Estiu'62

Anàvem amb mànigues de camisa. Feia molta calor. Potser per això, a alguns joves els hi pujava el sol al cap i feien algunes tonteries. Sortosament els escalfaments de cap desapareixien amb els primers freds, i tots tornàvem a ser aquells joves seriosos, reflexius i d’una formalitat aclaparadora. L’estiu del 62 tingué a Banyoles una important novetat: a les edificacions de la vorera de l’estany s’hi produïen abundants edificacions destinades a portar alegria als gastrònoms i a satisfer l’apetit dels turistes. Els espavilats amos dels nous restaurants van saber aprofitar la flor i nata de les divises que deixava el turisme internacional. Però... com que van ser molts els que van tenir la mateixa idea, allí va començar la competència. Jaume Farriol va escriure que aquell any “serà recordat com l’any de la batalla del pollastre a l’ast”. El que no es solucionava era el tema dels cignes. Amb ells, hi vivien rellogats una família d’ànecs. L’ànec és molt simpàtic, però no deixa de ser un parent pobre dels cignes. No era estrany, doncs, que alguns, amb esperit mossegador fessin alguns comentaris satírics: -Hem començat fent el cigne i hem acabat fent l’ànec. A voltes, sota els arbres, s’aconseguia trobar un moment de fresca i de silenci. Frescor i silenci que esboirava els nostres caps emborratxats de sol. El mateix Farriol, en el seu article “Un dia d’estiu” seguia dient: “Avui farà calor. Avui picarà la closca. La revetlla d’ahir va acabar massa tard. Quina bocassa!. Hi ha molts forasters. Diuen que hi ha no sé quants autocars... En els pobles, ja se sap... clàxon!. Auto. Pols. Tos. Comentaris. Diuen que ara faran un passeig molt maco... Mira, un altre que fa pollastres a l’ast... Aprofitem l’auto d’en Miquel per tornar... No, per aquí no, que és direcció prohibida. És pitjor que a Barcelona.... I ara, que farem?... Anem a veure els municipals com posen multes. És divertidíssim... Aquell babau ja s’ha deixat arreplegar...Jo... Diari. Notícies esportives. Traspàs sensacional. El demés no val la pena mirar-ho. Sempre és el mateix. Que si pau, que si guerra. Algun dia farem un pet com un aglà!. Era a l’estiu del 62. Uuuuf!.