Pantalles, "cuplés" i La Pepa maca

Dècada dels anys 50. Breus records.- La recuperació d’Europa en els anys 50  significà  l’entrada de noves figures en el món del cinema i la cançó, però mai  faltaren els antics monstres supervivents. Un d’ells,  Maurice Chevalier, fou  rellançat en la pel.licula “El silencio es de oro”, de René Clair. I Hollywood el  tornà  a reclamar per fer un paper  en technicolor al costat de Leslie Caron. El cinema nord-americà fou molt important en aquells anys. Hi havia bones coreografies,  i en colors ens portaven bones pel.licules, especialment les del Gene Kelly de “Cantando bajo la lluvia”, “Un dia en Nueva York”, “Un americano en París” i altres. Amb el sistema de Cinemascope arribà  entusiasmar  “Siete novias para siete hermanos”. Però foren Gene Kelly i Cyd Charise  els interprets màxims del cine musical coreogràfic, sense oblidar Bob Fosse com a ballarí, i Frank Sinatra i Donald O’Connor. Una cançó molt popular fou la de la pel.licula “Johnny Guitar”, de Victor Young, cantada per Peggy Lee.

I retornà el cuplé  amb la pel.licula “El último cuplé”, amb cançons velles que cantava Sara Montiel revisquent els que havia cantat Raquel Meller, la famosa cupletista que ja havíem vist a les seves  acaballes en un espectacle al teatre Mercantil. Raquel Meller cantava com els àngels, i la Sarita s’enfadà molt quan ella li digué que no sabia cantar, que només recitava.  I juntament amb el cuplé  arribaren els nens prodigi amb Marisol, i Pablito Calvo que es fèu popular amb la pel.licula “Marcelino, pan y vino”, I Joselito. I també Ana Belén, Rocio Durcal i una altra que li deien Estrellita.

Al final del 53  començà a cantar Elvis Presley, qui amb la seva caçadora de pell, botes amb “espuelas”, pantalons texans i tupè fou el rei de la música jove: el rock, el principi de l’escàndol en el ball: es perdia la compostura, es feien moviments eròtics, i les noies ensenyaven les bragues. Fou com una reivindicació de la llibertat d’aquella joventut rebel dels anys 50. Una rebel.lió molt ben comercialitzada. A partir d’aquí ja van aparèixer  Cliff Richards, Johnny Holliday, Silvia Vartan... I a Espanya, vinga música popular!,  amb el Duo Dinámico que va partir d’aquella revolució del rock per arribar al twist. Llavors arribaren les màquines escura-butxaques posades a les cafeteries i a les estacions dels trens. Però també arribà la cançó catalana que començà amb el Quarteto Vocal Orpheus, amb el tenor Cayetano Renom cantant cançons amb lletres de Sagarra i Apel.les Mestres.La més popular fou “És la Moreneta”, un combinat de recital a càrrec de Isidre Solà i cantada per Caietà Renom. I seguidament vam poder escoltar la sardana del sainet “La Pepa maca” i cançons de l’antic repertori d’Emili Vendrell.  Cap al final de la dècada s’estava organitzant la nova cançó catalana amb tota una colla que es reunien per les cases i que en deien Els Setze Jutges, i  que no arribarien a actuar fins a principis de la dècada dels 60.

I en arribar el mercat del disc, en llengua castellana s’imposaren els cantants llatino-americans. Es posà de moda Nat King Cole amb velles cançons mexicanes com “Adelita”, “Perfidia” i “Quizás, quizás, quizás”. Encara les canten els més ancians del poble. Us ho asseguro perquè els he acompanyat moltes vegades en les animacions per els Hospitals de Dia.