Acorralats a La República

Un intens temporal de neu, pluja i vent va paralitzar totalment la pràctica totalitat de les comarques gironines. Era el dia 30 de gener del 1986 quan unes ràfegues de vent huracanat van superar els factors de previsió i seguretat reglamentaris exigibles en les instal.lacions de les xarxes de conducció elèctrica i telefònica que van quedar recobertes per un gruix molt notable de neu. El resultat immediat va ser la caiguda de bon nombre de torres metàl.liques i de centenars de pals de ciment armat i de fusta. El desastre afectà les tres companyies que proveeixen Banyoles i Comarca. En alguns punts, també caigueren pals i conductors de la Telefònica. Resultat: sense llum, sense aigua, sense calefacció, sense comunicació.

Una de les torres caigudes sobre la carretera C-150 entre els hostals de La República i La Banyeta, impedí la circulació que el gruix de neu feia dificultosa. Tots els vehicles que estaven circulant  per aquella carretera van quedar bloquejats. Els ocupants cercaren refugi en  cases i fàbriques de la zona. A l’Hostal de la República van acumular-s’hi més de 500 persones que van mantenir-s´hi assetjades tota la nit. El fred intens, la neu, els arbres tombats i, sobretot la torre ajaguda, feien l’evacuació impossible. Entre els assetjats hi havia l’alcalde de Banyoles, Pere Hernàndez, el regidor Pere Plantés, dos o tres metges, un psicòleg i un capellà. Entre tots van formar una comissió per a vetllar per la bona convivència i l’organització del millor servei que les circumstàncies permetessin. Una de les primeres mesures va ser la de recollir tots els números telefònics dels “hostatjats”. Com que, per sort, la línia telefònica amb Banyoles funcionava, s’establí comunicació amb “Casa La Vila”. I així es pogué informar a les famílies banyolines de les persones  retingudes  a La República.

A La República començaren a escassejar el menjar i la beguda. A mitja nit van arribar a peu alguns banyolins que duien mantes i minestra pels seus familiars. La gent s’entretenia xerrant o dormint apilonats a les cambres de l’hostal o amb el cap i braços sobre la taula.  De bon matí, havent-se obert un carril estret, entre la neu i trepitjant camps alguns cotxes aconseguiren passar cap a Banyoles.

A Banyoles era impossible bombar l’aigua de l’estany al puig d’en Colomer. Tots els pobles comarcans que rebien el servei de la companyia banyolina van quedar sense subministre. L’elaboració del pa va ser dificultosa i escassa. Alguns flequers van pastar a mà (havent-los-hi portat aigua amb el “tanc” municipal). D’altres van despatxar pa arribat de L’Escala. Les brigades de treball de les companyies elèctriques van treballar intensament. La manca de corrent i l’esgotament de les bateries del centre emissor que Agri-Energia tenia instal.lat a Rocacorba per a la xarxa de comunicació ràdio-telefònica dificultava greument la bona marxa de les reparacions. Els ràdio-afeecionats de Banyoles i Comarca van col.laborar a nivell de les seves possibilitats. La solució va arribar amb l’aterratge al camp de futbol d’un helicòpter dels Serveis de la Generalitat.

Entre les mil anècdotes, podem subratllar l’esgotament total de ciris, espelmes i candeles, i també de piles elèctriques, llums de butà i la venda insòlita de carbur. El moviment d’afluència de ciutadans que van acudir de dia i de nit a l’Ajuntament demanant informació o sol.licitant serveis, no tingué precedent. La Policia Municipal estimà en unes 4.000 trucades telefòniques.

La llufa

A les darreries de l’any –concretament el dia 28 de desembre-, dia dels Sants Innocents- la mainada acostumava penjar a l’esquena de les persones un tros de paper retallat en forma de ninot. Era la llufa, la innocentada d’aquell dia. No era cap bretolada, ja que no podia  ésser més innocent enganxar un tros de paper a l’esquena d’una persona sense que aquesta se n’adonés. Segurament que a les llufes se’ls donà aquest nom perquè són objectes de poc pes –ninots de paper, i molt més antigament trossos de draps, fulles de col o pells de conill-, invisibles a qui els porta. Aquestes innocentades de “plantar la llufa” ja fa anys que han passat de moda.

