Sarsueles empaperinades

Ben remenades devien ésser aquells sarsueles que per la festa major de Sant Martirià es degustaven en els teatres banyolins en la dècada dels anys quaranta. Hi havia competència entre els empresaris per a poder portar en els teatres banyolins les millors companyies foranes de sarsuela. Encara es respirava l’ambient sarsuelero dels anys anteriors a la Guerra Civil on tots els components de la Companyia del barceloní Mariano  Beut passaven les vacances d’estiu a Banyoles actuant al teatre Principal (emplaçat en el lloc on avui hi ha la placeta de la Vila Vella). Anys a venir, l’actor Mariano Beut fou convidat per la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics per actuar en el teatre de la plaça major, i l’actor, des de l’escenari i amb llàgrimes als ulls agraí la benvolença del públic banyolí que seguia recordant-lo.

El teatre del Catòlics s’emplenava en els tres dies de festa major amb representacions diàries de sarsuela. La Companyia del bariton Estanís Tarín s’ho va passar bé en una festa major en què van representar Los gavilanes, Luisa Fernanda, La reina mora i La verbena de la Paloma. El darrer dia de la festa la Companyia va fer patir molt als espectadors. Ens van anunciar que Estanís Tarín no podia sortir a escena perquè estava una mica afònic. Es demanava disculpes al públic perquè ni el baríton ni la resta de la Companyia podien actuar. Però el públic no estava d’orgues. Havia pagat l’entrada i el que volia era escoltar bé o malament al famós baríton: “que surti afònic, que canti a mitja veu, ja ens en farem càrrec i el perdonarem”- . “ Doncs,  si  accepten que canti a mitja veu, la sarsuela continuarà”. I va aixecar-se el teló i tarín taran en Tarín va cantar molt bé fins que la veu s’anà afeblint i fondre’s totalment. La veu d’en Tarín va fer figa i ja es va acabar La verbena de la Paloma.

Els que durant aquells dies de festa major entraven i sortien del cafè del Catòlics veien sempre al baríton amorrat a la barra del cafè empaperinant-se amb la botella i la copa a la mà. O sigui que ja es preveia  que un dia o altre la sarsuela havia de petar. I és que en aquell temps en què a la capital barcelonina hi havia dificultats per l’alimentació, pels actors professionals era com un miracle poder anar a fer bolos per provincias. Si les gires pels pobles duraven un sol dia, els comediants acostumaven a portar la fiambrera i sopaven en el mateix teatre menjant una truita de patates, però si actuaven tres dies seguits en una festa major podien menjar i dormir en els hotels, que a Banyoles gairebé sempre era a l’hotel Flora.  Durant tres dies podien treure el ventre de pena, si bé a vegades feien pena de debò, com el bon baríton que sempre havia estat Estanís Tarín o aquell altre cantant empitofat que va caure de trompis a l’escenari quedant ben assenyalat. En dòna fe una factura de la farmàcia que diu: Por asistir a un cómico....X pesetas. I és que en els escenaris

s’hi ha d’anar sempre ben menjat i poc begut.