marieta Cistellera a Banyoles per la Companyia Vila-Daví, el dia 17 de juliol de 1936, començava a Barcelona la insurrecció militar, al cap de dos dies d’haver començat l’aixecament al Marroc i l’endemà d’haver-se iniciat a la Península. Amb l’esclat de la guerra civil s’acabaren les representacions teatrals a Banyoles. En aquells tres anys desaparegué la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, mentre que el grup de teatre de l’Ateneu Republicà només actuà el 1936 amb la reposició de la comèdia Lilí vol viure, si bé hi hagué una actuació al Mercantil el 4 d’abril de 1937, on el Comissariat de Propaganda del Consell Municipal portà a la pràctica el Dia del refugiat, en el que es representà L’hereu Escampa, de Santiago Rusiñol, amb l’actuació dels millors actors i actrius del teatre banyolí. Cap a finals de la guerra, un empleat del teatre Mercantil (en Titets, de Mobles Busquets) anà al domicili del responsable de l’escenari , en Joan Romans, dient-li ben esverat: “Joanet, vés de pressa a can Xampinya que han arribat uns malcarats de la CNT-FAI, armats fins a les dents, que volen fer teatre”. Era una nit no gaire plaent per a sortir. L’obra tenia per títol España en pie, i els empleats del Mercantil hagueren d’anar a comprar petards a la ferreteria per llençar-los entre bastidors a fi de donar un toc de realisme en una escena d’un bombardeig d’avions feixistes. A la platea del teatre hi havia quatre gats. Ningú estava per comèdies.

Un Nadal del 66 davant del televisor

La fotografia de la família d’en Jaume Coll al voltant d’un televisor que els havia tocat en un sorteig fou una de les imatges que produiren un gran efecte en una de les primeres pàgines del número nadalenc de la revista Horizontes. Contemplar aquella família il.lusionada amb un aparall televisiu al menjador de la seva llar fou una imatge que complagué als banyolins en aquell Nadal d’ara fa quaranta anys. La revista va esgotar-se en pocs dies i van ser molts els que van poder mirar aquella imatge de la feliç família d’en Pam-i-Quart. Amb aquest sobrenom era conegut aquell home baixet, de caminar balançajador, amb gruixudes ulleres que mig tapaven un rostre gairebé sempre esbossant un lleu somriure conjuntat amb una mirada d’home bon jan. Era una persona d’aquelles que es veien a per tot arreu, ja que un cop havia acabat el seu treball diari a la fàbrica de Les Saques es posava l’americana de mudar, enganxant a la solapa una bona tira de números de Loteria que anava a vendre pels carrers de la ciutat. Era un home actiu ja des de la seva joventut quan visitava moltes de les cases de la ciutat per a repartir la revista quinzenal banyolina AVANT, publicació que des de l’any 1935 fins al començament de la Guerra Civil fou adherida a l’Organisme Diocesà de la Bona Premsa. També hi ha qui el recorda fent d’àrbitre o portant el botiquín de l’equip de fútbol de la fàbrica on treballava, Hi ha un retrat arnat d’en Jaume aixecant el banderí de l’equip que hauria de figurar en la història de la nostra pila de figures populars. Era fill d’en Benet de les Cadires, un home que també havia estat molt popular en un temps en què a l’església del Monestir, si hom volia asseure’s en una bona cadira de balca havia de recòrrer a demanar clemència a en Benet de les Cadires. Aquest tenia una dona, que seguint la tradició familiar passava per les cases amb una caixeta demanant una almoina, una “caritat per les ànimes del Purgatori”. Alguna cosa devia aprendre en Jaume dels seus pares, ja que tenia una gran estima per la gent del seu barri. Era bona la seva generositat ja que durant els anys de la seva vida féu una aportació mensual a l’administradora de la comissió de festes del seu carrer a fi de que durant tot l’any, dia i nit, no manqués mai la llum a la capella de la Divina Pastora. Com a home actiu i diligent, en Jaume Coll va ser molt conegut pel públic que assistia a les sessions del cinema Mercantil. Fou un dels acomodadors que acompanyà a milers d’espectadors en aquell cinema de can Xampinya. Hi ha qui el recorda en un diumenge en què la ciutat estava coberta de neu, i ell dintre el cinema anava acompanyant els pocs espectadors fent-los-hi llum amb la llanterna pels passadissos al só del cloc-cloc dels seus esclops que aquell dia s’havia calçat. En aquell Nadal del 1966 els banyolins començàvem a estar empatxats d’anuncis televisius en blanc i negre i només esperàvem il.lusionats que a les caixes tontes hi posessin coloraines. Al carrer de la Divina Pastora, però, hi havia una caixa plena de satisfaccions per a una família. La Nochebuena en una pantalla lluminosa d’un televisor omplia una llar d’alegria i felicitat. En aquell Nadal, d’il.lusions també es vivia.

Una tarda de sermons i restauracions

Fullejant la revista Horizontes del novembre d’ara fa cinquanta anys hom s’adona que una de les coses que feien més por era sentir parlar de Comunisme. En un article de primera pàgina s’ens informava que “los pueblos de la Europa Oriental son privados de sus libertades religiosas i civiles”. A la parròquia de Santa Maria dels Turers se celebrà una Hora Santa d’homenatge als màrtirs de Hongria, “una nación que vive dias aciagos bajo la esclavitud del comunismo ateo”. I els joves – a la mateixa església- escoltaven a mossèn Josep Maria Pujadas que era un dels predicadors més destres en l’art del sermoneig, molt apreciat i ben considerat per la joventut d’aquells anys. Nou dies predicant es passava aquell missioner en una Novena especial per a nois i noies. (Que els joves lectors no pensin que aquelles Novenes eren cursets sobre Beethoven i la seva Novena Simfonia. De música ja se n’escoltava, i justament en aquell novembre de 1956 s’havien gravat les sardanes de l’exsabater, empresari de cinema i compositor, Enric Gratacós). El mes de novembre era un mes de Novenari d’Ànimes, i fins i tot hi havia predicacions per a nens i nenes que escoltaven amb complaença als missioners diocessans. A Banyoles, com a per tot arreu de la piel de toro hi havia molts capellans i guàrdies civils. El benemérito Cuerpo convidava als ciutadants a la seva fiesta patronímica de la Virgen del Pilar, i a la sortida de la missa, com en una processó, passant per la plaza de España i el paseo del Generalísimo, s’arribaven fins al cuartel per menjar quatre pastetes i fer el que llavors se’n deia un vino de honor en companyia de les dignísimas autoridades. Un dels capellans que en aquells mesos de tardor fruïa de debó era el rector de Porqueres, mossèn Tomàs Frigola. Podia estar content, perquè les obres de restauració del Monumento Nacional de l’església de la seva parròquia avançaven a passos gegantins. Les obres les portava a cap el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, Conservación de Monumentos, Quarta Zona de Levante. Els 24 treballadors – la majoria canteros gallegos van treballar de valent per poder acabar ben aviat la reconstrucció. De fet, a Banyoles s’hi trobaven bé. Treballaven i suaven col.locant les pedres de l’àbsis de l’església romànica. I també menjaven abundosament per treure el ventre de pena. No van pas trobar a faltar la sopa gallega, perquè aquí van descobrir l’escudella catalana, i van atipar-se amb els segons i tercers plats de fesols banyolins amb llonses de la bona carn de les nostres contrades.

Tortells, padrins i padrines

És un refrany que ha sortit de Banyoles, però jo no l’he sentit mai. Diu així: Parlem d’ous que ara ve Pasqua. Què vol dir això?. Doncs que els banyolins d’abans tenien un bon sentit de l’humor ja que quan estaven en una conversa, si els convenia que aquesta no tirés endavant miraven de tallar-ho diguent aquesta frase: Vols que t’ho digui, noi, val més que parlem d’ous que ara ve Pasqua, I ja estava la conversa tallada, que tanmateix es podia canviar el refrany per aquell altre que diu Santes Pasqües, per indicar que no calia parlar-ne més, que s’havia acabat. Aquest mes d’abril –mes de sant Jordi i de la Mare de Déu de Montserrat- aquest any també serà el del Diumenge de Rams, de la Setmana Santa i la Pasqua Florida. Dies tristos, dies dolços. Perquè a Banyoles, en el llarg dels temps, durant la Setmana Santa tothom s’havia enllaminat. Començàvem amb tortells, seguíem amb brunyols i acabàvem amb Mones de Pasqua. I tots contents com unes Pasqües, fins i tot els que llavors eren mal vistos (els que feien Pasqüa abans del Ram, que a vegades s’endevinava mirant la panxeta de la noia i perquè, és clar, després de les Pasqües venen les basques, amb les preocupacions evidents dels preparatius de casament. I apa, parella, afanyeu-vos i compliu el precepte pasqual, a confessar i a combregar i a portar un ciri gros perquè l’infant neixi formós,i que creixi gran i bell que l’any que vé menjarem tortell, que ja pagarà el padrí que no és pas gens mesquí. El tortell es menjava el Diumenge de Rams, i el pagava el padrí perquè li tocava i era el que li feia més il.lusió. Els pares, tranquils, no calia embullar el ram, embolicar la qüestió. Que pagui el padrí!. Ell és el que també haurà acompanyat els fillols a portar el ram a beneir. El padrí és de bon ram, de bona arrel, i sempre sap desembolicar el ram, resoldre les qüestions i les dificultats. Qui té un bon padrí, ja ha corregut mig camí. Abans, les criatures acostumaven a visitar sovint als seus padrins. En el llarg del temps, però, hi ha fillols que els obliden..És trist això. N’hi ha per estirar-los-hi les orelles fent-los-hi veure la padrina. Una mica de tunda també els hi convindria a alguns fillols. De totes maneres, a tots els padrins, padrines, fillols i filloles, felicitats!.

Dies sants sense rialles

En temps reculats el Carnestoltes comprenia els tres dies anteriors al Dimecres de Cendra, primer dia de Quaresma. Una setmana abans havíem fet el Dijous Llarder, diada en què els banyolins anàvem a fer berenades a les fonts dels voltants de la ciutat – font de can Puig, font del Garrabà, de les Mercedes, del Salt Dalmau, etc- on hi acostumàvem a menjar fuets i llonganisses que ja no tastaríem més fins a la Pasqua de Ressurrecció. L’endemà del Dimecres de Cendra es feia l’enterrament de la sardina, una costum de festa carnavalesca madrilenya que en el nostre entorn no va quallar gaire. En aquest dia nosaltres tornàvem a fer una berenada en un bosc proper, si bé aquesta vegada canviàvem les llonganisses per truites. Per allà a los madriles hi feien una processó burlesca en què parodiaven els eclesiàstics amb gatzara, enterrant la sardina (en el sentit popular d’espinada de porc), festa que pintà Goya i que més tard s’introduí a Catalunya. A Banyoles, en les misses matineres del Dimecres de Cendra s’omplien les esglésies , i els fidels assistien a la cerimònia de la benedicció i imposició de cendra al cap com a símbol de penitència. I llavors començava propiament la Quaresma. Set setmanes, o sigui quaranta dies en què els penitents públics havien d’acomplir les penitències necessàries per a obtenir la reconciliació amb l’Església, que s’esdevenia el Dijous Sant. Era el temps en què tots els cristians havien de practicar el dejuni i l’abstinència. Sortosament es rebien dispenses a través de la Butlla de la Croada, fulla que s’’obtenia comprant-la a la farmàcia de can Teodor Masgrau mitjançant una petita aportació econòmica. És alló que diem sempre, que pagant sant Pere canta. Per Setmana Santa els espectacles públics eren prohibits, llevat de les representacions sacres de La Passió. Eren dies de silenci, de recolliment, de respecte i d’assistència als sermons de la Parròquia. Pel Dijous Sant – década dels anys seixanta del segle passat- es representava La Passió al teatre del Círcol de Catòlics. No cal dir que era un dia que s’omplia la sala de gom a gom. Per respecte a la Passió de Jesús, la clerecía em va advertir que en aquell dia procurés que la meva actuació en el teatre fos minimitzada, o sigui que havia de canviar el tarannà del meu personatge – un pescador taral.lirot- procurant no fer riure al públic, cosa difícil, gairebé impossible, ja que el tipus havia estat creat pel seu autor, Frederic Corominas, justament per a donar un toc d’humor a l’escena.. No vaig pas sortir-ne airós. Va ser un dia que els espectadors van riure més que mai, degut segurament al desig públic d‘obrir la refrenada aixeta del riure que tots portem dintre i que havia estat obstaculitzada durant tota la Quaresma. Ho sento, Va ser un pecat de Quaresma que ara faig públic. Potser un dia, Sant Pere em dirà: Com que tu ja vas comprar la Butlla, se’t dispensa de tot. Entra, noi, que riurem tots dos.

"Ets un carnestoltes!"

M’ho havien dit més d’una vegada quan em passava una mica de la ratlla fent comèdia: Ets un carnestoltes. I potser també a algú dels que ens llegeixen els hi hauran dit quan han fet alguna acció grotesca. Perquè ésser un carnestoltes no vol pas dir posar-nos una disfressa i anar a la cercavila de la festa que celebrem cada any en el mes de febrer, ja que com diu el refrany De tard o de primer, Carnestoltes pel febrer. El Carnestoltes – o Carnaval- ja ve de lluny. És un període de divertiments públics i de disfresses que precedeix la Quaresma, especialment els tres dies anteriors immediatament del Dimecres de Cendra ( el dimecres en què a les esglésies catòliques es fa la cerimònia de posar cendra damunt el cap dels fidels per recordar-los que són pols i han de tornar pols). Com que sembla que ara la gent passa una mica de tot, el Carnestoltes es va allargant i gairebé podríem dir que fem el Carnestoltes tot l’any. A meva infantesa havia viscut, agafadet de la mà del meu pare, el Carnestoltes que es celebrava esplendorosament per la plaça Major. Anàvem a visitar els brolladors que hi havia dintre les sales enramades de les Societats de la Lliga i l’Ateneu. De la Lliga m’ha quedat el record de travessar la boca enorme del famós i reviscolat goril.la King Kong. Era una escenografia excel.lent que havia pintat en Pepet Teixidor, que li deien en Llarg de l'’Esport perquè els seus pares havien estat conserges de la Societat de l'’Esport (el Casino Bañolense que alguns en deien a can Misèria per la poca assistència de públic a la sala gran, un saló que s’animava només per la festa major amb els balls de l’orquesta La Selvatana. La Quaresma comença el Dimecres de Cendra i dura set setmanes, i com que en el temps del franquisme eren prohibits els balls públics no és res d’estrany que tothom es fes seva aquella locució que diu “És més llarg que la Quaresma”. De la Quaresma en parlarem en el pròxim article. De moment, avui i ara ja tenim el Carnestoltes a sobre. I potser hi haurà algú que en aquests moments de folga i bullícia recordarà la cançó que s’havia fet típica en aquesta diada: Carnestoltes, quinze voltes i Nadal de més a més, que cada dia fos festa i la quaresma mai vingués.

Quan tothom feia brunyols

Després de la tortellada del Diumenge de Rams arribava la brunyolada de Setmana Santa. Els dilluns i els dimarts Banyoles era una festa quan es veia passar pels carrers els “Convidants” a les Hores Santes que es celebraven a la parròquia de Santa Maria dels Turers. Anaven acompanyats d’una orquestra que aquell dies estrenava la nova formació musical de la temporada. La gent del poble contemplava los “Jóvenes” i “Doncellas de la Ciudad” que amb els vestits acabats d’estrenar desfilaven – cadascú per ells, ben separadets- seguint la ruta fins al temple on s’aplegarien per fer una Hora de Companyia a Jesús Sagramentat i escoltar el sermó del predicador de torn. Un cop acabada la cerimònia religiosa seguirien altra volta voltant carrers sempre amb l’orquestra a davant tocant el típic “pasacalle”, i encapçalant la fila dels acompanyants fins al cafè de la societat del Círcol de Catòlics on ja hi havien disposades les taules per convidar als amics –o amigues- a menjar brunyols i a beure moscatell. Eren dies de gran animació –i potser per això va arribar un moment en què l’església va dir prou, ja que la Setmana Santa s’havia de començar amb més recolliment. El plat fort d’aquella setmana eren els brunyols. Gairebé a totes les cases se’n feien , i si algú tenia un “convidant” a la família, els brunyols anaven a dojo. Les mestresses de casa invitaven els veïns, amics, i passavolants coneguts dient-los que entressin a menjar brunyols: -Veniu, entreu, que hem fet uns brunyols molt bons. -Si que son bons- deia la veïna- què hi has posat? -Molt de sucre i molts d’ous. -Oh, tu rai, que tens gallines ponedores al galliner. -Els meus són més estufats -recalcava una altra veïna llepant-se els llavis ensucrats-,i els he fet sense forat. -Són brunyols de vent. No són pas tan bons com els meus. -Vina a tastar-los i ho veuràs. Tenen un gust d’anís que et xuparàs els dits. -Hi deus haver posat matafaluga. -Mira qui passa ara pel carrer: el senyor Plana i la seva senyora. Com està senyor “Míliu”? Entrin a menjar brunyols. Passin, passin!. Persona que passava pel carrer, persona que es convidava a menjar brunyols. Èrem així , amables, gentils i delerosos de plaure a tothom. En aquells dies es feien tants de brunyols que si no es convidava la gent a tastar-los hi havia el perill de que s’assequessin i la família hauria de rosegar-los fins molt més enllà de la Pasqua.

"Acércate más"

S’esperava amb candeletes que Raúl Abril vingués a cantar a Banyoles. Era un cantant popular que escoltàvem a la ràdio i en els discos que posaven els maquinistes a la mitja part de les sessions de cinema al Mercantil. Les cançons “Sombra de Rebeca” i “Acércate más” les escoltàvem cada diumenge, i sempre se’ns anunciava que Raúl Abril amb el seu espectacle vindria molt aviat a Banyoles. Aquell cantant, brillantinat de cabells, com gairebé tots els vocalistes de la dècada dels anys quaranta, s’havia fet popular gràcies a una cançó de Salina, qui, aprofitant l’éxit de la pel.licula de Hitchock, “Rebeca” va posar música a la lletra de Serracant: “Sombra de Rebeca, sombra de misterio, eres la cadena de mi cautiverio. !Oh, Rebeca!, quimera y pasión...” Eren els temps en que cada orquestra tenia el seu vocalista, qui, a voltes es desenganxava i aconseguia alçada de figura. Alguns cantants melòdics es van fer populars amb cançons com “Angelitos negros” (Antonio Machín), “Carita de ángel” (Bonet de San Pedro), i altres com Rafael Medina, Jorge Sepúlveda, Rina Celi... Després de la “Sombra de Rebeca”, Raúl Abril es va embrancar amb la melodía “Acércate más” que, en principi, obtingué un èxit esclatant. Quan tots esperàvem que vingués a cantar-la a “can Xampinya”, de cop i volta se’ns anunciava que Raún Abril no vindria perquè havien “sancionado y prohibido su espectáculo”. El motiu era el de la lletra “Acércate más”, que van prohibir-la per “obscena”. Allò del “Acércate más, y más, y más, pero mucho más...” no va agradar als “españolitos” senyors censors, i la prohibició va ser total. Per acontentar-los potser hauria estat més bé canviar la lletra del “Acércate...” per un “Aléjate más i más...”. Però el que es va allunyar va ser Raúl Abril. Ni ell ni el seu espectacle van venir a Banyoles. Fins i tot el disc va desaparèixer i no vam poder escoltar-lo més a les mitjes parts del cinema Mercantil. Eren els vells temps en que cada vegada se censurava “más, y más, pero mucho más”.

Saderra, Llach i Raimon

Primavera 1970. Fou a l’inici de la primavera quan ens deixà Josep Saderra, un home afectuós que dedicà tota la vida a la música en la seva expressió més nostrada, la sardana. Instrumentista, director, creador de cobles i orfeons, professor, compositor...qualsevol camp era bo perquè en Saderra hi fes present el seu amor al país i a la música. Les sardanes d’en Saderra foren sardanes de plaça, diverses, emotives, balladores: La jove, Vigatana, Santa Pau, Poncellina... Més de 150 que han conegut el premi d’una àmplia acceptació i l’entusiasta aplaudiment dels sardanistes. La música i la cançó ens entusiasmaven i a les festes de carrer ja podíem escoltar els conjunts banyolins que començaven a proliferar: Los Delfines, Juventud 70, Els Hjarrisboug. I en Pere Frigolé que els animava a tots. A Verges hi havia un noi que es deia Lluis Llach. El vam veure a la petita pantalla casolana en blanc i negre en un programa que presentà un bigotut Iñigo a “Televisión española”. Els telespectadors que sintonitzaven “Estudio abierto” veieren que aquell senyor dels bigotis deia que aquell noi es deia “Luis Jack”. Cantava en català. Ningú de “Televisión Española” s’interessà per aquell jove. Nosaltres, però, no tardaríem gaire a escoltar-lo a la nostra ciutat. I l’aplaudiríem, com ho vam fer primer amb Francesc Pi de la Serra quan el TEI (els joves de Teatre Experimental Independent) el van portar a l’escenari del teatre del Catòlics. I esperàvem amb il.lusió escoltar a Raimon, però va passar per Banyoles sense poder dir res. Només el vam poder veure callat a la portada de “Horizontes. El recital de Raimon fou prohibit “por carecer los organizadores del permiso necesario de la Sección del Gobierno y Régimen Interior del Gobierno Civil de Gerona”. Els organitzadors foren informats en el darrer moment. Un breu temps per sol.licitar del C. D. Banyoles, permís per celebrar el recital en el camp d’esports. Nova sol.licitud al “Gobierno Civil”. La gestió tampoc obtingué bons resultats. A “La Vanguardia” de l’endemà llegíem: “Una sentada que impidió el libre tránsito por el centro de la población durante algo más de dos horas y en la que intervinieron unas 800 personas, se registró en Banyoles ayer por la noche. Los protagonistas de la misma, todos ellos forasteros, que habian llegado a Banyoles con diversos medios de transporte para asistir al anunciado recital del cantante Raimon, suspendido por orden Gubernativa, por falta de requisitos, empezaron a dar gritos, para finalment sentarse en la calzada de la carretera de Gerona-Olot, entre el paseo del Generalísmo y la plaza Turers, donde permanecieron hasta las doce y media de la noche. No se registraron incidentes”.

La cultura

Inici de la dècada dels 70.- Malament començava la dècada dels anys 70 pels banyolins. La coral Polifònica que dirigia Manuel Saderra ja no existia. A la dècada anterior ens havia ofert vetllades de concerts sensacionals. Havia nascut un dia càlid de 1959, i va morir un dia trist de 1969. Deu anys de vida. Ens va deixar un record entranyable. Des que els cotxes van començar a ser a l’abast de tothom, alguns actes culturals anaven desapareixent. Sortosament la cultura catalana s’anava estenent poc a poquet: ja compràvem la Enciclopèdia Catalana en fascicles. La ciutat també s’expandia amb la inauguració de vivendes a Mas Palau i al sector de Guèmol. S’inaugurava el Cau de l’Escoltisme. Els boy-scouts banyolins s’activaven en els seus focs de camp. Després de la desaparició de La Passió dels anys 60, en el Cercle de Catòlics es disposaven a tornar aixecar les activitats amb una nova junta presidida per Salvador Boix. Però avui ens fixarem especialment en la Diada del Llibre de l’any 1970. A la revista “Horizontes” es donava a conèixer les revistes més llegides pels banyolins. En primer lloc hi havia “Barcelona deportiva”, i seguien “Hola”, “Lectures” i el “Tele-programa”. El periòdic més llegit era “La Vanguardia” i també “El Correo Catalán”. En quant a revistes infantils hi havia el T.B.O. i el Cavall Fort. Extractem fragments d’un article de la diada del llibre: ” Banyoles llegeix molt, i això es una bona cosa, però haurem de procurar triar les lectures perquè a mes de llegir, llegíssim bé”. I és que encara es llegia “El Caso”, el “¿Porqué?” i les Foto-novelas”. Però...ja es començava a parlar de les revistes Presència, Tele-Estel, Serra d’Or i Oriflama. I això era bo! A l’Ajuntament hi havia un “Patronato de Cultura” que treballava i no deia res. Però que poc a poc anava fent feina!. Col.laborant amb el Centre d’Estudis Comarcals i en l’arranjament dels arxius de la Pia Almoina; es va adquirir la Llotja del Tint, edifici del segle XV que es va destinar a museu i sala d’exposicions. I es treballava al Monestir. Hi havia projectes, però l’Ajuntament no va organitzar ni una conferència, ni una sessió de cinema, ni de teatre, ni va participar en els festivals de cançó. El que s’estava fent era molt bo, però poc. A la premsa es demanava que inauguressin el carrer Pompeu Fabra, i que es fes una campanya de culturalització de la gent. “No hi ha un sol monument a Banyoles, i això que tenim bons escultors, i pintors, i fins i tot músics, poetes i escriptors. I parlant de música, quan temps fa que no s’ha escoltat un bon concert!”. Era un bon toc d’atenció amb el més honrat i sincer afany de crítica, perquè la llista de lectures a Banyoles esgarrifava i “estem convençuts que el nostre Ajuntament, a través de la comissió de Cultura, farà tots els possibles per despertar una mica la nostra gent”. Era el Dia de la Festa del Llibre de l’any 1970. Han passat 42 anys!.

Taula de festa major

A la dècada dels anys 60.- A l’any 1964 hi hagué un gran desplegament propagandístic. Es celebraven els “25 años de paz”. Però els que havien llegit el diari francés “Le Monde” es van poder assabentar del que deia l’abat Escarré:  “ No hem tingut 25 anys de pau, sinó 25 anys de victòria (...) La primera subversió que existeix a Espanya és la del govern. El poble ha d’escollir el seu govern i ha de poder canviar-lo si ho vol: això és la llibertat. Necessita una llibertat de premsa, de sinceritat, d’informació  (...) Els presos polítics constitueixen un dels aspectes més penosos del règim (...) Catalunya és una nació, entre les altres nacionalitats espanyoles. Com tota minoria, tenim dret a la nostra cultura, a la nostra història i a les nostres costums...”  Immediatament, l’Abat va ser desterrat d’Espanya, i per a molts es va convertir en un símbol de la resistència contra el franquisme. Va morir a l’exili, i el seu enterrament a Barcelona, el 1968, va ser un altre moment de movilització catalanista.

Cap a finals de la dècada – a l’any 1969- s’havia arribat a la Lluna. Però hi havia vagues monstruoses de serveis públics com Correos o la policia. Havia augmentat el consum de drogues i les feministes desfilaven per la Quinta Avinguda de Nova York sense sostenidors i amb els pits batzim-batzam. El soviètic  Kruschev va anar a Hollywood. Li ensenyen el rodatge d’una pel.licula musical i diu que “prefereixo veure el rostre de la humanitat i no el seu cul”.

