L'aparició del "microsurco"

Breus records de la dècada dels anys 50.- No solament era més barat que el disc sinó que també millorava el seu registre. En deien el pick-up. Eren els anys del definitiu boom de la ràdio. La cançó espanyola seguia sobrevivint, però sortia la nova cançó italiana, el musical de Hollywood, el rock de Elvis Presley, i altres. La indústria del disc començava ja a tenir nom i balanços importants. Ja es parlava de milions. Fou aquesta indústria del disc la que muntà els festivals de la cançó. San Remo creà el precedent que després seguiren altres festivals espanyols, francesos, alemanys, etc. Fins i tot fou la base del festival de Eurovisión. El disc es convertí en l’objecte cultural de la joventut.  Entorn del disc començà a girar la ràdio, tones mètriques de premsa especialitzada, fins i tot el cinema a remolc dels ídols dels “microsurcos”. El ritme  arribà a ser un llenguatge obsessionant que aniria creixent fins als anys 60 i 70.

Seguia el creixement de les quatre o cinc folklòriques espanyoles que tallaven el bacallà, i calia afegir a la Chunga i  aquell que no sabíem mai si era espanyol o francès,  en Lluis Mariano que triomfava en revistes a Paris i  arribà a Espanya per fer pel.licules populars amb Carmen Sevilla (“El sueño de Andalucia”, “Violetas imperiales”). I a París també tingué molt d’èxit una cantant catalana que cantava en castellà i havia passat força desapercebuda: Gloria Lasso.  Les cançons més populars d’aquells anys van ser ” Dos cruces”, “Camino verde” i “A lo loco, a lo loco”. Van aparèixer cantants catalans, com José Guardiola i Ramon Calduch, cantant sempre en castellà. I Dodó Escolà i Augusto Algueró. A partir del Festival de San Remo, els italians foren els primers d’utilitzar els festivals de la cançó: Renato Carasone, Marino Marini (Picolíssima serenata), Domenico Modugno (Volare, Ciao ciao bambina). Es van crear els festivals de Benidorm i del Mediterrani, i cantava Torrebruno, Dalida i altres.

La revista a Barcelona seguia amb Els Vienesos, i sortien vedettes com  Queta Claver, Nati Mistral, Mercedes Llofriu, Lina Morgan, Alicia Tomás, amb còmics com Tony Leblanc, Gila, Pedro Cuenca....

El do de pit el donaven els cantants  d’`òpera. I el cinema, que aconseguia acostar-se a les masses en produccions com “El gran Caruso”, amb Mario Lanza.  En aquells anys  es fèu popular Maria Callas, però més pels seus amors amb Onassis i pel seu aprimament que per la seva qualitat de superdotada del cant. La que tenia bones arrels era la cançó literària francesa. Es mantenia el bon nivell de cantants com Yves Montand o Edith Piaf, amb opcions més minoritàries com Jacqueline François o Tino Rossi. Seguien Charles Aznovour, Leo Ferré, George Brassens i Jacques Brel, i entrava Geoges Moustaki com a  bon autor de cançons. Com a bons cantants d’òpera a Espanya hi havia Alfredo Kraus i Victoria de los Ángeles, i a Itàlia, Renata Tebaldi.

 

I a Banyoles, què?. Qui cantava a Banyoles?. De “solos” en feien els Uriel dels Pastorets. Els cantants i les orquestrines banyolines van començar cap a finals de la dècada. Ja tindrem ocasió de parlar-ne en aquests Tempus fugits.  Encara estàvem una mica atrassats i no ens arribaven els discos “microsurcos”. El que s’escoltava més era la ràdio: Ràdio Philips que venien a la casa Yani; Ràdio Telefunken que la podíem trobar a can Rigau. I pagant a”plazos” podíem  escoltar fins i tot  l’emissora Ràdio Olot de la que n’era representant el director de l’actual revista Els Colors, que ens desitjava a l’any 1955 unes bones festes.