De persones  “enllufades” n’havíem vist moltes en aquella diada: cobradors de carrer, mestres, carters, repartidors de cafè, lleteres, llevadores, metges, propietaris, i gent mudada que transitava pels carrers.  La gent, en veure’ls s’ho agafava rient, si bé gairebé tothom es tocava l’esquena per comprovar que no haguéssin estat víctimes de la “innocentada”.  Les víctimes més propiciatòries als “enllufaments” eren els capellans. En veure’n passar algún pel carrer, la mainada acostumàvem a besar-li  la mà perquè ens donés un caramel, i mira si n’érem de desagraïts que quan aquest se n’anava cap a la Parròquia, ja portava la llufa enganxada a  la sotana. El tip de riure que es devia fer el “senyor rector” en veure el mossèn “enllufat”.  Recordo haver vist, des de la sala d’espera d’un metge, com el doctor entrava a la casa amb l’esquena ben “empaperada”. Tots ens vam posar a riure, però ningú va dir res. També vam riure uns empleats de banca en veure “enllufat” el director de la sucursal. I tampoc devien dir res els “concejals”  de l’Ajuntament en contemplar les llufes de l’alcalde i el secretari.

Per a la mainada, aquell dia era per folgar i riure. I pels grans, també. Perquè a més d’enganxar llufes també es feien bromes. Era cosa de riure veure com s’indignava l’apotecari quan entrava un espavilat a la farmàcia i li demanava “una pesseta d’estàcam aquí!” arrencant-se  tot seguit a córrer. I eren divertides les enganyifes que els  dependents rebien dels seus amos quan els hi manaven fer un encàrrec estrafolari: “-L’amo m’ha dit que em donguin un litre d’oli d’oreneta”. – “Ja t’han ensarronat!”, li responia el  botiguer.

 L’Enric “Serraller”, un ferrer del carrer Major –un bon  home cridaner que els meus pares, per espavilar-me , m’hi van posar a treballar quan jo tenia tretze anys-, en aquell dia dels Innocents feia escalfar unes quantes monedes de deu cèntims i les posava al mig del carrer esperant el primer que s’ajupís  per collir-les i cremar-se els dits. També havíem vist com un home  posava un barret vell col.locat damunt d’una pedra perquè l’aficionat al fútbol li donés una puntada de peu que li faria veure les estrelles.

Som al segle XXI i potser en trobaríem pocs que en el dia dels Innocents,  s’hagin posat a riure en veure entrar  a les seves cases algun familiar  amb la llufa enganxada darrera l’esquena.  Es clar que ara, potser també costaria una mica a trobar alguna persona que sapigués el que és una llufa.

"Al juliol, ni dona ni cargol"

Som al juliol i estem en ple estiu, la part més calorosa de l’any, compresa entre els mesos de juny i de setembre. I ja ho sabeu: a l’estiu, tota cuca viu. O com diuen a Olot, a l’estiu, tot reviu. I seguint amb el refranyer, a l’estiu a l’ombra i a l’hivern al sol. I ...de caps a l’aigua, perquè qui no es banya pel juliol no es banya quan vol. Del juliol també hi ha refranys que diuen “Pel juliol, ni dona ni caragol o Juny, juliol i agost, ni dones, ni col, ni most que significa que en temps de molta calor és malsà menjar caragols i col i esplaiar-se en la sexualitat; però hi ha qui respon amb aquest altre refrany: Col i dona, tot l’any és bona. O aquell que es refereix a l’alleugerament dels vestits en relació a l’augment de la calor. En maig, com vaig; en juny, com vull; el juliol, tot al vol. Al Juliol ja es pot prendre el sol a la sortida del sol, i un cop ha sortit el sol, a sol alt, quan ja apareix més amunt de l’horitzó, guardeu-vos de la calor i la calentor directa, perquè quan bat i peta el sol, amb sol de justícia que estavella o esquerda les pedres, podeu trobar-vos amb un sol que crema i torra el cul de les llebres, i aquest sol us pot entrar al cap produint-vos una congestió i ardor excessiva en el cervell. Estar a l’ull del sol és estar exposat de ple a la claror directa del sol, amb claror i calentor intensa del sol. Son molts els que per evitar-ho els hi agrada més el sol mort amb claror i calentor fluixa de sol, o amb sol covat que és un sol fort però entelat de núvols, si bé també n’hi ha que prefereixen el sol malalt de claror esgrogueïda o blanquinosa de sol. És evident que a molta gent no els hi agrada treure el sol més del que hi ha a l’ombra, ja que això significa que hom gasta més del que té. Com tampoc és gens agradable no deixar algú a sol ni a ombra, que més o menys vol dir que no heu d’anar sempre al darrera d’alguna persona, com tampoc seria plaent que us haguessin de treure amb un cabasset al sol o a prendre el sol amb un garbell que és el que en els vells temps solia dir-se d’una persona envellida o molt tímida. Penseu que amb bon sol, bat el juliol, i si abans dèiem que el sol de juliol cura tots els penellons, avui podem dir, que tant el juliol com tots els mesos de l’any sempre val més que surti el sol per a tothom.