Pameles

En el temps de la florida primavera acostumen a celebrar-se casaments en els que abunden les senyores d’aquelles que abans en dèiem d’alto copete, que solien adornar-se els caps amb pameles. Sembla que ara s’han tornat a posar de moda aquests capells que abans els portaven únicament les senyores que tenien una mica de posició i que en ciutats petites com Banyoles solíem dir-ne que eren gent de la crema, si bé en temps endarrerits les pameles solien portar-ne també les senyores forasteres  que venien a prendre aigües a la Fontpudosa. Ben mirat, però, la pamela no és pas una exclusiva de damisel.les que van a bodes i s’exhibeixen a les tribunes d’alguns hipòdroms europeus. De pameles també n’havien portat algunes àvies o besàvies dels nostres contorns, si bé llavors en deien barrets de palla que és el que solien portar al cap les nostres ufanoses pageses quan portaven el dinar amb el porró de vi fresc dintre el cabàs als seus homes que regalimaven suor fent les feines del camp.

A la meva joventut quan pel carrer es veia una dona disfressada i guarnida de flors, trensilles i cintes i molt pintarrajeada, la gent solia assenyalar-la amb el dit dient “Quina pamela!”, com volent dir “Quina pinta!” ,“Quin pendó!” o “Quina maturranga!”, o fins i tot “Quina majarel.la”. Això eren expressions de la nostra comarca  i segur que no s’haurien avingut gens en els casaments reials o principescos si amb aquest sentit els hi haguéssim etzivat aquesta frase: “Quina mà de pameles!”. De totes maneres, posat al cap de les senyores, tant si tenen bon cap com si no en tenen, les pameles són elegants i s’han de saber portar sense despentinar-se perquè tant els barrets com les pameles i tot el que cobreix el cap fa bonic.

La que sabia portar molt bé les pameles era aquella actriu de cinema que es deia Rita Hayworth, però d’ençà d’aquella famosa pel.licula que es treia poc a poc un guant blanc tots li vam dir la Gilda. I era emocionant veure com la Gilda descobria aquell braç blanquet fins amunt del colze. Allò va ser un anticipació de strip-tease, un estriptris de braç molt insinuant que era tot el que es podia veure en aquell temps en què Jolivut ens portava pel.licules retallades que la censura espanyola les rematava amb la tisora grossa. En aquell temps l’única cosa que no es retallava era la diapositiva del Caudillo que sortia a la pantalla mentre els espectadors ens havíem d’aixecar amb els braços ben enlaire escoltant l’Himno Español.   A tots ens agradava més el braç de la Gilda.