Bicicletes, abans i ara

En el programa Records i memòries que setmanalment s’emet a Ràdio Banyoles conduït per Joan Saubí i aquest cronista, vam parlar fa pocs dies de les festes de Sant Martirià d’ara fa seixanta anys. Teníem davant la taula el programa oficial de l’any 1.947 i vam llegir un article que informava que els forasters que visitaven per primera vegada la nostra ciutat restaven admirats que, amb un cens de 6.600 habitants poguessin mantenir-se una gran quantitat de botigues i establiments comercials, si bé es remarcava que “hi ha molta gent de la comarca que també efectuen compres a la ciutat”. Comptat i debatut es deia que entre la ciutat i la comarca en aquells anys quaranta podría considerar-se que hi residien vint mil habitants. En la millora de les vies de circulació, les carreteres comarcals ja començaven a tenir una comunicació adequada permetent-se la utilització d’un vehicle còmode i relativament barat per desplaçar ràpidament a la gent jove. Aquest vehicle era la bicicleta. Les bicicletes que rodaven per la nostra comarca es podien fixar en unes quatre mil, i en algunes cases en tenien més d’una. El desplaçament a Banyoles de molts habitants de la comarca que treballaven en fàbriques i tallers s’efectuava mitjançant aquest vehicle. Els dies de mercat i els dies festius era un espectacle contemplar els grups, femenins i masculins, que entraven pedalant a la ciutat per deixar les bicicletes estintolades a les parets dels tallers especialitzats. En el nostre record hi ha els tallers de l’Àngel Port a la plaça dels Turers; els germans Domènech, al carrer Àlvarez de Castro (avui Avda. Països Catalans); a can Grabuleda, a la plaça del Teatre; l’Ullastres, en Vicenç Saballs, en Gil Castany i algún altre. El jovent anava a ballar o al cinema i en els descansos –les mitges parts en dèiem- eren molts els que entraven a les pastisseries per a un berenar dolç a base de xuixos o braços de gitano amb unes bones tirades de moscatell. A vegades, acostumaven a fer aquests traguinyols  a les sortides del ball o cinemes per agafar ànims per a les pedalades del capvespre de retorn cap a les seves llars. Les noies que es deixaven convidar pels seus galants minyons solien demanar una ampolla d’orange que la fàbrica de gasoses i sifons Planas-Mitjà els oferia en totes les especialitats de menta, pinya i Lemon Crush.  L’article esmentat descriu el retorn dels ciclistes a les seves llars com una gran processó de punts lluminosos, com cuques de llum nombroses que recorren els camins de la comarca.

Hom s’imagina que anys a venir les cuques de llum podrien enllumenar els nombrosos carrils-bicis que portaran cap als municipis que molt aviat enllaçaran Camós, Fontcoberta i altres pobles de la comarca. Potser en un furtur s’hauran d’obrir parkings especials per a les bicicletes per evitar que aquestes siguin encadenades a bancs públics, fanals, arbres, pals de senyalització del trànsit, papereres, etc.. Potser, com en els anys quaranta, s’hauran de buscar parets cèntriques per estintolar els vehicles. Arribat aquest cas proposem com a espais ben cèntrics la llarga paret de la plaça de les Monges i els vuitanta metres de la vella muralla ciutadana. Si en els anys quaranta entraven quatre mil bicicletes a la ciutat, posem-hi que ara, doblades a vuit mil, a un euro per bicicleta aparcada, es podrien ingressar a les arques municipals uns vuit mil euros setmanals, que pels que compten amb pessetes –(que encara en queden)- són cap a un milió i mig, que Déu n´hi dó).

A part d’aquesta atzagaiada, cal que ens afermem a la reflexió que amb tants de cotxes i tants fums innecessaris el nostre planeta està demanant que la gent pedali per aconseguir un bon ambient pel nostre cos i el nostre esperit. Si en els anys quaranta, farts de pedalar dèiem que el futur estava en la gasolina, ara –setanta anys després- hem de considerar  que el futur està en la bicicleta.

Pedaleu, pedaleu, que tard o d’hora hi arribareu.