Per tot arreu hi havia boites psicodèliques i gogo-girls. Fins i tot a Espanya, els Sirex reclamaven l’escombra  per netejar el que no els hi agradava. I a la televisió –encara en blanc i negre- hi havia esport a dojo: ciclisme,tennis i  futbol, sempre amb el Madrid que li deien “el equipo Ye-yé”, perquè ja havien desaparegut les seves figures del 50. I el Barça, que feia?. Els culers no existien per a la “Televisión Española”. Eren més importants els esports com la boxa o el gran mascle de Urtain que deia que era capaç de matar una vaca amb un cop de puny. I toros, sempre toros, amb El Viti, El Litri, El Cordobés....

I a Banyoles anàvem fent: treballant, a l’hivern acostant-nos al foc de la llar o vora les estufes de petroli, de llenya o de gas-oil i ja comprant alguna ampolla de “butano” per escalfar les llars. I el jovent muntant bicicletes i motos Gimson, anant a fer el toc a les cafeteries que ja en deien “snaks” per beure l’exquisita cervesa “de barril”.  I les mestresses de casa dient als seus marits que per les festes anyals compressin un “pollo” a l’ast”, i el marit ja comprava xampany per la festa major i portava xuixos, i braços de gitano de les pastisseries de can Boix, Boadella, Figueras, Ciurana, Mercader  i del primer supermercat, el Servis Palma, amb servei a domicili. Era la festa major i les mestresses de casa feien cap a les carnisseries, que ni havia moltes  (Font, Costabella, Marcial Franch, Ramió, Miquel Riera, Tomàs Roca, Banal, Santaló, Baldiró, Elvira Costa,). I fruita a can Cáliz i als germans Grau. Per la festa major la taula havia de ser ben parada i no hi podien faltar els canelons i una bona copa de xampany. I vins de ca l’Andreu,  can Ralita i can Bernat. I sobretot que a l’àpat de festa major no hi manqués un bon cafè dels que repartia en Francesc Mir o una copeta de licor i anissats dels que fan animar  i cantar a les taules de festa major. Bon profit per a tothom, i especialment pels que encara recorden aquells anys.

El "600" i la "Televisión", oh, oh, oooh!!

Dècada dels anys 60.- Es va imposar com a mitjà de comunicació de masses. La gent comprava aparells de televisió per poder veure grans espectacles com l’arribada de Eisenhover a Madrid, la boda de Balduino i Fabiola, els partits de futbol i les corrides de toros. Hi havia publicitat –no tanta com ara- però la gent li agradava veure com aquell producte “lava más blanco” i aquell altra “es cosa de hombres”. Hi havia varietats com “La gran parada” i les “Gales del Sábado” amb els acudits de Franz Joham. Algunes vegades se’ls hi escapava algun escot que a la setmana següent ja era tapat pels censors del “Gobierno”. Tothom quedava embadalit amb els concursos: “La unión hace la fuerza”, “Un millón para el mejor” . No mancaven els telefilms amb Perry Mason, els Intocables, El Santo, Bonanza i El fugitivo. El dia que van emetre l’episodi final en el que sortiria per fi, “el manco” d’El fugitivo”, tots els carrers eren deserts. Allò només era comparable al dels partits del Real Madrid amb el Barça.

En 1966 hi hagué el xoc d’un avió nord-americà B-52 amb un altre avió al cel d’Almeria: 4 morts i danys sense importància. Deien que l’avió portava bombes termonuclears. Protestes contra la permanència de les bases nord-americanes a Espanya. Un pescador d’Almeria va treure la bomba. Se’l  conegué com “Paco, el de la bomba”. Per tranquilitzar els espanyols de que no deixà radioactivitat es va fer un bany... diplomàtic!,  amb el”Ministro de Información y Turismo”. Ho vèiem amb alegria ja que vam  riure molt  veient el bany ministerial. Però... ai de nosaltres si la bomba hagués explotat!. També va ser trist  veure  la manifestació de les sotanes el dia 11 de maig del 1966. 120 capellans es reuniren a la catedral de Barcelona per fer una manifestació pacífica i silenciosa fins a la “Jefatura de Policia” a la Via Laietana per entregar una carta de protesta pels mals tractes que va rebre un estudiant del Sindicat democràtic. Els policies armats els  perseguiren  a cops de porres.

En aquell any 1966  es va fer un referèndum. Ens van dir que fou un reforçament del poder de Franco, però  tot va ser  un muntatge  propagandístic amb coaccions i amenaces on gairebé 20 milions d’electors reberen  únicament un “fullet” de propaganda amb el SI, i un altre en blanc. No hi havia cabines ni sobres, ningú sabia exactament que es votava,excepte la continuïtat de Franco. A “sotto voce” es deia que en  el diari “New York Herald Tribune es va escriure que “El govern espanyol ha descobert de cop dos milions de votants no comptats prèviament, convertint d’aquesta manera un referèndum de fantasia en una farsa!”. Però ningú va llegir el diari. Ho ignoràvem tot.

 I a Banyoles, mentrestant, anàvem fent la nostra. Uns es divertien fent comèdia – en català, si senyors!; -altres cantant a la Polifònica o escrivint en castellà a la revista “Horizontes”.  I anàvem a veure partits de futbol dels  “Torneos regionales”. I llavors van començar a arribar el “600”. Oh, quina alegria!. Les famílies, amb la mainada estrenaven el cotxe. I cap a la Costa Brava, a fer arrossades i a contemplar les sueques en bikini!.  I a estirar-nos a la sorra de la platja sense prendre precaucions. A l’endemà tots ens queixàvem de les pells vermelles cremades pel sol  roent de la costa catalana Ai, uii!. No em toquis!. És que he anat a la platja, saps?. Hem estrenat cotxe”.

Se’ls veia alegres, contents, satisfets!. Els que estrenaven cotxe semblava que havien tret la rifa.

I vinga la música!

La dècada dels anys 50. A l’any 1951, a Banyoles hi hagueren tres vailets  que començaren  a formar un conjunt amb el nom de “Estrellita”. Foren aquests: Francesc Trias en percussió, Joaquim Ferrer(vocalista amb maraques) i Joan Reig Banal amb guitarra.  Tocaven cha-cha-chas, boleros i molt de ritme sud-americá. Tenien 14 i 15 anys i segons sembla el locutor de Ràdio Gerona, Jaume Teixidor els organitzà alguns matinals a l’hospital de Santa Caterina. Quan foren una mica més  granats van formar el conjunt Los Piccolos. Cap a  finals de la dècada el conjunt  començà amb cinc components: Joaquim Ferrer (cantant, saxo i clarinet), Miquel Esteve amb guitarra, Francesc Trias a la batería, Joan Reig de baix i cantant i Pere Frigolé de pianista. Ah, recoi!, que en van ser de “marxosos!: tocaven sambes, passos-dobles i cha-cha-chás, I musica melòdica amb boleros i fox. Això del melòdic era el que li anava més bé a en Reig. Van actuar a tota la província. I molt especialment a la Costa Brava, fent temporades a Roses i  Llafranch i caps de setmana a Palamós. Segons he pogut saber, entre un dissabte i un diumenge guanyaven deu mil pessetes (ei, entre tots!). Estava de moda la música italiana, i  entusiasmaren  el públic tocant el Baión que a la pel.licula “Ana” havia cantat i ballat  Silvana Mangano. En Joan Reig entusiasmava els balladors quan cantava la Maruzella i el “Camino verde”que també cantà dotzenes de vegades a Ràdio Gerona, així com la famosa “Picolíssima serenata”  Els Piccolos assajaven diàriament a la sala de ball de can Xampinya.  

Fou en aquella dècada quan destacà  un altre cantant banyolí: en Gerard Barba.  Començà a l’any 1956 a la orquestra Jadris, de Caldes de Malavella que dirigia Francesc Mas Ros, i seguidament passà a la Roberts de Girona. Es deia d’ell que improvisava en algunes cançons. Eren uns temps en que triomfaven les melodies americanes recollides de les pel.licules més famoses. Com la música de la pel.licula “Escuela de sirenas” que vam escoltar durant molts anys. I també música italiana que en els festivals de San Remo havia cantat Renato Carasone. Boleros i fox. I, evidentment, música espanyola. I la cançó que feia somiar a tothom: “Amapola, lindisima amapola!” Ooooh!.

Eren temps de música i cançons i aparells de ràdio Inter per a totes les corrents elèctriques.  Així ho anunciaven els magatzems Vda. Duran. Com també en Rigau de la plaça amb els nous models Telefunken. I els establiments Crumols de la plaça dels Estudis que a més a més de cartutxos i dinamita oferien tocadiscos i l’immillorable receptor Marconi. I el Philips, que representava Joan Yani des del carrer del Mercadal anunciant tocadiscos a “tres velocidades!”. També, des del carrer del Born en Guitart  arreglava aparells de ràdio de totes les marques. I en Soler de la plaça que arreglava tot el que s’espatllava: ràdios, amplificadors, discos, toca-discos, radiadors i màquines de rentar. I fins i tot hi havia l’Àngel Port –el de les bicicletes de la plaça dels Turers, amb una exposició al carrer de la Rambla anunciant que ningú comprès “a lo loco”, i que el millor aparell de ràdio era el que ell oferia: de la marca Inter, amb “red invisible y ensanche total”.

I vinga la música. Ja ho deia la cançó:“A lo loco, a lo loco!, a lo loco se vive mejor!”.

Pantalles, "cuplés" i La Pepa maca

Dècada dels anys 50. Breus records.- La recuperació d’Europa en els anys 50  significà  l’entrada de noves figures en el món del cinema i la cançó, però mai  faltaren els antics monstres supervivents. Un d’ells,  Maurice Chevalier, fou  rellançat en la pel.licula “El silencio es de oro”, de René Clair. I Hollywood el  tornà  a reclamar per fer un paper  en technicolor al costat de Leslie Caron. El cinema nord-americà fou molt important en aquells anys. Hi havia bones coreografies,  i en colors ens portaven bones pel.licules, especialment les del Gene Kelly de “Cantando bajo la lluvia”, “Un dia en Nueva York”, “Un americano en París” i altres. Amb el sistema de Cinemascope arribà  entusiasmar  “Siete novias para siete hermanos”. Però foren Gene Kelly i Cyd Charise  els interprets màxims del cine musical coreogràfic, sense oblidar Bob Fosse com a ballarí, i Frank Sinatra i Donald O’Connor. Una cançó molt popular fou la de la pel.licula “Johnny Guitar”, de Victor Young, cantada per Peggy Lee.

I retornà el cuplé  amb la pel.licula “El último cuplé”, amb cançons velles que cantava Sara Montiel revisquent els que havia cantat Raquel Meller, la famosa cupletista que ja havíem vist a les seves  acaballes en un espectacle al teatre Mercantil. Raquel Meller cantava com els àngels, i la Sarita s’enfadà molt quan ella li digué que no sabia cantar, que només recitava.  I juntament amb el cuplé  arribaren els nens prodigi amb Marisol, i Pablito Calvo que es fèu popular amb la pel.licula “Marcelino, pan y vino”, I Joselito. I també Ana Belén, Rocio Durcal i una altra que li deien Estrellita.

