"Per la Mare de Déu d'Agost - a les set ja és fosc"

En el temps en què per la Mare de Déu d’Agost a les set ja era fosc, els banyolins celebraven la festa anant, com de costum, cap a l’estany, per contemplar els pescadors com tiraven l’ham a l’aigua després d’haver-los acompanyat una bona estona, seguint el compàs de la música que sonava en tot el recorregut. A la ciutat, a les set ja era fosc quan la gent sortia del cinema. Era la Festa Petita i s’havia de gaudir del nou espectacle. Fou en aquella diada dels principis dels anys 20 quan els programes del cine Moderno (Sala Nova) del passeig de la Indústria anunciaven l’estrena de “Cabiria”, una pel.licula italiana iniciadora del gènere de “gran espectacle”, una obra cimera del cinema (mut, evidentment). Mai s’havia vist un espectacle amb tanta esplendorositat, amb els “manaies” romans, les belleses de Florència i els jardins de les ciutats del Renaixement. I com a fons pintoresc, les batalles de Troya, amb escenes de nit elaborades amb el cel.luloide tenyit amb anilina.  La propaganda del saló de l’Enriquet anunciava que “per a millor comoditat del públic” la sala seria “ben refrescada”. Devien deixar les portes obertes perquè passés l’aire.

Trenta anys després –el 1954-, amb el canvi d’hora, a les nou ja era fosc. I per la festa de la Mare de Déu d’Agost la mateixa empresa Gratacós inaugurava una nova sala d’espectacles al mateix passeig  (convertit llavors en “paseo del Generalísimo”). La sala nova encara no tenia nom., i en el programa s’anunciava “CINE ¿........?”.   Havien de ser els mateixos banyolins qui havien d’escollir el nom de la sala. L’empresa va convocar un concurs i es va escollir el nom de “Cine Victoria”, que havia tramés en Lluis Soler, conegut popularment per en “Lluis de La Parra”, o “Lluis Punset”, qui , a més del premi en metàl.lic, va poder gaudir d’un any seguit d’entrada gratis al nou cinema que s’inaugurà en aquella diada de les festes d’Agost amb la pel.licula “La viuda alegre”, interpretada per l’exhuberant actriu Lana Turner ballant els valsos de Franz Lehar davant dels calurosos espectadors que restaven admirats i bocabadats per la sumptuositat d’una sala amb plafons grocs i cortinatges vermells com mai s’havia vist a Banyoles, una sala que semblava una reproducció colorística de la pel.licula que es veia a la pantalla.