Dies sants sense rialles

En temps reculats el Carnestoltes comprenia els tres dies anteriors al Dimecres de Cendra, primer dia de Quaresma. Una setmana abans havíem fet el Dijous Llarder, diada en què els banyolins anàvem a fer berenades a les fonts dels voltants de la ciutat – font de can Puig, font del Garrabà, de les Mercedes, del Salt Dalmau, etc- on hi acostumàvem a menjar fuets i llonganisses que ja no tastaríem més fins a la Pasqua de Ressurrecció. L’endemà del Dimecres de Cendra es feia l’enterrament de la sardina, una costum de festa carnavalesca madrilenya que en el nostre entorn no va quallar gaire. En aquest dia nosaltres tornàvem a fer una berenada en un bosc proper, si bé aquesta vegada canviàvem les llonganisses per truites. Per allà a los madriles hi feien una processó burlesca en què parodiaven els eclesiàstics amb gatzara, enterrant la sardina (en el sentit popular d’espinada de porc), festa que pintà Goya i que més tard s’introduí a Catalunya. A Banyoles, en les misses matineres del Dimecres de Cendra s’omplien les esglésies , i els fidels assistien a la cerimònia de la benedicció i imposició de cendra al cap com a símbol de penitència. I llavors començava propiament la Quaresma. Set setmanes, o sigui quaranta dies en què els penitents públics havien d’acomplir les penitències necessàries per a obtenir la reconciliació amb l’Església, que s’esdevenia el Dijous Sant. Era el temps en què tots els cristians havien de practicar el dejuni i l’abstinència. Sortosament es rebien dispenses a través de la Butlla de la Croada, fulla que s’’obtenia comprant-la a la farmàcia de can Teodor Masgrau mitjançant una petita aportació econòmica. És alló que diem sempre, que pagant sant Pere canta. Per Setmana Santa els espectacles públics eren prohibits, llevat de les representacions sacres de La Passió. Eren dies de silenci, de recolliment, de respecte i d’assistència als sermons de la Parròquia. Pel Dijous Sant – década dels anys seixanta del segle passat- es representava La Passió al teatre del Círcol de Catòlics. No cal dir que era un dia que s’omplia la sala de gom a gom. Per respecte a la Passió de Jesús, la clerecía em va advertir que en aquell dia procurés que la meva actuació en el teatre fos minimitzada, o sigui que havia de canviar el tarannà del meu personatge – un pescador taral.lirot- procurant no fer riure al públic, cosa difícil, gairebé impossible, ja que el tipus havia estat creat pel seu autor, Frederic Corominas, justament per a donar un toc d’humor a l’escena.. No vaig pas sortir-ne airós. Va ser un dia que els espectadors van riure més que mai, degut segurament al desig públic d‘obrir la refrenada aixeta del riure que tots portem dintre i que havia estat obstaculitzada durant tota la Quaresma. Ho sento, Va ser un pecat de Quaresma que ara faig públic. Potser un dia, Sant Pere em dirà: Com que tu ja vas comprar la Butlla, se’t dispensa de tot. Entra, noi, que riurem tots dos.