La llufa

A les darreries de l’any –concretament el dia 28 de desembre-, dia dels Sants Innocents- la mainada acostumava penjar a l’esquena de les persones un tros de paper retallat en forma de ninot. Era la llufa, la innocentada d’aquell dia. No era cap bretolada, ja que no podia  ésser més innocent enganxar un tros de paper a l’esquena d’una persona sense que aquesta se n’adonés. Segurament que a les llufes se’ls donà aquest nom perquè són objectes de poc pes –ninots de paper, i molt més antigament trossos de draps, fulles de col o pells de conill-, invisibles a qui els porta. Aquestes innocentades de “plantar la llufa” ja fa anys que han passat de moda.

De persones  “enllufades” n’havíem vist moltes en aquella diada: cobradors de carrer, mestres, carters, repartidors de cafè, lleteres, llevadores, metges, propietaris, i gent mudada que transitava pels carrers.  La gent, en veure’ls s’ho agafava rient, si bé gairebé tothom es tocava l’esquena per comprovar que no haguéssin estat víctimes de la “innocentada”.  Les víctimes més propiciatòries als “enllufaments” eren els capellans. En veure’n passar algún pel carrer, la mainada acostumàvem a besar-li  la mà perquè ens donés un caramel, i mira si n’érem de desagraïts que quan aquest se n’anava cap a la Parròquia, ja portava la llufa enganxada a  la sotana. El tip de riure que es devia fer el “senyor rector” en veure el mossèn “enllufat”.  Recordo haver vist, des de la sala d’espera d’un metge, com el doctor entrava a la casa amb l’esquena ben “empaperada”. Tots ens vam posar a riure, però ningú va dir res. També vam riure uns empleats de banca en veure “enllufat” el director de la sucursal. I tampoc devien dir res els “concejals”  de l’Ajuntament en contemplar les llufes de l’alcalde i el secretari.

Per a la mainada, aquell dia era per folgar i riure. I pels grans, també. Perquè a més d’enganxar llufes també es feien bromes. Era cosa de riure veure com s’indignava l’apotecari quan entrava un espavilat a la farmàcia i li demanava “una pesseta d’estàcam aquí!” arrencant-se  tot seguit a córrer. I eren divertides les enganyifes que els  dependents rebien dels seus amos quan els hi manaven fer un encàrrec estrafolari: “-L’amo m’ha dit que em donguin un litre d’oli d’oreneta”. – “Ja t’han ensarronat!”, li responia el  botiguer.

 L’Enric “Serraller”, un ferrer del carrer Major –un bon  home cridaner que els meus pares, per espavilar-me , m’hi van posar a treballar quan jo tenia tretze anys-, en aquell dia dels Innocents feia escalfar unes quantes monedes de deu cèntims i les posava al mig del carrer esperant el primer que s’ajupís  per collir-les i cremar-se els dits. També havíem vist com un home  posava un barret vell col.locat damunt d’una pedra perquè l’aficionat al fútbol li donés una puntada de peu que li faria veure les estrelles.

Som al segle XXI i potser en trobaríem pocs que en el dia dels Innocents,  s’hagin posat a riure en veure entrar  a les seves cases algun familiar  amb la llufa enganxada darrera l’esquena.  Es clar que ara, potser també costaria una mica a trobar alguna persona que sapigués el que és una llufa.