Història d'una bicicleta

En el Temps fugit del passat mes de novembre vaig cometre un error que se m’ha de dispensar. En escriure sobre Can Cisó de Guèmol constatava que dels estadants d’aquella masia només quedava la  Francisqueta Corominas. I no era veritat. Al cap d’uns dies vingué a trobar-me en Narcís, germà de la Francisqueta, dient-me que algunes persones li deien: “- Em pensava que eres mort”. Ho sento, Narcís, els que escrivim de tant en tant cometem errors . Però en Narcís no s’ha pas enfadat, i m’ha portat un llibret escrit pel seu oncle, el Pare Joan Corominas, resident a Los Angeles, de Califòrnia. És un esplèndid text sobre els Corominas de Guèmol que el Pare Joan va escriure quan va morir la seva germana Cecília, un text que guardo curosament i que si Déu vol passarà a engrossar la història banyolina quan el lliuri a l’Arxiu de la Ciutat.  Parlant amb en Narcís han sortit a l’aire una sèrie de records que sempre plauen als que com jo viuen la història banyolina dels nostres somnis. I entre aquests records ha brillat el d’una vella bicicleta que vaig muntar durant molts anys i que per casualitat va anar a parar a les mans d’en Narcís Corominas. Era una arrossinada bicicleta que el meu pare va comprar en temps de la guerra incivil a una persona que se la va treure del damunt a canvi de quatre bitllets de paper dels que s’emetien a l’Ajuntament de Banyoles i que s’imprimien a la impremta de can Narcís Garanger, àlies Friselda. Un cop tret el rovell de la vella bicicleta i curosament esmaltada encara feia prou goig, si bé el manillar baix –de corredor ciclista- el vam haver de capgirar per anar més còmodes amb el manillar alt. Pedalant per la ciutat amb aquell vehicle vaig fer riure a tot el veïnatge, però tanmateix feu un gran servei en aquells embrollats temps ja que ben sovint pedalava fins a Martís per anar a una masia on hi arribava  a l’hora que els camperols acabaven de munyir les vaques. Allí m’emplenaven una garrafa amb llet d’espessa barromera, i retornava cap a casa travessant el pla de Martís amb un meu amic que anava amb una bicicleta molt més brillant que la meva.

En aquells temps –dècada dels anys quaranta- les bicicletes feien un gran servei a la gent de Banyoles i comarca. Recordo que en els dies festius hi havia persones que anaven en bicicleta a pescar cap al riu Fluvià, cap a la part que anomenàvem resclosa del Mig. Per aquells volts s’hi havien pescat moltes anguiles, i era fàcil de conèixer qui havia anat a pescar quan passant pels carrers de Banyoles  oloraves sofregits de xamfaina amb anguiles, flaires que es desprenien per alguns  finestrons  de  cuines casolanes.

Passaren els anys i en un raconet de casa s’anava rovellant aquella bicicleta que havia travessat el pla de Martís allunyant-se amb el fort pedalejar del ciclista quan en la llunyania de la volta celeste s’escoltaven  sorolls del terrorífics motors d’avions bombardejadors. Aquella històrica bicicleta se l’emportà un dia el noi de casa per vendre-se’la a un obrer d’un taller del carrer de Mata: era en Narcís Corominas el qui va adquirir  el vehicle a canvi d’una ampolla de xampany.. Xin, xin, i adéu bicicleta        

Gràcies, Narcís, per haver vingut a veure’m. I desitjo que visquis molts anys i que tant de bo puguis veure l’arrossinada vella masia de can Cisó de Guèmol, bella i restaurada tant o més que la nostra vella i brillant bicicleta.

 

Addenda: En Narcís Coromina em diu que escrigui Sisó – amb la lletra S-  tal com sempre ells han escrit – i fins i tot el Pare Corominas, que sempre ha respectat la llengua catalana-. Ho sento, però seguiré sempre escrivint “a can Cisó”, amb la lletra C. És l’abreviació correcta de NarCís (NarCisó, NarCiset, Ciset...). No ens enfadarem pas per això.