Al final del 53  començà a cantar Elvis Presley, qui amb la seva caçadora de pell, botes amb “espuelas”, pantalons texans i tupè fou el rei de la música jove: el rock, el principi de l’escàndol en el ball: es perdia la compostura, es feien moviments eròtics, i les noies ensenyaven les bragues. Fou com una reivindicació de la llibertat d’aquella joventut rebel dels anys 50. Una rebel.lió molt ben comercialitzada. A partir d’aquí ja van aparèixer  Cliff Richards, Johnny Holliday, Silvia Vartan... I a Espanya, vinga música popular!,  amb el Duo Dinámico que va partir d’aquella revolució del rock per arribar al twist. Llavors arribaren les màquines escura-butxaques posades a les cafeteries i a les estacions dels trens. Però també arribà la cançó catalana que començà amb el Quarteto Vocal Orpheus, amb el tenor Cayetano Renom cantant cançons amb lletres de Sagarra i Apel.les Mestres.La més popular fou “És la Moreneta”, un combinat de recital a càrrec de Isidre Solà i cantada per Caietà Renom. I seguidament vam poder escoltar la sardana del sainet “La Pepa maca” i cançons de l’antic repertori d’Emili Vendrell.  Cap al final de la dècada s’estava organitzant la nova cançó catalana amb tota una colla que es reunien per les cases i que en deien Els Setze Jutges, i  que no arribarien a actuar fins a principis de la dècada dels 60.

I en arribar el mercat del disc, en llengua castellana s’imposaren els cantants llatino-americans. Es posà de moda Nat King Cole amb velles cançons mexicanes com “Adelita”, “Perfidia” i “Quizás, quizás, quizás”. Encara les canten els més ancians del poble. Us ho asseguro perquè els he acompanyat moltes vegades en les animacions per els Hospitals de Dia.

L'aparició del "microsurco"

Breus records de la dècada dels anys 50.- No solament era més barat que el disc sinó que també millorava el seu registre. En deien el pick-up. Eren els anys del definitiu boom de la ràdio. La cançó espanyola seguia sobrevivint, però sortia la nova cançó italiana, el musical de Hollywood, el rock de Elvis Presley, i altres. La indústria del disc començava ja a tenir nom i balanços importants. Ja es parlava de milions. Fou aquesta indústria del disc la que muntà els festivals de la cançó. San Remo creà el precedent que després seguiren altres festivals espanyols, francesos, alemanys, etc. Fins i tot fou la base del festival de Eurovisión. El disc es convertí en l’objecte cultural de la joventut.  Entorn del disc començà a girar la ràdio, tones mètriques de premsa especialitzada, fins i tot el cinema a remolc dels ídols dels “microsurcos”. El ritme  arribà a ser un llenguatge obsessionant que aniria creixent fins als anys 60 i 70.

Seguia el creixement de les quatre o cinc folklòriques espanyoles que tallaven el bacallà, i calia afegir a la Chunga i  aquell que no sabíem mai si era espanyol o francès,  en Lluis Mariano que triomfava en revistes a Paris i  arribà a Espanya per fer pel.licules populars amb Carmen Sevilla (“El sueño de Andalucia”, “Violetas imperiales”). I a París també tingué molt d’èxit una cantant catalana que cantava en castellà i havia passat força desapercebuda: Gloria Lasso.  Les cançons més populars d’aquells anys van ser ” Dos cruces”, “Camino verde” i “A lo loco, a lo loco”. Van aparèixer cantants catalans, com José Guardiola i Ramon Calduch, cantant sempre en castellà. I Dodó Escolà i Augusto Algueró. A partir del Festival de San Remo, els italians foren els primers d’utilitzar els festivals de la cançó: Renato Carasone, Marino Marini (Picolíssima serenata), Domenico Modugno (Volare, Ciao ciao bambina). Es van crear els festivals de Benidorm i del Mediterrani, i cantava Torrebruno, Dalida i altres.

La revista a Barcelona seguia amb Els Vienesos, i sortien vedettes com  Queta Claver, Nati Mistral, Mercedes Llofriu, Lina Morgan, Alicia Tomás, amb còmics com Tony Leblanc, Gila, Pedro Cuenca....

El do de pit el donaven els cantants  d’`òpera. I el cinema, que aconseguia acostar-se a les masses en produccions com “El gran Caruso”, amb Mario Lanza.  En aquells anys  es fèu popular Maria Callas, però més pels seus amors amb Onassis i pel seu aprimament que per la seva qualitat de superdotada del cant. La que tenia bones arrels era la cançó literària francesa. Es mantenia el bon nivell de cantants com Yves Montand o Edith Piaf, amb opcions més minoritàries com Jacqueline François o Tino Rossi. Seguien Charles Aznovour, Leo Ferré, George Brassens i Jacques Brel, i entrava Geoges Moustaki com a  bon autor de cançons. Com a bons cantants d’òpera a Espanya hi havia Alfredo Kraus i Victoria de los Ángeles, i a Itàlia, Renata Tebaldi.

 

I a Banyoles, què?. Qui cantava a Banyoles?. De “solos” en feien els Uriel dels Pastorets. Els cantants i les orquestrines banyolines van començar cap a finals de la dècada. Ja tindrem ocasió de parlar-ne en aquests Tempus fugits.  Encara estàvem una mica atrassats i no ens arribaven els discos “microsurcos”. El que s’escoltava més era la ràdio: Ràdio Philips que venien a la casa Yani; Ràdio Telefunken que la podíem trobar a can Rigau. I pagant a”plazos” podíem  escoltar fins i tot  l’emissora Ràdio Olot de la que n’era representant el director de l’actual revista Els Colors, que ens desitjava a l’any 1955 unes bones festes.