Fa 25 anys vaig
entrevistar a Francesc Mir per a la Revista
de Banyoles. Era conegut per
tothom com en Francesc del Cafè. El
seu pare era blanquer i en les
estones lliures es dedicava a torrar cafè dalt del terrat de can Xampinya (cafè
Mercantil). Enamorat de la torradora, aconseguí comprar-la i emportar-se-la a
casa seva. Allí,al costat de la seva dona gallinaire començaren a elaborar
cafè. En aquella casa del carrer de Sant Martirià passaren més de 25 anys
plomant gallines, pollastres i ànecs i torrant cafè. Durant els aiguats de
l’any 1932 la casa s’emplenà d’aigua i per tots els baixos s’hi veien plomes de
les aus degollades.
De petit, en
Francesc Mir tenia una gran afecció al teatre. Fou el timbaler del Bruc en unes
representacions al Teatre Principal en el temps en que ell començà a treballar
a la botiga de can Pons de la plaça Major. Justament, el dia de l’estrena de
l’obra El timbaler del Bruc, el públic del teatre protestava
perquè no començaven la representació. La causa del retard fou perquè el timbaler
del Bruc tenia a feina a despatxar betes i fils. I evidentment, l’obra de
Pitarra no es podia començar sense la presència del timbaler.El tramoista del
teatre anà a can Pons i arreplegant en Francesc de darrera del taulell l’aixecà
amb els dos braços per sota les aixelles i se l’emportà a coll cap al teatre.
Francesc m’explicà que les representacions foren un èxit i que vingué la Banda
del Regiment de Girona i que els seus components s’allotjaren durant dies en
cases de Banyoles. I que fou fenomenal. I que ell sortia a escena amb un dels
capatassos de la Guerra de la Independència i que amb el tambor escoltava
l’oficial com deia Som un crit, un crit/
que ressona per tota la volta entera/ en els penyals del Bruc/ que enrogeix la
sang francesa./ Ha triomfat per primer cop/ el crit de la Independència.
M’ho explicava en Francesc Mir amb una llarga declamació, entusiasmat, vibrant,
electritzat, apassionat i acabant abatut com si veritablement visqués aquell
fet. I aquella veu rogallosa ressorgia prenent embranzida a mida que la poesia
patriòtica contreia força. Les venes del coll s’inflaven amb l’enèrgica
declamació. I seguia recitant Booom!,
Booom!, les canonades/ Ganing, Ganang, les campanes, /Tararí, Tararí, les
cornetes/ Ram, Ram, Pataplam, el timbal!. I ara us contaré com va succeir la
batalla.... Jo l’escoltava i ell m’ho agraïa dient-me M’agrades, noi, perquè
m’escoltes. Jo considero bé a les persones que saben apreciar el bon art. Vina,
noi, prendre’m un cafè i te’n recitaré un altra. I es va posà a recitar El ferrer de tall. En acabat em digué No
ho saps que jo era amic de l’Àngel Guimerà?
Ho contaré en el
proper número de Colors del Pla de l’Estany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada