ARA FA 25 ANYS, per les festes de la Mare de Déu d’Agost,
l’església de Santa Maria dels Turers complia 650 anys. La història ens explica
que rera l’expulsió dels moros, Banyoles era un erm desolat i buit al qual
aviat van donar vida i animació els benedictins. El primer abat del Monestir
(Bonitus), d’acord amb el naixent poble, obtingué permís del bisbe Servus de
Girona per erigir una església separada
del Monestir, parròquia que fou anomenada Santa Maria dels Turers perquè es
posà sota l’advocació de l’Assumpció gloriosa de la santa Mare de Déu. I dels
Turers, perquè el territori de Ponent del primitiu poble de Banyoles (vila
vella que anava del Monestir fins al carrer dels Morts (avui carrer de
l’Església) era un prat anomenat Turers. El temple era petit, i en poc temps
se’n demanà un altre. Els Prohomens, que tenien cura dels interessos municipals
de la Vila, sol.licitaren permís per enderrocar-lo i aixecar-ne un de més gran.
Plànols, permisos, obres i paletes que anaven pujant pedra i... abans d’acabar
el segle XIII el segon temple ja era un fet. Tot era nou, bonic i espaiós. Com
que en aquell any 1333 jo encara no era en aquest món de mones, només puc dir
que sí que vaig assistir a la cerimònia del 650è aniversari. Fou d’una grisor
esmortuïda, com segurament serà la d’aquest any -675è aniversari-, en el que
potser ningú ho recordarà. Però, com dèiem a Revista de Banyoles: “si la
invitació a la festa no arrelà, cal dir que en la celebració almenys no hi
mancà bona part de la Corporació Municipal presidida per l’Alcalde, Pere
Hernàndez. I és que Banyoles no podia perdre les arrels perquè com canta el
poeta “el que perd les seves arrels perd la identitat”.
Aquell dia, la ciutat de Banyoles tampoc va sentir les
campanes de Santa Maria. Fou en plena festivitat de la seva Patrona quan
l’església parroquial perdé el seu sagristà, Francesc Olivas. Portava 23 anys
servint la parròquia amb plena dedicació. Traçut i treballador, va ser, per
temps, pregoner municipal, corneta dels bombers, artesà cisteller i
encanyissador de cels-rasos, pescador pacient i cantaire de l’Orfeó d’en Josep
Saderra a la seva joventut. Dispenseu la
personalització en l’acabament d’aquest Tempus
Fugit. El meu pare fou un banyolí sempre integrat a la vida local. En el
25è aniversari de la seva mort havia de deixar constància de que en aquella
festa de la Mare de Déu d’Agost de l’any 1983, les campanes de Santa Maria ja
no tritllejarien sons de festa. La nova tècnica campanera substituiria les
cordes de les campanes per uns simples botons elèctrics. Francesc Olivas fou el
darrer sagristà que campanejà repetidament estirant les cordes de les
campanes de Santa Maria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada