Un estiu de sequera amb la mirada a l'estany

Ara fa 25 anys... Mossos d’Esquadra.- Començaven a actuar els serveis de vigilància pels nostres municipis. En els locals de la Mancomunitat va tenir lloc un primer contacte amb el caporal dels Mossos, a fi que comencessin a actuar en serveis de vigilància. En un principi, i degut als pocs membres dels seus efectius, es van poder beneficiar d’aquests serveis, a més de Banyoles, els municipis de Cornellà del Terri, Camós, Porqueres i Fontcoberta. Justament en aquest darrer municipi van tenir motius per estar-ne agraïts, ja que en un incendi a La Farrés, la intervenció d’un d’aquests Mossos, juntament amb un parell de veïns, va fer que el foc no es fes gros i donés temps a que arribés més gent i s’apagués sense complicacions. Apuntalar La Farga.- Durant tres mesos es va treballar en la consolidació de l’edifici de La Farga, de propietat municipal. El sostre de la casa, que alberga l’única farga catalana recuperada integrament, va caure feia més d’un any. Es destinaren més de tres milions i mig de pessetes per apuntalar tota l’estructura i desenrunar-la. Els arquitectes Miquel Duran i Josep Portella van dir que “ara es podrà descobrir l’època en que va ser construïda i una organització provisional de l’edifici”. El regidor Rafael Angelats va dir que “la Farga podrà acollir un museu etnogràfic dels oficis banyolins”. Encara està per veure. Un estiu sense pluja.- La manca de pluja va fer que s’assequés la Font de la Puda. Es volia arranjar amb una bomba manual. No hi havia res a fer. La font del Vilar feia dos mesos que no rajava. La font del Rector només treia un rajolí. L’única propera a l’estany que funcionava era la font del Ferro. Per manca de pluges, les déus no revenien. La Diada Nacional de Catalunya.- A Banyoles, com de costum, es va celebrar ballant sardanes a la plaça major, i amb un recital de cançó catalana. A la comarca va tenir especial interès la celebració de la Diada a Fontcoberta. Allí, Frederic Corominas va fer una xerrada sobre l’Onze de Setembre i els seus antecedents a través del la poesia, acte que va ser presentat per la regidora de Cultura, Dolors Bustins. La Travessia.- Fou la 43 edició, amb una gran participació: 2.335 nedadors. La imminència de la nominació de la ciutat que hauria de ser Seu dels Jocs Olímpics del 1992, i en cas que Barcelona fos la ciutat escollida, hi havia la possibilitat que Banyoles en sortís afavorida amb les proves de rem. Per aquest motiu, en les darreres setmanes, a Banyoles es visqué d’una manera especial cada esdeveniment esportiu. I la Travessia de l’Estany no en podia ser l’excepció.

Backnyoles Show

Ara fa 25 anys la paret de les Monges estava en capella . Ultimada l’adquisició municipal del tros de l’horta de les Carmelites que va produir molta “polèmica submergida”, s’anunciava que per les festes de Sant Martirià seria aterrat aquell mur de la discòrdia. A la premsa es deia que “la ciutat respirarà a fons, tota vegada que l’espai adquirit esdevindrà una millora d’ús públic i popular”. El que ningú podia preveure és que al cap de 25 anys, en aquell espai hi hauria la parada d’autobusos de la Teisa. Viure per veure. Backnyoles Show. Hi havia molta animació per veure aquell show que va idear l’artista local Lluis Vilà amb els dissenyadors Lluis Pau i Núria Duran. La idea era la de portar fins als Banys Vells una setantena de persones, però tot va acabar com el rosari de l’aurora. Just a les deu del vespre va començar a ploure a bots i barrals. Tot i aquest impediment, els organitzadors van ser atrevits i van fer una volta nocturna amb la barca de l’Oca per l’estany. Però en veure que la pluja no parava van decidir finalment fer la festa a la pesquera d’en Lero, menjant cansalada banyolina i bevent aigua de la Fontpudosa. Arquitectes, pintors, dissenyadors, músics i metges, tots plegats van fer una bona gresca. Pavelló esportiu.- Feia set anys que se’n parlava però no hi havia manera de que es construís un Pavelló Esportiu. Van ser 24 les entitats esportives que van signar una carta dirigida a l’alcalde a través del Patronat Banyolí de l’Esport. Es reclamava la construcció d’un Pavelló Poli-Esportiu. Banyoles el volia i el necessitava. Però... l’Ajuntament banyoli només tenia el cap, cap al recolzament de la nostra ciutat per a la Barcelona’92. I el pintor Lluis Roura, en una pintura hi va afegir: I a Banyoles, el Rem!!. El 17 d’octubre hi hauria la solució. L’Escola Municipal de Música.- Feia dos anys que s’havia creat. L’alumnat anava en augment. L’Escola havia començat amb una vintena d’alumnes, i en el darrer curs ja s’havia arribat a la seixantena. En el decurs de dos anys de funcionament, l’Escola va estar en uns locals provisionals de l’Escola Baldiri Reixach, i ja s’anunciava que al principi de curs es podrien tenir uns locals definitius.

