Breus records de la dècada dels anys.- Poca gent es
rentava el cap. Per això hi abundaven els “pois” que els matàvem amb DDT. Els “pois” els batejàrem amb
el nom de ”piojo verde”. Per a fer-los marxar ens havíem posat boles de càmfora
penjades al coll. Eren els temps del gasogen, de la “cartilla de abastos”, del
plexiglàs i de les mitges de nylon. Es menjava pa negre, “muniatus” i xocolata
terrossa. Es cuinava amb carbó, ventallant els fogons. Per adquirir el carbó –
a vegades remullat- havíem de fer cua a can Raspa de les Rodes o a can Negrell
del carrer Ponent. A l’hivern feia molta fred. Ens escalfàvem als brasers, a
les estufes o vora del foc de la llar. Les dones, aixanquellades als brasers
s’escalfaven les cuixes que s’envermellien amb taques que en dèiem “cabres”.
Les estufes es carregaven de llenya i del pa de ruscle que en dèiem mutes. Als
cafès es parlava de Hitler, de Mussolini, del noticiari No-Do, i de baix en
baix d’en Pau Casals. Per anar a Figueres – “zona fronteriza”- es
necessitava “salvoconducto”. Als cines hi havia cua al matí dels dies festius
per adquirir entrades numerades per a les sessions de la tarda. Eren plens a
vessar. Es projectaven dues pel.licules llargues i a la mitja part sortia la
diapositiva del “Generalísimo” a la pantalla i tots ens havíem d’aixecar posant
el braç enlaire escoltant l’”Himno Nacional”. Els de la meva colla acostumàvem
anar al cine Moderno perquè tenien el disc més curt i així no havíem d’estar
tanta estona drets. Al Mercantil posaven un long play que no s’acabava mai. Amb
el temps ja s’anà escurçant. Als cinemes no es permetien les efusions amoroses.
Res de petons a les parelles. Si convenia, l’acomodador els hi enfocava la
llanterna. Com que no es permetien les abraçades en públic, tingué molt d’èxit
el ball que en dèiem “l’agarrao”. A la mitja part de les sessions de
cinema sortíem a comprar cacauets i
avellanes a la parada de la Graua o la Roqueta. Als cinemes hi havia un continu
garranyic-garranyac de trencament
d’avellanes i un trepitjar frenètic de
cloves d’avellanes. Anàvem a ballar i
escoltar sardanes. En Josep Saderra
composà “Santa Pau”. Tingué èxit
arreu del país. Però el que no sabia l’oient era que el compositor no la
composà perquè havia arribat la pau. Es deia que la va dedicar al poble de
Santa Pau per un sac de fesols. “Si no e vero e ben trobato”. Ens agradava
escoltar en Pujol tocant la tenora. Era divertit veure-li les galtes inflades.
Al Catòlics del carrer de l’Abeurador començàvem a fer comèdia. En català. Mai
ens ho van prohibir. De tant en tant ho combinàvem amb una comèdia en castellà.
Ens agradava escoltar la magnífica melodia “Sublime placer” composta pel mestre
i pianista Josep Maria Dalmau. I també els “corridos mexicanos” del Trio
Farobar (Fa de Farreras, Ro de Roura, Bar de Barba).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada