Acabada la guerra - 1939

Havia vist els soldats d’en Franco baixant amb mulats per carrer major. Al meu costat, una noia els aplaudia amb els crits de rigor: “Arriba España!, Viva Franco!”. Un soldat se li acostà i li digué a cau d’orella: “Viva tu, chata!”. Banyoles estava ple de soldats moruns.  Per evitar que entressin a les cases tothom posava un rètol a la porta d’entrada: “Casa habitada por sus dueños. Viva Franco. Arriba España”. Alguns que havien escoltat la ràdio ja sabien el que havien de fer. Érem nois que voltàvem pels carrers plens de tropa i ens feien gràcia els soldats moruns que portaven un barret vermell al cap que semblava un test posat cap-per-avall. La ciutat era plena de “soldadesca”. A la plaça es celebrava la festa de la “liberación de la ciudad”. Una orquestra de soldats tocaven música alegre davant de la sabateria de can Vilà. Gairebé tots estaven ebris. El del “bombo”  picà tan fort que “bombo” i soldat rodolaren plaça avall. Alguns  entraren a la Societat de l’Ateneu per “netejar” la biblioteca, i des del balcó llençaren el bust de la República que s’esmicolà feta a trossos davant de l’edifici. Les sales de cinema eren ocupades per la tropa. El cinema Modern es convertí en una sala plena de mulats, palla i excrements. Al cap d’un mes, quan es tornà a obrir la sala, els espectadors ens ofegàvem per la mala bravada dels xius-xius dels desinfectants Zotal.

Un cop netejades les sales dels cinemes Mercantil i Modern (aquest darrer amb el nom castellanitzat  de  Salon Moderno) es començaren a fer programes dobles de pel.licules espanyoles, italianes i alemanyes. I el Noticiario Luce italià i l’alemany de la Ufa, amb desfilades dels dictadors Mussolini i Hitler.- A la plaça de la República – convertida en Plaza de España” hi havia cua davant del Banco Urquijo Catalán per descanviar moneda antiga per la vigent espanyola. Hi havia qui portava bosses plenes de monedes de plata guardades en alguns racons dels seus habitatges.

El local de l’Ateneu el llogà Bonaventura Yll, (el carnisser Baldiró, que en aquells temps li posaren el motiu de “Minuto” i fou el que obrí el Café Español). La sala de teatre es convertí en sala de ball, i a l’escenari s’hi representaren sarsueles i varietés amb humoristes, parelles de balls de saló, parelles de claqué, excèntrics i “esculturales canzonetistas”, amb l’orquestra Ritmo “con sus inimitables discos”. Espectacles moderns de varietat i “moralidad”. Els dies feiners la sala es convertí en una pista de patinatge.

Els diumenges i dies festius l’església de Santa Maria s’omplia a totes les misses. En el moment de l’Eucaristia, els músics des del Cor tocaven l’Himno Nacional. Ens havíem d’aixecar tots drets.

Hi havia més coses. Però no hi ha espai. A partir d’ara i durant tot l’any 2012 aquest Tempus Fugit el dedicarem a revifar la memòria   amb  breus records dels anys que aniran seguint.

Una fira de bestiar, un convent, i un local de cinema

Fa més de 30 anys van assistir més de cinc mil persones a la Fira de Sant Martirià que es va celebrar a la plaça de Les Rodes. I no em feu dir quin any era perquè hauria de buscar entre els meus papers una mica esbarriats. Un dels actes més atractius de la Fira va ser el concurs-exposició de bestiar rossam que va arribar a la Vuitena Edició i que aleshores es deia que era considerada la més atractiva de Catalunya. Cent cinc cavalls de les cinc sessions competien per als premis que atorgava l’organització formada per l’Ajuntament de Banyoles, el Club Hípic i la Cambra Agrària Local. Per primera vegada es va poder veure una exposició de bestiar cabrum: 60 cabres sanejades, és a dir que es va controlar que no portessin la brucel.losi, un equivalent a les febres de malta, que podia ser perjudicial a les persones. Aquelles cabres eren provinents de diferents punts de la comarca de Banyoles. La plaça de Les Rodes estava plena de basses i fangueix a causa de la pluja que va caure fins a les deu del matí.