Estiu'62

Anàvem amb mànigues de camisa. Feia molta calor. Potser per això, a alguns joves els hi pujava el sol al cap i feien algunes tonteries. Sortosament els escalfaments de cap desapareixien amb els primers freds, i tots tornàvem a ser aquells joves seriosos, reflexius i d’una formalitat aclaparadora. L’estiu del 62 tingué a Banyoles una important novetat: a les edificacions de la vorera de l’estany s’hi produïen abundants edificacions destinades a portar alegria als gastrònoms i a satisfer l’apetit dels turistes. Els espavilats amos dels nous restaurants van saber aprofitar la flor i nata de les divises que deixava el turisme internacional. Però... com que van ser molts els que van tenir la mateixa idea, allí va començar la competència. Jaume Farriol va escriure que aquell any “serà recordat com l’any de la batalla del pollastre a l’ast”. El que no es solucionava era el tema dels cignes. Amb ells, hi vivien rellogats una família d’ànecs. L’ànec és molt simpàtic, però no deixa de ser un parent pobre dels cignes. No era estrany, doncs, que alguns, amb esperit mossegador fessin alguns comentaris satírics: -Hem començat fent el cigne i hem acabat fent l’ànec. A voltes, sota els arbres, s’aconseguia trobar un moment de fresca i de silenci. Frescor i silenci que esboirava els nostres caps emborratxats de sol. El mateix Farriol, en el seu article “Un dia d’estiu” seguia dient: “Avui farà calor. Avui picarà la closca. La revetlla d’ahir va acabar massa tard. Quina bocassa!. Hi ha molts forasters. Diuen que hi ha no sé quants autocars... En els pobles, ja se sap... clàxon!. Auto. Pols. Tos. Comentaris. Diuen que ara faran un passeig molt maco... Mira, un altre que fa pollastres a l’ast... Aprofitem l’auto d’en Miquel per tornar... No, per aquí no, que és direcció prohibida. És pitjor que a Barcelona.... I ara, que farem?... Anem a veure els municipals com posen multes. És divertidíssim... Aquell babau ja s’ha deixat arreplegar...Jo... Diari. Notícies esportives. Traspàs sensacional. El demés no val la pena mirar-ho. Sempre és el mateix. Que si pau, que si guerra. Algun dia farem un pet com un aglà!. Era a l’estiu del 62. Uuuuf!.

Aquells vells camps de futbol

ARA FA 50 ANYS vaig començar a col.laborar com a periodista aficionat a la revista local Horizontes. Fou a instàncies dels joves Enric Tubert, Jaume Farriol i Anton Garcia de Palau que aleshores portaven les regnes de la revista, a més de conduïr l’agrupació Teatre i Art que meravellaren els espectadors amb l’estrena de El diario de Anna Frank. A Horizontes hi havia articles d’Antoni M. Rigau, Joan de Palau, Lluis G.Bover, Josep Masgrau, a més dels tres esmentats i altres col.laboradors esporàdics. Una de les pàgines més llegides de la revista era la dels Esports que elaboraven Josep Font i Albert Palmada. Fou en Font qui disposà d’una columna amb el títol de Imparcialmente (llavors tots havíem d’escriure en castellà). I imparcialment comentà tot el que es considerava d’interès en la vida esportiva banyolina, exposant,sense ànim de polèmica totes les incidències, injusticies, errors, etc, a fi de que en tot el que s’expresés s’aconseguís una major i millor categoria esportiva en la tasca de les Entitats i Clubs de la població. En el maig d’aquell any 1958 s’acabà el Campionat del Grup VII de la Tercera División Nacional de Liga, un campionat que fou molt dur però que el C.D.Bañolas obtingué una classificació que superà les esperances que tenien els seus seguidors en iniciar-se el torneig. El cronista esmentat feu un breu comentari de cadascú dels 23 jugadors de l’equip: Roura, Figueras, Costa, Arquer, Jou, Funtané, Font, Sitjà, Fontás, Catarain, Jonquera, Palomeras, Vicens, Casas, Bravo, Prats, Llansó, Martinez, Ros, Boix, Huguet, Costa i Fajol (aquest darrer, entrenador). Aquests foren els que s’acomiadaren del vell camp municipal, ja que en aquell estiu s’havia d’inaugurar el nou camp. A la secció Imparcialmente, l’articulista recordava amb un romanticisme propi de l’esport, aquell desballestat camp de l’hort dels Servites (avui espai de la plaça on s’hi encabeix la Llar dels Jubilats) que havia estat escenari de les majors glòries esportives del C.D. Banyoles, un camp en que no solament brillà el futbol en el seu àrid terreny, ja que allí s’hi practicà el bàsquet, ciclisme, motorisme, etc. L’emotiva història de l’esport local impregnà de bells moments aquell antic camp petit i coquetó que fou testimoni de la marxa progressiva de l’esport banyolí. Quan Josep Font acabava el comentari de comiat del vell camp, estava convençut que el dia de la inauguració del nou –avui Camp Vell del carrer Canat-, quan els banyolins passessin davant del Vell el contemplarien amb nostàlgia i mentalment reviurien les grates jornades viscudes en el seu aforament. I potser, alguns d’aquells espectadors veurien com s’esfumava, eclipsant-se, una joventut que en un temps llunyà deixaria bells records d’un tempus fugit.

Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes

M’agradaria poder convèncer al gremi dels paletes i mestres d’obres perquè es prenguessin uns dies de les seves vacances per anar a Pàdua, la ciutat italiana del seu patró, Sant Antoni. Aquesta ciutat resta indissolublement lligada al d’aquest monjo franciscà que va destacar per la seva eloqüència. No sé si sabeu que aquest monjo, mentre la gent estava escoltant un sermó dalt d’una bastida, aquesta es va desbastir i tots els taulons amb els qui eren a dalt van anar per terra. Ningú va prendre mal. És un dels miracles que s’atribueix a Sant Antoni de Pàdua. Per això els paletes el tenen per advocat, i els de Banyoles cada any en la diada de Sant Antoni assisteixen a la missa que es celebra a l’església parroquial de Santa Maria on a la part dreta lateral del temple hi ha un altar amb la imatge del Sant que gairebé sempre es plena de ciris encesos. Abans, quan vèiem una persona que s’entrebancava solíem dir: “Sant Antoni!!” o “Sant Antoni et guardi de prendre mal!!”. Particularment haig de confessar que un parenostre a Sant Antoni no em fa mai nosa, i fins i tot haig de creure en miracles ja que en el transcurs de la meva vida he vist algun familiar caure d’una bastida i jo mateix, vaig caure sota l’enfustat de l’escenari del teatre Municipal per baixar de dret a l’infern dels Pastorets i quedar-me allí ben estabornit fins que el dimoni gros em va treure donant-me un ensurt més impressionant que la caiguda. Sort que darrera d’ell hi havia l’àngel i entre tots, dimoni i àngel acompanyats de pastors es van desviar del camí de Betlem per pujar-me en una ambulància que em va portar fins a la clínica banyolina on Sant Antoni, per mitjà dels bons metges de la Infirmorum em van deixar completament nou, tant, que fins i tot en acció de gràcies vaig organitzar viatges a Pàdua per visitar la basílica del sant amb les seves vuit cúpules bizantines, i posar-nos darrera la cua dels pelegrins italians per a poder besar les relíquies del Sant. I és que els italians tenen una gran devoció a Sant Antoni de Pàdua, tant que fins i tot van a visitar la basílica els nous matrimonis en viatges de nuvis ja que després de sopar i dormir a Pàdua, a l’endemà poden arribar-se fins a la romàntica Venècia. Allí també hi podrien anar els paletes de Banyoles i Comarca. Per poc mal temps que ensopeguessin fins i tot podrien ajudar a posar taulons per travessar els carrers embassats i la monumental plaça de Sant Marc convertida en un estany. I allí, sota les voltes podrien escoltar l’orquestrina del cafè Froilán com si fos el concert de Sant Antoni i prenent una bona tassa de xocolata desfeta, ja que aquesta és també una tradició de molts anys en la llarga història de les festes d’aquest sant que ens guarda de prendre mal i de les caigudes i recaigudes que hi pot haver en el transcurs de les nostres vides. Perquè si caus de cul, de nassos o de morros sempre és millor que et diguin “Sant Antoni et guardi!” que no pas “Sant Antoni dels burros!”.

Cultura 1971. Discos de cançó catalana

En fer el repàs musical de l’any 1971 es va considerar que aquest tingué preeminència el cuplet català. Guillermina Motta i Núria Feliu donaren un notable rendiment a les empreses editores de discs. I La Trinca amb el seu “Trincar i riure” fou el ruixat de l’any. Serrat i Llach eren absents, però Raimon es féu conèixer amb poemes clàssics musicats per ell i amb un recull de les seves primeres cançons. Es va treure, amb no gaire fortuna, el primer àlbum d’en Barbat i en Pau Riba. I el folk comptà amb l’ajut del grup “Falsterno-3”. Com a cosa “camp”, es va poder escoltar l’àlbum “Els èxits dels anys 60”, amb la participació de Lita Torelló, Josep Guardiola, Els Dracs, Enric Vidal i altres, i també el “Recordant la Monyos”, amb la participació de Rudy Ventura, Ramon Calduch i Emili Vendrell, fill. En el terreny del disc senzill, la Guillermina Motta va treure un “Jo sóc barcelonista” que no podia trobar un moment pitjor. En Toti Soler va treure dues bones cançons: “Hi ha gent” i “Vindrà la llum”. L’Ovidi Montllor, un disc molt bo, i en Sisa i El Tricicle van tenir bons encerts. Dels nou nats hi hagué El Xepis i en Llorenç Torres. En el terreny de les recopilacions, es va comptar amb un àlbum anomenat “La música progressiva a Catalunya”, on figuraven, entre altres, Maria del Mar Bonet i “Om”. A principis de l’any 1972 començava l’arrencada d’en Pi de la Serra que posava a l’abast del consumidor espavilat i intel-ligent dos enregistraments de llarga durada. I la Maria del Mar Bonet amb dos discs grans, un d’ells enregistrat a París que la consagraren com una de les millors veus que funcionaven a la Península. A l’any 1972 començava a Banyoles una iniciativa en la organització d’espectacles digne de lloança, ja que hauria de resoldre problemes per la infància banyolina. Hi haurien intervencions musicals pels grups “Els Ermitans”, “Els Tres Peus” i Jep Enric, amb vetllades amenitzades pel jove Joan Solana. Però aquests no tenien pas diners per editar discos.