El meu cosí Martirià

Tocava el piano a la cuina-menjador de la casa dels nostres avis de can Coll del carrer Nou, i a l’hivern ens assèiem a l’escó de pedra vora de la llar del foc vigilant les llesques de pa que es torraven en la forqueta de ferro que aguantàvem sota la cadena d’anelles dels clemàstecs on hi penjava l’olla bullidora. En un racó hi tenia el piano que teclajava aprenent les lliçons que li havia impartit el mestre Casas en el primer pis de la sabateria Bohigas de la plaça dels Turers. Anàvem tots dos a l’escola dels Hermanos Gabrielistes i quan en sortíem, ell es posava a estudiar les lliçons i  em deixava que cantés El saltiró de la cardina i la Llevantina, les sardanes del mestre Bou que més tard ell hauria de conèixer al costat mateix de la seva casa a Torroella de Montgrí. En Martirià i jo ens portàvem dos anys de diferència, i si bé jo era un vailet timidet, ell era el cosinet gran que m’explicava el que eren les claus de sol i les notes del pentagrama en les pàgines de les “solfes” que li anava girant. Fins i tot arribà a  iniciar-me en l’estudi de la música  ensenyant-me a tocar el piano, i encara avui sóc capaç de teclejar el Do,do,do, – mi fa sol, mi fa sol, re sol de la cançó  dels dimonis dels Pastorets de Banyoles. I prou. Fins aquí vaig arribar. El seu pare –músic compositor d’algunes sardanes – entre elles Records de Banyoles- venia sovint a veure’l  guiant la burra que tirava del carro des de Bordils fins a Banyoles i nosaltres l’esperàvem jugant a pilota de draps sota l’arbreda de la plaça del Monestir amb l’alegria infantil de descarregar el carret i treure’n els cistells plens de la fruita saborosa de l’horta bordilenca.

 

Aquell trempat vailet que era en Martirià se’l podía veure en els dies del mercat de Banyoles servint plats de pota i tripa  a la taverna del nostre oncle de can Bernat al carrer de Santa Maria i fent alguna visita a casa de la tia Pilar, casada amb Carles Font, fill del constructor d’obres de la plaça del Dr. Rovira. Allí conegué a la que havia d’ésser la seva esposa, Josefina Font , i així amb els Font i Font aconseguiren fer una bona Fontada.   Instal.lat a Banyoles, Martirià no parà de córrer per tot Catalunya tocant el tible a la cobla Els Montgrins, a qui més tard s’hi hauria d’afegir el seu germà Eduard, de segon tible. En el cap d’en Martirià hi giravoltaven melodies que havia de compondre per escampar-les pels aires de les festes majors de Catalunya, i  aquestes composicions sortien d’aquells teclajaments que s’estenien enllà de la finestra del seu estudi banyolí del  carrer Coromina, d’aquella petita cambra avui plena de plaques i guardons rebuts en agraïment de les composicions dedicades a poblacions i ciutats catalanes, entre elles la de la seva Banyoles estimada a qui, en els darrers anys s’hi ha lliurat plenament dirigint cobles a la plaça Major i mostrant-se obert a  les peticions d’entitats i amics que li han demostrat la seva estima.

A la llista de banyolins honorats per la Medalla d’Or hi ha entrat un compositor que ens ha deixat belles melodies i un record de Reminiscències que, per aquest seu cosí em retornen a l’edat de la infantesa amb flaires de bon pa torrat a la llar de foc de can Coll del carrer Nou i del teclejar de les notes inicials del Do,do, do – mi fa sol, mi fa sol, re sol (Pescadores somos, xiribic, xiribic pom pom) del primer quadre demoníac dels Pastorets de Banyoles.