Quan tothom feia brunyols

Després de la tortellada del Diumenge de Rams arribava la brunyolada de Setmana Santa. Els dilluns i els dimarts Banyoles era una festa quan es veia passar pels carrers els “Convidants” a les Hores Santes que es celebraven a la parròquia de Santa Maria dels Turers. Anaven acompanyats d’una orquestra que aquell dies estrenava la nova formació musical de la temporada. La gent del poble contemplava los “Jóvenes” i “Doncellas de la Ciudad” que amb els vestits acabats d’estrenar desfilaven – cadascú per ells, ben separadets- seguint la ruta fins al temple on s’aplegarien per fer una Hora de Companyia a Jesús Sagramentat i escoltar el sermó del predicador de torn. Un cop acabada la cerimònia religiosa seguirien altra volta voltant carrers sempre amb l’orquestra a davant tocant el típic “pasacalle”, i encapçalant la fila dels acompanyants fins al cafè de la societat del Círcol de Catòlics on ja hi havien disposades les taules per convidar als amics –o amigues- a menjar brunyols i a beure moscatell. Eren dies de gran animació –i potser per això va arribar un moment en què l’església va dir prou, ja que la Setmana Santa s’havia de començar amb més recolliment. El plat fort d’aquella setmana eren els brunyols. Gairebé a totes les cases se’n feien , i si algú tenia un “convidant” a la família, els brunyols anaven a dojo. Les mestresses de casa invitaven els veïns, amics, i passavolants coneguts dient-los que entressin a menjar brunyols: -Veniu, entreu, que hem fet uns brunyols molt bons. -Si que son bons- deia la veïna- què hi has posat? -Molt de sucre i molts d’ous. -Oh, tu rai, que tens gallines ponedores al galliner. -Els meus són més estufats -recalcava una altra veïna llepant-se els llavis ensucrats-,i els he fet sense forat. -Són brunyols de vent. No són pas tan bons com els meus. -Vina a tastar-los i ho veuràs. Tenen un gust d’anís que et xuparàs els dits. -Hi deus haver posat matafaluga. -Mira qui passa ara pel carrer: el senyor Plana i la seva senyora. Com està senyor “Míliu”? Entrin a menjar brunyols. Passin, passin!. Persona que passava pel carrer, persona que es convidava a menjar brunyols. Èrem així , amables, gentils i delerosos de plaure a tothom. En aquells dies es feien tants de brunyols que si no es convidava la gent a tastar-los hi havia el perill de que s’assequessin i la família hauria de rosegar-los fins molt més enllà de la Pasqua.