 

Al Puig de Sant Martirià hi van pujar cent persones. El 24 de novembre és una diada en la que antigament es celebrava la festa del Patró de Banyoles, Sant Martirià. Cada any s’hi venera una relíquia del Sant davant mateix de l’antic convent amb mil anys d’història. Però el convent no es veia enlloc, si bé s’hi va exposar el pla de realitzacions de l’Associació Pro Capella de Sant Martirià al Puig de Lió. Mentre es garbellava terra s’anava descobrint la Capella.

 

Portava cua l’afer del cinema Victòria. A la secció “Parlant sense embuts” de la Revista de Banyoles, un regidor deia que “l’adquisició del cinema Victòria no es pot considerar una bona inversió. Hi ha altres aspectes de prioritat. Banyoles ha d’intentar canalitzar els seus ingressos de cara als Jocs Olímpics, però la compra del cinema Victòria no s’ajusta a aquesta necessitat.  D’altra banda, l’immoble no reuneix condicions i caldrien noves inversions per remodelar-lo.

 

Són notícies per pensar-hi. Notícies de pujades i davallades.

Els xarlatans

La fira de Sant Martirià es celebrava antany durant tot el dia 24 de novembre. Avui farem un recorregut lleuger per la concorreguda fira i veurem a la plaça de les Rodes l’animat mercat de bestiar amb els negociants locals i forasters. De locals hom recorda els de can Creus, de can Soler o els Vilar. El nostre enyorat Cronista Antoni M. Rigau ens en recordava més. Deia que un dels més coneguts, en Tià Pujals, era un gran negociant de matxos que tenia quadres (estables) darrera casa seva al Passeig, i també tenien fama de bons tractants en Torrent (el Bato), en Batlle de Mata, en Colom de Vilavenut, els Sagnari d’Armadàs, els Janic i els Boira de Rabós del Terri. Tots aquests els podíem veure enmig del tragí de la plaça de Les Rodes per la fira de Sant Martirià. Era un dia que a més de bèsties i tractants, a la plaça hi paraven castanyeres, torronaires i avellanaires. A la Fira els banyolins hi anàvem a fer el badoc encantant-nos davant les parada del venedor que atreia totes les mirades: el xarlatà, amb la seva imparable xerrameca. En recordo un que començava la seva dramàtica xerrera explicant que el seu pare l’havia tret de casa acusat d’haver arruïnat el negoci familiar. Llavors venia l’autocrítica, acceptant que era veritat, però la causa, segons ell, no havia estat per gandul, pel joc o altres vicis, sinó per la dèria de vendre barat, arribant a la conclusió que el seu mal no tenia remei, passant a anunciar que llençava la casa per la finestra. Llavors mostrava una faixa o una manta dient que l’article en qüestió a la botiga costava deu duros i ell ho donava per vuit. Però... “com que avui tinc mal dia, no en cobraré ni vuit, ni set, ni sis, ni cinc., ni quatre.El preu és de dinou pessetes. I a més a més els  hi afegeixo un parell de mitjons de llana. Va! Qui vol aquest lot?... NIngú?... Doncs, mireu, estic disposat a arruinar-me, us hi poso un paraigua, perquè aquest any serà un any de fortes pluges i pedregades. Au, vinga, per un dia que es reventi tot!,,... Noia, no badis que aquest xicot ja fa estona que et mira, i a més, li regalo aquest mocador perquè s’eixugui la bava que li cau de mirar-te la pitrera!... Un per aquest senyor, un altre per aquell altre, un altre per aquell senyor de la barretina, un altre per...

La comèdia es repetia cada any i la gent, embadalida, hi gaudia de debò.