Els banyolins que vam viure el temps de quan el tren
petit esbufegava llançant fum i guspires sabem prou bé que la cançó del Tren Pinxo va néixer anys molt més tard
–un cop el tren petit va desaparèixer- quan alguns seminaristes o nois que es
feien càrrec del Casal d’Estiu van inventar aquella lletra que diu que el tren
està fet de llaunes i cassoles i barrets de capellà que tan popular es va fer amb la cançó de La
Trinca. Aquell tren petit era el ferrocarril del Baix Empordà (Palamós-Girona)
i s’estengué en una línia Girona-Banyoles en la que hi vam pujar algunes
vegades en el temps de l’escassetat - o sigui en els anys de la guerra civil -.
Només de veure el vagó que ara s’ha arranjat i exposat
en la petita estació de Mata em revenen records de l’adolescència quan pujàvem
en aquell tren per anar a Girona.
Records que van molt lligats a la vida del Tren Petit. Més d’una vegada,
assegut en un dels bancs llistonats d’un vagó m’havia embadalit contemplant un
paisatge verge de prades verdes i camps curulls d’espigues daurades que els
viatgers contemplàvem darrera d’uns vidres ennegrits pel fum i amb ulls
llagrimejant de la carbonissa despresa de la locomotora.
Recordo especialment els dies de guerra civil quan per
necessitat vaig haver de desplaçar-me a Girona
perquè un sastre em confeccionava un abric que els pares van haver de
pagar amb sarronets plens de llegums collits d’un hort que treballàvem i amb un
parell de conills engreixats en una llarga gàbia enreixada en el pati de la nostra vivenda.
Els diners –bitllets de la República- no valien res. Ningú els acceptava en
aquells darrers mesos de la guerra civil. Vaig haver d’anar unes tres o quatre
vegades a Girona per emprovar-me l’abric
i quan el sastre el tingué llest vaig endreçar-lo, ben lligat dintre d’un
mocador de farcell per encaminar-me cap a l’estació del tren petit. Un cop allí
em fico darrera la cua on hi havia un grup de banyolins entristits que em
digueren que “el tren no pot sortir de l’estació per manca de combustible”. Solució:
retornar a Banyoles a peu. I ja ens teniu a tot el grup caminant per una
carretera deserta de trànsit, xino-xano cap a Banyoles. Feia un fred que
pelava!. I carregat com anava amb el gran paquet que era el mocador de farcell
que embolcallava l’abric el que havia de fer era deslligar-lo, treure l’abric i
posar-me’l. Dit i fet. I cap a Banyoles trico-trico
amb l’abric posat. Disset quilòmetres a peu. És una anècdota d’aquell temps de
l’escassetat. I si l’explico és perquè té la seva gràcia. Sempre he pogut dir
que vaig estrenar un abric -l’abric de
mudar, llarg fins als peus- caminant de Girona a Banyoles. Només el fred
m’arribà al nas, vermell com un bitxo. I a les orelles, inflades i ardents per
la picor dels penellons que la fred feia brotar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada