Autocars amb gasògen

En el temps en què hi havia manca de benzina havíem anat algunes vegades a Girona amb autocars de la TEISA que portaven adossats a la part posterior de la carrosseria un artefacte que produïa gas combustible capaç de fer funcionar amb limitacions els motors de l’automòbil. Foren equipats la majoria dels autocars, i com que funcionaven amb carbó o llenya produïen un fum espès i una escalfor considerable. Segons Antoni M. Rigau, autor del llibre “Una xarxa ben nuada”, -publicat el 1995 en motiu dels 75 anys de la fundació de la TEISA-, aquells artefactes “es construïen a la mateixa província de Girona i venien a ser una mostra casolana de la tan lloada “autarquia nacional” de l’època”. Van ser una solució provisional, que, segons sembla, va perjudicar força els motors. Més endavant, en els mateixos tallers de la Companyia TEISA, ja es van acoblar motors de gasoil a tots els òmnibus, i als principis dels anys cinquanta, amb els famosos “cupos” adjudicats oficialment, els cotxes ja van poder arrancar amb benzina.

Un cop els autocars van poder circular a marxes normals, la mainada banyolina, per la festa de Sant Cristòfol es concentrava davant del garatge de la TEISA, a la plaça Perpinyà, i s’afanyava a pujar dintre els autocars (aquell dia ningú pagava) per complaure’s a gaudir d’un bon viatge que normalment consistia en una volta a l’estany. Era, potser, l’únic dia de l’any que la TEISA rodava pel circuit de l’estany, a marxa lenta, i evitant els sots que a voltes ens feien saltar alegrement dels seients. De tant en tant sonaven les botzines amb el seu meec meec ben diferent dels concerts de clàxons que avui dia ens etziben les desenes de cotxes que desfilen pel centre de la ciutat en la diada “cristofalera”. Els concerts instrumentals s’escoltaven en els cafés on les bones orquestres llogades per la Comissió,de la Festa tocaven les millors peces dels seus repertoris, mentre mecànics, xofers, administradors i cobradors gaudien escoltant la música xarrupant un cafè d’aigua de castanyes, una copa de conyac i un bon “puro” dels que feien força fumèrria. Amb el fum a la sala i el cap espesseït, la música semblava més agradable i al final els aplaudiments eren molt més eixordadors.